Avui, divendres 11 de juny, ha estat l’últim dia de classe d’Educació visual i plàstica. Una classe on hem dut a terme una experiència excepcional, tal com queda palès en aquest bloc. En aquesta última sessió encara hi ha hagut temps per publicar-hi els darrers comentaris. I en acabar, just en el moment d’abandonar l’aula, m’heu fet notar aquest final. No ha estat una declaració conjunta i explícita, ha estat una subtil expressió, amb alguna frase o amb algun gest, de la pena de deixar enrere tot un cúmul de sensacions especials. Aquesta expressió ha estat breu i efímera, però prou intensa com per sentir-la clarament. Després, ja sol, he tancat l’aula i una emoció especial, que no sé explicar, m’ha sorprès. Potser era satisfacció o potser era agraïment, o potser és una nova classe d’emoció que jo no coneixia.
No he intervingut en cap moment en el bloc, però ara vull trencar aquesta actitud i donar-vos les gràcies a vosaltres i a tots els que han participat en el projecte. Em quedo amb l’atenta curiositat de la Goretti, l’educada discreció de la Isabel, el record familiar de la Montse, la ferma entrega de la Jemma, la implacable empenta del Dani, la sagaç predisposició del Luis, la natural participació de l’Ariadna, l’alegre impaciència de la Laura, la compromesa voluntat de l’Elena, l’exultant inquietud del Marc, la decidida actitud del Fernando, la introvertida col·laboració de la Beatriz i la sensible exactitud de la Miriam.
No us equivoqueu, no sóc psicòleg, només deixo constància de les meves imprecises percepcions. En el que no hi ha dubte, perquè així ho heu corroborat, és en l’enorme i decisiva intervenció del Salvador. Ha estat l’ànima i el motor que ha guiat a bon port el projecte. Ha comptat amb el vostre ajut i amb la feina silent i constant de la Núria i la Laia. I hem tingut la sort de sentir ben a prop el suport i la companyia que ens han brindat la Rosa, la Marta i l’Ernesto.
Potser si que, al capdavall, hem pujat un graó.
Gràcies a tots.
Miquel Romagosa
MIQUEL: Jo volia que quedés constància en aquest blog del meu agraïment cap a tothom de l’Institut, des del Director Josep Maria Perez, les professores Rosa Ardit, Marta Lazaro, l’Ernesto Sànchez, la Laia Espasa i fins al senyor del manteniment, passant per la senyora del menjador, les conserges de la porta…i aquells que no he conegut però que estic segur que també hauran contribuït a fer possible el nostre projecte. I dels alumnes, que dir-ne? Crec que tu has fet una síntesi tant ajustada i emotiva del seu comportament en aquestes ratlles que jo no hi puc afegir res més. Només dir que m’enduc d’aquesta experiència lliçons que no oblidaré i que en aquest punt de la meva vida i de la meva obra em van molt bé, són un combustible d’humanitat i d’entusiasme impagables. En el resultat i en el pòsit alliçonador del projecte tu hi has tingut molt a veure i a fer, sens dubte. El teu engrescament, la teva experiència i generositat m’ha posat les coses molt fàcils. Com la professionalitat “silent i constant” de la Laia i de la Núria.
Una abraçada Miquel, bones vacances i ens veurem aviat.
Salvador