“En recollir les pedres que em van llançar, vaig veure que una era una joia.”
poema japonès

Una vegada un derviche i el seu estudiant caminaven per un llarg i tranquil camí. De repent veieren aixecar-se pols a la llunyania. Un bonic carruatge tirat per sis cavalls s’aproximava a tot galop.. Els homes es donaren compte que aquell carruatge no afluixaria la seva marxa o canviaria de direcció per tal d’evitar-los. De fet estava aproximant-se a tal velocitat que hagueren de saltar del camí i anaren a parar dins d’un rec. Els dos homes s’aixecaren tant apresa com pogueren i giraren el cap en direcció al carruatge que s’allunyava.
L’estudiant anava a començar a renegar, però abans el mestre començar a cridar: “Que tots el teus més profunds desitjos es compleixin!”
“Per què els desitges això tan bo a aquesta gent?”, preguntà l’estudiant. “Ens hauríem pogut fer molt mal”.
“Pensa”, va replicar el mestre, “que si els seus més profunds desitjos fossin satisfets, anirien pel món tractant els altres com ho han fet amb nosaltres?”
“Doorways to the soul”

Aquest tema, totalment relacionat amb l’anterior, “aprendre a defensar-se”, es pot introduir als alumnes amb la següent història de Cassan Said Amer explicada per Paulo Coelho en “The flowing river”:

Un conferenciant va començar la seva exposició mostrant un bitllet de vint dollars i preguntant: “A qui li agradaria aquest bitllet de vint dollars?”
Vàries mans es van aixecar, però el conferenciant digué: “Abans de que us el doni, he de fer una cosa.”
El va rebregar com una bola i digué: “Qui vol encara aquest bitllet?”
Les mans van anar enlaire de nou.
“I si li faig això?”
Va llençar el bitllet arrugat contra la paret, el llençar també a terra, el va insultar, el va trepitjar, i una vegada més els va mostrar el bitllet –ara arrugat i brut. Va repetir la pregunta, i les mans van quedar-se enlairades novament.
“No oblideu mai aquesta escena,” va dir. “No importa el que faci a aquest diner. És encara un bitllet de vint dollars. Massa sovint a les nostres vides som insultats, vexats, i malgrat tot això, nosaltres continuem valent el mateix.”

Em sembla que aquesta narració podria ser la porta d’un fructífer debat a l’aula. I recordar que: “Si un amic fa una cosa que et desagrada, encara continua sent el teu amic.”

Es diu que en un camp hi havia una serp verinosa
Ningú s’aventurava a passar per aquell lloc, per por de ser atacat. Però un home sant, confiant més en Déu que en ell mateix es va aventurar en aquella regió.
La serpent l’atacà. Ell, no obstant la va dominar amb un mirar serè i li va dir:
“Germana, és de llei que no hem de fer mal a ningú”.
La serp s’allunyà avergonyida.
El savi continuà el seu camí i la serp, des de llavors es va modificar completament..
Va buscar la proximitat dels llocs habitats pels homes desitjosa d’esborrar els seus antics crim ens.
Es mostrà completament pacífica, però des de llavors van començar a abusar d’ella. Quan van veure que era d’una submissió absoluta, homes, dones i nens li tiraven pedres
La infeliç es refugià a la seva cova molt desanimada. Vivia afligida, plena de por i descoratjada.
Per tot això, el sant va tornar deliberadament pel mateix camí amb el propòsit de visitar-la.
En veure el seu estat, el sant es va esglaiar de tanta roïnesa.
La serp llavors li va explicar la seva amarga historia.
Desitjava ser bona, afable i afectuosa, però les criatures la perseguien i l’apedregaven.
El savi després de pensar uns moments li digué:
“Amiga meva, es va produir un engany per la teva part. Et vaig aconsellar que no mosseguessis a ningú, que no perseguissis a la gent, però no et vaig dir que no espantessis els dolents.
No mosseguis ni fereixis, però és precís mantenir el pervers a distancia, mostrant-li les dents i emetent els teus xiulets.
“La serp i el sant” (llegenda hindú)

Els humans, a vegades, i degut a la nostra ignorància som molt cruels els uns amb els altres, més del que ens podem imaginar. Sovint també ens deixem arrossegar pels altres i adoptem comportaments que després ens en penedim. Aquests ambients negatius quan es posen en pràctica es poden transformar en vexacions, agressions, i d’altres.

Avui els nens de ben petits ja són allunyats de “les faldilles protectores de la mare”, i són enviats a la “jungla”. Això fa que certes habilitats socials, com la de defensar-se, s’aprenguin sense que ens les ensenyin, entès el concepte en el seu sentit clàssic.
Dins d’un grup de qualsevol edat escolar, sempre hi acostuma a haver algun membre que desenvolupa bé aquest rol i els altres components aprenen per imitació d’aquest model. No obstant, als docents ens cal donar elements, proporcionar mitjans i recursos, per tal de que la vida als centres educatius pugui ser el màxim de profitosa i tranquil•la per a tots els alumnes.
Una bona manera de que tothom disposi d’informació és per mitjà d’una pluja d’idees amb el grup classe, sempre i quan es consideri que les condicions són favorables. Segur que serà una magnífica classe d’habilitats socials.

La meva aportació a la pluja d’idees, si hi participés, seria la idea que s’extreu d’aquesta història que Joseph Goldstein explica a “Insight meditation”:
“Sharon Salzberg, una amiga i col•lega, va tenir una experiència molt forta fa uns anys, quan estàvem tots dos practicant meditació a l’Índia. Ella i un amic estaven a Calcuta practicant amb Dipa Ma. Quan la deixaren, llogaren un “rickshaw” (suposo que deu ser un carret típic del país), per anar a l’estació del tren. Feren drecera per un carreró fosc, quan un home saltà violentament al seu damunt i començà a tibar la Sharon fora del “rickshaw”. Fou una situació de pànic. L’amic de Sharon finalment aconseguí desfer-se de l’atacant i fugiren a l’estació.
En tornar novament a Bodh Gaya, on estàvem tots hostatjats, Sharon va explicar al nostre mestre Munindra-ji, el què havia succeït. Ell escoltà amb interès tots els detalls. Al final de la història Munindra-ji va dir: “ Oh, estimada. Amb tota la tendresa del teu cor, hauries d’haver agafat el teu paraigües i colpejar el cap d’aquell home.”

Com podrem suposar li estava suggerint una alternativa molt difícil de realitzar.
En situacions com aquella normalment el que fem és no reaccionar, quedar bloquejat pel pànic, tal com va fer Sharon, o bé reaccionem colpejant amb molta ràbia. Munindra-ji li suggeria una resposta més equilibrada, colpejar ben fort, amb tota la tendresa del món.

Si només pogués oferir un regal al món, aquest seria que cada ser humà és un tresor per ser explorat per ell mateix i pels altres.
Virginia Satir

“Quan tenia cinc anys vaig decidir que quan fos gran seria una detectiu que investigaria els pares dels nens. No sabia ben bé què hauria de buscar però em donava compte que en les famílies passaven moltes coses que no es veien amb els ulls”. Així és com pensava Virginia Satir quan era petita. De gran esdevingué una de les figures importants en el desenvolupament de la teràpia familiar, una conductora de grups i terapeuta de reconeixement mundial, i alguns la consideren una precursora de tot el treball posterior que Bert Hellinger va desenvolupar.

Bert Hellinger va realitzar un treball d’observació de teràpies familiars i va intercanviar els resultats obtinguts amb altres terapeutes que també n’havien fet. De tot això en van sortir unes lleis bàsiques que actuen a les famílies, però que no poden ser considerades com una teoria ja que només assenyalen una direcció, perquè cada situació familiar és diferent, tot i que hi ha similituds.

Aquesta teràpia és diferent de les demés perquè el terapeuta no pretén canviar res de la vida de la persona que està presentant el seu cas. El terapeuta el que fa és ajudar a treure algun aspecte del problema a la superfície, perquè el pacient se’n faci conscient. Bert Hellinger diu: “Estem guiats per la nostra consciència, reconeixem els sentiments de culpabilitat, innocència, etc. Aquesta consciència té un principal propòsit que mantenir-nos units al nostre grup. Quan s’actua en contra de les regles de la consciència col•lectiva, les persones poden posar-se malaltes, tenir accidents, etc”.

Quina possible relació tenen les constel•lacions familiars amb l’educació?
No se si diré un disbarat, però a mi em sembla que les constel•lacions familiars podrien ser de gran ajut pel sistema educatiu.

En la psicoteràpia usual el terapeuta, generalment un psicòleg, fa un llarg treball individual amb l’alumne. En les constel•lacions familiars hi ha altres forces en joc i perquè es procedeix de diferent manera: El terapeuta ha de tenir naturalment, una especial actitud personal de cara a fer aquest treball. Demana “permís” d’entrar en el sistema familiar de la persona en qüestió. Mira la constel•lació però no sap què ha de fer a priori, sinó esperar i tenir confiança en que alguna cosa succeirà per veure el pas següent.
Quan es fa una constel•lació tot el sistema familiar se’n beneficia perquè surt a la llum quelcom que estava ocult. Les constel•lacions familiars posen de manifest tot un entramat que era desconegut, però el que és més important, és que mostren un camí per solucionar el conflicte familiar. Aquesta és la raó més evident de la seva necessitat i la seva praxis.

Si hi ha un alumne “difícil” es pot abordar el cas demanant la col•laboració de la família per intentar trobar una solució al problema i procurar de que hi participin. També un mestre pot fer la del seu alumne. Normalment amb una constel•lació ja és suficient per resoldre el problema.

“La mort és la nostra eterna companya. Sempre està a la nostra esquerra, a la distància d’un braç. Sempre ens acompanya i sempre ho farà fins al dia en que et donarà el copet”.
Carlos Castaneda (The lessons of don Juan)

Una activitat que em sembla de gran importància, per tal de donar protagonisme als alumnes, és la de preparar-se treballs i posteriorment exposar-los a classe. El dia que toca l’exposició ja us podeu imaginar els nervis!
Don Juan li deia a Carlos Castaneda: “ja que portes sempre la mort al costat, parla-li i així et familiaritzaràs amb la seva presència”. Aprofitant aquesta idea de “don Juan” és quasi una certesa, que la mort ens acompanya sempre, que ve amb nosaltres a tot arreu on anem, vaig fer la següent proposta als alumnes:
Al nostre costat portem sempre acompanyant-nos la “mort”, i també la “vergonya”. Si nosaltres no vigilem “la vergonya”, ella intentarà interferir contínuament en la nostra vida i ens ho espatllarà tot. Hem de parlar amb aquest personatge i deixar-li molt clar: “Ara he de fer una exposició, deixa’m tranquil, ja sé que t’agrada bastant tenir el protagonisme, però t’estaràs quieta i no em molestaràs!”
Dir això o coses semblants serveix per desidentificar-se de la vergonya, per recordar que som alguna cosa més! Els nois queden molt alleugerits en aplicar aquest recurs i els augmenta l’autoestima en veure que han pogut exposar amb un cert deseiximent.

La família dels “personatges que ens acompanyen” és més nombrosa. No solament ens acompanyen la “mort” i la “vergonya” sinó que a més portem: “la honestedat, la valentia, la generositat, l’amor, l’egoisme, la mandra, etc.” Aquest últim personatge, la “mandra”, acostuma a rondar bastant a alguns alumnes de determinats grups, especialment a les classes de la tarda. Llavors es pot demanar als alumnes que en són acompanyats que neutralitzin aquests personatges o que els deixin fora de l’aula. Depenent de la situació, cal demanar que aparegui la “responsabilitat”, la “companyonia”, etc.
Aquest recurs també ens el podem aplicar a nosaltres. Qui no és massa amic de la mandra? Qui no s’ha de fer amic de la mort?

Viure aquests recursos és una experiència amb un regust que no s’oblida mai més ja que llavors esdevenim autèntics protagonistes de la nostra vida. Existeix una cita de les que fa “Don Juan”, que ens ho recorda:
“Una vida verdadera es una vida que se vive con la certeza nítida de estar viviendola; una vida buena, fuerte”. (The lessons of de don Juan)

La següent història pot ajudar, com la majoria, tant als educands com als docents en aquest complicadíssim tema:

“Un alacrà s’estava ofegant i un “mestre” en veure-ho el volgué treure, però l’animal el picà. L’alacrà tornà a caure a l’aigua per la reacció del dolor. El “mestre” el va tornà a agafar i el va tornar a picar. Algú que ho estava observant li va dir: “No veus que cada vegada que intentes treure’l et pica? El “mestre” respongué: “La naturalesa de l’alacrà és picar, ell no canviarà la meva que és ajudar i servir”. Després ajudant-se d’una fulla el va treure”.

He trobat dues versions per aquest conte. La versió que vaig utilitzar portava l’afegit següent, com si fos la “moraleja”: “No canviïs la teva naturalesa si algú et fa mal, només has de prendre precaucions. No hem de deixar que la conducta dels altres condicioni la nostra.”

Krishnamurti va dir el següent sobre el pensament. Em sembla que pot servir força per reflexionar sobre el tema:
“El pensamiento como la memoria, es desde luego necesario para el vivir cotidiano. Es el único instrumento que tenemos para la comunicación, para trabajar en nuestros empleos, y así sucesivamente. El pensamiento es la respuesta de la memoria, memoria que ha sido acumulada a través de la experiencia, el conocimiento, la tradición y el tiempo. Y, desde el trasfondo de la memoria reaccionamos, y esta reacción es el pensar. De modo que el pensamiento es necesario en ciertos niveles, pero cuando se proyecta psicológicamente hacia el futuro y hacia el pasado, generando ya sea miedo o placer, la mente se embota y, en consecuencia es inevitable la inacción.
Así pues, me pregunto:
¿Por qué, por qué pienso acerca del futuro y del pasado en terminos de placer y dolor, sabiendo que un pensar semejante crea miedo?
¿No es posible que, psicológicamente, el pensamiento se detenga, ya que de lo contrario el miedo jamás se terminarà? ”

Els savis de tots els temps ens han recordat sempre els beneficis que reporta ser conscients de la respiració. Si no té més èxit aquesta pràctica segurament deu ser per lo econòmica que resulta. Sembla que per als humans només hagi de ser bo allò que té un preu molt elevat.
Amb molta freqüència, la qual em feia semblar o se el que es diu un pesat, recordava als alumnes que fessin respiracions conscientment, que estiguessin alertes de la seva respiració.
Fes primer unes respiracions, més o menys profundes, i després fixa’t en les sensacions d’aquestes respiracions. Intenta sentir com l’abdomen puja i baixa o com l’aire entra i surt del cos, anant seguint el seu recorregut. També pots observar l’aire entrant i sortint pels orificis del nas. La respiració conscient és una meravellosa oportunitat que tenim per portar atenció, estat de presència a les nostres vides.

També es pot explicar i practicar a la mateixa classe que quan vivim el present, estem atents al que s’està fent: Si camines, atent al caminar, si parles, atent a les paraules, si menges, atent als sabors…. Quan estem presents no hi ha por perquè no hi ha pensaments. Sembla impossible, però és així: quan ens concentrem en alguna cosa, som nosaltres els que decidim, no la ment.
Es pot fer la seva experimentació a la mateixa classe: proposem que els alumnes fixin la seva atenció en un objecte extern qualsevol, pot ser un llibre, un bolígraf, un llapis, tranquil•lament observant detalls, i cada vegada que ens adonem que l’atenció se’n va, que apareix algun pensament, sense donar-hi importància tornem novament al nostre objecte d’atenció. Després d’una estona de practicar-ho podràs percebre una major vivència i que si hi havia preocupacions, ha minvat el soroll que produia.

El Buda va explicar aquesta paràbola:
Un home que viatjava a través de les muntanyes es va trobar de sobte amb un enorme tigre. Corregué i corregué fins que arribà a un precipici. Allà, sense poder anar enlloc més, s’agafà a un gruixut arbust i penjà en el precipici.
Damunt seu el tigre grunyí. Sota seu va sentir un soroll, i en mirar avall veié un altre tigre esperant-lo al fons del precipici.
Dues rates, una de blanca i una de negra, s’enfilaven per les tiges d’una liana a la que començaren a rosegar. El viatger pogué veure com elles menjaven ràpidament. Llavors, una deliciosa aroma captà la seva atenció. Prop seu un suculent maduixer salvatge! Aguantant-se a l’arbust amb una ma, aconseguí amb l’altre els fruits.
Quina delicia!
El maduixer salvatge “Doorways to the soul”

Hem de procurar proporcionar ajuts als alumnes de totes les maneres possibles: amb la paraula, amb el silenci, amb l’exemple, amb pensaments. També podem oferir-los biografies de sers valerosos o texts plens de significat.

És freqüent i quasi normal que els alumnes es sentin preocupats per l’incert futur. Si es té coneixement d’algun cas particular se li pot oferir el següent de Rudolf Steiner:

Hem d’eliminar de l’ànima
tota la por i el temor
del que pot portar el futur a l’home

Res tindrà valor
si ens falta el coratge.
Disciplinem la nostra voluntat
i busquem el despertar interior
tots els matins
i totes les nits.

O també aquest altre, segons veiem més adequat:

“Si sobre tus espaldas cargas tu pasado
y además quieres cargar tu angustia y tu
miedo al porvenir, no te quedarán fuerzas
para afrontar lo más importante:
Tu ahora, el momento presente.
La vida está hecha de pequeñas vidas de
un día cada una.
No todos los días son fantásticos, pero
casi todos tienen algo bueno que no
encontramos en los otros y tienes que vivir
cada minuto, cada “ahora”, como
el momento más importante de tu vida.
Hagas lo que hagas,
estés con quien estés, vive con ilusión.
Y así, viviendo intensamente el ahora,
sin casi darte cuenta estarás “avanzando
hacia el invierno de tu vida a
fuerza de primaveras”.

Aquesta és la història d’un noi que tenia molt mal caràcter.
El seu pare li va donar una bossa amb claus i li va dir que cada vegada que perdés la paciència, hauria de clavar un clau darrera la porta.
El primer dia, el noi va clavar 37 claus darrera la porta.
A mesura que passava el temps, aprenia a controlar el seu mal caràcter i cada vegada clavava menys claus darrera la porta.
Va arribar un dia en que va poder controlar el seu caràcter. Després d’informar al seu pare, aquest li va suggerir que retirés un clau cada dia que aconseguís controlar el seu caràcter.
Van passar els dies i finalment el noi va poder fer saber al seu pare que la porta estava ja sense claus.
El seu pare el va agafar de la mà i el portà cap a la porta, i li va dir:
“Has fet molta feina, fill meu, però mira tots aquests furats que hi ha a la porta. Mai més tornarà a ser la mateixa. Cada vegada que perds la paciència deixes una cicatriu com la que veus aquí, i aquesta perdurarà per sempre. Una ofensa verbal fa tant mal com una ofensa física”.
“Claus a la porta”

– Aquesta narració “claus a la porta”, resulta de molta utilitat pels joves i també pels adults

– El següent text pot ser utilitzat, per exemple, quan un alumne no segueix la classe amb normalitat, quan no treballa i està més excitat de l’habitual; o en altres casos. Se li entrega amb la finalitat que el copiï sense pressa, amb bona lletra, per penetrar, així, en el seu contingut. S’anirà sentint bé, tranquil, independentment que entengui o no totes les paraules. Si hi ha algun mot que no entén, i es veu que està interessat, se li pot demanar que el busqui al diccionari.

Cada Guerrer de la Llum ha experimentat por d’entrar en combat.
Cada Guerrer de la Llum ha, en algun moment del passat, mentit o traït a algú.
Cada Guerrer de la Llum ha seguit un camí que no era el seu.
Cada Guerrer de la Llum ha sofert per la més trivial de les causes.
Cada Guerrer de la Llum ha cregut, com a mínim una vegada, que no era un guerrer de la Llum.
Cada Guerrer de la Llum ha fracassat en algun moment en els seus deures espirituals.
Cada Guerrer de la Llum ha dit “si” quan volia dir “no”.
Cada Guerrer de la Llum ha ferit a algú que estimava.
Això és el perquè ell és un Guerrer de la Llum, perquè ha viscut tot això i no ha perdut encara l’esperança de ser millor del que és. Paulo Coelho “Warrior of the light”

– També aquest altre text, d’autor anònim, i titulat “Desiderata”, pot ajudar, en aquest cas als alumnes més grandets:

“Anda plácidamente entre el ruido y la prisa, y recuerda que paz puede haber en el silencio.
Vive en buenos términos con todas las personas, todo lo que puedas sin rendirte. Di tu verdad tranquila y claramente.
Escucha a los demás, incluso al aburrido y al ignorante; ellos también tienen su historia. Evita las personas ruidosas y agresivas, sin vejaciones al Espíritu. Si te comparas con otros puedes volverte vanidoso y amargo; porqué siempre habrá personas más grandes y más pequeñas que tu.
Disfruta de tus logros así como de tus planes. Mantén el interés en tu propia ocupación aunque sea humilde; es una verdadera posesión en las cambiantes fortunas del tiempo.
Usa la precaución en tus asuntos, porqué en el mundo existe toda clase de personas, pero no por eso te ciegues a la virtud que de cierto existe; mucha gente lucha por altos ideales; y en todas partes la vida está llena de heroísmo.
Sé tu mismo. Especialmente no finjas afectos. Tampoco seas cínico respecto del amor; porqué a toda avidez y desencanto el amor es perenne como la hierba.
Nutre tu fuerza espiritual para que te proteja en la desgracia repentina. Pero no te angusties con fantasías. Muchos temores nacen de la fatiga y la soledad.
Junto con una sana disciplina, sé amable contigo mismo. Tú eres una criatura del universo, no menos que los árboles y las estrellas; tú tienes derecho a estar aquí. Y te resulte evidente o no, sin duda el universo se desenvuelve como debe. Por lo tanto mantente en paz con Dios, de cualquier modo que lo concibas y cualesquiera sean tus trabajos y aspiraciones, mantén en la ruidosa confusión paz con tu alma.
Con todas sus farsas, trabajos y sueños rotos, este sigue siendo un mundo hermoso. Ten cuidado, esfuérzate en ser feliz”.

Un altre recurs, que si l’alumne vol utilitzar pot produir efectes semblants, és el de pintar mandales. L’alumne comença utilitzant el color que més defineix el seu estat en aquell moment, i poc a poc, va trobant una certa millora en el seu estat. Aquí igualment la consigna pot ser: “treballar sense pressa”.

Una vegada més es posarà de manifest que no hi ha nois ganduls, hi ha nois que no tenen cap joguina, o que en tenen una que no els convé ja que els pot danyar. A més com que generalment aquests nois tenen molta ansietat, acostumen a tenir joguines que pertoquen a edats més avançades a la seva.

És tal vegada el desànim una de les “malalties” més freqüents i que produeixen més col•lapses en els alumnes. Pot ser degut a moltes causes diverses. Una de les causes més freqüents és la impaciència, que consisteix en tenir unes fortes ganes d’obtenir d’una forma ràpida els resultats, sense tenir en compte que cada aprenentatge requereix un cert temps, depenent de la seva complexitat, igual com passa amb tots els processos de la naturalesa.
S’ha de recordar als alumnes que els aprenentatges d’activitats concretes requereixen necessàriament passar per un procés d’assaig-error, tal com es posa de manifest en l’estudi d’un instrument musical. Quan es vol aprendre a tocar el violí, les primeres vegades de fregar les cordes amb l’arc surt de l’instrument un soroll que destrossa els nervis de l’oient; però amb el temps arribarà a tocar precioses melodies. Els grans concertistes han pagat també aquest preu.

Quan ens trobem amb algun alumne necessitat d’ajut, hauríem de prendre alguna mesura:

– Un possible ajut pot ser entregar a l’alumne la poesia de Joan Maragall:

Esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que pensis,
de cada paraula que diguis,
de cada peça que posis,
de cada cop de martell que donis,
depengués la salvació de la humanitat;
perquè en depèn, creu-ho!

– Es pot escriure a la pissarra:

“El fracaso és para el hombre prudente el pedestal del éxito.
No te apures si fracasas porquè triunfo és el fracaso cuando nos revela sus causas y aprendemos a evitarlas”.

– Es pot entregar també el següent escrit, que porta per títol: “Tú puedes”

Aunque una y otra vez hayas errado,
también erraron cuantos han vencido;
cuanto más duro el golpe recibido
más honda la lección que habrá dejado.

Si el rumbo que una vez has elegido
palpita como un fuego esperanzado,
no dejes que se apague en el olvido.
Luchar, ya es medio triunfo conquistado,
que no importan las veces que has caído,
si después de caer te has levantado.
E. J. Malinowski

Una bandada de aves en forma de “V” cruzaba el cielo, cuando a una nube que compartía el mismo cielo se le encendió la curiosidad y quiso saber adónde se dirigían. Esperó a cruzarse en su camino y, con delicadeza, se acercó al último pájaro en una de las ramas de la “V” y le preguntó:
“Dime, si se puede saber, ¿adónde os dirigís?”
El pájaro, sin dejar de volar, contestó:
“Yo no hago más que seguir al compañero que me precede. Voy a donde va él. Pregúntale a él”.
La nube se adelantó un poco, hasta alcanzar el pájaro anterior, y recibió la misma respuesta. Y así fue pasando de un pájaro a otro. Cada uno seguía al que tenía delante, sin preguntarse más.
La nube se dirigió entonces al pájaro del vértice de la “V”, y le preguntó adónde iba con todos aquellos compañeros que le seguían.
El pájaro de guía contestó:
“No tengo ni idea de adónde vamos, pero todos éstos me vienen empujando por detrás, y no tengo más remedio que seguir volando, aunque sin saber adónde me llevan. ¡Ellos lo sabrán! Pregúntaselo a ellos”.
Carlos G. Vallés (Parábolas en son de paz)

Aquesta és una història que pot ser molt adequada per fer veure als alumnes el punt central del que pot ser el treball de tot el curs. O sigui, el de poder anar desxifrant cap a on anem a la vida.

Hi ha una altra història, també al meu parer, molt il•lustrativa:
Es tracta del passatger d’un tren, que en ser-li requerit el bitllet per part del revisor, diu que no en porta, i que ni tan sols sap d’on ve ni a on va, i per lo tant a quina parada ha de baixar.
El cas del passatger és el cas de la majoria de persones. Seguim un camí, del naixement a la mort, treballant al llarg de tot el trajecte, i mai ens preguntem qüestions com: “Qui sóc jo?, per què les coses succeeixen de la manera en que ho fan?”, etc. Si algú es formula alguna pregunta acostuma a fer-ho en termes molt superficials, sense estar realment massa interessat per la resposta.
Tal com diu Kim Dieu, en general la humanitat actual és eclèctica i hauria de ser zetètica

Una de les maneres que té la nostra cultura cristiana d’explicar el sentit de la vida és a partir de la paràbola del fill pròdig. Metafòricament parla de l’ànima que surt de la casa del Pare, la qual, després de passar per un llarg peregrinatge, torna novament a la divina Mansió. En aquest peregrinar primer està atrapada pels sentits físics a través dels plaers de la matèria, però després del sofriment que això comporta, els peregrins lliures d’afeccions avancen cap a la ciutat Santa..

L’home en el seu peregrinar per la matèria s’oblida de la seva vertadera naturalesa divina. J.J Van Der Leeuw diu a “Dioses en el destierro”: ”Estem com Prometeu encadenats a la roca de la matèria, però fins que no tenim consciència del que vertaderament som, no ens adonem que estem presoners i expatriats i que algun dia sentirem el cant, aquell que varem sentir en altres temps a la casa del Pare”. Llavors recorda el que varem perdre i que som uns desterrats. Aquesta memòria ressuscita l’anhel de la nativa pàtria i aleshores comença la lluita en l’intent de recobrar el que un dia es va posseir.

Reporta una gran satisfacció poder estar amb els alumnes procurant d’anar investigant tots junts aquest sentit transcendent de las vida, trobant senyals en petits detalls, perquè en realitat tot està absolutament al descobert esperant que nosaltres aprenguem la lliçó.

Si el nostre sentir i el nostre pensar ens diu que tots som fills pròdigs, llavors la nostra missió com educadors és la de trobar en cada instant, com a motiu principal de la nostra tasca, la de propiciar les condicions, facilitar, que aquests nois i noies que estan prop nostre facin aquest viatge de retorn a la casa del Pare sense que estiguin massa temps “perduts”. I qui està fent aquest viatge de retorn és l’ànima d’aquestes persones, i és a ella a qui ens hem de dirigir.