Avui, divendres 11 de juny, ha estat l’últim dia de classe d’Educació visual i plàstica. Una classe on hem dut a terme una experiència excepcional, tal com queda palès en aquest bloc. En aquesta última sessió encara hi ha hagut temps per publicar-hi els darrers comentaris. I en acabar, just en el moment d’abandonar l’aula, m’heu fet notar aquest final. No ha estat una declaració conjunta i explícita, ha estat una subtil expressió, amb alguna frase o amb algun gest, de la pena de deixar enrere tot un cúmul de sensacions especials. Aquesta expressió ha estat breu i efímera, però prou intensa com per sentir-la clarament. Després, ja sol, he tancat l’aula i una emoció especial, que no sé explicar, m’ha sorprès. Potser era satisfacció o potser era agraïment, o potser és una nova classe d’emoció que jo no coneixia.
No he intervingut en cap moment en el bloc, però ara vull trencar aquesta actitud i donar-vos les gràcies a vosaltres i a tots els que han participat en el projecte. Em quedo amb l’atenta curiositat de la Goretti, l’educada discreció de la Isabel, el record familiar de la Montse, la ferma entrega de la Jemma, la implacable empenta del Dani, la sagaç predisposició del Luis, la natural participació de l’Ariadna, l’alegre impaciència de la Laura, la compromesa voluntat de l’Elena, l’exultant inquietud del Marc, la decidida actitud del Fernando, la introvertida col·laboració de la Beatriz i la sensible exactitud de la Miriam.
No us equivoqueu, no sóc psicòleg, només deixo constància de les meves imprecises percepcions. En el que no hi ha dubte, perquè així ho heu corroborat, és en l’enorme i decisiva intervenció del Salvador. Ha estat l’ànima i el motor que ha guiat a bon port el projecte. Ha comptat amb el vostre ajut i amb la feina silent i constant de la Núria i la Laia. I hem tingut la sort de sentir ben a prop el suport i la companyia que ens han brindat la Rosa, la Marta i l’Ernesto.
Potser si que, al capdavall, hem pujat un graó.
Gràcies a tots.
Miquel Romagosa
