Una dona molt piadosa es lamentava dels costums dels joves: “La culpa la tenen els automòbils!”, deia a la seva anciana mare. “No veus que avui en dia poden recórrer quilòmetres i quilòmetres per anar a un ball o a una cita. Oi que en els teus anys no era pas així?”
I la mare, de vuitanta set anys, li respongué: “Dona…, la veritat és que en els meus temps anàvem fins on podíem.”
Anthony de Mello (La pregària de la granota 2)

És una llàstima que la permissivitat i la llibertat que té al seu abast la joventut d’avui la malgasta sovint en aventures prematures, aventures per a les quals no estan encara preparats i, com a conseqüència, els joves en surten ferits.
Com preparar-se per aquests encontres? Aïvanhov diu: “Siendo conscientes de que la vida es una aventura muy seria, en las que hay muchas cosas que observar, que comprender, desarrollar cualidades psíquicas y morales que os permitirán comprender y aceptar mejor a los demás. Estudiad porque es indispensable, pero sabiendo que lo esencial es aprender a vivir con los demás. Y no solamente con vuestros amigos y camaradas, también debéis entrar en relación con toda clase de personas diferentes a vosotros en edad, formación, medio social, nacionalidad y raza, para habituaros a todas las situaciones humanas”.

Quan veiem a algun alumne a prop d’una situació per la qual nosaltres ja hem passat, ens ve el fort desig d’aconsellar-lo per tal que no li vingui a sobre el mateix contratemps que nosaltres varem patir. En realitat, però, hem de deixar que cadascú visqui i adquireixi la seva pròpia experiència. El que podem fer, com a molt, és advertir-lo del que nosaltres varem experimentar, però després hem de deixar-li espai per ser ell mateix.
L’experiència no es pot transmetre, s’ha de viure. Si una persona té gana, per molt que li expliquis el gust d’un plat de macarrons, no li passarà la necessitat de menjar fins que ell ho faci.

Cadascú, al seu moment, haurà de deixar algunes pors psicològiques per passar a l’acció. Aquesta necessitat humana de començar a separar-se dels pares, de viure experiències, no la sent tothom igual, està relacionada amb els valors de la persona i amb altres factors. De qualsevol manera, sempre és preferible passar a l’acció, viure l’experiència, encara que no s’aconsegueixi el resultat esperat inicialment, que no pas quedar-nos immobilitzats per por a equivocar-nos. Recordem que “el fill pròdig” surt de la casa del Pare, i ben segur que s’equivoca. Annie Besant explicava que mirant enrere, evocant la seva prolongada i plena vida, renunciaria voluntàriament a totes les alegries però a cap de les seves penes, dels seus sofriments, perquè aquests havien estat els causants del despertar de la seva consciència.

“Prova-ho tot, però quedat amb el que és bo”. Aquest aforisme suggereix que per la vida hem de passar per totes les experiències, però per les negatives, per tal de conèixer-les i no experimentar després frustració, és millor passar-hi el més ràpid possible.
Naturalment que per algunes situacions no hi hem de passar, ja que altres persones ja ho van fer per nosaltres, ja van donar la seva vida, segurament sense proposar-s’ho, com és el cas de les persones que prengueren certs verins, etc.
Però és necessari passar per tot, per tal de ser una persona complerta, madura? Entenc que passar per tot no ha de ser un principi universal. Cal consultar al nostre interior, a la consciència de cadascú i allà trobar la resposta. Si el fet de no poder viure una situació ens produeix desassossec, vol dir segurament que encara hi hem de passar, que encara no hem viscut aquell tipus d’experiència.