Detente. Los árboles al frente y los matorrales a tu lado
no están perdidos. El lugar donde estás se llama aquí.
Y debes tratarlo como un desconocido poderoso,
más debes pedir permiso para conocerlo y que te conozca.
El bosque respira. Escucha. Este contesta,
he creado este lugar a tu alrededor,
si te vas, quizás vuelvas otra vez, es decir Aquí.
No hay dos árboles iguales para el cuervo.
No hay dos ramas iguales para el gorrión.
Si lo que un árbol o un matorral hacen se pierde en ti.
De seguro que estás perdido. Detente. El bosque sabe
donde estás. Déjale que te encuentre.
“Perdido” David Wagoner (de las palabras de un anciano indio americano)
“La vertadera professió d’un home és trobar un camí cap a ell mateix”
Herman Hesse
Claudio Naranjo ho té molt clar: “Difícilment podem esperar un món millor sense canviar la nostra educació, i per canviar l’educació s’ha d’injectar quelcom nou en la formació del professorat”
També afegeix: “Si el gran esperat canvi de l’educació s’ha d’aconseguir – i millor aviat que mai -, ha de basar-se en la curació i transformació dels docents, ja que es fa difícil pensar que es podria aconseguir només amb la reforma curricular. I després ve la pregunta: disposem d’un mètode efectiu amb el qual es pugui educar els docents, proporcionant les experiències i aprenentatges que mai han proporcionat el món acadèmic i que per altra part són indispensables per a una autèntica educació?”.
Claudio Naranjo diu que ell ha trobat un mètode. A mi em sembla que possiblement sí, el que em sembla més dubtós, però, és que sigui generalitzable a tot el conjunt de docents, que una gran majoria de professorat estigui disposat a implicar-se en aquesta transformació personal.
Es pot obligar a un professor a fer un curs de creixement personal? Naturalment que sí, però llavors ben segur que apareixerà allò que deia en Jaume Guasch: “el cumplimiento, que vol dir cumplo y miento”.
Es poden produir modificacions positives en el conjunt de la societat i conseqüentment en el sistema educatiu, però per tal que es doni un canvi profund, eficient i real és imprescindible que es produeixin profunds canvis en una gran majoria de les persones que composen la societat. Els necessaris canvis s’haurien de manifestar especialment segons el meu pensar:
– Com a conseqüència que les famílies, els pares, estiguessin disposades a educar-se en el coneixement del ser humà, incidint especialment en el coneixement propi. Aquesta necessitat ve donada per l’evidència del fet que el protagonisme principal en l’educació dels joves correspon als pares, d’aquí que resulta imprescindible la seva participació.
– Per una transformació profunda d’una gran majoria de docents que a la vegada fossin capaços d’aglutinar al seu voltant molts altres docents, que potser sense haver fet un pas maduratiu com el seu, reconeixessin en ells un lideratge.
Aquests requisits, tal com tots veiem en el món que ens envolta, estan encara molt lluny de ser manifestats, diria que són una mica de ciència ficció.
Però com que no ens podem quedar de braços creuats, esperant millors temps, ens cal prendre també iniciatives col•lectives.
Si partim del fet que els humans aprenem per imitació resulta que tant els adults com els joves aprenem moltes coses quan imitem a aquells que admirem. Per això als centres educatius fan falta mestres que liderin aquesta transformació pedagògica. Una possible manera de donar oportunitats perquè es vagi gestant la transformació i el sorgiment d’aquests pioners seria creant espais de reflexió en els propis centres, on es poguessin compartir, entre d’altres:
– moments de descàrrega emocional, amb el suport d’un psicoterapeuta o algú que en realitzés les funcions (educació emocional)
– l’oportunitat de poder intercanviar idees amb el propòsit de provocar una veritable conversa pedagògica, també amb el suport de ponents externs als centres educatius.
A mi em va bé de recordar el que diu Kim Dieu: “Les majories guanyen les eleccions, però les minories són les que fan canviar el món”, o també pensar en “que no hem de viure per sobreviure”.
Perquè una de les tasques principals que se li planteja a un mestre és la d’ajudar els altres. El mestre és qui dóna suport a l’altre en el descobriment del significat profund de la seva vida, i per això no són necessaris llargs estudis, sinó l’experiència del propi viatge interior per mitjà de l’autoconeixement.
Un altre sistema per produir un cert canvi en el món educatiu seria trobar la manera que només s’incorporessin a la docència aquelles persones amb les qualitats necessàries per poder fer front als autèntics reptes que té plantejada la humanitat, si realment es vol sobreviure al planeta. Ben segur que tots coneixem persones que ens han fet pensar que haurien d’estar treballant en centres educatius, de la mateixa manera que també hem tingut companys que ens han fet pensar que no haurien d’exercir la docència
Vaig tenir l’oportunitat de trobar-me amb les idees d’en Jaume Bonafé que em van resultar molt inspiradores, i que desitjaria que també ho fossin per a molts d’altres:
”L’educació pot portar cap a l’alienació o cap a l’emancipació”. O també quan manifesta: “El professor ha de tenir un desig militant”.