Una sura o capítol de l’Alcorà diu que l’ésser humà és creat en la forma més elevada (aḥsan taqwīm), amb plena consciència de la seva naturalesa espiritual, però després és posat entre els ‘més baixos’, en la posició inferior característica d’aquells que viuen en el món sense cap referència a l’àmbit transcendent.ⁱ Aquesta condició d’expatriació i allunyament respecte l’origen i fonament diví és una premissa comuna a tota la tradició monoteista. L’ésser humà viu temporalment en aquest món, però no hi pertany. I la “caiguda” es presenta com una oportunitat per evolucionar i emprendre un camí de retorn a aquella plenitud, perfeccionada a través del coneixement profund i de la realització espiritual.

Malgrat la condició de ‘la vida més baixa’ (alḥayāt adduniā), caracteritzada per l’oblit d’aquell estat elevat, resta un lleu record d’aquella plenitud, i per contrast amb la vida més baixa sorgeix una certa inquietud i nostàlgia, ja que la persona no acaba de trobar, per més que ho intenti, la pau i la satisfacció plena només amb les coses del món. En aquest estat l’ésser humà no pot veure la seva pròpia situació, però sí que experimenta un desencís i sovint apareix una crisi, una falta de sentit, potser una malaltia, que desperten l’anhel per transcendir les limitacions pròpies de la condició humana.

L’ésser humà és en el fons un coneixedor (gnòstic) en potència que aspira a allò elevatⁱⁱ. El poeta sufí d’origen persa Jalaluddīn Rumi (s. XIII), conegut també com Mawlāna, relaciona el concepte de persones ‘creients’ amb aquest estat de falta de plenitud, ja que són els creients els qui aspiren a la compleció, i constitueixen una de les tres categories d’éssers humans::

Alguns éssers humans han obeït la raó fins al punt d’haver arribat a ser àngels perfectes i llum pura: són els profetes i els sants. Estan lliures del temor i la il·lusió. «Estan a resguard del temor i no se’ls pot entristir» [com diu l’Alcoràⁱⁱⁱ]. En altres, la concupiscència s’ha imposat de tal manera a la raó que s’han convertit en animals^iv. Altres, finalment, s’han mantingut en conflicte [interior]. Aquests últims són persones que guarden en el seu cor una pena, un dolor, un gemec, un pes i que no estan satisfetes amb la seva pròpia vida: són els creients. Els sants els esperen per fer-los assolir el seu propi estat; els fan ser com ells. Els dimonis esperen igualment per atreure’ls cap a ells i cap als abismes.^v

Segons aquesta definició el creient és aquell que no està satisfet amb la seva vida; o dit en altres paraules, que no s’acaba de trobar del tot a gust en aquest món. Diu una dita profètica (hadís) que aquest món és la presó del creient i el paradís de l’incrèdul. Només qui està empresonat i n’és conscient voldrà emprendre un camí d’alliberament. La crisi il·lumina per un moment, com un llampec a mitjanit, la situació de caiguda. Però és condició d’aquest estat que l’ésser humà no pot recuperar aquella plenitud si no és a través d’un camí, en absència del qual construirà un facsímil, una imitació d’aquell estat elevat, intentant experimentar la plenitud perduda que no pot recuperar directament però que intueix en algun racó de l’ànima. I és en aquesta situació inferior i anhel de plenitud que es presenta tot d’una l’oportunitat d’emprendre un camí d’ascens o de “retorn a casa”. Tot i la condició de patiment i de foscor pròpia de l’expatriació, el creient que ho és de debò reconeixerà la saviesa quan li arribi. L’Alcorà declara aquest principi en una aleia:

Vam dir: «¡Descendiu tots! [del paradís] i si rebeu de Mi una direcció [una guia], els qui la segueixin no hauran de témer i no estaran tristos». (2:38)

Es refereix aquí a la guia profètica que han rebut totes les comunitats humanes sense excepció. A cada moment històric han existit missatgers que transmetien notícies del més enllà, del món espiritual ocult a la percepció dels sentits corporals, que donaven resposta a les grans preguntes (perquè hem vingut al món, quin sentit té la nostra creació, després de la mort què passarà, etc…), i que ensenyaven un camí delimitat per marges clars per a que les persones s’alliberessin de la condició inferior i progressessin fins a la condició espiritual superior, adquirint durant aquest procés el preuat discerniment. Mawlāna Rumi ho explica així:

Abans que arribessin (els profetes), tots ens assemblàvem, ningú sabia si obrava bé o malament. La moneda genuïna i la moneda vil eren, ambdues, corrents; el món era una nit, i nosaltres, viatgers en l’obscuritat. Fins que el sol dels profetes s’elevà, i cridarem: «Fora d’aquí, oh son profunda; benvinguda siguis, oh, llum pura!».^vi

Som conscients que la figura del profeta avui dia no està gaire de moda, doncs, en paraules del poeta català Miquel Martí i Pol «El venerable racó dels profetes ara l’ocupen mitjans mediàtics»^vii. Però, desplegant aquest pensament, potser l’oblit i la tergiversació dels valors humans a la que assistim es deu a aquest arraconament dels autèntics guies de la humanitat. En les tradicions de saviesa no s’ha oblidat mai que l’ésser humà necessita d’un altre ésser humà per emprendre un camí de desenvolupament personal, que comporta alliberar-se en la mesura del possible de la pròpia ànima inferior egocèntrica com a pas necessari per a la realització espiritual, i per extensió, per a la transformació social.

Pel què fa al judaisme, en general es nega la figura de Jesús. Recordem que Jesús era jueu i que va voler reformar alguns aspectes del judaisme seguint la nova revel·lació que Déu havia fet a través de l’Evangeli. Aquesta voluntat reformadora no va ser acceptada pels representants ortodoxos que temien una pèrdua de poder. Malgrat això, hi ha un petit sector del judaisme, relacionat amb la vessant mística, que sí que accepta a Jesús com a enviat o missatger de Déu.

En l’islam, en canvi, hi ha una acceptació total de la figura de Jesús; és un dels profetes més presents en el text sagrat de l’Alcorà, amb desenes de versicles o aleies on hi apareix esmentat com a “Isa” o “Isa ben Maryam”, és a dir, “Jesús fill de Maria”, i també s’hi esmenta els apòstols, però no se’ls nombra pel seu nom. L’Alcorà narra la seva vida miraculosa i el conceb com un “signe de Déu”. Jesús es considera així un profeta de l’islam, com la resta de profetes, i un dels més representatius al costat de profetes com Adam, Noè, Abraham, Moisès o Muhàmmad. Per això milions de musulmans al món es diuen Isa (Jesús) i milions de musulmanes Maryam (Maria).

L’Alcorà contempla també el neixement de Jesús igual que el cristianisme, és a dir, per intervenció miraculosa de l’àngel Gabriel, qui va ‘insuflar’ part de l’esperit diví en Maria. Aquest fet però és interpretat de diferent manera pel cristianisme i per l’islam. Mentre el cristianisme veu en aquest miracle que Jesús és el fill de Déu (ja que no té un pare humà), l’islam l’interpreta com a signe del poder diví, que crea ilimitadament sense necessitar de causes intermèdies, en aquest cas la causa d’un home mortal com a fecundador. En aquest sentit Jesús és equiparat a Adam, el primer profeta i pare de la humanitat, qui fou creat sense intervenció humana. Jesús, doncs, és considerat en l’islam un signe de Déu per a la humanitat, però no es considera fill de Déu ni Déu mateix.

Tot i la seva gran importància, l’estatut de Jesús o Isa és doncs de profeta. En l’islam, els profetes o missatgers divins són considerats “llocs” de presència divina; Déu o Al·là actua i es dona a conèixer a través d’ells, i en el cas de Jesús és especialment destacada aquesta qualitat, doncs una aleia diu que és una paraula o verb de Déu dipositat en Maria. Les accions divines succeïen a través de la figura humana de Jesús a un nivell poc comú, com quan, segons explica l’Alcorà, Déu ressucitava els morts a través de Jesús.

En la cosmovisió de l’islam, Déu és més gran que tot el que en poguem dir o pensar; d’aquí l’expressió “Allāhu akbar” (Déu és més gran), i per això es considera que tancar o delimitar Déu en una figura (humana en aquest cas) és cometre idolatria. Els profetes, i els sants en general, estan en comunió o participen de la llum divina d’una manera especial, degut a la seva proximitat amb la Font divina, però no es pot dir que Déu “baixi” o “davalli” i es faci persona en ells. Els musulmans creuen que Déu o Al·là es revela en tota la natura, totes les coses són creació i manifestació divina, però cap d’elles és Déu mateix, ni tant sols els profetes. Els musulmans adoren només Déu (Allāh).

En l’Alcorà s’esmenta també a Jesús com ‘el Mesies’. I fora de l’Alcorà, en la sunna, que és el recull de dites i accions del profeta Muhàmmad, es diu també que Jesús tornarà al final dels temps, i que la seva vinguda serà un dels signes anunciadors de que el final del món s’apropa. La tradició musulmana diu, però, que Jesús reapareixerà a Damasc i dins la tradició de l’islam, com a musulmà, ja que l’Alcorà considera l’islam com la religió de l’etapa final de la humanitat, que té per objectiu retornar els creients a la religió primigènia i original de l’adoració pura, sense associar res a Déu, és a dir, superant definitivament el culte exterior i interior als ídols, religió professada ja per Abraham i els demés profetes.

ÍNDEX de l’article:

1-La creença com a actitud humana fonamental

2-Relació entre creença i confiança

3-La confiança en els profetes

4-L’enfortiment de la fe

1. La creença com a actitud humana fonamental

Ser humà implica tenir una visió o perspectiva determinada de la realitat, és a dir, una opinió sobre el món. En altres paraules, la creença, creure en quelcom, és inevitable, tothom creu en alguna cosa. I les creences, conscients o inconscients, estan a l’arrel de cada pensament i de cada acció humana. Així, tant els creients com els no creients fan un acte de fe en uns principis que escapen a la comprensió lògica de la raó.

El creient creu en un Déu creador, que és perfecte i Etern, i això no ho pot entendre només amb la raó, sinó que al principi necessita fer un acte de fe en el missatge revelat pels diferents profetes que li diuen que això és així. A l’altre costat, les persones que es declaren ‘no creients’ també estàn ‘lligades’ a una visió de la realitat i a unes creences que condicionen la seva manera de viure. Per exemple, la persona que declara que no creu en un principi creador que ha creat tot l’univers, està creient en l’eternitat de la matèria. I creure que la matèria és eterna, que no té principi ni fi, és un acte de fe que escapa també a la comprensió lògica de la raó.

Creure, per tant, és quelcom genuïnament humà que està a la base de l’actitud de les persones davant la vida. Per exemple, no viurà igual una persona que creu que tot s’acaba amb la mort que una persona que creu en la continuació de la vida després de la mort. Les accions de l’una i de l’altra es troben condicionades per les seves creences més profundes, i sovint aquest condicionament es dóna de forma inconscient.

2. Relació entre creença i confiança

“FE: Creença ferma en la fidelitat, en la veracitat, en la capacitat, d’algú, en la veritat d’alguna cosa, en l’eficàcia, d’alguna cosa. Tenir fe en algú. Una persona digna de fe. Tenir fe en el seu metge. Prestar fe a una noticia. Una noticia digna de fe. Tenir fe en un medicament.[…]. // Creença en els dogmes revelats de la religió”.

Pompeu Fabra, Diccionari general de la llengua catalana.

Si mirem el sentit original del terme ‘creença’ o ‘fe’ veiem que està íntimament relacionat amb la idea de confiança i de confiar. En els textos sagrats veiem aquesta relació. Molt sovint, però, la definició moderna de creença, com veurem, difereix bastant d’aquesta idea de confiança.

Si analitzem la Bíblia veiem que en el Nou Testament (Bíblia cristiana), escrit en grec, la paraula original que després s’ha traduït per ‘fe’ és el terme grec ‘Pistis’. Els diccionaris de grec tradueixen aquesta paraula com a ‘confiança’, ‘fe’, ‘confiar en altres’, etc.

I si anem a la Torà (Antic Testament) veiem que el terme hebreu original és ‘emunà’, que evoca també la idea de ‘confiança’.

A l’Alcorà veiem també aquesta relació: el concepte de ‘creença’ o ‘fe’ correspon al verb àrab āmana, format a partir dels fonemes radicals ‘A M N’, arrel lingüística a partir de la qual es formen els diferents conceptes relacionats amb la creença. Però a partir de la mateixa arrel es formen també termes que denoten la idea de ‘confiar’ (amina), de ‘confiança’ (amāna), ‘digne de confiança’ (amīn), etc.

És a dir, la idea de creure o tenir fe i la idea de confiar estan íntimament relacionades i no es poden deslligar i entendre per separat.

Aquesta idea de creure en el sentit de confiar que veiem en els tres textos sagrats, difereix però de la definició moderna de creença que veiem sovint. Si pistis, emuná o āmana impliquen la idea de ‘confiança’, ens hem de preguntar perquè aquesta noció ha estat exclosa de la definició que sovint es fa del terme “fe”, que ha arribat a ser definit en la nostra cultura com a “ferma creença en quelcom del que no es té prova”. És a dir, la definició moderna de fe exclou totalment la idea de confiança i es focalitza només en el fet de no tenir una prova d’allò en el que es creu. La dimensió humana de la creença com a confiança queda així erradicada, i la creença es converteix en quelcom buit que depèn únicament de tenir o no una prova. Moltes persones pensen que la fe consisteix només en creure en coses del que no es té prova, i d’aquí que els textos sagrats siguin etiquetats de irracionals pels qui no hi creuen.

3. La confiança en els profetes

Ara bé, sense el factor humà de la confiança ni el coneixement religiós ni el coneixement en general no serien possibles, ja que el progrés en el coneixement s’ha basat sempre en la confiança en l’experiència prèvia d’altres éssers humans.

En el terreny de la religió, el coneixement es basa en l’experiència prèvia dels profetes. La creença està formada de diferents ‘articles de fe’: creure en Déu, en els àngels, en els llibres revelats, en els profetes, en la resurrecció o dia del judici, i en la providència o intervenció divina en el món. Les persones ‘normals’, però, no tenen l’experiència directa d’aquests articles de fe, i han de fer un primer ‘acte de fe’: creure en el missatge que han portat els qui sí que han tingut aquesta experiència, els profetes, és a dir, han de creure en les revelacions profètiques.

Però la creença en els profetes és possible només si existeix una relació de confiança. Si mirem els textos sagrats i les tradicions o reculls històrics que ens han arribat veiem que els profetes eren considerats gent de la màxima confiança abans inclús de rebre la revelació divina. En alguns casos portaven ‘signes divins’ o feien miracles per reforçar la confiança de les persones en ells.

Per exemple, Moisès (Musa a l’Alcorà) va portar els nou signes que el validaven com a missatger de Déu. Jesús (‘Isa a l’Alcorà) va fer múltiples miracles que provaven qui era. I en el cas del profeta Muhàmmad, el seu prestigi d’home de confiança es sumava als signes divins que portava.

Cal recordar aquí que el profeta Muhàmmad, quan encara no havia rebut la revelació de l’Alcorà, era conegut a la Meca com el amīn, ‘el digne de confiança’, ja que tothom confiava en ell alhora de dipositar les mercaderies en les seves mans per a que comerciés amb elles durant els seus viatges i els hi retornés els beneficis, ningú dubtava d’ell. Quan algú havia de transportar els seus béns, carregats damunt dels camells, a través dels deserts, buscava Muhàmmad perquè dirigís l’expedició. S’havia guanyat el sobrenom d’Amin, que vol dir “el fidel” “aquell en qui pots confiar”. Aquest gran prestigi d’home íntegre i digne de confiança fou bàsic en l’acceptació de l’Alcorà.

Els pobles, per lògica natural, donen credibilitat a allò que algú els diu, no sobre la base de que la noticia els satisfaci, sino sobre la base del prestigi de l’emissari. Les noticies extraordinàries que portaven els profetes només podien ser acceptades si eren gent de la màxima confiança.

4. L’enfortiment de la fe

La fe inicial en el missatge revelat és per tant necessària. Ara bé, els textos sagrats insisteixen en que aquesta fe inicial s’ha de desenvolupar. Segons les religions monoteistes la fe és quelcom innat en l’ésser humà, és com una llavor que ja existeix a l’interior, però s’ha de regar per a que fructifiqui. La fe es pot desenvolupar de vàries maneres:

Una d’elles és a través dels ritus propis de cada religió. A través de ritus com la oració i d’altres tècniques o mètodes espirituals la fe va passant de ser una creença o hipòtesis simplement intel·lectual a una realitat viva que el creient experimenta en la seva persona. La dimensió espiritual es va fent així cada cop més present en la seva vida. La fe es considera així com una llum que permet anar augmentant el coneixement espiritual. Es considera també, simbòlicament, com un punt blanc que, en augmentar, va netejant la negror de l’esperit fins a deixar-lo net per complet. Aquesta és la dimensió operativa de la creença: el creient es troba al principi ‘velat’ en relació al coneixement de Déu, i només orientant-se a allò diví, actuant com si ja conegués a Déu, és a dir, tenint fe, pot apartar els vels que amaguen a Déu.

Una altra forma de desenvolupar i enfortir la creença o fe és l’ús de la raó com a instrument que ajuda a verificar els punts de la doctrina religiosa. L’ús de la raó implica d’una banda l’estudi dels textos sagrats, i de l’altra la reflexió sobre els signes presents en la natura i en les pròpies persones que apunten a la realitat divina. L’ús de la raó ha d’anar acompanyat, però, del mètode espiritual. Les pràctiques espirituals preparen el terreny per a les intuïcions de la raó. És així com la raó i el cor avancen conjuntament en el camí de la recerca espiritual.

Tant a l’Alcorà (el llibre sagrat dels musulmans) com en textos sagrats del judaisme (Torà, Gènesis Rabà…) i a la Bíblia cristiana es narren la històries d’Abraham o Ibrahim.

La vida d’Ibrahim està plena de virtuts de les que podem aprendre, i a travès de les quals es va convertir en un exemple per a la humanitat. Amb la seva sincera submissió i la seva gran fe, se’l va acabar coneixent com l’amic d’Allah.

Neix un Profeta

En el regne de Babilònia molts ídols (estatues) eren venerats com si fossin déus. El pare d’Ibrahim, Aazer, era un conegut escultor que esculpia ídols de pedra i de fusta. Quan era un nen, Ibrahim veia el seu pare treballar i sovint feia servir aquests ídols com a joguina. No podia entendre com les persones podien adorar i donar menjar els ornaments de pedra als temples demanant-li favors. Em el seu cor sentia que allò no estava bé; a mesura que es feia gran estava més convençut que aquells ídols eren falsos, que eren simplement objectes.

Ibrahim escolta a Déu

Una nit Ibrahim va viatjar fins a la muntanya per observar el cel i la naturalesa. De sobte va sentir una veu que el cridava. Era la veu del seu Senyor, Allah, ordenant que es sotmetés a Ell i es convertís en musulmà. Ibrahim, tremolant, va caure al terra. Es va prosternar a Allah plorant: Em sotmeto al Senyor de l’univers!». Finalment es va aixecar i tornà cap a casa. La seva vida es va transformar per sempre, i el seu cor es va omplir d’una gran pau.

Ibrahim tracta de propagar la paraula de Déu

Ibrahim tenia aleshores una nova missió: explicar la veritat a la gent i ajudar-los a acceptar Allah com a l’únic Déu vertader. Primer va anar cap al seu pare, a qui amava profundament. Ibrahim li va dir: «Pare! Per què adores allò que no et pot escoltar ni et serveix de profit? Pare! M’ha estat revelat una saviesa del què no coneixes res. Segueix-me, et conduiré pel Camí recte.» (Alcorà 19: 42-43) Enfadat, el seu pare va rebutjar la proposta i li va dir que s’allunyés de la seva vista. Sense deixar que això l’afectés, Ibrahim va decidir canalitzar els seus esforços per a mostrar el missatge d’Allah entre els seus veïns però aquests el van rebutjar i el van tractar violentament.

El pla d’Ibrahim

Abans d’una gran celebració, Ibrahim sabia que els habitants de la ciutat no hi serien. Quan van marxar, Ibrahim va anar fins al temple per portar a terme la seva missió: destruir els seus ídols, excepte un, el més gran, per poder explicar-los-hi l’error que havien comès. Quan la gent va tornar, van quedar horroritzats. Els seus ídols estaven destruïts. Ràpidament van sospitar d’Ibrahim. El van preguntar però es va negar; els va dir que havia estat l’estàtua més gran i que el preguntessin. Els ciutadans van respondre que l’estàtua no podia parlar. Ibrahim els va respondre: Com podeu adorar coses que no poden parlar ni sentir?». Tots van quedar en silenci, sabent que Ibrahim tenia raó, però el seu orgull no els va permetre rebutjar els seus ídols que havien estat adornat durant tantes generacions.

El miracle del foc

La massa de gent va cridar dient que Ibrahim havia de ser cremat. Volien venjança per a destrucció dels seus ídols. La decisió de la seva execució cremat fou autoritzada per Nimrod, el rei de Babilònia, i els seus sacerdots. La notícia es va estendre ràpidament i milers de persones de tot el regne van acudir per a presenciar l’acte. Van fer una foguera enorme amb una gran quantitat de fusta. Ibrahim estava encadenat de mans i peus i posat a una catapulta que el llançaria a sobre del foc. En aquest moment Ibrahim va rebre la visita de l’àngel Jibreel (Gabriel) i li va preguntar si desitjava alguna cosa. Ibrahim li va contestar que el seu únic desig era que Allah estigués content amb ell. Podia haver demanat qualsevol cosa però, en lloc de pregar per la seva vida, va escollir demanar la benedicció d’Allah. Allah no podia permetre que el Profeta fos executat. Va ordenar que el foc fos un lloc fresc i pacífic per a Ibrahim; i el foc va obeir cremant solament les cadenes que portava. Va començar a caminar fora de la foguera, sense cap gota de suor a la seva pell. Els espectadors van començar a cridar, sorpresos dient: «el Déu d’Ibrahim l’ha salvat del foc.!»

Sara i Ibrahim

Després de vèncer el rei Nimrod de Babilònia a una batalla dialèctica, Ibrahim va continuar la seva missió de difondre la paraula d’Allah. Només una dona, Sara, i un home, Lot, l’escoltaven i el seguien. El grup va viatjar fins a Síria, cridant la gent a seguir la paraula d’Allah i a realitzar bones obres. Ibrahim i Sara es van casar, desitjant tenir fills que els ajudessin a difondre el missatge d’Allah, però el temps passava i Sara no es quedava embarassada. La parella es va ubicar a Egipte, on Sara va tenir una serventa anomenada Hajar. El fet que Ibrahim estigués envellint abans de ser pare, la feia estar molt trista. Per això va oferir al seu marit Hajar com a segona esposa. Ibrahim i Hajar van ser beneïts amb un nadó, al que van posar de nom Ismail.

Els reptes d’Ismail i Hajar al desert

Allah va donar instruccions al Profeta Ibrahim per preparar Hajar i el petit Ismail per a un llarg viatge. La família va viatjar fins al desert d’Aràbia. Ibrahim va fer que Hajar i Ismail pugessin a un turó anomenat Marwa i els va deixar sota el refugi d’un arbre, amb una bossa de dàtils i aigua.

Les provisions de Hajar i Ismail es van acabar aviat i es van començar a deshidratar. Hajar, desesperada, va pujar als turons de Safa i Marwa set vegades buscant en la distància si apareixia algun nòmada. Finalment es va desmaiar. Aleshores, Hajar va escoltar una veu, l’Àngel Gabriel va aperèixer donant cops al terra sorrenc amb el peu fins que va aparèixer un rierol i Hajar va recollir aigua per beure i omplir la seva cantimplora. El rierol es va anomenar Zamzam i , fins l’actualitat, els musulmans que realitzen la peregrinació del Hajj beuen d’aquesta aigua sagrada. Hajar va tenir doncs una font d’aigua que, a més, li permetia comercialitzar amb viatgers nòmades. Mare i fill tenien menjar i aigua per beure. Cada vegada anava més gent capa a la font i es va construir a prop un campament. Van començar una nova vida a Mecca, convertint el desert en un lloc pròsper i bulliciós. Ismail va créixer i es va convertit en un noi sa. També va aprendre àrab.

L’obediència d’Ibrahim

Durant un somni, se li va ordenar al Profeta Ibrahim sacrificar el seu fill en honor d’Allah. Ibrahim li va explicar el somni al seu fill i ambdós van decidir accedir a la voluntat de Déu. Quan es va prosternar en el lloc del sacrifici amb el seu front al terra, mentre el seu pare apropava un ganivet afilat al seu coll, justament en aquell moment, Allah li va dir: «Oh Ibrahim! Has accedit a les meves ordres i ara seràs recompensat». Un gran carner va aparèixer com a sacrifici alternatiu i, en lloc del seu fill Ibrahim va sacrificar aquell carner per la glòria d’Allah.

La construcció de la Kaaba

Ibrahim desitjava que hi hagués un lloc específic on la gent pogués trobar la pau, focalitzant-se completament en l’adoració. Poc després, Allah va ordenar que ibrahim construís la Kaaba, «Maqam Ibrahim».

Calendari

De tan veloç, aquest món no commou.

Pugna el silenci per guanyar nous àmbits,
però només hi ha lloc per la notícia.

De tan veloç, el món es desgavella.

Cap pensament no sap dir l’hora exacta
i el venerable racó dels profetes
ara l’ocupen mitjans mediàtics.

Algú pot dir si el vent bufa a deshora?
si “fer l’amor” és o no un eufemisme?
si es compliran les promeses i els pactes?
si de tant viure no perdrem la vida?
o si ens sobraran fulls de calendari
quan ja no hi hagi temps per repensar-se?

“El món va a la catàstrofe”, ja ho deia
el gran Vicent anys ha. Contrast estúpid:
per descansar fem esports d’aventura.
-No exagereu?
-Doncs no, gens no exagero,
només cal que mireu al voltant vostre.

Jesús Fill de Maria (Isa ben Maryam a l’Alcorà) va néixer a Betlem i va créixer a Natzaret, Palestina. Segons els evangelis, l’àngel de Déu va anunciar a Maria que per intervenció de l’Esperit Sant tindria un fill, Jesús. En aquest punt l’Alcorà afirma el mateix que els evangelis, és a dir, que Jesús va ser concebut per Maria sense que hagués tingut relacions sexuals amb cap home, sino per intevenció de l’àngel Gabriel, qui va ‘insuflar’ part de l’esperit diví en Maria. Aquest fet però és interpretat de diferent manera pel cristianisme i per l’islam. Mentre el cristianisme veu en aquest miracle que Jesús és el fill de Déu (ja que no té un pare humà com la resta de mortals), l’islam l’interpreta com a signe del poder diví, que crea ilimitadament sense necessitar de causes intermedies; és a dir, Jesús és considerat en l’islam un signe que apunta a Déu i al seu poder creador, però no es considera fill de Déu ni Déu mateix.

Jesús va néixer a Betlem i va créixer a Natzaret. L’evangeli de Lluc explica que Josep, de la familia de David, havia anat a Betlem amb la familia, i que, estant allà, Maria havia donat a llum Jesús. Al cap d’uns dies Josep i Maria van portar el nen a Jerusalem per presentar-lo en el Temple. I l’evangeli de Mateu narra que uns savis arribats d’Orient van arribar a Jerusalem i van preguntar on havia nascut el rei dels jueus. Guiats per un estel van trobar a Jesús, al qual van oferir com a dons or, encens i mirra. El rei d’aleshores, Herodes, en assabentar-se del naixement de Jesús va voler matar-lo, i per això Josep, advertit en somnis, va fugir a Egipte amb Maria i Jesús. Després de la mort d’Herodes, van tornar a Israel i es van instal·lar a Natzaret.

Diferents textos de la Bíblia i de l’Alcorà narren el naixement de Jesús:

“26 El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, 27 a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. 28 L’àngel entrà a trobar-la i li digué:

–Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.

29 Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. 30 L’àngel li digué:

–No tinguis por, Maria. Déu t’ha concedit la seva gràcia. 31 Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. 32 Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. 33 Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.

34 Maria preguntà a l’àngel:

–Com podrà ser això, si jo sóc verge?

35 L’àngel li respongué:

–L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. 36 També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, 37 perquè per a Déu no hi ha res impossible.

38 Maria va dir:

–Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.

I l’àngel es va retirar”.

Lc 1, 26-38 (Nou Testament – Evangeli de Lluc)

“(45) He ahí, que los ángeles dijeron: “¡Oh María! En verdad, Dios te anuncia la buena nueva, mediante una palabra procedente de Él, [de un hijo] que será conocido como el Ungido, Jesús, hijo de María; de gran eminencia en este mundo y en la Otra Vida, y [será] de los allegados a Dios. (46) Y hablará a la gente desde la cuna y de adulto, y será de los justos.”

(47) Dijo: “¡Oh Sustentador mío! ¿Cómo podré tener un hijo, si ningún hombre me ha tocado?”

Respondió [el ángel]: “Así ha de ser: Dios crea lo que Él quiere: cuando dispone un asunto, le dice tan sólo: “Sé” –y es. (48) Y Él enseñará a tu hijo la revelación y la sabiduría, la Tora y el Evangelio, (49) y [le hará] un enviado a los hijos de Israel”.

Alcorà, 3:45-49.