La responsabilitat de l’avaluació s’ha traslladat de ser un àmbit exclusiu del professorat (heteroavaluació) a obrir ponts cap a la pròpia avaluació del nen (autoavaluació) i la que fan els alumnes entre ells (coavaluació).

L’aprenentatge cooperatiu requereix d’instruments d’avaluació que permetin establir clarament els avenços que hi ha hagut en una tipologia d’activitats que sovint poden deixar una sensació subjectiva  de que el grup ha treballat bé, però que potser un dels seus components ha sabut “amagar” que a ell no li ha anat del tot bé. En aquest cas us parlo de la meva pròpia experiència docent en el treball cooperatiu.

Si un dels objectius de l’educació és que l’alumnat pugui ser el més autònom possible, cal incidir en instruments avaluatius que portin a conclusions objectives i cap a la pròpia reflexió de l’alumne i la del mateix professor respecte a la millora del procés.

L’autoregulació i la interacció social a l’aula (Vigotsky) són dos pilars que sustenten la regulació continua dels aprenentatges,  més quan el treball que es realitza és de tipus col·laboratiu, per això cal incidir molt en criteris d’avaluació centrats en el sistema personal d’aprendre de cada alumne per a que pugui construir el seu coneixement d’una manera progressiva i cada vegada més autònoma.

Així, lligar avaluació inicial de cada component del grup de treball amb els objectius d’aprenentatge de cadascú i del grup en general és una de les claus per a no perdre’ns en les valoracions subjectives sobre impressions que hem tingut com a docents.

També és necessari fomentar una avaluació formativa centrada en l’autoregulació, ensenyant a l’alumne a aprendre a aprendre, sobretot partint dels seus propis errors i la reflexió que se’n pugui derivar.

L’avaluació sumativa serà un conglomerat de tot el procés, una eina de revisió i de reflexió de cada alumne i de cada grup per a redireccionar estratègies i objectius, de centrar i reformular processos i tasques que realitza cada component del grup pel mateix grup i per a la seva pròpia millora personal.

Hem de comunicar als alumnes els objectius que cercarem, hem de permetre que anticipin i planifiquin la pròpia activitat i hem de saber que si no s’apropien dels criteris i instruments d’avaluació, l’autoregulació serà un objectiu poc realista.

Les graelles de control del procés són un instrument útil i efectiu per a la revisió constant de la millora personal i de l’aportació de cada membre d’un grup de treball cooperatiu, a la vegada que permet al docent establir un camí on en tot moment sap on està cada alumne i si cal efectuar canvis en el procés o en el mateix grup de treball.

Un llibre que ens ajuda a comprendre millor l’autoregulació dels aprenentatges i que considero força útil per a la millora de la pràctica reflexiva del docent és:

JOBA, J. I CASELLAS, E. ( 1996) La regulació i l’autoregulació dels aprenentatges. Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Aquesta publicació no ens parla específicament de l’avaluació en l’aprenentatge cooperatiu, però et dona idees i reflexiona sobre aspectes que es poden relacionar amb aquesta metodologia de treball.