El monoteisme pur o tawhīd, és a dir, la idea de la unitat divina, és el fonament i nucli de l’islam. La Unitat absoluta, que també es pot anomenar l’Ésser Absolut, requereix d’una gran capacitat d’abstracció per a ser pensada, ja que si la intentem descriure amb paraules o imatges la limitem i perdem el seu caràcter absolut.
La Unitat de l’Ésser Absolut és així el misteri de misteris, del qual nosaltres i totes les coses en formem part misteriosament. L’Absolut en estat de no-manifestació no entra mai en el llenguatge humà. Fins aquí, la Unitat no pot ni tant sols anomenar-se «Déu», ja que el concepte de Déu requereix del concepte de criatura. Tanmateix, segons una tradició profètica atribuïda a Hz. Muhàmmadﷺ Déu amà ser conegut i per això creà el món. L’amor és per tant el fonament de tota l’existència. El món és així fruit de l’autorevelació divina, i el propòsit de la seva creació és que es descobreixi el tresor ocult, que les criatures coneguin al Seu Creador, és a dir, Al·là.
A través de la reflexió sobre els signes o senyals presents en el món i en la vida de les persones s’infereix la realitat divina. I el Seu coneixement passa necessàriament per la Seva adoració. S’adora l’únic ésser digne de ser adorat, doncs és l’únic necessari, existent per si mateix i etern. Ja Parmènides, pensador antiquíssim, havia dit que l’Ésser és ingènit i indestructible. I és absolutament independent, cosa que el fa digne de ser adorat, doncs ningú adora un ésser que sap que és dependent d’altres. L’essència divina és Quelcom més enllà de tots els éssers que existeixen de manera limitada, Quelcom que es constitueix la font mateixa d’aquests éssers i els hi dona existència. La raó busca el fonament més incondicionat de tots, i si està sana (no velada per les passions) s’adona que aquest no pot ser altre que Al·là, l’Únic, l’Independent, el que no té necessitats. La sura 112 de l’Alcorà el descriu així:
«Digues: Ell és Al·lāh, U: Al·lāh, l’Etern (el fonamental, l’indivís, l’independent que no té necessitats). No engendra ni ha estat engendrat; i res pot ser comparat amb Ell»
I Ibn ʿArabī, el gran metafísic sufí de la Múrcia del S. XII, ho diu així:
«[L’Ésser absolut] és la font mateixa de l’Ésser de totes les coses que existeixen; és el Creador que les determina, les divideix i les disposa. Lloat sigui! Ell és Al·lāh, el Viu, l’Etern, l’Omniscient, l’Únic, el que disposa tot el que desitja, l’Omnipotent»