Al que ejerza el magisterio sin pensar en otra cosa que en la nómina y el ascenso, se le ha de expulsar como a los mercaderes del templo, porque es indigno de ostentar el título de maestro.
Attilio Bruschetti

Vivim en un món que està “ferit”, els nostres alumnes vénen “ferits” a les aules. Com diu Parker Palmer: “Estem tots obsessionats en manipular coses externes perquè creiem que elles ens donaran algun poder sobre la realitat i ens donaran llibertat des de les seves limitacions. Hipnotitzats per aquesta tecnologia, dimitim del nostre món intern. Pensem que per cada problema objectiu que sorgeixi hi ha algun tipus de solució tècnica.”

Per poder curar les ferides dels nostres joves hem d’haver prèviament curat les nostres pròpies. No podrem esdevenir els nous líders d’aquests nois, els nous models, si no ens despullem de tot allò “vell” que ens impedeix una mirada nova, sinó ens disposem a fer el somniat i desitjat “viatge a Itaca”, a aquest país tan pròxim i lluny a la vegada, pròxim perquè està dins nostre. És un viatge en el que és millor no esperar cap gratificació de l’exterior, ni cap canvi de l’entorn, del sistema educatiu, social, etc. En aquest viatge hi trobarem moments de llum i moments de foscor, moments bons i dolços i altres d’amargs. Però és precisament quan s’està en els moments d’amargura que es necessitarà “el coratge d’ensenyar” i confiança en que sempre, després de la tempesta ve la calma, tot i que a vegades es faci esperar.

La feina d’educador, com tantes d’altres, demana ser feta amb gust i ganes per tal de poder ocupar-se dels molts detalls que sorgeixen en el treball, els quals només es veuen si es va tranquil i reposat. Per això, si volem experimentar un estat de tranquil•litat, a més d’una bona predisposició és necessita posar ordre a la pròpia vida. Una manera d’aconseguir això seria recordar i aplicar-se un mateix aquell refrany que diu: ”Quien mucho abarca poco aprieta…” Aquest refrany popular és tan senzill, que ens passa desapercebut a la majoria.
Una altre manera de suggerir el mateix és l’aforisme que dona títol a aquest article, el qual vaig sentir mencionar a en Jaume Escoí.
I encara una tercera manera, i aquesta és atribuïda a Sogyal Rimpoche, quan ell fent referència a la nostra manera de funcionar, diu que practiquem la “mandra a l’estil occidental”, que consisteix a omplir-se la vida d’activitats febrils, agendes plenes, de manera que no queda temps per a les coses importants.

I és molt evident que a la tasca d’educador ens hi podem acostar per molts cantons. Sinó recordem la bonica poesia de León Felipe:

Nadie fue ayer,
ni va hoy, ni irá mañana
hacia Dios
por este mismo camino
que yo voy.
Para cada hombre guarda
un rayo nuevo de luz el sol…
y un camino virgen
Dios.