Que l’escola està canviant és evident, i quan parlem dels canvis que s’estan produint, moltes vegades comparem el que s’està fent amb allò que es feia “abans”, però… abans de què?
Jo em refereixo a l’època abans dels anys 80, quan el món estava a punt de descobrir, conèixer i utilitzar Internet; una època que marca l’inici d’una nova era: l’era digital. Les generacions d’aquesta nova etapa treballen, es diverteixen i es relacionen d’una manera molt diferent a la d’abans. També aprenen d’una manera diferent i els seus interessos i prioritats canvien. És per això que també s’ha d’ensenyar d’una altra manera.
El canvi en educació s’està fent, però a un ritme lent.
Mentrestant, l’escola en general, rep crítiques de tots costats i des de tots els àmbits. Entre les crítiques més generalitzades hi ha la que defensa que a l’escola s’ensenyen coses que no connecten amb la realitat del dia a dia, que és només un transmissor de coneixement, amb un sistema d’avaluació basat en la memòria, que focalitza l’atenció només en el resultat però no en el procés del pensament, fomentant la desmotivació i l’actitut passiva dels alumnes. En definitiva, una escola rígida i poc flexible que agrupa els alumnes atenent un sol criteri: l’edat; que no sap incorporar les noves tecnologies en el treball diari, que no ensenya a pensar i que mata la creativitat.
Per altra banda, a l’escola se li demana molt més que abans, entre altres coses, se li demana atendre de forma personalitzada aquells alumnes que aprenen més lentament i aquells que ho fan més de pressa, però en grups d’alumnes de cultures diferents i amb situacions familiars complexes, aquesta tasca esdevé dificil de dur a terme. Davant un currículum atapeït de contingut, amb molts conceptes per ensenyar, els mestres estem molt pendents de comptar les hores, i algunes d’aquestes hores s’escapen amb obligacions que ja no són tan docents: revisions dentals, vacunacions, campanyes per menjar fruita, per advertir dels perills del mosquit tigre o bé per impartir classes d’educació viària.
Però malgrat tot, el canvi s’està fent.
Aquest canvi va començar en el Parvulari. Els avenços en neurociència van evidenciar la importància dels primers anys i el Parvulari va deixar de ser un lloc de guardar nens per convertir-se en un espai enriquidor amb un programa pensat per estimular i donar oportunitats de créixer en cada una de les etapes i amb tots els aspectes. Més tard, Howard Gardner amb la seva teoria de les Intel·ligències Múltiples, va trencar amb la teoria tradicional i reduccionista de la intel·ligència i ens va explicar que tota persona pot ser intel·ligent de vuit maneres diferents i que la intel·ligència és una capacitat, per tant es pot aprendre i millorar. Programar per I.M. obre un ventall gran de possibilitats al docent per ensenyar el currículum d’una manera més personalitzada i respectant al mateix temps els diferents estils de pensament. La introducció de l’aprenentatge cooperatiu a l’aula ha fet canviar la metodologia de forma radical. Mitjançant la formació de petits grups, no només s’aprèn millor el currículum sinó que al mateix temps s’aprèn a cooperar. Per últim, moltes escoles ja han introduït en el seu programa projectes per fomentar la innovació i l’emprenedoria amb la finalitat que els alumnes adquireixin una actitud creativa per fer front als reptes d’una societat que està en constant canvi.
L’escola està canviant, estem davant d’una veritable revolució educativa i ara ja podem parlar d’un nou paradigma educatiu.
