L’islam és la religió dels musulmans. La paraula “islam” no fa referència a cap persona, tribu o lloc geogràfic, sinó que es refereix a una manera de viure i d’entendre la vida, a una actitud.

Concretament, les paraules ‘islam‘ i ‘muslim‘ (musulmà /musulmana) es formen a partir de l’arrel S L M, la qual té el significat principal de ‘Pau‘ o ‘estar en pau‘.

I amb aquesta arrel es forma el bell nom de Déu “Al-Salam” (la Pau), i és pronunciada en la salutació musulmana “la pau sigui amb vosaltres” (as-salamu alaykum).

Però l’arrel S L M vol dir també ‘salut’ (estar sa), ‘seguretat’ (estar segur), ‘compleció’ (estar sencer o complet) i ‘Escala’.

La paraula ‘islam’, doncs, es pot traduir com a “pacificació”, “salvació”, “sanació” o “compleció”.

Per tant islam es pot definir com una actitud que porta a la pau, que serveix d’escala per arribar a la pau, a la salut, a la seguretat i a la compleció. I la persona que adopta o posa en pràctica aquesta actitud s’anomena musulmà / na (muslim).

Els termes “islam” i “musulmà” es refereixen així a una actitud que és universal i que ha estat present en tots els fundadors de les grans religions. Aquesta actitud consisteix en una donació, lliurament o auto-submissió voluntària a Déu o Al·là. A quin Déu? A l’únic que hi ha, el mateix de tota la tradició monoteista, un Déu proper i no llunyà, present en tot i a tot arreu, que cal descobrir. Per això a l’Alcorà es diu que tots els profetes han estat musulmans, no només Muhàmmad, sinó també els anteriors, com Abraham, Moisès o Jesús entre d’altres, perquè tots ells tenien aquesta actitud de subjecció i adoració al Déu Únic. I per això els musulmans creuen en tots ells, tots són profetes de l’islam.

També es pot dir que l’actitud de l’islam consisteix en una “harmonització amb la realitat”, fruit d’aquesta actitud.

El musulmà o musulmana, doncs, és aquella persona que, més enllà d’una identitat determinada, adopta una actitud de subjecció a la voluntat divina. No es tracta d’una adhesió cega, sinó d’un acte que és fruit de la confiança i del coneixement. Es confia en l’exemple inspirador de persones properes, com familiars, amics o mestres, i sobretot en l’exemple de la vida dels profetes o referents de les religions. I amb el coneixement que es va adquirint es reforcen i validen les premisses de la fe, assumides només a mitges al principi en base a la confiança feta.

L’islam és en aquest sentit i en essència el més oposat al fanatisme o la fe cega, i bona prova d’això és la primera paraula que es va revelar de l’Alcorà, l’últim llibre revelat a la humanitat: una ordre que se li dona al profeta Muhàmmad de buscar el coneixement: Iqra! (Llegeix!)

Aquesta actitud de subjecció a la voluntat divina que adopta el musulmà/na passa sobretot per incorporar a la seva vida els cinc pilars pràctics de l’islam (declarar la unitat divina i la condició profètica de Muhàmmad, resar cinc vegades al dia, donar almoina, dejunar el mes de Ramadà i fer el pelegrinatge a la Meca si es tenen mitjans), pilars detallats tant a l’Alcorà com a la sunna o costum del profeta Muhàmmad.

Amb aquesta pràctica constant, que manté durant tota la vida fins a la mort, el musulmà o musulmana espera arribar a la salvació. I aquesta actitud de subjecció al manament diví abasta també la dimensió horitzontal del món, no només la ritual. La conducta ètica i moral formen part de la religió (din) dels musulmans tant com en puguin formar part els rituals religiosos. Sense una conducta justa, l’àmbit ritual perd el seu sentit i valor.

El següent article explica bé el sentit de l’islam:

Sobre el significado de la palabra islam, article de J. Bellver