El hadit de l’àngel Gabriel (Jibril)

Omar ha dit el següent: Un dia estàvem asseguts a prop de l’Enviat d’Allāh, quan va arribar un home vestit amb una roba blanca i resplendent, i amb els cabells molt negres. En ell no s’observava cap signe de viatge i cap de nosaltres el coneixia. No obstant, s’acostà al Profeta, col·locà els seus genolls contra els d’ell, posà les mans sobre les cames del Profeta i li digué: “Oh Muhàmmad, informa’m sobre l’Islam”. L’Enviat d’Allāh digué:

“L’Islam és donar testimoni de que no hi ha un altre déu que Déu i que Muhàmmad és el Missatger de Déu (Xahada). És realitzar la oració (as-salat); és pagar el zakat; és dejunar durant el mes de Ramadà (as-Siyâm) i fer la peregrinació (hajj) si és possible.”

 L’home respongué: “Has dit la veritat”. Ens vam sorprendre al veure que confirmava la seva resposta, després d’haver-lo interrogat. Després continuà: “Informa’m sobre la fe (al-imān)” (El Profeta) respongué:

És creure en Allāh, en els Seus Àngels, en els Seus Llibres, en els Seus Enviats i en l’Últim dia. És creure en la predestinació del bé i del mal.”

(L’home) li digué: “Has dit la veritat”, i afegí: Informa’m sobre la realització perfecte de la adoració (al-ihsān). (El Profeta) respongué:

És adorar a Allāh com si El veiessis, ja que si tu no El veus, Ell et veu”.

(L’Home) li digué: “Informa’m sobre la Hora (última)”. (El Profeta) respongué:

L’interrogat no sap sobre això més que el qui l’ha interrogat”.

L’Home se’n va anar. El Profeta em digué aleshores:

Oh Omar, saps qui és el que m’ha interrogat?”

Jo vaig respondre: “Allāh i el Seu Enviat són més savis”, i ell em digué:

És Jibril (l’àngel Gabriel), que ha vingut a vosaltres per ensenyar-vos la vostra religió”.

L’ús de l’intel·lecte

El primer capítol o sura de l’Alcorà que li fou revelat al profeta Muhàmmad (pb) comença amb l’ordre divina “llegeix!” (Iqra!). L’islam, per tant, és una religió que té en el seu origen l’ordre de buscar el coneixement i la saviesa.

L’intel·lecte és considerat un do diví, un regal preciós que l’ésser humà ha de fer servir per conèixer la realitat i per saber com ha de viure . Però l’intel·lecte, la raó, no pot anar deslligada de la fe, com la branca no pot separar-se del tronc.

Així, si entrenem el nostre intel·lecte en la direcció adequada, amb l’ajuda dels textos sagrats i dels llibres de saviesa, ens anirà aportant reflexions i proves racionals que confirmen les premisses de la fe. Raó i fe són així dos aspectes interdependents i necessaris per a adquirir un coneixement profund sobre la realitat.

L’Alcorà demana a l’ésser humà que faci servir la seva raó per mirar a la natura i veure els signes o senyals que apunten a la prèsència de l’Ésser suprem, és a dir, de Déu o Al·là.  En el següent enllaç es poden veure alguns d’aquests signes:

https://blocs.xtec.cat/religioislamjdc/2020/01/25/1-4-els-signes-en-lunivers-la-natura-i-les-propies-vides/

El culte als ídols en l’Aràbia d’abans de Muhàmmad

Abans de la vinguda de l’últim profeta (Muhàmmad), molt poques persones d’Aràbia eren monoteistes, apart d’algunes comunitats de cristians i jueus. S’havia oblidat el monoteisme pur d’Abraham, qui havia construit el temple de la Kaba, a la Meca, molts segles abans.

 

(Font: www.otsiera.com)

La majoria d’àrabs adoraven a diferents ídols (estàtues que representaven diferents déus). En una de les biografies més importants sobre la vida del profeta Muhàmmad hi podem llegir:

“En un extenso círculo alrededor de la Kaabah, a cierta distancia de ella, había 360 ídolos y, además, casi todas las casas de la Meca tenían su dios, un ídolo grande o pequeño que era el centro del hogar. Cuando un hombre marchaba de casa, especialmente si salía de viaje, lo último que hacía antes de partir era ir ante el ídolo y pasarle la mano para obtener bendiciones de él, y eso mismo era lo primero que hacía al regreso. Y la Meca no era excepción en cuanto a estas cosas, porque estas prácticas imperaban en toda Arabia”.

M. Lings, Muhammad (capítulo 6)

Abd al-Muttalib (l’avi del profeta Muhàmmad) sempre havia resat a Al·là, a qui considerava la “Gran realitat”. Però el seu càrreg d’amfitrió de la Kaba feia que estés obligat a acollir els ídols (estàtues) que els peregrins portaven i que representaven diverses divinitats. Inclús ell mateix havia estat educat per adorar una de les tres divinitats que estaven a fora de la Meca i que alguns àrabs anomenaven “les tres filles de Déu”.

Amb la vinguda del profeta Muhàmmad, l’últim dels enviats de Déu, enviat a la humanitat 600 anys després del profeta ‘Isa (Jesús), es renovà el monoteisme pur d’Abraham. La idea de la Unitat divina ensenyava que els ídols eren construccions dels humans i que no tenien cap poder, ja que tot el poder era del Déu Únic, Al·là.

L’escala de perfecció i bellesa

Tothom troba més bell el cant d’un rossinyol quan piula que la veu d’un ase quan remuga. L’Alcorà afirma aquesta escala de graus de bellesa quan diu que:

Sigues modest al caminar i baixa la veu, doncs la més desagradable de les veus és la de l’ase.

Si mirem al nostre voltant veiem molts exemples d’això: tothom troba més bonica una muntanya nevada que una fàbrica, hi ha quelcom de misteriós en la muntanya que la fa bella i que la fàbrica no té. Hi ha graus de bellesa en el món, de menys a més.

Cap a on apunta aquesta escala de graus de bellesa? Cap a la Bellesa en si, que és un atribut o característica divina, és a dir, de Déu o Al·là. Segons una dita del profeta Muhàmmad:

Déu és Bell i estima la bellesa

Al·là és així el model al qual apunta la perfecció que veiem en el món.

Ciència i fe

L’Alcorà diu que és Déu o Al·là qui fa que les coses passin. L’acció divina en el món apareix d’una forma constant, a la que anomenem Llei. Així, segons la perspectiva de l’Alcorà les lleis científiques són les “sunnatallah”, que vol dir ‘el costum de Déu’. Déu actua en tot l’univers constantment, d’una manera invariable que apareix com a Llei, creant i recreant constantment tots els fenòmens. L’Alcorà, per tant, no desmenteix la ciència, sinó que la posa en el lloc i la funció originals; en paraules del gran científic Albert Einsteinla ciència descobreix el llenguatge de Déu”.

Per exemple, l’aleia següent parla del dia i de la nit, de la vida i de la mort com a efectes d’aquesta acció constant:

Tu fas que la nit entri en el dia i que el dia entri en la nit. Tu treus al viu del mort i al mort del viu. Tu proveeixes sense mesura a qui vols.

Alcorà, 3:27

(escolta l’aleia al següent enllaç:  https://tanzil.net/#3:27)

L’Alcorà. Orígen revelat, contingut, estructura…

L’Alcorà és segons els creients l’últim llibre sagrat que Déu (Al·lâh) ha revelat a la humanitat. Els musulmans creuen que els llibres sagrats anteriors (els Vedes hindús, la Torà, l’Evangeli o els Salms entre d’altres) són també llibres sagrats; tots ells provenen d’un “llibre Mare” celeste anomenat ummu’l kitab, que s’ha anat revelant progressivament a la humanitat fins a concloure el procés amb l’Alcorà, el qual confirma els anteriors i aporta el missatge final per a tota la humanitat.

La diferència entre la Bíblia i l’Alcorà és que l’Alcorà és un sol llibre revelat a un sol profeta, i que es conserva paraula per paraula en la llengua original en què fou revelat, l’àrab.

Els creients que segueixen l’Alcorà creuen també que fou revelat directament per Déu (Al·lâh) a l’últim profeta de la humanitat, Muhàmmad, a través de l’àngel Gabriel. Segons explica la tradició fou a la cova de Hira, en el mont de la llum, a les afores de la Meca (Aràbia) on l’àngel Gabriel se li aparagué al profeta Muhàmmad i li ensenyà les primeres paraules de l’Alcorà.

La primera paraula que l’àngel Gabriel va dir al Profeta (p i b) va ser la paraula àrab iqra! que vol dir recita!

El procés de revelació començà l’any 610 i durà 23 anys. Durant aquest temps els diferents capítols (sures) anaven descendint en funció d’aconteixements que anaven succeïnt.

ESTRUCTURA DE L’ALCORÀ

Cada capítol de l’Alcorà es diu suraL’Alcorà es composa de 114 sures, de més llargues a més curtes, i les últimes són les que els creients utilitzen en les seves oracions, junt a la primera, que és una curta sura de 7 versets (aya) i que es coneix com la Fâtiha, que és la obertura i síntesi del Llibre:

(Fâtiha): En el nom de Déu Únic, Al·là, el Compassiu per excel·lència, el molt Misericordiós!

Lloat sigui Déu, Senyor de tot i de tots, Senyor de l’univers sencer (visible i invisible)

El Compassiu per excel·lència, el molt Misericordiós

Amo i Senyor del dia del judici final, dia de la religió vertadera, dia del judici de la història.

A Tu sols servim. A Tu sols preguem. En Tu sols confiem. Tu sols ens salvaràs.

Guia’ns, mostra’ns el camí segur, el camí dels qui vols ajudar generosament, no dels qui t’han aïrat en contra seu, ni dels qui s’equivoquen.

(traducció de Míkel de Epalza)

L’Alcorà es divideix també en 30 parts iguals; cada una d’elles té unes 20 pàgines. Cada part es diu juz. L’Alcorà té un total de 30 juz, i durant el mes de Ramadà, si es pot, és recomanable llegir 1 juz diari.

Cada juz (part de 20 pàgines) es divideix en 2 hizb (d’unes 10 pàgines cada un).

L’ALCORÀ FONÈTIC O TRANSLITERAT:

Molts musulmans que segueixen l’Alcorà no saben llegir l’àrab (per exemple molts turcs, iranís, europeus, pakistanís, etc…). Per poder-lo recitar sense saber llegir l’àrab original existeix el què es coneix com transliteració: consisteix en escriure els sons originals però amb fonemes llatins. D’aquí surt l’Alcorà fonètic o transliterat.

Per exemple la Fâtiha, la primera sura, es pot recitar sense saber àrab llegint la seva transliteració:

Bismi Allâhi arrahmâni arrahîm

Alhamdu lillâhi rabbi alʿâlamîn

Arrahmâni arrahîm

Mâliki yawmiddîn

Iyyâka naʿbudu wa iyyâka nastaʿîn

Ihdinâ assirâta almustaqîm

Sirâta alladhîna an ʿamta ʿalayhim

ghayri  almaghdûbi ʿalayhim walâ addâllîn

(amin)

Durant les nits del mes de Ramadà, a les mesquites de tot el món es fa la oració de Tarawih. Aquesta oració especial consta de 8 raka’a (4 cicles que es resen en grups de 2). I en aquesta oració s’acostuma a llegir l’Alcorà progressivament durant tot el mes de Ramadà. 

Correspondència de noms entre la Bíblia i l’Alcorà

 NOMS A LA BÍBLIA  NOMS A L’ALCORÀ  LLIBRES REVELATS
ADAM ADAM
NOÈ NUH
ABRAHAM IBRAHIM LES “ANTIGUES PÀGINES” (podrien ser una part dels Vedes, però no és segur)
ISAAC ISHAQ
ISMAEL ISMAIL
JACOB / ISRAEL YA’QUB / ISRAIL
JOSEP (fill de Jacob, no el marit de Maria) YÛSUF
MOISÈS MUSA  TORÀ / TAWRAT
AARÓ (germà de Moisès) HARÛN
DAVID DAUD SALMS / ZABÛR
SALOMÓ (fill de David) SULEYMAN (fill de Daud)
JESÚS (fill de MARIA) ‘ISA (fill de MARYAM) EVANGELI / INJIL)
MUHÀMMAD ALCORÀ / QUR’AN

D’on ve l’ésser humà segons l’Alcorà

Y cuando tu Señor sacó de los riñones de los hijos de Adán a su descendencia y les hizo atestiguar contra sí mismos: «¿No soy yo vuestro Señor?» Dijeron: «¡Claro que sí, damos fe!» No sea que dijerais el día de la Resurrección: «No habíamos reparado en ello».

Alcorà, 7:172

I quan el teu Senyor digué als àngels: Vaig a crear a un ésser humà a partir de fang […], i quan l’hagi completat i li hagi insuflat part del Meu esperit, caureu en prostració davant d’ell. Tots els àngels es prostraren. Però no així Iblis [el diable] que es va negar a ser dels que es prostraven.

Alcorà, 15: 28-31

Hemos creado al hombre de arcilla fina. Luego, lo colocamos como gota en un receptáculo firme. Luego, creamos de la gota un coágulo de sangre, del coágulo un embrión y del embrión huesos, que revestimos de carne. Luego hicimos de él otra criatura. ¡Bendito sea Dios, el Mejor de los creadores!

Alcorà, 23: 12-14

Es pensa l’home que el deixaran oblidat, tranquil? No ha estat abans una gota d’esperma que va ser ejaculada? No l’ha transformat Déu, després, en un coàgul de sang, un fetus? No l’ha creat i li ha donat una estructura ben adient? Ell l’ha fet de tots dos sexes, mascle i femella, complementaris. És que no pot, Ell mateix, tornar la vida als morts?

Alcorà, 75: 36-40

Y Dios (Al-lâh) creó todo ser vivo a partir de agua; y de ellos unos caminan arrastrándose sobre su vientre, otros sobre dos patas y otros sobre cuatro; Al·lâh crea lo quiere, es cierto que Al-lâh tiene poder sobre todas las cosas.

Alcorà, 24:45

El sentit de la vida segons l’Alcorà

El sentit de la vida és adorar a Déu / Al·lâh

[Déu / Al·lâh]: No he creat als genis ni als éssers humans sinó per a que m’adorin.

Alcorà, 51:56

La vida com a prova

Beneït sigui Aquell en les mans del qual està el regne i que té poder sobre totes les coses. Aquell que ha creat la mort i la vida per a posar a prova qui de vosaltres obra [actua] millor. I Ell és el Totpoderós, el Perdonador.

Alcorà, 67: 1-2

L’ésser humà retorna a Déu / Al·lâh

¡Gloria doncs a Aquell en les mans del Qual està el domini de totes les coses i a Qui heu de retornar!

Alcorà, 36:83

I beneït sigui Aquell (Déu) a Qui pertany el regne dels cels i de la tierra i del que hi ha entre ambdós; junt a Ell està el coneixement de la Hora (dia de la resurrecció i del Judici Final) i a Ell haureu de retornar.

Alcorà, 43:85

 

Definició de Déu (Al·là) a l’Alcorà

Explica la tradició que una vegada un grup de persones visitaren al profeta Muhàmmad i li digueren: d’acord, Al-lāh (Déu) creà la Creació, però ¿qui creà a Al-lāh? i aleshores li arribà la resposta amb el descens de la sura o capítol número cent dotze de l’Alcorà, on es defineix a Déu:

Digues: Ell és Al-lāh, U. Al-lāh, l’etern, l’indivís (no té parts), l’independent (no té necessitats). No ha engendrat ni ha estat engendrat; i res pot ser comparat amb Ell.

Alcorà, 112: 1-4

L’Alcorà demana a l’ésser humà que faci servir la seva raó per mirar a la natura i veure els signes o senyals que apunten a la prèsència de l’Ésser suprem, és a dir, de Déu o Al·là.  En el següent enllaç es poden veure alguns d’aquests signes:

https://blocs.xtec.cat/religioislamjdc/2020/01/25/1-4-els-signes-en-lunivers-la-natura-i-les-propies-vides/