Author Archives: Jaume

About Jaume

He estat en el món de l'educació durant 30 anys i sempre m'ha interessat de forma especial la relació amb l'alumne. Actualment estic retirat i us vull donar a conèixer les meves reflexions.

Prendre els mínims deures per poder complir-los al màxim

Al que ejerza el magisterio sin pensar en otra cosa que en la nómina y el ascenso, se le ha de expulsar como a los mercaderes del templo, porque es indigno de ostentar el título de maestro.
Attilio Bruschetti

Vivim en un món que està “ferit”, els nostres alumnes vénen “ferits” a les aules. Com diu Parker Palmer: “Estem tots obsessionats en manipular coses externes perquè creiem que elles ens donaran algun poder sobre la realitat i ens donaran llibertat des de les seves limitacions. Hipnotitzats per aquesta tecnologia, dimitim del nostre món intern. Pensem que per cada problema objectiu que sorgeixi hi ha algun tipus de solució tècnica.”

Per poder curar les ferides dels nostres joves hem d’haver prèviament curat les nostres pròpies. No podrem esdevenir els nous líders d’aquests nois, els nous models, si no ens despullem de tot allò “vell” que ens impedeix una mirada nova, sinó ens disposem a fer el somniat i desitjat “viatge a Itaca”, a aquest país tan pròxim i lluny a la vegada, pròxim perquè està dins nostre. És un viatge en el que és millor no esperar cap gratificació de l’exterior, ni cap canvi de l’entorn, del sistema educatiu, social, etc. En aquest viatge hi trobarem moments de llum i moments de foscor, moments bons i dolços i altres d’amargs. Però és precisament quan s’està en els moments d’amargura que es necessitarà “el coratge d’ensenyar” i confiança en que sempre, després de la tempesta ve la calma, tot i que a vegades es faci esperar.

La feina d’educador, com tantes d’altres, demana ser feta amb gust i ganes per tal de poder ocupar-se dels molts detalls que sorgeixen en el treball, els quals només es veuen si es va tranquil i reposat. Per això, si volem experimentar un estat de tranquil•litat, a més d’una bona predisposició és necessita posar ordre a la pròpia vida. Una manera d’aconseguir això seria recordar i aplicar-se un mateix aquell refrany que diu: ”Quien mucho abarca poco aprieta…” Aquest refrany popular és tan senzill, que ens passa desapercebut a la majoria.
Una altre manera de suggerir el mateix és l’aforisme que dona títol a aquest article, el qual vaig sentir mencionar a en Jaume Escoí.
I encara una tercera manera, i aquesta és atribuïda a Sogyal Rimpoche, quan ell fent referència a la nostra manera de funcionar, diu que practiquem la “mandra a l’estil occidental”, que consisteix a omplir-se la vida d’activitats febrils, agendes plenes, de manera que no queda temps per a les coses importants.

I és molt evident que a la tasca d’educador ens hi podem acostar per molts cantons. Sinó recordem la bonica poesia de León Felipe:

Nadie fue ayer,
ni va hoy, ni irá mañana
hacia Dios
por este mismo camino
que yo voy.
Para cada hombre guarda
un rayo nuevo de luz el sol…
y un camino virgen
Dios.

La docència com a professió

El bon pastor dona la vida per les ovelles; el mercenari, que no és el pastor i a qui no pertanyen les ovelles, veu venir el llop, i abandona les ovelles i fuig, i el llop les arrabassa i dispersa.
Joan 10,10

Vindrà, inevitablement, el dia en que les paraules del mestre ja no seran de cap valor,sinó tan sols, allò que és.
Carl G. Jung

Aquesta cita del psicòleg Carl G. Jung marca, al meu entendre, la tendència cap on es dirigeix la humanitat i a la vegada la que ha d’inspirar els docents. No hi ha possibilitat de fer marxa enrere en l’evolució de la humanitat, tot i que moltes vegades els fets demostrin el contrari i sembli que retrocedeixi, doncs amb aquesta succeeix igual que amb els meandres del riu, que a moments retrocedeixen però finalment l’aigua sempre va a parar al mar. Per altra part, tinc la convicció, que cadascú s’ha de posar en marxa, independentment del que faci la resta, perquè de no ser així estaríem perdent moltes oportunitats.

El filòsof Krishnamurti reafirma la importància del rol de l’educador quan diu: “El mestre que no es val de l’ensenyament com un mitjà per adquirir posició, poder, autoritat, sinó que ensenya amb el propòsit de despertar la intel•ligència en els seus alumnes, ocupa el principal lloc en la civilització. Perquè totes les grans civilitzacions han tingut per base els mestres, no els enginyers i els tècnics. Aquests són absolutament necessaris, però els qui desperten la intel•ligència ètica, la intel•ligència moral, són evidentment de suprema importància”.

Krishnamurti continua en relació al mateix tema: “És trist constatar que en els temps moderns al càrrec de docent no se li ha atorgat la deguda consideració. Avui en dia qualsevol persona és considerada suficientment apta per a ser docent; d’aquí la poca consideració en què és tinguda. És natural, doncs, que els joves més intel•ligents no se sentin atrets per aquesta professió. Tot al contrari, la professió de docent és realment, la més sagrada i la més important per a la nació, ja que forma el caràcter dels joves que seran els futurs ciutadans. Antigament aquest ofici es considerava tan sagrat que només els sacerdots eren instructors, i l’escola formava part del temple. A l’Índia, la confiança dipositada en l’instructor era tan gran, que els pares li confiaven els seus fills durant anys, i mestres i deixebles vivien junts com si fossin d’una mateixa família. I, precisament perquè aquestes felices relacions haurien de ser restablertes, poso l’Amor com el requisit més important que un instructor haurà de posseir”.

De la visió del filòsof Krishnamurti es desprèn que qualsevol persona no ha de ser considerada necessàriament vàlida per a la tasca de docent, són imprescindibles uns requisits.
Si a l’ensenyament s’hi acostessin aquelles persones que tenen un clar propòsit d’estar al servei de l’alumne, segurament que el procés que es menciona s’acceleraria molt. Aquell mestre hauria de tenir el coratge de mantenir la bandera blanca (el color blanc conté tots els colors) enlairada, comprenent-los tots, però sense identificar-se amb cap.

La formació en Pedagogia Waldorf

Entre soledades te busqué
y sólo las brisas me hablaban.
Te busqué entre multitudes
y sólo rumores de gente escuché.
Cuando creí no encontrarte, te hallé.

No te aflijan mis silencios pues
te estoy amando, tanto,
que mi silencio es un canto.

Per mi no seria just deixar de mencionar aquí la Pedagogia Waldorf amb tota la seva llarga trajectòria, des que Rudolf Steiner durant l’abril de 1919 va donar sortida a la primera escola Waldorf. Doble injustícia seria per part meva no fer-ne esment quan tanta inspiració i ajudes m’ha proporcionat.
He de dir que vaig trigar a trobar-la, es va fer esperar, però des de que la vaig conèixer va ser impossible oblidar-la.

Aquesta pedagogia es caracteritza per tenir la seva pròpia formació de mestres. El meu breu resum particular, que presento aquí, es pot dir que està basat en lectures, cursos realitzats i en xerrades mantingudes:
Per a la Pedagogia Waldorf la missió més important de l’educador és promoure els talents individuals amb l’objectiu que siguin fructífers per a la societat, -no preparar la nova generació per a la continuïtat alienant de la trajectòria de desenvolupament tècnic i econòmic ja prefixat. Rudolf Steiner en la seva Antroposofia ja avançava: “No ens hem de preocupar què necessita saber i conèixer l’home per mantenir l’ordre social establert; sinó quin potencial hi ha en l’home i què pot desenvolupar-se en ell? Així serà possible aportar a l’ordre social noves forces procedents de les joves generacions. D’aquesta manera sempre es manifestarà en l’ordre social el que facin d’ell els homes integrals que s’hi incorporin.” La Pedagogia Waldorf considera que l’escola, la del present, però especialment la del futur, ha d’estar edificada en una profunda antropologia. Per a una escola així només hi ha una única meta: La formació de l’home, i això requereix una reforma en la formació del mestre.

La Pedagogia Waldorf és una barreja de mètodes tradicionals i progressistes que nodreixen totalment el ser humà: “cap, cor i mans”, basant-se molt especialment en les arts i l’expressió creativa. La finalitat és formar individus que siguin capaços de trobar un sentit a les seves vides
El que atorga a la Pedagogia Waldorf la seva particularitat i el seu valor específic és el fet que tots els seus educadors tenen enfront seu el mateix objectiu espiritual. Això ajuda a crear la vertadera atmosfera que es respira a les seves escoles sostingudes en comunitat per mestres i pares.
Steiner va definir tres regles d’or pels mestres:
“Rebre el nen amb gratitud del món al qual pertanyia; educar el nen amb amor; i conduir el nen cap a la llibertat pròpia de l’home.”
Els mestres no podrien portar endavant la nombrosa tasca, les seves obligacions diàries, sense un continu i perseverant treball interior.

La Pedagogia Waldorf considera que els adolescents necessiten persones que de forma no autoritària, però en mutu contacte anímic, indiquin al nen el camí cap els coneixements i activitats per mitjà de les quals l’existència pugui adquirir sentit, enmig d’aquest buit impersonal que caracteritza la vida moderna. “El nostre més elevat esforç ha de ser desenvolupar individus que siguin capaç, per pròpia iniciativa, de donar propòsit i direcció a les seves vides” (Rudolf Steiner)

Educar-nos per aportar impuls al món

Detente. Los árboles al frente y los matorrales a tu lado
no están perdidos. El lugar donde estás se llama aquí.
Y debes tratarlo como un desconocido poderoso,
más debes pedir permiso para conocerlo y que te conozca.
El bosque respira. Escucha. Este contesta,
he creado este lugar a tu alrededor,
si te vas, quizás vuelvas otra vez, es decir Aquí.
No hay dos árboles iguales para el cuervo.
No hay dos ramas iguales para el gorrión.
Si lo que un árbol o un matorral hacen se pierde en ti.
De seguro que estás perdido. Detente. El bosque sabe
donde estás. Déjale que te encuentre.

“Perdido” David Wagoner (de las palabras de un anciano indio americano)

“La vertadera professió d’un home és trobar un camí cap a ell mateix”
Herman Hesse

Claudio Naranjo ho té molt clar: “Difícilment podem esperar un món millor sense canviar la nostra educació, i per canviar l’educació s’ha d’injectar quelcom nou en la formació del professorat”
També afegeix: “Si el gran esperat canvi de l’educació s’ha d’aconseguir – i millor aviat que mai -, ha de basar-se en la curació i transformació dels docents, ja que es fa difícil pensar que es podria aconseguir només amb la reforma curricular. I després ve la pregunta: disposem d’un mètode efectiu amb el qual es pugui educar els docents, proporcionant les experiències i aprenentatges que mai han proporcionat el món acadèmic i que per altra part són indispensables per a una autèntica educació?”.

Claudio Naranjo diu que ell ha trobat un mètode. A mi em sembla que possiblement sí, el que em sembla més dubtós, però, és que sigui generalitzable a tot el conjunt de docents, que una gran majoria de professorat estigui disposat a implicar-se en aquesta transformació personal.
Es pot obligar a un professor a fer un curs de creixement personal? Naturalment que sí, però llavors ben segur que apareixerà allò que deia en Jaume Guasch: “el cumplimiento, que vol dir cumplo y miento”.

Es poden produir modificacions positives en el conjunt de la societat i conseqüentment en el sistema educatiu, però per tal que es doni un canvi profund, eficient i real és imprescindible que es produeixin profunds canvis en una gran majoria de les persones que composen la societat. Els necessaris canvis s’haurien de manifestar especialment segons el meu pensar:
– Com a conseqüència que les famílies, els pares, estiguessin disposades a educar-se en el coneixement del ser humà, incidint especialment en el coneixement propi. Aquesta necessitat ve donada per l’evidència del fet que el protagonisme principal en l’educació dels joves correspon als pares, d’aquí que resulta imprescindible la seva participació.
– Per una transformació profunda d’una gran majoria de docents que a la vegada fossin capaços d’aglutinar al seu voltant molts altres docents, que potser sense haver fet un pas maduratiu com el seu, reconeixessin en ells un lideratge.
Aquests requisits, tal com tots veiem en el món que ens envolta, estan encara molt lluny de ser manifestats, diria que són una mica de ciència ficció.

Però com que no ens podem quedar de braços creuats, esperant millors temps, ens cal prendre també iniciatives col•lectives.
Si partim del fet que els humans aprenem per imitació resulta que tant els adults com els joves aprenem moltes coses quan imitem a aquells que admirem. Per això als centres educatius fan falta mestres que liderin aquesta transformació pedagògica. Una possible manera de donar oportunitats perquè es vagi gestant la transformació i el sorgiment d’aquests pioners seria creant espais de reflexió en els propis centres, on es poguessin compartir, entre d’altres:
– moments de descàrrega emocional, amb el suport d’un psicoterapeuta o algú que en realitzés les funcions (educació emocional)
– l’oportunitat de poder intercanviar idees amb el propòsit de provocar una veritable conversa pedagògica, també amb el suport de ponents externs als centres educatius.

A mi em va bé de recordar el que diu Kim Dieu: “Les majories guanyen les eleccions, però les minories són les que fan canviar el món”, o també pensar en “que no hem de viure per sobreviure”.
Perquè una de les tasques principals que se li planteja a un mestre és la d’ajudar els altres. El mestre és qui dóna suport a l’altre en el descobriment del significat profund de la seva vida, i per això no són necessaris llargs estudis, sinó l’experiència del propi viatge interior per mitjà de l’autoconeixement.

Un altre sistema per produir un cert canvi en el món educatiu seria trobar la manera que només s’incorporessin a la docència aquelles persones amb les qualitats necessàries per poder fer front als autèntics reptes que té plantejada la humanitat, si realment es vol sobreviure al planeta. Ben segur que tots coneixem persones que ens han fet pensar que haurien d’estar treballant en centres educatius, de la mateixa manera que també hem tingut companys que ens han fet pensar que no haurien d’exercir la docència

Vaig tenir l’oportunitat de trobar-me amb les idees d’en Jaume Bonafé que em van resultar molt inspiradores, i que desitjaria que també ho fossin per a molts d’altres:
”L’educació pot portar cap a l’alienació o cap a l’emancipació”. O també quan manifesta: “El professor ha de tenir un desig militant”.

Les quatre lleis de l’espiritualitat

Llamó a mi corazón, un claro día,
con un perfume de jazmín , el viento.

-A cambio de este aroma.
todo el aroma de tus rosas quiero.
-No tengo rosas; flores
en mi jardín no hay ya: todas han muerto.

Me llevaré los llantos de las fuentes,
Las hojas amarillas y los mustios pétalos.
Y el viento huyó… Mi corazón sangraba…
Alma, ¿qué has hecho de tu pobre huerto?
Antonio Machado

Quan el gran mestre hasídic Rabbi Zusya es feia vell i sabia que el seu temps damunt de la terra arribava a la seva fi, els seus alumnes van ser cridats al voltant seu. Tímidament un d’ells va parlar i preguntà a Rabbi Zusya de què tenia més por ara que estava a punt de morir.
“Del que tinc més por és del què em preguntaran quan arribi al cel”,va respondre.
“Què et preguntaran?”, demanaren ansiosos de saber-ho els deixebles.
“Ells no em preguntaran, Zusya, per què no has estat com Moisès? Sinó que em preguntaran, Zusya, perquè no has estat Zusya?”

“La pregunta” (Doorways to the soul)

Sai Baba a l’India ensenya les “Quatre Lleis de l’Espiritualitat”

La primera diu:
“La persona que llega es la persona correcta”, es decir que nadie llega a nuestras vidas por casualidad, todas las personas que nos rodean, que interactúan con nosotros, están allí por algo, para hacernos aprender y avanzar en cada situación.”

La segona llei diu:
“Lo que sucede es la única cosa que podía haber sucedido”. Nada, pero nada, absolutamente nada de lo que nos sucede en nuestras vidas podría haber sido de otra manera. Ni siquiera el detalle más insignificante. No existe el: “si hubiera hecho tal cosa…hubiera sucedido tal otra…”. No. Lo que pasó fue lo único que pudo haber pasado, y tuvo que haber sido así para que aprendamos esa lección y sigamos adelante. Todas y cada una de las situaciones que nos suceden en nuestras vidas son perfectas, aunque nuestra mente y nuestro ego se resistan y no quieran aceptarlo.”

La tercera dice:
“En cualquier momento que comience es el momento correcto”. Todo comienza en el momento indicado, ni antes, ni después. Cuando estamos preparados para que algo nuevo empiece en nuestras vidas, es allí cuando comenzará.”

Y la quarta i última:
“Cuando algo termina, termina”. Simplemente así. Si algo terminó en nuestras vidas, es para nuestra evolución, por lo tanto es mejor dejarlo, seguir adelante y avanzar ya enriquecidos con esa experiencia. Creo que no es casual que estén leyendo esto, si este texto llegue a nuestras vidas hoy; es porque estamos preparados para entender que ningún copo de nieve cae alguna vez en el lugar equivocado!”
Estem aquí, en aquest món i en aquest moment per un motiu! Cada dia que passa veig més clar que tots tenim un motiu per estar allà on estem, veig el meus motius per viure allà on estic, fent les coses que em toquen fer i estar amb les persones que he d’estar.

Tots tenim un “dharma” personal per resoldre. Aquesta és una paraula sànscrita que significa vàries coses a la vegada: deure, propòsit, llei. Ens recorda que tots tenim una missió a complir. Cadascú ha de saber trobar dins seu quina és la seva. Tenim una missió en tots els àmbits de la nostra vida:
Per què he nascut en aquesta família?
Per què tinc aquesta professió?
Per què he de tenir aquests companys?
Per què m’han posat aquests alumnes?
Per què m’ha passat això a mi?, etc.

Hi ha senyals, petits indicis que els trobem al nostre voltant o també indicis interns, que actuen en nosaltres com a pals indicadors per mostrar-nos cap on hem d’anar. Si sabem reconèixer’ls i els hi fem cas ben segur que ens acostarem una mica més a la nostra “pàtria”.

De la queixa al compromís

Por fin un día supiste
lo que tenías que hacer, y empezaste,
aun a pesar de que las voces a tu alrededor
seguían disparando
sus malos consejos
aun cuando toda la casa
empezó a temblar
y sentiste los viejos grilletes
en tus tobillos.
“Remienda mi vida”
gritaba cada voz
Pero tu no paraste.
Tú sabías lo que tenías que hacer,
aun cuando el viento escarbaba
con sus rígidos dedos
en los mismísimos cimientos, aun cuando su melancolía
era terrible.

Era ya bastante
tarde, y una noche salvaje,
y el camino lleno de ramas rotas y piedras,
pero poco a poco,
según ibas dejando sus voces atrás,
las estrellas empezaron a quemar
a través de las capas de nubes,
y allí había una voz nueva
que tu despacio
reconociste como la tuya,
que te hizo compañía
mientras dabas zancadas más y más profundas
hacia el mundo,
determinada a hacer
la única cosa que podías hacer
determinada a salvar
la única vida que tu podías salvar.
Mary Oliver El viaje

“Quan prens una decisió, canvies el futur”
Deepak Chopra

Alejandro Iborra, juntament amb un equip de professors de la Universitat d’Alcalá de Henares varen impulsar un taller per professorat d’educació secundària, de gestió del compromís personal que porta per títol: “De la queja al compromiso por la innovación”.
El títol em sembla ben trobat i suggereix aquella opció, que ben segur molts hem pres, la de sortir d’aquella situació en la que es considera que tota la responsabilitat dels problemes que ens apareixen a la vida és culpa dels altres, i amb tal justificació llavors els que sorgeixen en el món de la docència s’atribueixen també a circumstancies externes a un mateix, el més freqüent és donar-les als alumnes, a l’administració, als pares, etc.

Tristament, en els centres educatius, es perd molta energia en aquest vell costum de queixar-se. En un moment de la història personal de cadascú trobarem que tots hi hem passat, en més o menys grau, però quan ja no volem ser una càrrega per a la societat, un llast, sinó un facilitador, ens cal apuntar-nos a propostes semblants a l’ anteriorment mencionada.
Pot passar, que ens capfiquem per les coses externes que estan passant en un moment determinat, per exemple la modificació d’una llei. Naturalment que tots tenim arguments per estar-hi més o menys d’acord o per rebutjar-la, això anirà molt lligat a la nostra història personal. El problema sorgeix si nosaltres ens posicionem molt fort en alguna de les diverses postures, tant si és la d’estar-hi a favor com la d’estar-hi en contra, perquè el més provable és que quan hagi passat algun temps, aquell argument, aquella idea que ens resultava rabiosament desafortunada la veurem més plausible, d’un altre color. En un estat de radicalització ens oblidem de la necessitat de compromís intern que demana la nostra vida i que requereix molta tranquil•litat per poder, entre d’altres motius, afrontar preguntes semblants a:
Què entenc per comprometre’m?

Resulta molt reconfortant recordar el que diu Goethe respecte al compromís:
“En cuanto a los actos creativos y las iniciativas personales, existe una verdad fundamental cuyo desconocimiento mata innumerables ideas y planes espléndidos. Esa verdad es que a partir del momento en que nos comprometemos, la providencia también actúa. Ocurren toda suerte de cosas para ayudarnos, cosas que, de otro modo no sucederían. De la decisión brota una corriente de acontecimientos a nuestro favor, toda clase de incidentes, encuentros y ayuda material con los que ningún hombre se atrevería a soñar. Sea lo que sea lo que puede hacer, o que sueñe que puede hacer, hágalo. La valentía contiene genialidad, poder y magia. Empiece ahora.”

La unitat en la diversitat

Un captaire havia estat seient al mateix lloc prop d’una carretera durant més de trenta anys. Un dia un foraster va passar per allà.
“Tens alguna moneda per donar-me?” va murmurar el captaire.
“No tinc res per donar-te”, va dir l’estranger.
Llavors ell mateix li va preguntar: “Què és això damunt del qual estàs seient?”
“Res”, va replicar el captaire. “Tant sols una caixa vella. Que me’n recordi, he estat sempre seient al seu damunt.”
“Has mirat mai el seu interior?” va preguntar el foraster.
“No”, digué el captaire. “Per quina raó? No hi ha res a dins”
“Dóna-hi una ullada”, va insistir el foraster.
El captaire va obrir la tapa amb interès. Amb gran sorpresa i satisfacció, va veure que la caixa estava plena d’or.

Eckhart Tolle (The power of now)

Els experts en educació parlen d’actualitzar la formació del professorat, perquè la realitat que es troba a les aules avui, i que ha d’afrontar l’educador, no té res a veure amb la de fa trenta anys. S’han produït molts canvis.
S’han produït, es produeixen i es produiran tota classe de modificacions en l’entorn: Canvis d’ordre legislatiu, canvis tecnològics i també canvis culturals que condicionaran molt el treball de l’educador. La realitat exterior és canviant, i tot bon professional ha d’estar formant-se i preparant-se constantment per tal d’entendre què està passant i com donar les millors respostes a aquests canvis. Aquest treball d’actualització hauria d’estar guiat sempre per una voluntat de ser útil als alumnes.

Hi ha, però, una altra realitat que no canvia perquè és eterna. Aquesta és l’essència del ser humà, la realitat interior, la seva autèntica naturalesa, la vida espiritual present en tots els sers. Es poden redactar moltes noves lleis generals sobre educació, es poden canviar continguts curriculars però el que no es pot canviar és la naturalesa autèntica del ser humà. És per això que l’encontre entre dos sers, el docent i l’educador, continuarà sent un encontre màgic, independentment dels altres factors externs. Preparar-se per aquest encontre, per aquesta trobada d’ànima a ànima, per aquest misteri meravellós que es dona quan el mestre es troba davant de l’alumne ha de ser la tasca principal, ja que ens serà d’utilitat sempre, en qualsevol ambient educatiu, acadèmic o extraacadèmic.
L’única manera de poder-se dirigir a aquesta realitat intemporal, a aquest espai sagrat és a partir del descobriment d’un mateix. Només d’aquesta manera podrem saber reconèixer-la en els altres. Per això cal que ens posem en camí i ben segur que no estarem sols, hi trobarem també altres buscadors.

Insults entre alumnes

“En recollir les pedres que em van llançar, vaig veure que una era una joia.”
poema japonès

Una vegada un derviche i el seu estudiant caminaven per un llarg i tranquil camí. De repent veieren aixecar-se pols a la llunyania. Un bonic carruatge tirat per sis cavalls s’aproximava a tot galop.. Els homes es donaren compte que aquell carruatge no afluixaria la seva marxa o canviaria de direcció per tal d’evitar-los. De fet estava aproximant-se a tal velocitat que hagueren de saltar del camí i anaren a parar dins d’un rec. Els dos homes s’aixecaren tant apresa com pogueren i giraren el cap en direcció al carruatge que s’allunyava.
L’estudiant anava a començar a renegar, però abans el mestre començar a cridar: “Que tots el teus més profunds desitjos es compleixin!”
“Per què els desitges això tan bo a aquesta gent?”, preguntà l’estudiant. “Ens hauríem pogut fer molt mal”.
“Pensa”, va replicar el mestre, “que si els seus més profunds desitjos fossin satisfets, anirien pel món tractant els altres com ho han fet amb nosaltres?”

“Doorways to the soul”

Aquest tema, totalment relacionat amb l’anterior, “aprendre a defensar-se”, es pot introduir als alumnes amb la següent història de Cassan Said Amer explicada per Paulo Coelho en “The flowing river”:

Un conferenciant va començar la seva exposició mostrant un bitllet de vint dollars i preguntant: “A qui li agradaria aquest bitllet de vint dollars?”
Vàries mans es van aixecar, però el conferenciant digué: “Abans de que us el doni, he de fer una cosa.”
El va rebregar com una bola i digué: “Qui vol encara aquest bitllet?”
Les mans van anar enlaire de nou.
“I si li faig això?”
Va llençar el bitllet arrugat contra la paret, el llençar també a terra, el va insultar, el va trepitjar, i una vegada més els va mostrar el bitllet –ara arrugat i brut. Va repetir la pregunta, i les mans van quedar-se enlairades novament.
“No oblideu mai aquesta escena,” va dir. “No importa el que faci a aquest diner. És encara un bitllet de vint dollars. Massa sovint a les nostres vides som insultats, vexats, i malgrat tot això, nosaltres continuem valent el mateix.”

Em sembla que aquesta narració podria ser la porta d’un fructífer debat a l’aula. I recordar que: “Si un amic fa una cosa que et desagrada, encara continua sent el teu amic.”

Aprendre a defensar-se

Es diu que en un camp hi havia una serp verinosa
Ningú s’aventurava a passar per aquell lloc, per por de ser atacat. Però un home sant, confiant més en Déu que en ell mateix es va aventurar en aquella regió.
La serpent l’atacà. Ell, no obstant la va dominar amb un mirar serè i li va dir:
“Germana, és de llei que no hem de fer mal a ningú”.
La serp s’allunyà avergonyida.
El savi continuà el seu camí i la serp, des de llavors es va modificar completament..
Va buscar la proximitat dels llocs habitats pels homes desitjosa d’esborrar els seus antics crim ens.
Es mostrà completament pacífica, però des de llavors van començar a abusar d’ella. Quan van veure que era d’una submissió absoluta, homes, dones i nens li tiraven pedres
La infeliç es refugià a la seva cova molt desanimada. Vivia afligida, plena de por i descoratjada.
Per tot això, el sant va tornar deliberadament pel mateix camí amb el propòsit de visitar-la.
En veure el seu estat, el sant es va esglaiar de tanta roïnesa.
La serp llavors li va explicar la seva amarga historia.
Desitjava ser bona, afable i afectuosa, però les criatures la perseguien i l’apedregaven.
El savi després de pensar uns moments li digué:
“Amiga meva, es va produir un engany per la teva part. Et vaig aconsellar que no mosseguessis a ningú, que no perseguissis a la gent, però no et vaig dir que no espantessis els dolents.
No mosseguis ni fereixis, però és precís mantenir el pervers a distancia, mostrant-li les dents i emetent els teus xiulets
.
“La serp i el sant” (llegenda hindú)

Els humans, a vegades, i degut a la nostra ignorància som molt cruels els uns amb els altres, més del que ens podem imaginar. Sovint també ens deixem arrossegar pels altres i adoptem comportaments que després ens en penedim. Aquests ambients negatius quan es posen en pràctica es poden transformar en vexacions, agressions, i d’altres.

Avui els nens de ben petits ja són allunyats de “les faldilles protectores de la mare”, i són enviats a la “jungla”. Això fa que certes habilitats socials, com la de defensar-se, s’aprenguin sense que ens les ensenyin, entès el concepte en el seu sentit clàssic.
Dins d’un grup de qualsevol edat escolar, sempre hi acostuma a haver algun membre que desenvolupa bé aquest rol i els altres components aprenen per imitació d’aquest model. No obstant, als docents ens cal donar elements, proporcionar mitjans i recursos, per tal de que la vida als centres educatius pugui ser el màxim de profitosa i tranquil•la per a tots els alumnes.
Una bona manera de que tothom disposi d’informació és per mitjà d’una pluja d’idees amb el grup classe, sempre i quan es consideri que les condicions són favorables. Segur que serà una magnífica classe d’habilitats socials.

La meva aportació a la pluja d’idees, si hi participés, seria la idea que s’extreu d’aquesta història que Joseph Goldstein explica a “Insight meditation”:
“Sharon Salzberg, una amiga i col•lega, va tenir una experiència molt forta fa uns anys, quan estàvem tots dos practicant meditació a l’Índia. Ella i un amic estaven a Calcuta practicant amb Dipa Ma. Quan la deixaren, llogaren un “rickshaw” (suposo que deu ser un carret típic del país), per anar a l’estació del tren. Feren drecera per un carreró fosc, quan un home saltà violentament al seu damunt i començà a tibar la Sharon fora del “rickshaw”. Fou una situació de pànic. L’amic de Sharon finalment aconseguí desfer-se de l’atacant i fugiren a l’estació.
En tornar novament a Bodh Gaya, on estàvem tots hostatjats, Sharon va explicar al nostre mestre Munindra-ji, el què havia succeït. Ell escoltà amb interès tots els detalls. Al final de la història Munindra-ji va dir: “ Oh, estimada. Amb tota la tendresa del teu cor, hauries d’haver agafat el teu paraigües i colpejar el cap d’aquell home.”

Com podrem suposar li estava suggerint una alternativa molt difícil de realitzar.
En situacions com aquella normalment el que fem és no reaccionar, quedar bloquejat pel pànic, tal com va fer Sharon, o bé reaccionem colpejant amb molta ràbia. Munindra-ji li suggeria una resposta més equilibrada, colpejar ben fort, amb tota la tendresa del món.

Prova-ho tot, però queda’t amb el que és bo

Una dona molt piadosa es lamentava dels costums dels joves: “La culpa la tenen els automòbils!”, deia a la seva anciana mare. “No veus que avui en dia poden recórrer quilòmetres i quilòmetres per anar a un ball o a una cita. Oi que en els teus anys no era pas així?”
I la mare, de vuitanta set anys, li respongué: “Dona…, la veritat és que en els meus temps anàvem fins on podíem.”

Anthony de Mello (La pregària de la granota 2)

És una llàstima que la permissivitat i la llibertat que té al seu abast la joventut d’avui la malgasta sovint en aventures prematures, aventures per a les quals no estan encara preparats i, com a conseqüència, els joves en surten ferits.
Com preparar-se per aquests encontres? Aïvanhov diu: “Siendo conscientes de que la vida es una aventura muy seria, en las que hay muchas cosas que observar, que comprender, desarrollar cualidades psíquicas y morales que os permitirán comprender y aceptar mejor a los demás. Estudiad porque es indispensable, pero sabiendo que lo esencial es aprender a vivir con los demás. Y no solamente con vuestros amigos y camaradas, también debéis entrar en relación con toda clase de personas diferentes a vosotros en edad, formación, medio social, nacionalidad y raza, para habituaros a todas las situaciones humanas”.

Quan veiem a algun alumne a prop d’una situació per la qual nosaltres ja hem passat, ens ve el fort desig d’aconsellar-lo per tal que no li vingui a sobre el mateix contratemps que nosaltres varem patir. En realitat, però, hem de deixar que cadascú visqui i adquireixi la seva pròpia experiència. El que podem fer, com a molt, és advertir-lo del que nosaltres varem experimentar, però després hem de deixar-li espai per ser ell mateix.
L’experiència no es pot transmetre, s’ha de viure. Si una persona té gana, per molt que li expliquis el gust d’un plat de macarrons, no li passarà la necessitat de menjar fins que ell ho faci.

Cadascú, al seu moment, haurà de deixar algunes pors psicològiques per passar a l’acció. Aquesta necessitat humana de començar a separar-se dels pares, de viure experiències, no la sent tothom igual, està relacionada amb els valors de la persona i amb altres factors. De qualsevol manera, sempre és preferible passar a l’acció, viure l’experiència, encara que no s’aconsegueixi el resultat esperat inicialment, que no pas quedar-nos immobilitzats per por a equivocar-nos. Recordem que “el fill pròdig” surt de la casa del Pare, i ben segur que s’equivoca. Annie Besant explicava que mirant enrere, evocant la seva prolongada i plena vida, renunciaria voluntàriament a totes les alegries però a cap de les seves penes, dels seus sofriments, perquè aquests havien estat els causants del despertar de la seva consciència.

“Prova-ho tot, però quedat amb el que és bo”. Aquest aforisme suggereix que per la vida hem de passar per totes les experiències, però per les negatives, per tal de conèixer-les i no experimentar després frustració, és millor passar-hi el més ràpid possible.
Naturalment que per algunes situacions no hi hem de passar, ja que altres persones ja ho van fer per nosaltres, ja van donar la seva vida, segurament sense proposar-s’ho, com és el cas de les persones que prengueren certs verins, etc.
Però és necessari passar per tot, per tal de ser una persona complerta, madura? Entenc que passar per tot no ha de ser un principi universal. Cal consultar al nostre interior, a la consciència de cadascú i allà trobar la resposta. Si el fet de no poder viure una situació ens produeix desassossec, vol dir segurament que encara hi hem de passar, que encara no hem viscut aquell tipus d’experiència.