Una sura o capítol de l’Alcorà diu que l’ésser humà és creat en la forma més elevada (aḥsan taqwīm), amb plena consciència de la seva naturalesa espiritual, però després és posat entre els ‘més baixos’, en la posició inferior característica d’aquells que viuen en el món sense cap referència a l’àmbit transcendent.ⁱ Aquesta condició d’expatriació i allunyament respecte l’origen i fonament diví és una premissa comuna a tota la tradició monoteista. L’ésser humà viu temporalment en aquest món, però no hi pertany. I la “caiguda” es presenta com una oportunitat per evolucionar i emprendre un camí de retorn a aquella plenitud, perfeccionada a través del coneixement profund i de la realització espiritual.

Malgrat la condició de ‘la vida més baixa’ (alḥayāt adduniā), caracteritzada per l’oblit d’aquell estat elevat, resta un lleu record d’aquella plenitud, i per contrast amb la vida més baixa sorgeix una certa inquietud i nostàlgia, ja que la persona no acaba de trobar, per més que ho intenti, la pau i la satisfacció plena només amb les coses del món. En aquest estat l’ésser humà no pot veure la seva pròpia situació, però sí que experimenta un desencís i sovint apareix una crisi, una falta de sentit, potser una malaltia, que desperten l’anhel per transcendir les limitacions pròpies de la condició humana.

L’ésser humà és en el fons un coneixedor (gnòstic) en potència que aspira a allò elevatⁱⁱ. El poeta sufí d’origen persa Jalaluddīn Rumi (s. XIII), conegut també com Mawlāna, relaciona el concepte de persones ‘creients’ amb aquest estat de falta de plenitud, ja que són els creients els qui aspiren a la compleció, i constitueixen una de les tres categories d’éssers humans::

Alguns éssers humans han obeït la raó fins al punt d’haver arribat a ser àngels perfectes i llum pura: són els profetes i els sants. Estan lliures del temor i la il·lusió. «Estan a resguard del temor i no se’ls pot entristir» [com diu l’Alcoràⁱⁱⁱ]. En altres, la concupiscència s’ha imposat de tal manera a la raó que s’han convertit en animals^iv. Altres, finalment, s’han mantingut en conflicte [interior]. Aquests últims són persones que guarden en el seu cor una pena, un dolor, un gemec, un pes i que no estan satisfetes amb la seva pròpia vida: són els creients. Els sants els esperen per fer-los assolir el seu propi estat; els fan ser com ells. Els dimonis esperen igualment per atreure’ls cap a ells i cap als abismes.^v

Segons aquesta definició el creient és aquell que no està satisfet amb la seva vida; o dit en altres paraules, que no s’acaba de trobar del tot a gust en aquest món. Diu una dita profètica (hadís) que aquest món és la presó del creient i el paradís de l’incrèdul. Només qui està empresonat i n’és conscient voldrà emprendre un camí d’alliberament. La crisi il·lumina per un moment, com un llampec a mitjanit, la situació de caiguda. Però és condició d’aquest estat que l’ésser humà no pot recuperar aquella plenitud si no és a través d’un camí, en absència del qual construirà un facsímil, una imitació d’aquell estat elevat, intentant experimentar la plenitud perduda que no pot recuperar directament però que intueix en algun racó de l’ànima. I és en aquesta situació inferior i anhel de plenitud que es presenta tot d’una l’oportunitat d’emprendre un camí d’ascens o de “retorn a casa”. Tot i la condició de patiment i de foscor pròpia de l’expatriació, el creient que ho és de debò reconeixerà la saviesa quan li arribi. L’Alcorà declara aquest principi en una aleia:

Vam dir: «¡Descendiu tots! [del paradís] i si rebeu de Mi una direcció [una guia], els qui la segueixin no hauran de témer i no estaran tristos». (2:38)

Es refereix aquí a la guia profètica que han rebut totes les comunitats humanes sense excepció. A cada moment històric han existit missatgers que transmetien notícies del més enllà, del món espiritual ocult a la percepció dels sentits corporals, que donaven resposta a les grans preguntes (perquè hem vingut al món, quin sentit té la nostra creació, després de la mort què passarà, etc…), i que ensenyaven un camí delimitat per marges clars per a que les persones s’alliberessin de la condició inferior i progressessin fins a la condició espiritual superior, adquirint durant aquest procés el preuat discerniment. Mawlāna Rumi ho explica així:

Abans que arribessin (els profetes), tots ens assemblàvem, ningú sabia si obrava bé o malament. La moneda genuïna i la moneda vil eren, ambdues, corrents; el món era una nit, i nosaltres, viatgers en l’obscuritat. Fins que el sol dels profetes s’elevà, i cridarem: «Fora d’aquí, oh son profunda; benvinguda siguis, oh, llum pura!».^vi

Som conscients que la figura del profeta avui dia no està gaire de moda, doncs, en paraules del poeta català Miquel Martí i Pol «El venerable racó dels profetes ara l’ocupen mitjans mediàtics»^vii. Però, desplegant aquest pensament, potser l’oblit i la tergiversació dels valors humans a la que assistim es deu a aquest arraconament dels autèntics guies de la humanitat. En les tradicions de saviesa no s’ha oblidat mai que l’ésser humà necessita d’un altre ésser humà per emprendre un camí de desenvolupament personal, que comporta alliberar-se en la mesura del possible de la pròpia ànima inferior egocèntrica com a pas necessari per a la realització espiritual, i per extensió, per a la transformació social.

Pel què fa al judaisme, en general es nega la figura de Jesús. Recordem que Jesús era jueu i que va voler reformar alguns aspectes del judaisme seguint la nova revel·lació que Déu havia fet a través de l’Evangeli. Aquesta voluntat reformadora no va ser acceptada pels representants ortodoxos que temien una pèrdua de poder. Malgrat això, hi ha un petit sector del judaisme, relacionat amb la vessant mística, que sí que accepta a Jesús com a enviat o missatger de Déu.

En l’islam, en canvi, hi ha una acceptació total de la figura de Jesús; és un dels profetes més presents en el text sagrat de l’Alcorà, amb desenes de versicles o aleies on hi apareix esmentat com a “Isa” o “Isa ben Maryam”, és a dir, “Jesús fill de Maria”, i també s’hi esmenta els apòstols, però no se’ls nombra pel seu nom. L’Alcorà narra la seva vida miraculosa i el conceb com un “signe de Déu”. Jesús es considera així un profeta de l’islam, com la resta de profetes, i un dels més representatius al costat de profetes com Adam, Noè, Abraham, Moisès o Muhàmmad. Per això milions de musulmans al món es diuen Isa (Jesús) i milions de musulmanes Maryam (Maria).

L’Alcorà contempla també el neixement de Jesús igual que el cristianisme, és a dir, per intervenció miraculosa de l’àngel Gabriel, qui va ‘insuflar’ part de l’esperit diví en Maria. Aquest fet però és interpretat de diferent manera pel cristianisme i per l’islam. Mentre el cristianisme veu en aquest miracle que Jesús és el fill de Déu (ja que no té un pare humà), l’islam l’interpreta com a signe del poder diví, que crea ilimitadament sense necessitar de causes intermèdies, en aquest cas la causa d’un home mortal com a fecundador. En aquest sentit Jesús és equiparat a Adam, el primer profeta i pare de la humanitat, qui fou creat sense intervenció humana. Jesús, doncs, és considerat en l’islam un signe de Déu per a la humanitat, però no es considera fill de Déu ni Déu mateix.

Tot i la seva gran importància, l’estatut de Jesús o Isa és doncs de profeta. En l’islam, els profetes o missatgers divins són considerats “llocs” de presència divina; Déu o Al·là actua i es dona a conèixer a través d’ells, i en el cas de Jesús és especialment destacada aquesta qualitat, doncs una aleia diu que és una paraula o verb de Déu dipositat en Maria. Les accions divines succeïen a través de la figura humana de Jesús a un nivell poc comú, com quan, segons explica l’Alcorà, Déu ressucitava els morts a través de Jesús.

En la cosmovisió de l’islam, Déu és més gran que tot el que en poguem dir o pensar; d’aquí l’expressió “Allāhu akbar” (Déu és més gran), i per això es considera que tancar o delimitar Déu en una figura (humana en aquest cas) és cometre idolatria. Els profetes, i els sants en general, estan en comunió o participen de la llum divina d’una manera especial, degut a la seva proximitat amb la Font divina, però no es pot dir que Déu “baixi” o “davalli” i es faci persona en ells. Els musulmans creuen que Déu o Al·là es revela en tota la natura, totes les coses són creació i manifestació divina, però cap d’elles és Déu mateix, ni tant sols els profetes. Els musulmans adoren només Déu (Allāh).

En l’Alcorà s’esmenta també a Jesús com ‘el Mesies’. I fora de l’Alcorà, en la sunna, que és el recull de dites i accions del profeta Muhàmmad, es diu també que Jesús tornarà al final dels temps, i que la seva vinguda serà un dels signes anunciadors de que el final del món s’apropa. La tradició musulmana diu, però, que Jesús reapareixerà a Damasc i dins la tradició de l’islam, com a musulmà, ja que l’Alcorà considera l’islam com la religió de l’etapa final de la humanitat, que té per objectiu retornar els creients a la religió primigènia i original de l’adoració pura, sense associar res a Déu, és a dir, superant definitivament el culte exterior i interior als ídols, religió professada ja per Abraham i els demés profetes.