Finalment hem arribat a l’estadi en què els alumnes han escollit, fotografiat i comentat les diferents escales.
La Jemma diu que la seva escala té un significat de CANVI, suposem que quan l’escala apareix a la vida domèstica és per fer canvis de decoració: pintar, canviar els quadres de lloc. Quan l’escala apareix a escena hi ha canvis.
La Laura ha escollit una escala de la cuina de casa seva, li sembla poc comú, pensem, en relació a les altres, i efectivament té un disseny minimalista, racional, funcional, de modernitat…
La Miriam, tot i que potser mai no s’havia fixat en aquesta escala de casa seva, sembla tenir-li un cert “carinyu”. Diu que té alguns defectes i abonyegaments. Diu que aquesta escala ordinària ajudarà a realitzar un projecte, que en serà una part petita però important i a partir d’aquí fa una reflexió de com les petites coses de la vida són les que ens fan avançar més… Mica en mica, una mica més amunt… -Lluny, sempre anem més lluny…
La Beatriz ens dóna fins l’edat de la seva escala, com si fos un membre més de la família: tretze anys. Diu que és una escala com un altra però si no fos a casa seria com si faltés alguna cosa. Hi hauria llocs on no s’hi podria arribar… Imprescindible per abastar l’inabastable.
La Montserrat presenta l’escala del seu avi. És un escala per a feines especialitzades. No és a qualsevol casa. Suposem que, com la de la Miriam, també té senyals d’haver-se usat molt, està viscuda; en aquesta s’hi endevina la pràctica de l’ofici de pintor, podríem dir que és una escala amb història, la que va lligada a un ofici i la de la vida del seu avi. Només te un petit inconvenient –diu– ocupa massa lloc…
El Marc fa una declaració d’amor a una escala. El que és emotiu es que es tracta d’una escala de l’Institut. És cert que el disseny funcional, industrial, practicable de l’escala la fa atractiva, ell l’ha vista diferent i enmig de totes les escales de mà del seu món l’ha triada a ella. Un amor a primera vista. Aquest gest deu indicar que el Marc es troba molt bé dins les parets de l’Infanta Isabel, i que es troba a gust en aquest món d’aprenentatge, tant, que estima fins i tot les seves escales de mà.
La Isabel també sembla tenir un deix de tendresa cap a la seva escala, diu que està una mica atrotinada… És l’escala de casa seva i sembla demanar-li perdó per tants anys d’utilitat. No crida l’atenció, és petita i fàcil de guardar. Sembla que la guardi com un tresor, això si, com un tresor corrent, normal.
El Daniel és molt expeditiu. Només diu: fa vint anys que la té mon pare. A vegades la utilitzo per agafar coses d’allà on no arribo. De fet, utilitzar alguna cosa per arribar més enllà vol ser la idea base d’aquesta obra que estem fent entre tots. Així de senzill.
La Maria Goretti ha escrit un comentari que m’agrada molt, diu que l’escala que va escollir és blanca i hi identifica els records de la infància. És una reflexió tendra, fa pensar com la infància és un territori ja perdut, irremeiablement perdut i nostàlgic, no hi fa que tinguis tretze anys ni cinquanta-sis…
El Luís fa una conya amb el títol de la seva escala, també és blanca, però l’identifica amb els colors d’un equip de futbol, un equip que últimament no guanya res. La presenta com un objecte utilitari però identificat bàsicament a l’hivern. ¿Amb un període d’hibernació…?
El Fernando comenta de l’escala que té moltes taques de pintura i que és “coixa”. Suposem que hi deu faltar alguna de les peces de plàstic de les potes. Però tal com diu, s’utilitza molt, per tot, per tant ha envellit, també.
L’Elena és l’única que fa una analogia amb el tema de l’escultura que farem: el creixement per l’ensenyament. Diu que és nova, llampant, d’alumini, i ella la relaciona amb un professor, que permet compartir i abastar coneixements, informacions. Totes les matèries semblen pesades i inabastables, però a través de l’esforç es faran lleugers, com la seva escala.
Aquest treball ha significat molt per a mi, per al meu ensenyament. Ha sigut una gran part dels aprenentatges que m’han donat a quart d’ESO. Ha estat un treball en el que si es treballava sol, no es feia res, i si es trevallaba en grup, es feia tot, bè i ràpid. A sobre fèiem ‘cachondeo’ mentre feiem la feina. Ha sigut una feina que ens ha costat molt d’elaborar: els plànols, les mesures, llimar peça per peça, pintar totes les escales… Però en resum ha sigut un treball molt significant per a mi, m’ha ensenyat que les coses, si es fan malament i sense ganes, millor no fer-les. Dono les gràcies al Salvador Juanpere, al Miquel Romagosa, als meus companys, i a tot el que ha fet possible la realització d’aquest projecte.
