El primer capítol o sura de l’Alcorà que li fou revelat al profeta Muhàmmad (pb) comença amb l’ordre divina “llegeix!” (Iqra!). L’islam, per tant, és una religió que té en el seu origen l’ordre de buscar el coneixement i la saviesa.

L’intel·lecte és considerat un do diví, un regal preciós que l’ésser humà ha de fer servir per conèixer la realitat i per saber com ha de viure . Però l’intel·lecte, la raó, no pot anar deslligada de la fe, com la branca no pot separar-se del tronc.

Així, si entrenem el nostre intel·lecte en la direcció adequada, amb l’ajuda dels textos sagrats i dels llibres de saviesa, ens anirà aportant reflexions i proves racionals que confirmen les premisses de la fe. Raó i fe són així dos aspectes interdependents i necessaris per a adquirir un coneixement profund sobre la realitat.

Tothom troba més bell el so d’un rossinyol quan canta que el d’un ase quan remuga. L’Alcorà afirma aquesta escala de graus de bellesa quan diu que:

Sigues modest al caminar i baixa la veu, doncs la més desagradable de les veus és la de l’ase.

Si mirem al nostre voltant veiem molts exemples d’això: tothom troba més bonica una muntanya nevada que una fàbrica, hi ha quelcom de misteriós en la muntanya que la fa bella i que la fàbrica no té. Hi ha graus de bellesa en el món, de menys a més.

Cap a on apunta aquesta escala de graus de bellesa? Cap a la Bellesa en si, que és un atribut o característica divina, és a dir, de Déu o Al·là. Segons una dita del profeta Muhàmmad:

Déu és Bell i estima la bellesa

Al·là és així el model al qual apunta la perfecció que veiem en el món.

L’Alcorà diu que és Déu o Al·là qui fa que les coses passin. L’acció divina en el món apareix d’una forma constant, a la que anomenem Llei. Així, segons la perspectiva de l’Alcorà les lleis científiques són les “sunnatallah”, que vol dir ‘el costum de Déu’. Déu actua en tot l’univers constantment, d’una manera invariable que apareix com a Llei, creant i recreant constantment tots els fenòmens. L’Alcorà, per tant, no desmenteix la ciència, sinó que la posa en el lloc i la funció originals; en paraules del gran científic Albert Einstein “la ciència descobreix el llenguatge de Déu”.

Per exemple, l’aleia següent parla del dia i de la nit, de la vida i de la mort com a efectes d’aquesta acció constant:

Tu fas que la nit entri en el dia i que el dia entri en la nit. Tu treus al viu del mort i al mort del viu. Tu proveeixes sense mesura a qui vols.

Alcorà, 3:27

(Escolta l’aleia al següent enllaç:  http://tanzil.net/#3:26  )