Una dona molt piadosa es lamentava dels costums dels joves: “La culpa la tenen els automòbils!”, deia a la seva anciana mare. “No veus que avui en dia poden recórrer quilòmetres i quilòmetres per anar a un ball o a una cita. Oi que en els teus anys no era pas així?”
I la mare, de vuitanta set anys, li respongué: “Dona…, la veritat és que en els meus temps anàvem fins on podíem.”
Anthony de Mello (La pregària de la granota 2)

És una llàstima que la permissivitat i la llibertat que té al seu abast la joventut d’avui la malgasta sovint en aventures prematures, aventures per a les quals no estan encara preparats i, com a conseqüència, els joves en surten ferits.
Com preparar-se per aquests encontres? Aïvanhov diu: “Siendo conscientes de que la vida es una aventura muy seria, en las que hay muchas cosas que observar, que comprender, desarrollar cualidades psíquicas y morales que os permitirán comprender y aceptar mejor a los demás. Estudiad porque es indispensable, pero sabiendo que lo esencial es aprender a vivir con los demás. Y no solamente con vuestros amigos y camaradas, también debéis entrar en relación con toda clase de personas diferentes a vosotros en edad, formación, medio social, nacionalidad y raza, para habituaros a todas las situaciones humanas”.

Quan veiem a algun alumne a prop d’una situació per la qual nosaltres ja hem passat, ens ve el fort desig d’aconsellar-lo per tal que no li vingui a sobre el mateix contratemps que nosaltres varem patir. En realitat, però, hem de deixar que cadascú visqui i adquireixi la seva pròpia experiència. El que podem fer, com a molt, és advertir-lo del que nosaltres varem experimentar, però després hem de deixar-li espai per ser ell mateix.
L’experiència no es pot transmetre, s’ha de viure. Si una persona té gana, per molt que li expliquis el gust d’un plat de macarrons, no li passarà la necessitat de menjar fins que ell ho faci.

Cadascú, al seu moment, haurà de deixar algunes pors psicològiques per passar a l’acció. Aquesta necessitat humana de començar a separar-se dels pares, de viure experiències, no la sent tothom igual, està relacionada amb els valors de la persona i amb altres factors. De qualsevol manera, sempre és preferible passar a l’acció, viure l’experiència, encara que no s’aconsegueixi el resultat esperat inicialment, que no pas quedar-nos immobilitzats per por a equivocar-nos. Recordem que “el fill pròdig” surt de la casa del Pare, i ben segur que s’equivoca. Annie Besant explicava que mirant enrere, evocant la seva prolongada i plena vida, renunciaria voluntàriament a totes les alegries però a cap de les seves penes, dels seus sofriments, perquè aquests havien estat els causants del despertar de la seva consciència.

“Prova-ho tot, però quedat amb el que és bo”. Aquest aforisme suggereix que per la vida hem de passar per totes les experiències, però per les negatives, per tal de conèixer-les i no experimentar després frustració, és millor passar-hi el més ràpid possible.
Naturalment que per algunes situacions no hi hem de passar, ja que altres persones ja ho van fer per nosaltres, ja van donar la seva vida, segurament sense proposar-s’ho, com és el cas de les persones que prengueren certs verins, etc.
Però és necessari passar per tot, per tal de ser una persona complerta, madura? Entenc que passar per tot no ha de ser un principi universal. Cal consultar al nostre interior, a la consciència de cadascú i allà trobar la resposta. Si el fet de no poder viure una situació ens produeix desassossec, vol dir segurament que encara hi hem de passar, que encara no hem viscut aquell tipus d’experiència.

El títol d’aquest article està extret d’un dels capítols del llibre “Descobrim l’amor” de Denis Sonet que explica de manera simbòlica els itineraris pels quals va passant el “cor” al llarg de la vida. Reflexa com pot ser la vida afectiva d’una persona i les diferents possibilitats de decidir segons el moment.

Per introduir el tema “les fases de l’amor”, segons Denis Sonet, amb els alumnes es pot fer de diverses maneres:
– ajudant-se d’un dibuix a la pissarra o proporcionant una làmina.
– Per mitjà d’una teatralització feta pels alumnes: el mestre proporciona al grup la informació en termes generals del què es vol fer
– d’una explicació, sense cap altre recurs, semblant a com es farà aquí.

Les fases, doncs, serien:
– L’aproximació:
Es veuen dos camins que venen de lluny i que van a confluir en un únic camí principal. Per un camí hi ve un noi i per l’altre una noia, cadascú pot anar sol o amb més amics, però cadascú va a l’encontre de l’altre. La por d’anar cap a qui és diferent i a la vegada el desig, marquen l’aproximació. Després de l’encontre, van plegats pel camí principal, amb gran alegria per haver-se trobat.

– L’enamorament:
Es representa simbòlicament per mitjà d’una parella que asseguts en un telecadira són portats al cim de la muntanya. Sense cap esforç, el telecadira se’ls endu cap al cim. Així és l’enamorament, sense fer res, sense esforç, ets empès cap al país de l’amor idealitzat. En aquesta etapa l’altre membre de la parella és idealitzat, es vist com un ser perfecte. La insatisfacció, la sensació que es té de ser incomplert, desapareix quan ens fusionem amb l’altre, ens sentim com una unitat, com el que realment som. Sota la mirada de l’altre existim plenament. A la parella només se li troben aspectes positius, i si algun aspecte negatiu és vist s’acostuma a pensar: “Ja canviarà!”
La naturalesa ha estat feta amb Saviesa perquè ha donat l’enamorament a les seves criatures, les “emmetzina” amb un perfum ple de promeses de felicitat, per tal que se’n vagin cap a la següent etapa que és el matrimoni. Sense l’enamorament ens embarcaríem cap aquest país?

– El desencantament:
Tard o d’hora els enamorats tornen a tocar de peus a terra, a descobrir la imperfecció de l’altre. És una fase de decepció. En el gràfic els dos membres de la parella cauen rodolant des de dalt de la muntanya per l’altre cantó. Asseguts, perplexos, sense saber ben bé que ha passat, es troben en una nova realitat. Què fer?

– La construcció de l’amor:
Poden donar-se diferents maneres d’abordar aquesta nova “estranya” realitat en que es troben ara els dos “ex enamorats”:
Pot succeir que s’hi acomodin, i no tinguin forces per anar més endavant. En el dibuix del llibre es veuen asseguts cadascú davant d’un televisor diferent. Per les raons que siguin abdiquen d’avançar.

També es pot donar que la seva opció sigui el trencament, de manera que cadascú es posa de nou en el seu camí particular en busca d’una nova parella per tornar a pujar amb el telecadira cap al cim de l’enamorament, per tornar a rodolar avall, i tornar-se a preguntar, què fer?

L’altra possibilitat, la de la construcció de l’amor, podríem dir que és també la de descobrir l’amor. La parella pren consciència que ha de superar la decepció de trobar-se davant d’un ser imperfecte, amb defectes com qualsevol altre persona. I també que han d’adquirir una forta voluntat per anar endavant per lliurar-se a una aventura, aquesta si que és una autèntica aventura, la de construir l’amor.
Simbòlicament en el dibuix, tenim a la parella que creua un barranc per sobre d’una passarel•la de fusta. Tot seguit trenquen el pont de fusta, el dinamiten, i aquest fet és el que dóna singularitat a l’itinerari, perquè d’aquesta manera ja no es pot tornar enrere, no es vol tornar a la fase anterior. Ara la parella ha passat de la idealització al realisme i junts comencen a pujar la muntanya pel propi esforç, cap a la descoberta i construcció de l’amor adult. Com diu Denis Sonet: “Amor respectuós i pacient que respecta el creixement de l’altre”.

“Quan es pensa d’una manera creativa, quan palpitem la vida intensament, el sexe és de molt escassa importància. Solament quan no s’està alerta al significat total de l’existència, al moviment de les aus, als arbres, als somriures, a la joia de viure, siguis ric o pobre, només llavors el sexe es converteix en un problema.”
Krishnamurti

Vivim en un moment social en què es posa tot l’èmfasi en els “valors” dels sentits. Qualsevol programa televisiu, pel•lícula, està creant sensació. Vivim una situació contradictòria: per un cantó es fomenta la sensació, el sexe, la sensualitat; i per l’altre els pares i bona part dels educadors intentem esmorteir la immersió dels adolescents en aquest món. En aquesta polarització ens hem de moure i actuar perquè el descobriment de l’amor i el despertar de la sexualitat, ja totalment al marge del context de la família, és un moment decisiu pels adolescents que s’ha d’abordar intentant donar pistes.

Una possible manera de centrar aquest tema a l’aula, de forma que s’entenguin els diferents comportaments humans relacionats amb la sexualitat, pot ser la següent: Dibuixem una línia vertical que representi els comportaments humans. Damunt la línia situarem els comportaments morals humans més baixos a la part inferior, i a la part superior hi posarem el comportament més elevat possible en relació al tema.
Si es pregunta als alumnes quin comportament relacionat amb la sexualitat es pot situar a la part inferior, aquell comportament denigrant i degenerat per un ser humà, s’acostuma a dir que el comportament d’un violador, el d’un pederasta. A la part superior posaran el comportament d’un Sant, el d’algú que sublima l’amor físic. Si es segueix preguntant per altres comportaments, els anirem situant en la mencionada línia. Aquí cadascú es manifestarà d’acord amb el seu estat.

En certa ocasió, en una classe que parlàvem de la sexualitat masculina, concretament del penis, vaig preguntar als alumnes quina paraula utilitzaven quan es referien al penis. Em sembla que es van aixecar quasi tots els braços, i es va omplir la pissarra de noms, no me’n recordo exactament però segur que més de vint. Els de can Anglada feien servir uns noms, a can Boada uns altres, i així successivament. Jo també em vaig veure en la obligació d’aportar alguns noms.
“Com ens podem entendre amb aquest argot tant ampli i ric?” Vaig preguntar a la classe. La proposta que us faig, i que a mi em va ser útil, és la de que utilitzeu el llenguatge científic quan hàgiu de parlar de sexualitat entre vosaltres o públicament. Us donarà més seguretat personal i veureu que sereu capaços de mantenir converses més profundes.

Per la mateixa raó, també em sembla un recurs pràctic, que pot ajudar als professors per tal d’adquirir la naturalitat necessària a l’hora d’abordar el tema de la sexualitat, la utilització del llenguatge científic, i en cap cas l’argot o el vocabulari del carrer. Sempre que un alumne utilitzi el llenguatge del carrer, s’hauria de procurar reconduir el tema amb llenguatge científic.

Com a adults educadors ens hem de començar a educar per tal de poder abordar amb una bona fluïdesa aquests temes quan sorgeixin. Aquí també, una vegada més, l’àrbitre que ha de guiar els nostres passos per la vida sexual, ha de ser el nostre guia intern.

Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres… He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad està en la forma de subir la escarpada.
Gabriel Garcia Marquez

En el vídeo “Amor y vida”, Antonio, malalt de SIDA de la residència de Madrid de les Germanes de Teresa de Calcuta, diu parlant de les drogues: “No os metáis en esos berengenales porque después tendréis dos problemas: el que teníais i el de las drogas”.
Una cosa és evadir-se d’un problema quan aquest sorgeix i posposar l’intent de solucionar-lo per més endavant, una altra cosa és no afrontar-lo mai i encara una altra cosa molt pitjor és arran d’un problema fer-ne aparèixer un altre.

Amb els alumnes, una possible manera de començar a desenvolupar el tema de l’addicció i les drogues és demanant a algú del grup que vulgui fer d’entrevistador de la resta de companys. Pot agafar qualsevol objecte amb la mà per tal que simbolitzi un micròfon, i preguntar: “Què vols o què desitges en aquesta vida?” La resposta que generalment dóna tothom, amb expressions diferents, és que vol aconseguir la felicitat. A continuació es pot preguntar: ”I com penses que trobaràs la felicitat?” Aquí és quan apareix la diversitat. Sorgirà un llarg i variat llistat en que es reflecteix que a tothom li sembla que la trobarà per camins diferents.

Una altra possible manera de començar aquest tema, o també per complementar l’activitat anterior, és explicar el següent: Imaginem-nos que anem per un camí i de cop ens trobem una bifurcació amb dues possibilitats, amb els respectius cartells senyalitzadors. L’un indica cap a la generositat, i l’altre cap a l’egoisme. Aquesta cruïlla, simbolitza el dilema que tan sovint ens trobem a la vida. Se’ns apareix en el moment en que hem de prendre una decisió sobre algun aspecte en particular. Per exemple: He de fer un treball important, però a la TV fan, una pel•lícula de les que ens agraden. Qui guanya en aquella situació, la generositat o l’egoisme? Si som observadors, si aprenem a estar atents, veurem que aquesta polarització es presenta cada vegada amb més freqüència, i si persistim en l’observació veurem que es presenta a cada instant de la vida.
Explicat d’una altra manera és com si en tot moment el ser humà estigués sotmès a la tracció de dues forces: per un cantó la generositat, el sentit del deure, la solidaritat, l’amor, etc.; per l’altre l’egoisme, la mandra, la rutina, les drogues, etc.
El simbolisme de la cruïlla i el de l’home que és estirat per dues forces, pot ser un mitjà per introduir els alumnes en aquest camp de la presa de decisions, especialment en l’àmbit de la pressió de grup.

Tenim la meravellosa expressió que fa Goethe d’aquesta lluita quan exclama: “¡Ay! Que dos almas alientan en mi pecho”.
Quina guanyarà? es pregunta Sant Agustí, referint-se a aquesta dicotomia. Depèn de cada ser humà i de les situacions que li toqui viure, però si som perseverants, molt lentament la balança es decantarà cap el cantó del bé, de la generositat. Per això, a mi em sembla molt important oferir als alumnes contes o històries on el bé triomfi sempre sobre el mal.

Un altre símbol és el d’imaginar la vida com un llarg camí en el qual s’hi pot trobar tota mena de coses, situacions: drogues, amics, companys de diversió, sexe, la parella, les religions, etc. Tots passem per entre elles al llarg de la vida, algunes ens ajuden; altres ens aturen. Algunes poden arribar a ser tan addictives, que poden tenir a la persona estacionada per molts anys en un mateix lloc, fins al punt d’oblidar-se totalment de quina és la seva autèntica missió.
Prenent com a símbol la joguina, anem prenent i deixant joguines al llarg de la vida, algunes ens ajudaran, altres ens deixaran en l’estacada, d’algunes no ens en sabrem desprendre. Tal i com diu en Jaume Escoí: “Seran moltes les joguines que necessitarem per recórrer aquest camí de temps i espai que ens ha de conduir cap a la ciutat de les portes d’or, la nostre ciutat natal, on al seu interior s’experimenta, sense cap mena de joguina, l’eterna i única Veritat”.

És important no donar per acabat el tema sense haver parlat d’alternatives a les drogues. Si s’aprofita per fer una “pluja d’idees”, els alumnes fan grans aportacions.
L’alternativa a substàncies addictives fortes es pot trobar, per exemple, en la pràctica de certs esports, que obliguen a estar molt presents en aquell instant; semblantment el que es busca en el fons amb les drogues és una intensa vivència.

La millor protecció contra les drogues és una bona educació i cohesió familiar.
L’educador ha de recordar que al jove només li arribarà de l’adult el què fa i és, no el què diu. Com diu Felicitats Vogt: “El jove ha de vivenciar com l’adult lluita, aspira, fracassa, com pateix en això, i com dóna un nou pas en el seu aprenentatge. Aquest encontre pot impulsar al noi i despertar la responsabilitat autònoma”.

Una amiga em va enviar aquest power point que porta per nom: “Un amor apassionat”.
“Quan la vaig conèixer tenia 16 anys. Varem ser presentats en una festa, per un noi que deia ser amic meu. Va ser un amor a primera vista. Em tornava boig. El nostre amor va arribar a un punt que ja no podia viure sense ella. Però era un amor prohibit. Els meus pares no l’acceptaren. Varem passar a veure’ns d’amagat, però no vaig poder aguantar més. Estava embogit, l’estimava i no la tenia. No podia permetre que m’apartessin d’ella: L’estimava. Vaig tenir un accident amb el cotxe, vaig trencar moltes coses dins de casa i quasi que mato la meva germana. Estava boig, la necessitava.
Avui tinc 39 anys; estic internat en un hospital i moriré abandonat pels meus pares, amics i per ella. El seu nom?
Cocaïna”.

No pierdas jamás el ánimo. Las dificultades son grandes actualmente. Pero sabemos el camino. Y las satisfacciones són muy superiores y muy profundas.
Manuel Segura

Aquest desig que tenim tots de felicitat, de llibertat, jo diria també d’espiritualitat, encara que no ho sembli a priori, es pot buscar per molts llocs diferents. Si el camí que es decideix prendre és el de no afrontar les dificultats que se’ns presenten, els conflictes més o menys complexes que vinguin, si es suprimeix tot allò que inicialment sembla desagradable i que demana fer un esforç, aquest camí pot portar a l’addicció.
Davant d’un malestar, si no s’actua afrontant el problema, és molt freqüent buscar alternatives compensatòries per a aquest estat. Aquesta buidor que s’experimenta es vol resoldre “omplint-la” amb alguna cosa. A vegades aquest omplir-se es pot fer materialment, menjant de forma compulsiva, o bé amb substàncies addictives o també amb comportaments degradants.
Això respon a una recerca d’estímuls, a fora d’un mateix, senzills i còmodes, que requereixen poc esforç i amb respostes gratificants ràpides. Si no es reacciona a aquest funcionament es pot caure sense adonar-se’n en un comportament addictiu.

Avui, tristament, el món es percep com una selva on cadascú hi penetra sol, a diferència de temps passats en què la vida de la comunitat donava molta més seguretat. Un adolescent ja sabia què faria de gran i això no el preocupava, sinó que acceptava el devenir.
En aquesta societat actual en que la majoria d’objectes que envolten els joves són d’usar i tirar, no és difícil també pensar que el ser humà que es té al davant sigui també com un objecte que es té a l’abast per ser utilitzat quan vingui de gust.

La drogoaddicció transporta provisionalment a la “felicitat”, però et retorna en acabar els seus afectes a l’estat inicial. Tal com diu Felicitas Vogt: “Aquesta experiència és coactiva, no és una vivència conquistada en llibertat, amb l’esforç propi. La vivència il•lusòria et fa pensar que estàs avançant i transcendint-te a tu mateix. Transmet una espiritualitat aparent, ja que l’addicte no pot dominar les vivències, està sotmès a elles. Enlloc de manifestar-se la voluntat del “jo”, es manifesta l’activitat de la droga.
La droga promet de forma il•lusòria el que ens sembla que no tenim: Amor, calidesa, benestar, vinculació amb tothom. El nostre propòsit social hauria de ser el d’assolir aquestes vivències, les quals s’aconsegueixen a partir d’una tasca no exempta d’esforç”.