1. Delimitant la mar

La Mediterrània és una mar complexa, tant des del punt de vista geogràfic, geològic i oceanogràfic. Aquesta complexitat dóna lloc a una gran riquesa d’hàbitats.

Per tal de començar el nostre estudi haurem de clarificar tot un seguit de termes que aniran apareixent al llarg de la nostra feina.

D’entrada, haurem de diferenciar dues regions clarament delimitades:

Praderia de posidònia

  • La regió bentònica (bentos)

Constitueix la biocenosi del fons marí. Depenent del substrat sobre el qual es trobi, parlarem de lito (sobre roca), psammon (sobre sorra) o pelos (sobre fang o substrat tou).

  •  La regiò pelàgica (pelagos)

Constitueix la biocenosi del mar obert. La regió pelàgica presentarà tot un seguit de zones o divisions, tant en fondària com relacionades amb la proximitat de les costes. Tot i ser un entorn continu, sense barreres clarament visibles, factors com la disponibilitat de llum, la salinitat de l’aigua, els corrents marins… establiran fronteres que delimitaran comunitats d’organismes ben diferenciats.

Una primera divisió de la regió pelàgica seria la que s’estableix en funció de la seva proximitat a la costa:

Cala

  • La província nerítica es aquella que es troba propera  a la costa, per sobre de la plataforma continental. Es tracta d’una zona de fondària relativament petita (fins als 200 m.), molt productiva. Això ve donat per dos factors fonamentalment: gairebé tota ella es troba dins de la zona a la qual arriba la llum, i per tant, és possible la realització de la fotosíntesi per part dels éssers vius autòtrofs; i d’altra banda és molt rica en nutrients, tant inorgànics com en matèria orgànica. A això cal afegir que el desplaçament vertical de les masses d’aigua en aquesta zona permet una renovació dels nutrients.

Mar obert

  • La província oceànica és la que es troba a alta mar, presentant fondàries de més de 200 m. A la Mediterrània, la profunditat mitjana volta els 1500 m, amb un màxim de 5102 m a la fossa de Matapan, a l’oest del Peloponès.

Una altra divisió  és aquella que podem fer segons la disponibilitat de llum. La llum solar és absorbida gradulament per les capes d’aigua, de manera que a mida que anem aprofundint, la quantitat de llum disponible pels organismes és menor.

Podem trobar les següents zones:

Caulerpa

  • Zona eufòtica: fins als 200 m. És la zona il·luminada per la llum solar, per la qual cosa és aquella a la qual poden funcionar els organismes fotosintètics. La seva fondària pot variar en funció de la turbidesa de l’aigua.
  • Zona disfòtica: entre els 200 i els 1000 m. Encara arriba llum de forma residual. No permet la fotosíntesi, però si que fa que determinats organismes es puguin orientar i dur a terme desplaçaments en funció d’aquesta.
  • Zona afòtica: més enllà dels 1000 m. No arriba cap tipus de llum. La vida dels organismes fotosintètics és impossible.

Finalment, podem establir una classificació per fondària:

  • Zona epipelagial: de 0 a 200 m. Les onades i els corrents marins són elements importants, així com els ritmes circadians marcats per la llum solar.
  • Zona mesopelagial: de 200 a 1000 m. Correspón a la zona disfòtica: poden existir fototaxis, però no producció per part dels organismes fotosintètics. Es poden donar desplaçaments verticals del plancton cap a la zona superior.
  • Zona batipelagial: de 1000 a 3000 m. Ja es tracta de zona afòtica, poblada per heteròtrofs que es nodreixen de matèria orgànica que arriba dels nivells superiors.
  • Zona abisopelagial: més de 3000 m. Entorn de condicions molt constants. Manté una temperatura de 13ºC.

El següent esquema resumeix les diferents zones comentades a aquesta pàgina.

Divisions del mar

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *