Una sura o capítol de l’Alcorà diu que l’ésser humà és creat en la forma més elevada (aḥsan taqwīm), amb plena consciència de la seva naturalesa espiritual, però després és posat entre els ‘més baixos’, en la posició inferior característica d’aquells que viuen en el món sense cap referència a l’àmbit transcendent.ⁱ Aquesta condició d’expatriació i allunyament respecte l’origen i fonament diví és una premissa comuna a tota la tradició monoteista. L’ésser humà viu temporalment en aquest món, però no hi pertany. I la “caiguda” es presenta com una oportunitat per evolucionar i emprendre un camí de retorn a aquella plenitud, perfeccionada a través del coneixement profund i de la realització espiritual.

Malgrat la condició de ‘la vida més baixa’ (alḥayāt adduniā), caracteritzada per l’oblit d’aquell estat elevat, resta un lleu record d’aquella plenitud, i per contrast amb la vida més baixa sorgeix una certa inquietud i nostàlgia, ja que la persona no acaba de trobar, per més que ho intenti, la pau i la satisfacció plena només amb les coses del món. En aquest estat l’ésser humà no pot veure la seva pròpia situació, però sí que experimenta un desencís i sovint apareix una crisi, una falta de sentit, potser una malaltia, que desperten l’anhel per transcendir les limitacions pròpies de la condició humana.

L’ésser humà és en el fons un coneixedor (gnòstic) en potència que aspira a allò elevatⁱⁱ. El poeta sufí d’origen persa Jalaluddīn Rumi (s. XIII), conegut també com Mawlāna, relaciona el concepte de persones ‘creients’ amb aquest estat de falta de plenitud, ja que són els creients els qui aspiren a la compleció, i constitueixen una de les tres categories d’éssers humans::

Alguns éssers humans han obeït la raó fins al punt d’haver arribat a ser àngels perfectes i llum pura: són els profetes i els sants. Estan lliures del temor i la il·lusió. «Estan a resguard del temor i no se’ls pot entristir» [com diu l’Alcoràⁱⁱⁱ]. En altres, la concupiscència s’ha imposat de tal manera a la raó que s’han convertit en animals^iv. Altres, finalment, s’han mantingut en conflicte [interior]. Aquests últims són persones que guarden en el seu cor una pena, un dolor, un gemec, un pes i que no estan satisfetes amb la seva pròpia vida: són els creients. Els sants els esperen per fer-los assolir el seu propi estat; els fan ser com ells. Els dimonis esperen igualment per atreure’ls cap a ells i cap als abismes.^v

Segons aquesta definició el creient és aquell que no està satisfet amb la seva vida; o dit en altres paraules, que no s’acaba de trobar del tot a gust en aquest món. Diu una dita profètica (hadís) que aquest món és la presó del creient i el paradís de l’incrèdul. Només qui està empresonat i n’és conscient voldrà emprendre un camí d’alliberament. La crisi il·lumina per un moment, com un llampec a mitjanit, la situació de caiguda. Però és condició d’aquest estat que l’ésser humà no pot recuperar aquella plenitud si no és a través d’un camí, en absència del qual construirà un facsímil, una imitació d’aquell estat elevat, intentant experimentar la plenitud perduda que no pot recuperar directament però que intueix en algun racó de l’ànima. I és en aquesta situació inferior i anhel de plenitud que es presenta tot d’una l’oportunitat d’emprendre un camí d’ascens o de “retorn a casa”. Tot i la condició de patiment i de foscor pròpia de l’expatriació, el creient que ho és de debò reconeixerà la saviesa quan li arribi. L’Alcorà declara aquest principi en una aleia:

Vam dir: «¡Descendiu tots! [del paradís] i si rebeu de Mi una direcció [una guia], els qui la segueixin no hauran de témer i no estaran tristos». (2:38)

Es refereix aquí a la guia profètica que han rebut totes les comunitats humanes sense excepció. A cada moment històric han existit missatgers que transmetien notícies del més enllà, del món espiritual ocult a la percepció dels sentits corporals, que donaven resposta a les grans preguntes (perquè hem vingut al món, quin sentit té la nostra creació, després de la mort què passarà, etc…), i que ensenyaven un camí delimitat per marges clars per a que les persones s’alliberessin de la condició inferior i progressessin fins a la condició espiritual superior, adquirint durant aquest procés el preuat discerniment. Mawlāna Rumi ho explica així:

Abans que arribessin (els profetes), tots ens assemblàvem, ningú sabia si obrava bé o malament. La moneda genuïna i la moneda vil eren, ambdues, corrents; el món era una nit, i nosaltres, viatgers en l’obscuritat. Fins que el sol dels profetes s’elevà, i cridarem: «Fora d’aquí, oh son profunda; benvinguda siguis, oh, llum pura!».^vi

Som conscients que la figura del profeta avui dia no està gaire de moda, doncs, en paraules del poeta català Miquel Martí i Pol «El venerable racó dels profetes ara l’ocupen mitjans mediàtics»^vii. Però, desplegant aquest pensament, potser l’oblit i la tergiversació dels valors humans a la que assistim es deu a aquest arraconament dels autèntics guies de la humanitat. En les tradicions de saviesa no s’ha oblidat mai que l’ésser humà necessita d’un altre ésser humà per emprendre un camí de desenvolupament personal, que comporta alliberar-se en la mesura del possible de la pròpia ànima inferior egocèntrica com a pas necessari per a la realització espiritual, i per extensió, per a la transformació social.