El poeta musulmà sufí d’origen persa Mawlâna Jalaluddîn Rumi (S. XIII), comença la seva gran obra poètica “El Mathnawî” amb uns versos dedicats a la flauta de canya o Ney:

El Cant del Ney

Escolta la flauta, com es lamenta explicant una història d’allunyament i separació,

Tot dient: “Des de que vaig ser separada del canyissar, el meu plor ha fet gemegar a homes i dones.

Em fa falta un pit estripat per la desunió, per poder desplegar la pena de l’ànsia de l’amor”.

Tot aquell que és allunyat de la seva font, desitja que torni el temps en el que estava unit a ella.

[…]

El ney és el company de tot aquell que ha estat separat d’un amic: el seu cant ha fet caure els nostres vels.

Aquests versos han inspirat molts i moltes neyzens (intèrprets de Ney):