Por fin un día supiste
lo que tenías que hacer, y empezaste,
aun a pesar de que las voces a tu alrededor
seguían disparando
sus malos consejos
aun cuando toda la casa
empezó a temblar
y sentiste los viejos grilletes
en tus tobillos.
“Remienda mi vida”
gritaba cada voz
Pero tu no paraste.
Tú sabías lo que tenías que hacer,
aun cuando el viento escarbaba
con sus rígidos dedos
en los mismísimos cimientos, aun cuando su melancolía
era terrible.

Era ya bastante
tarde, y una noche salvaje,
y el camino lleno de ramas rotas y piedras,
pero poco a poco,
según ibas dejando sus voces atrás,
las estrellas empezaron a quemar
a través de las capas de nubes,
y allí había una voz nueva
que tu despacio
reconociste como la tuya,
que te hizo compañía
mientras dabas zancadas más y más profundas
hacia el mundo,
determinada a hacer
la única cosa que podías hacer
determinada a salvar
la única vida que tu podías salvar. Mary Oliver El viaje

“Quan prens una decisió, canvies el futur”
Deepak Chopra

Alejandro Iborra, juntament amb un equip de professors de la Universitat d’Alcalá de Henares varen impulsar un taller per professorat d’educació secundària, de gestió del compromís personal que porta per títol: “De la queja al compromiso por la innovación”.
El títol em sembla ben trobat i suggereix aquella opció, que ben segur molts hem pres, la de sortir d’aquella situació en la que es considera que tota la responsabilitat dels problemes que ens apareixen a la vida és culpa dels altres, i amb tal justificació llavors els que sorgeixen en el món de la docència s’atribueixen també a circumstancies externes a un mateix, el més freqüent és donar-les als alumnes, a l’administració, als pares, etc.

Tristament, en els centres educatius, es perd molta energia en aquest vell costum de queixar-se. En un moment de la història personal de cadascú trobarem que tots hi hem passat, en més o menys grau, però quan ja no volem ser una càrrega per a la societat, un llast, sinó un facilitador, ens cal apuntar-nos a propostes semblants a l’ anteriorment mencionada.
Pot passar, que ens capfiquem per les coses externes que estan passant en un moment determinat, per exemple la modificació d’una llei. Naturalment que tots tenim arguments per estar-hi més o menys d’acord o per rebutjar-la, això anirà molt lligat a la nostra història personal. El problema sorgeix si nosaltres ens posicionem molt fort en alguna de les diverses postures, tant si és la d’estar-hi a favor com la d’estar-hi en contra, perquè el més provable és que quan hagi passat algun temps, aquell argument, aquella idea que ens resultava rabiosament desafortunada la veurem més plausible, d’un altre color. En un estat de radicalització ens oblidem de la necessitat de compromís intern que demana la nostra vida i que requereix molta tranquil•litat per poder, entre d’altres motius, afrontar preguntes semblants a:
Què entenc per comprometre’m?

Resulta molt reconfortant recordar el que diu Goethe respecte al compromís:
“En cuanto a los actos creativos y las iniciativas personales, existe una verdad fundamental cuyo desconocimiento mata innumerables ideas y planes espléndidos. Esa verdad es que a partir del momento en que nos comprometemos, la providencia también actúa. Ocurren toda suerte de cosas para ayudarnos, cosas que, de otro modo no sucederían. De la decisión brota una corriente de acontecimientos a nuestro favor, toda clase de incidentes, encuentros y ayuda material con los que ningún hombre se atrevería a soñar. Sea lo que sea lo que puede hacer, o que sueñe que puede hacer, hágalo. La valentía contiene genialidad, poder y magia. Empiece ahora.”