Al que ejerza el magisterio sin pensar en otra cosa que en la nómina y el ascenso, se le ha de expulsar como a los mercaderes del templo, porque es indigno de ostentar el título de maestro.
Attilio Bruschetti

Vivim en un món que està “ferit”, els nostres alumnes vénen “ferits” a les aules. Com diu Parker Palmer: “Estem tots obsessionats en manipular coses externes perquè creiem que elles ens donaran algun poder sobre la realitat i ens donaran llibertat des de les seves limitacions. Hipnotitzats per aquesta tecnologia, dimitim del nostre món intern. Pensem que per cada problema objectiu que sorgeixi hi ha algun tipus de solució tècnica.”

Per poder curar les ferides dels nostres joves hem d’haver prèviament curat les nostres pròpies. No podrem esdevenir els nous líders d’aquests nois, els nous models, si no ens despullem de tot allò “vell” que ens impedeix una mirada nova, sinó ens disposem a fer el somniat i desitjat “viatge a Itaca”, a aquest país tan pròxim i lluny a la vegada, pròxim perquè està dins nostre. És un viatge en el que és millor no esperar cap gratificació de l’exterior, ni cap canvi de l’entorn, del sistema educatiu, social, etc. En aquest viatge hi trobarem moments de llum i moments de foscor, moments bons i dolços i altres d’amargs. Però és precisament quan s’està en els moments d’amargura que es necessitarà “el coratge d’ensenyar” i confiança en que sempre, després de la tempesta ve la calma, tot i que a vegades es faci esperar.

La feina d’educador, com tantes d’altres, demana ser feta amb gust i ganes per tal de poder ocupar-se dels molts detalls que sorgeixen en el treball, els quals només es veuen si es va tranquil i reposat. Per això, si volem experimentar un estat de tranquil•litat, a més d’una bona predisposició és necessita posar ordre a la pròpia vida. Una manera d’aconseguir això seria recordar i aplicar-se un mateix aquell refrany que diu: ”Quien mucho abarca poco aprieta…” Aquest refrany popular és tan senzill, que ens passa desapercebut a la majoria.
Una altre manera de suggerir el mateix és l’aforisme que dona títol a aquest article, el qual vaig sentir mencionar a en Jaume Escoí.
I encara una tercera manera, i aquesta és atribuïda a Sogyal Rimpoche, quan ell fent referència a la nostra manera de funcionar, diu que practiquem la “mandra a l’estil occidental”, que consisteix a omplir-se la vida d’activitats febrils, agendes plenes, de manera que no queda temps per a les coses importants.

I és molt evident que a la tasca d’educador ens hi podem acostar per molts cantons. Sinó recordem la bonica poesia de León Felipe:

Nadie fue ayer,
ni va hoy, ni irá mañana
hacia Dios
por este mismo camino
que yo voy.
Para cada hombre guarda
un rayo nuevo de luz el sol…
y un camino virgen
Dios.

El bon pastor dona la vida per les ovelles; el mercenari, que no és el pastor i a qui no pertanyen les ovelles, veu venir el llop, i abandona les ovelles i fuig, i el llop les arrabassa i dispersa.
Joan 10,10

Vindrà, inevitablement, el dia en que les paraules del mestre ja no seran de cap valor,sinó tan sols, allò que és.
Carl G. Jung

Aquesta cita del psicòleg Carl G. Jung marca, al meu entendre, la tendència cap on es dirigeix la humanitat i a la vegada la que ha d’inspirar els docents. No hi ha possibilitat de fer marxa enrere en l’evolució de la humanitat, tot i que moltes vegades els fets demostrin el contrari i sembli que retrocedeixi, doncs amb aquesta succeeix igual que amb els meandres del riu, que a moments retrocedeixen però finalment l’aigua sempre va a parar al mar. Per altra part, tinc la convicció, que cadascú s’ha de posar en marxa, independentment del que faci la resta, perquè de no ser així estaríem perdent moltes oportunitats.

El filòsof Krishnamurti reafirma la importància del rol de l’educador quan diu: “El mestre que no es val de l’ensenyament com un mitjà per adquirir posició, poder, autoritat, sinó que ensenya amb el propòsit de despertar la intel•ligència en els seus alumnes, ocupa el principal lloc en la civilització. Perquè totes les grans civilitzacions han tingut per base els mestres, no els enginyers i els tècnics. Aquests són absolutament necessaris, però els qui desperten la intel•ligència ètica, la intel•ligència moral, són evidentment de suprema importància”.

Krishnamurti continua en relació al mateix tema: “És trist constatar que en els temps moderns al càrrec de docent no se li ha atorgat la deguda consideració. Avui en dia qualsevol persona és considerada suficientment apta per a ser docent; d’aquí la poca consideració en què és tinguda. És natural, doncs, que els joves més intel•ligents no se sentin atrets per aquesta professió. Tot al contrari, la professió de docent és realment, la més sagrada i la més important per a la nació, ja que forma el caràcter dels joves que seran els futurs ciutadans. Antigament aquest ofici es considerava tan sagrat que només els sacerdots eren instructors, i l’escola formava part del temple. A l’Índia, la confiança dipositada en l’instructor era tan gran, que els pares li confiaven els seus fills durant anys, i mestres i deixebles vivien junts com si fossin d’una mateixa família. I, precisament perquè aquestes felices relacions haurien de ser restablertes, poso l’Amor com el requisit més important que un instructor haurà de posseir”.

De la visió del filòsof Krishnamurti es desprèn que qualsevol persona no ha de ser considerada necessàriament vàlida per a la tasca de docent, són imprescindibles uns requisits.
Si a l’ensenyament s’hi acostessin aquelles persones que tenen un clar propòsit d’estar al servei de l’alumne, segurament que el procés que es menciona s’acceleraria molt. Aquell mestre hauria de tenir el coratge de mantenir la bandera blanca (el color blanc conté tots els colors) enlairada, comprenent-los tots, però sense identificar-se amb cap.

Entre soledades te busqué
y sólo las brisas me hablaban.
Te busqué entre multitudes
y sólo rumores de gente escuché.
Cuando creí no encontrarte, te hallé.

No te aflijan mis silencios pues
te estoy amando, tanto,
que mi silencio es un canto.

Per mi no seria just deixar de mencionar aquí la Pedagogia Waldorf amb tota la seva llarga trajectòria, des que Rudolf Steiner durant l’abril de 1919 va donar sortida a la primera escola Waldorf. Doble injustícia seria per part meva no fer-ne esment quan tanta inspiració i ajudes m’ha proporcionat.
He de dir que vaig trigar a trobar-la, es va fer esperar, però des de que la vaig conèixer va ser impossible oblidar-la.

Aquesta pedagogia es caracteritza per tenir la seva pròpia formació de mestres. El meu breu resum particular, que presento aquí, es pot dir que està basat en lectures, cursos realitzats i en xerrades mantingudes:
Per a la Pedagogia Waldorf la missió més important de l’educador és promoure els talents individuals amb l’objectiu que siguin fructífers per a la societat, -no preparar la nova generació per a la continuïtat alienant de la trajectòria de desenvolupament tècnic i econòmic ja prefixat. Rudolf Steiner en la seva Antroposofia ja avançava: “No ens hem de preocupar què necessita saber i conèixer l’home per mantenir l’ordre social establert; sinó quin potencial hi ha en l’home i què pot desenvolupar-se en ell? Així serà possible aportar a l’ordre social noves forces procedents de les joves generacions. D’aquesta manera sempre es manifestarà en l’ordre social el que facin d’ell els homes integrals que s’hi incorporin.” La Pedagogia Waldorf considera que l’escola, la del present, però especialment la del futur, ha d’estar edificada en una profunda antropologia. Per a una escola així només hi ha una única meta: La formació de l’home, i això requereix una reforma en la formació del mestre.

La Pedagogia Waldorf és una barreja de mètodes tradicionals i progressistes que nodreixen totalment el ser humà: “cap, cor i mans”, basant-se molt especialment en les arts i l’expressió creativa. La finalitat és formar individus que siguin capaços de trobar un sentit a les seves vides
El que atorga a la Pedagogia Waldorf la seva particularitat i el seu valor específic és el fet que tots els seus educadors tenen enfront seu el mateix objectiu espiritual. Això ajuda a crear la vertadera atmosfera que es respira a les seves escoles sostingudes en comunitat per mestres i pares.
Steiner va definir tres regles d’or pels mestres:
“Rebre el nen amb gratitud del món al qual pertanyia; educar el nen amb amor; i conduir el nen cap a la llibertat pròpia de l’home.”
Els mestres no podrien portar endavant la nombrosa tasca, les seves obligacions diàries, sense un continu i perseverant treball interior.

La Pedagogia Waldorf considera que els adolescents necessiten persones que de forma no autoritària, però en mutu contacte anímic, indiquin al nen el camí cap els coneixements i activitats per mitjà de les quals l’existència pugui adquirir sentit, enmig d’aquest buit impersonal que caracteritza la vida moderna. “El nostre més elevat esforç ha de ser desenvolupar individus que siguin capaç, per pròpia iniciativa, de donar propòsit i direcció a les seves vides” (Rudolf Steiner)