Una vegada que hem engegat l’ordinador i ja s’ha carregat el sistema operatiu Windows 10, aquest ens mostra una pantalla de bloqueig.
Per tal de desbloquejar l’equip i poder introduir les dades d’accés i iniciar sessió hem de prémer la combinació de tecles control (esquerra) + alt + suprimir, tal com es pot llegir a la pantalla.
Un cop hem fet això, ens apareix ja la pantalla d’inici de sessió. En primer lloc haurem de posar el nostre usuari (1), format per l’usuari XTEC seguit del domini @edu.gencat.cat, és a dir, si el meu correu XTEC és rerdozain@xtec.cat, hauré d’escriure rerdozain@edu.gencat.cat, tal com veieu a la imatge. En segon lloc teclejarem la nostra contrasenya ATRI/GRICAR (2). Efectivament, són les mateixes credencials que fem servir també a l’Office 365 (cf. Office 365 ja disponible per al professorat).
Si hem introduït correctament les nostres dades, de seguida serem a l’escriptori i podrem començar a treballar.
Per mantenir el sistema el més net possible, el compte d’usuari estàndard no té privilegis per poder instal·lar nou programari. Evidentment el professorat pot necessitar fer servir infinitat d’aplicacions que no estan instal·lades en aquest portàtil. Per poder cobrir aquestes necessitats, existeix un ordinador virtual amb el sistema Linkat 20.04 (la distribució GNU-Linux de la Generalitat de Catalunya) en el qual sí tindrem tot els privilegis per poder instal·lar tot el programari compatible. Per accedir a la Linkat virtual només haurem de fer doble clic sobre la icona que hi ha a l’escriptori. I tot seguit se’ns obrirà en una finestra com si fos qualsevol altra aplicació.
Si volem veure la Linkat a pantalla completa només hem de clicar la combinació de tecles control (dreta) + F, com es veu a la imatge del teclat. La mateixa combinació de tecles ens servirà per tornar a la vista de finestra.
I, com heu pogut veure, ja he procedit a instal·lar una de les meves aplicacions favorites: Telegram, a la qual dedicarem ben aviat un post per explicar la seva aplicació al món de l’ensenyament.
Si esteu interessats en saber com podeu usar la Linkat 20.04 i gaudir de la llibertat que ens proporciona el software lliure, podeu descarregar els següents manuals de suport:
També us animem a visitar la pàgina del projecte Linkat, on trobareu notícies, una wiki, un fòrum d’ajuda i descarregues sobre aquest sistema operatiu.
Ens acomiadem desitjant-vos una bona experiència amb els nous portàtils i que tingueu ganes d’endinsar-vos en l’ús del software lliure. Us esperem al pròxim article!
El Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ens dona la possibilitat a tot el professorat de poder usar la suite ofimàtica online Microsoft Office 365 amb el nostre usuari XTEC i la contrasenya de l’ATRI/GICAR. A continuació us expliquem com fer-ho.
En primer lloc anem al lloc web d’inici de sessió (cliqueu aquí).
Ara escriurem el nostre usuari XTEC (1) però, en lloc de @xtec.cat, escriurem @edu.gencat.cat (2), com podeu veure a la imatge. Fet això cliquem el botó Següent (3).
Ara ens apareix una altra finestra on haurem de posar la nostra contrasenya ATRI/GICAR (1) i clicar el botó Iniciar sessió (2).
Si tot ha anat bé, us demanarà si voleu mantenir la sessió oberta i després ja podreu fer servir la plataforma.
Esperem que el post us hagi estat d’utilitat. Us esperem al pròxim!
ACTUALITZACIÓ DEL 21 DE GENER DE 2021:
Sembla que des de les vacances de Nadal el servei ja no és operatiu per al professorat que encara no havia iniciat sessió. Esperem que el Departament solucioni aquesta situació i sigui només temporal.
Atribució de les imatges de portada
Microsoft Sweden, CC BY 2.0 <https://creativecommons.org/licenses/by/2.0>, via Wikimedia Commons
Alfiki Diastama Afan Firdaus, CC BY-SA 4.0 <https://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0>, via Wikimedia Commons
Després d’uns mesos de silenci tornem a publicar un nou tutorial al nostre bloc. Aquesta vegada us presentem un videotutorial sobre Moodle realitzat pel nostre company Francesc Xavier Guasch Sánchez.
En aquest tutorial se’ns mostra com iniciar sessió al nostre Moodle, ja sigui amb l’usuari i contrasenya o ja sigui amb el correu GSuite MLH, i com lliurar una tasca.
Esperem que us sigui d’utilitat. Us esperem al pròxim post!
Al voltant de l’any 2011 sorgien els serveis d’allotjament de fitxers al núvol, que van revolucionar la forma d’entendre l’emmagatzematge i la metodologia de treball per a moltes persones. D’aquesta manera es passava de guardar la feina -feta, en general, fora de casa- d’un dispositiu de memòria físic al núvol (a la xarxa).
A partir de llavors no portar un pen drive no ha estat un impediment per començar a treballar en un document del format que sigui i poder-lo desar amb seguretat, o bé continuar una feina pendent en estones lliures que no esperàvem tenir. L’únic inconvenient és la necessària connexió a Internet que suposa aquest mètode. La resta, tot són avantatges.
Les noves tecnologies mai han estat alienes al món educatiu i al que ha suposat la penetració de les TIC en els processos d’ensenyament-aprenentatge amb el nostre alumnat. És per això que des de la docència sovint hem importat totes les eines digitals que ens han permès crear, per exemple, entorns virtuals per compartir amb els nostres alumnes.
Una manera de crear un propi entorn de compartiment d’arxius a les nostres aules és a través de l’eina Nextcloud. Però… qué és?
És un programari estructurat amb l’arquitectura de relació entre el servidor (que ofereix el servei d’emmagatzematge de dades) i el client (que es beneficia d’aquest) que permet compartir arxius allotjats al núvol. La seva funcionalitat és similar al Dropbox, encara que el Nextcloud és una eina de codi obert i això permet incorporar funcionalitats addicionals al servidor en forma d’aplicacions.
Nextcloud és un projecte paral·lel al d’ownCloud, que també és un programari de servei d’allotjament al núvol. L’OwnCloud va ser el projecte original, que es va dividir en diverses opcions, i de fet són moltes les empreses que l’han implantat a les seves oficines com a eina col·laborativa per a la compartició de fitxers entre equips o terceres persones.
El Nextcloud és ideal per treballar col·laborativament, consultar i compartir arxius de manera instantània i impersonal. Això vol dir que es poden anar creant usuaris sense noms, cognoms ni dades personals de l’alumnat: un fet que no compromet la seva intimitat i privacitat. Això el diferencia d’altres plataformes com Google Drive, i ens permet usar una eina segura que ens allunya de polèmiques que han sorgit en plataformes com Google For Education (especialment i més concretament, en el conegut Google Classroom).
Com implementem el Nextcloud? En el nostre cas, hem apostat per crear una eina virtual per compartir apunts i exercicis en una plataforma pel mòdul professional de Formació i orientació laboral. Hem procedit a registrar un domini -que és http://www.fol-alexrevelles.cat– i a gestionar la contractació d’un hosting privat contractat apache que funciona amb php i mysql. Aquest genera un entorn amb navegador, disposa d’aplicació d’escriptori i per smartphone, una aplicació de mòbil i pot fins i tot anar en una raspberry.
Com funciona el Nextcloud? L’eina funciona amb un entorn virtual que permet crear carpetes i subcarpetes per organitzar els fitxers fàcilment i intuïtivament, que recorda a l’explorador del Windows.
En cadascuna d’aquestes carpetes, es permet el compartiment d’arxius amb diverses persones usuàries o bé enviant un enllaç de compartició a qualsevol persona a qui desitgem (per correu electrònic), autoritzant d’aquesta manera el seu accés. Respecte a l’ordenació de les carpetes: ens permet visualitzar els detalls, canviar el nom, moure-la o descarregar el contingut així com també afegir-la com a preferida.
Qui són aquestes persones usuàries? Cadascuna i cadascun dels nostres alumnes. Què ofereix aquest entorn que no ofereixin altres entorns? La gran diferència és la possibilitat de crear usuaris impersonals del nostre alumnat, creant usuaris genèrics (o fins i tot els d’una classe: per exemple 1r de ME dual, que vol dir la classe de 1r de CFGM de Manteniment electromecànic dual) garantint la protecció de dades personals.
Així resulta interessant la compartició que permet fer en xarxes socials:
A l’espai de Recents podem visualitzar els últims documents visualitzats:
A l’apartat de Preferits podem visualitzar la documentació que hem elegit com a preferida.
A la secció Compartit permet veure els arxius que s’han compartit amb cada persona usuària creada en el mateix entorn.
Cadascun dels ítems els podem previsualitzar:
I també es permet la reproducció de diapositives, mitjançant el mode de Reproducció:
Aquestes diapositives es poden compartir o compartir (mitjançant les opcions que apareixen a la part superior dreta de la pantalla):
Existeix un visor també per a l’obertura d’arxius PDF que s’executa al mateix entorn virtual:
Per últim, disposa de recursos de seguretat, privadesa i d’accessibilitat:
En resum, el Nextcloud permet disposar de:
Emmagatzematge d’arxius en estructures de directori convencionals.
Possibilitat de crear, moure, canviar el nom, descarregar, afegir a preferits i compartir carpetes i arxius amb equips i terceres persones.
Connexions amb Dropbox, Google Drive i Amazon S3.
Possibilitat d’afegir-hi aplicacions.
Diverses opcions de seguretat i d’accessibilitat.
Interfícies traduïdes a diverses llengües, també en català.
Aplicació de mòbil Nextcloud disponible per Android (smartphones) i iOs (iPhone) que carrega l’entorn virtual al mòbil i permet a l’alumne/a interaccionar.
Diverses persones usuàries, que poden ser impersonals, amb contrasenyes diferents. L’administració pot assignar un límit d’espai i el correu de cadascun d’aquests.
L’aplicació de calendari i connexió amb el mòbil per sincronitzar.
Les primeres accions que hem de portar a terme per incrustar aquests vídeos són comunes per ambdues plataformes: cliquem sobre l’opció Insereix (1) de la barra d’eines d’edició de l’article i, en desplegar-se el menú, fem clic sobre l’opció Media (2).
Un cop hem fet això ens apareix una petita finestra amb tres pestanyes: General, Incrusta i Avançat.
Amb cada plataforma farem servir una pestanya diferent.
Incrustar un vídeo de YouTube
Sense tancar la petita finestra que s’ha obert a l’edició de l’article del Nodes, obrim YouTube en una altra pestanya o finestra del navegador i busquem el vídeo que volem incrustar. Quan ja l’hem obert, copiem la seva adreça web on hem marcat a la següent captura. Evidentment, si ja la tenim desada en algun altre lloc, doncs la copiem d’allí on la tinguem.
Un cop copiat l’enllaç al vídeo, tornem a Nodes i en la petita finestra que havíem obert, a la pestanya General (1), enganxem l’enllaç al requadre Codifont (2) i cliquem D’acord (3).
Nodes genera automàticament el codi d’incrustació i ja podem veure el vídeo al cos del nostre article.
Incrustar un vídeo de Drive
Per incrustar, però, un vídeo de Drive haurem de clicar la pestanya Incrusta de la petita finestra de l’opció Media.
Ara enganxem el codi d’incrustació del vídeo (1) que hem copiat prèviament de la pàgina de Drive (expliquem com es fa en un post anterior nostre bloc) i cliquem el botó D’acord (2).
Ara ja podem veure el vídeo al cos del nostre article:
Aquest segon mètode també serveix pels vídeos de YouTube si tenim el codi d’incrustació. Serveix igualment per incrustar documents PDF. Feu-ne la prova!
Cal dir, però, que perquè el vídeo pugui ser vist per qualsevol persona que accedeixi al vostre post, heu de configurar la compartició del vídeo al Drive amb l’opció que qualsevol que tingui l’enllaç el pugui veure. Per saber-ne més sobre la compartició d’arxius al Drive, podeu consultar l’article
Si teniu algun problema podeu demanar ajuda als comentaris!
Us desitgem una bona desescalada i un bon viatge cap a la nova normalitat!
Pel que fa a la traducció, considerem que està ben aconseguida i, per això, no hem hagut de fer cap modificació. Podeu clicar sobre el títol de l’article original per tal de comparar la traducció catalana amb l’original castellà.
Us deixem ja el text d’aquest tutorial desitjant-vos una bona desescalada!
T’explicarem com compartir un arxiu en Google Drive amb una altra persona. El núvol de Google és un servei amb moltíssimes opcions per a treure-li partit, ja sigui pujant manualment arxius com pujant-los des de Windows, creant-los amb les seves eines ofimàtiques o fent còpies de seguretat amb el teu mòbil.
I quan vols compartir algun d’aquests arxius que tens pujats, tens dues maneres diferents en les quals pots fer-ho. Pots compartir l’arxiu directament només amb persones concretes a través del seu correu electrònic, però també pots generar un enllaç perquè tot el que el tingui pugui accedir a ell.
Compartir un arxiu només amb persones concretes
La finestra de compartir un arxiu amb persones concretes directament a través del seu correu electrònic és que t’assegures que només qui tu vols pugui accedir a ell. Per a fer-ho, veu a Google Drive i fes clic dret sobre l’arxiu que vulguis compartir (1). En el menú emergent que t’apareixerà, has de prémer sobre l’opció Compartir (2) que t’apareix en tercer lloc.
S’obrirà la finestra des de la qual podràs compartir els arxius. En aquesta finestra és on ja tens visibles les dues opcions diferents per a compartir l’arxiu, la d’obtenir un enllaç o la de començar a introduir noms o correus.
Si vols compartir l’arxiu amb una persona concreta, escriu el seu correu electrònic en el camp Introdueix noms o correus. Si tens el contacte guardat amb un correu electrònic en la teva agenda de Google, també podràs escriure el seu nom per a buscar-lo. Després, tria si les persones que rebin la invitació podran editar l’arxiu, o limitar-se a veure’l o a comentar-lo, i escriu un missatge per a la notificació que els arribarà per correu. Acaba prement a Enviar .
Si prems sobre l’opció Avançat, podràs administrar els permisos de totes les persones a les quals hagis convidat ja, a més de convidar a nous usuaris. També tindràs un enllaç que els pots enviar per si van perdre el correu, encara que només els servirà si han estat convidats per tu, ja que no funciona com els enllaços que et direm en el següent punt. Sota de tot també podràs limitar les seves interaccions perquè no puguin convidar a altres usuaris o descarregar i imprimir l’arxiu.
Compartir un arxiu amb tot el que rebi un enllaç
Si vols compartir un arxiu amb moltes persones, potser prefereixes generar un enllaç per a difondre’l. Això sí, en aquest cas podrà accedir a ell qualsevol que tingui l’enllaç. Per a fer-ho, veu a Google Drive i fes clic dret sobre l’arxiu que vulguis compartir (1). En el menú emergent que t’apareixerà, has de prémer sobre l’opció Compartir (2) que t’apareix en tercer lloc.
S’obrirà la finestra des de la qual podràs compartir els arxius. En aquesta finestra és on ja tens visibles les dues opcions diferents per a compartir l’arxiu. Aquí, prem sobre l’opció Obtenir enllaç per a compartir per a generar una URL que puguis enviar per qualsevol aplicació.
S’obrirà una finestra Compartir amb uns altres en la qual t’apareixerà l’enllaç que has d’enviar a qui vulguis que pugui accedir l’arxiu. A baix hi ha una secció Persones per si vols enviar-ho per correu electrònic, però també pots fer-ho amb qualsevol aplicació.
Si prems sota Qualsevol usuari amb l’enllaç pot… podràs triar què vols que pugui fer qualsevol persona que tingui aquest enllaç, podent fer que només vegin i obrin l’arxiu, o permetent que deixin comentaris o puguin editar-lo ells mateixos. Recorda que qualsevol persona que rebi l’enllaç podrà fer el que indiquis, és a dir que tingues en compte que existeix la possibilitat que algú s’ho passi a algú que no tinguis previst que pugui veure’l.
En aquesta llista de dalt hi ha una opció Més, que si la prems aniràs a una altra pantalla on pots administrar l’enllaç fent que sigui públic i es pugui trobar des de Google. També pots fer que l’enllaç quedi desactivat perquè ja no es pugui continuar accedint tret que estiguin convidats per correu.
Moltes vegades ens trobem amb la necessitat d’enllaçar en un article de NODES (o qualsevol altre bloc) o en un curs de Moodle un vídeo de YouTube o un que tenim emmagatzemat al nostre Drive. Evidentment, la solució més elegant és que des de la mateixa pàgina es pugui veure el vídeo sense haver d’anar a la web on es troba allotjat. Això no l’aconseguirem enganxant simplement l’enllaç al vídeo, sinó que haurem d’introduir un codi HTML d’una determinada manera.
Però no us espanteu! No haureu de tenir coneixements de programació en llenguatge HTML per poder-lo fer: cada plataforma (YouTube, Drive o d’altres) ens proporciona el codi adient perquè l’enganxis on vulguis i ara nosaltres et mostrarem on els podeu aconseguir.
Extreure el codi d’incrustació d’un vídeo de YouTube
Un cop estem a la pàgina del vídeo que volem incrustar, fem les següents passes:
1) Cliquem l’opció compartir que trobem a sota del títol del vídeo i al costat de les icones de m’agrada i no m’agrada.
2) Tot seguit ens apareixerà una finestra amb diferents opcions per compartir el vídeo. Nosaltres hem de clicar a sobre l’opció Insertar.
3) Fet això, veurem una altra finestra amb el vídeo en qüestió i el codi d’incrustació. Per tal de copiar-lo al portapapers i poder-lo enganxar en un altre lloc, només hem de clicar el botó copiar.
Extreure el codi d’incrustació d’un vídeo de Drive
Quan ja hem obert al Drive el vídeo que volem incrustar, realitzem les següents accions:
1) Cliquem la icona amb tres puntets que trobem a la part superior dreta de la pàgina (1) i tot seguit, en obrir-se el menú desplegable, cliquem l’opció Obre en una finestra nova (2).
2) Ara veurem, en una pestanya o finestra nova, una pàgina pràcticament idèntica a l’anterior. No penseu que quelcom ha anat malament! Llavors, tornem a clicar la icona amb els tres puntets de la part superior dreta (1) i a continuació, quan s’hagi obert un nou menú desplegable, cliquem l’opció Insertar element (2).
3) Inmediatament saltarà una petita finestra amb el codi d’incrustació. En aquest cas, per poder-lo enganxar en un altre lloc, hem de seleccionar i copiar tot el codi manualment (1): hem de fer tres clics seguits amb el botó esquerra del ratolí a sobre del codi i després cliquem les tecles Crtl + C. Quan ja ho hem fet, podem tancar aquesta petita finestra amb el botó Acceptar (2).
Cal dir que al Drive aquestes instruccions també ens serviran per aconseguir el codi d’incrustació d’imatges i, sobretot, documents PDF.
Més endavant publicarem articles on poder aplicar els tutorials d’avui. No deixeu de consultar el nostre bloc!
Us desitgem una bona desescalada i un bon viatge cap a la nova normalitat!
Des de fa uns mesos el nostre institut té operatiu el servei GSuite for Education de Google, gràcies al qual tant l’alumnat com el professorat poden tenir la seva pròpia adreça electrònica amb el domini de l’Institut Martí l’Humà (@iesmartilhuma.org). Això ha provocat que, de cop i volta, el professorat tingui la necessitat d’incloure dintre dels seus contactes els nous correus del seu alumnat.
Per tal que la inclusió dels nous contactes no s’hagi de fer manualment alumne per alumne i professor per professor, la Comissió de Cultura Digital ha creat dos arxius CSV: un directori del professorat i un altre de l’alumnat. Aquests arxius són simples arxius de text sense cap format on la informació de cada registre d’una base de dades s’inclou en la mateixa línia i se separa mitjançant comes i serveix per l’intercanvi d’informació entre diferents aplicacions, que la interpreten correctament i l’adapten al seu propi format.
En aquest article, llavors, us mostrarem com importar aquests arxius CSV amb les adreces electròniques de professorat i alumnat amb l’eina Contactes de GSuite per tal que les podem fer servir a d’altres eines com GMail, Classroom o Drive. Evidentment, aquest procés el podem fer amb qualsevol altre arxiu CSV on tinguem altres contactes que volguem importar, tant al nostre compte de GSuite o a qualsevol altre compte personal de GMail.
Passem a indicar, doncs, les accions que hem de seguir per fer la importació:
1) Iniciem sessió a Contactes entrant al lloc web contacts.google.com o, si ja estem dintre de GMail o de Drive, anem a la part superior dreta de la pantalla, cliquem la icona dels puntets (1) i tot seguit fem un clic sobre la icona de Contactes (2). Recordeu que cada usuari pot tenir les eines ordenades de manera diferent i que potser al vostre ordinador heu de baixar més o menys per trobar la icona del servei.
2) Un cop hem accedit a la nostra pàgina de Contactes, busquem a la part esquerra de la finestra l’opció Importa i hi fem clic.
3) Ens apareix tot seguit una petita finestra al centre de la pantalla on haurem de clicar sobre el botó Selecciona un fitxer. Com podeu comprovar, a més d’arxius CSV, també s’admeten arxius vCard, que solen ser generats quan fem una exportació dels contactes dels nostres mòbils.
4) Inmediatament se’ns obre una finestra perquè triem l’arxiu que volem importar. El busquem, cliquem a sobre del nom (1) i després cliquem el botó Obre.
5) Fet això, tornem a la finestra anterior, on veiem el nom de l’arxiu elegit i ja podem clicar el botó Importa (1).
Veiem que l’arxiu es comença a processar perquè se’ns mostra a la part inferior dreta de la pantalla un petit requadre amb el text S’estan important els contactes… .
Finalment, si tot ha anat correctament, el petit requadre canvia el seu text per un Fet i ens dona la possibilitat de desfer l’acció en cas que ens haguéssim equivocat d’arxiu. Podem veure a la pantalla com ens apareixen els nous contactes i les diferents etiquetes on s’agrupen els contactes (si n’hi ha).
Com diem sempre, esperem que aquest tutorial us sigui d’utilitat. Us esperem al pròxim!
Us desitgem una bona desescalada i un bon viatge cap a la nova normalitat!
Molts mestres i professors, com és el meu cas, solem fer servir els fulls de càlcul per emmagatzemar les diferents notes dels alumnes i calcular posteriorment llurs qualificacions trimestrals i finals. D’altres també hi hem fet petites bases de dades sobre temes diversos, com per exemple, un recull de vocabulari en diferents llengües per poder explicar als nostres alumnes el paregut o no d’aquestes. Però en aquest últim cas som nosaltres qui hem de buscar totes les correspondències i introduir-les al full.
Però… i si poguéssim automatitzar aquest procés amb alguna fórmula? Sens dubte, ens estalviaríem molt de treball i podríem introduir diferents correspondències lingüístiques de manera automàtica. Doncs bé, som d’enhorabona perquè, com podem llegir a Genbeta o Xataka, el gegant informàtic Google ha implementat una fórmula als seus fulls de càlcul en línia, anomenats Google Sheets, per tal de poder aprofitar el seu conegut traductor Google Translate i fer-lo servir en qualsevol cel·la del nostre document.
Aquesta fórmula s’anomena GOOGLETRANSLATE i, com podem llegir a la seva pàgina d’ajuda, la seva sintaxi és la següent:
on “text” és el contingut que volem traduir; “idioma_origen”, la llengua del contingut que volem traduir; i “idioma_destí”, la llengua a la qual el traduirem. Les 103 llengües que, fins al moment d’escriure aquest article, tradueix Google Translate s’han d’introduir mitjançant un codi de dues lletres corresponent a la normativa ISO 639-1 o, en algun cas, amb un de tres de la ISO 639-2 −els codis de les 103 llengües els podeu trobar en un annex al final d’aquest article−. Dels tres elements de la fórmula només el primer (“text”) és obligatori, però si s’indica una de les dues llengües és obligatòria la presència de l’altra. Si només s’indica el text a traduir, el sistema detecta, teòricament −al meu ordinador aquesta formulació em dona error−, la llengua d’origen i tradueix a la llengua per defecte del sistema.
Passem ara a veure alguns exemples de l’ús d’aquesta fórmula.
Exemple 1:
=GOOGLETRANSLATE(“Letux és un poble de l’Aragó i Aibar un altre de Navarra.”;”ca”;”es”)
Com podem veure en aquest exemple, hem escrit dintre de la fórmula el text que volem traduir i després hem indicat que aquest text està escrit en català (amb el codi ca) i que s’ha de traduir al castellà (amb el codi es). En aquest cas els tres elements s’han d’escriure entre cometes perquè no es fa referència a cap cel·la de la taula.
Exemple 2:
=GOOGLETRANSLATE(A1;”es”;”ca”)
En aquest exemple el text que traduirem, aquest cop del castellà al català, es troba escrit a la cel·la A1, que és on havíem aplicat l’exemple anterior. Ara, com que el text és una referència a una cel·la, escrivim les coordenades sense cometes. L’aspecte positiu de fer servir referències rau en el fet de poder canviar els elements processats per la fórmula sense haver de canviar-la. Així doncs, si ara sobreescrivim la cel·la A1 amb un altre text en castellà (Este fin de semana visitaremos Cuarte y Burlada.), aquest serà traduït automàticament a la cel·la on tenim la fórmula d’aquest exemple.
Exemple 3:
=GOOGLETRANSLATE(A2;B2;C2)
En aquest exemple tots els elements són referències: el text és a la cel·la A2 (Mi hijo se llama Arán.), el codi de la llengua d’origen a la B2 (es) i el de la llengua de destí a la C2 (ca). Escrivint així la fórmula podem canviar els tres elements sense haver de modificar-la. D’aquesta manera si ara volem traduir del castellà a l’italià només caldrà anar a la cel·la C2 i canviar el codi ca del català pel codi it de l’italià i el resultat que es mostra s’actualitzarà automàticament.
Exemple 4:
=GOOGLETRANSLATE(A2;”auto”;”ca”)
Ara es reconeix automàticament (amb el codi auto) el text de la llengua d’origen (Mi mujer se llama Elisabet.; Mia moglie è nata a Cuarte.; But our son was born in Reus.) que hi ha a A2 i la tradueix, sigui quina sigui, al català.
Com acabem de comprovar, GoogleTranslate és capaç de detectar la llengua d’origen i traduir-la a una altra. Potser, però, a nosaltres no ens interessa traduir res sinó simplement saber a quina llengua pertany un text determinat. Per a aquest propòsit s’ha implementat una altra fórmula anomenada DETECTLANGUAGE. La seva sintaxi, segons la seva pàgina d’ajuda, és la següent:
=DETECTLANGUAGE(text_o_interval)
on “text” pot ser una cadena de caràcters entre cometes o una referència i “interval” ha de ser sempre una referència. Si a les cel·les que comprèn l’interval hi ha més d’una llengua només es detectarà la de la primera. El resultat de la detecció apareix en forma de codi. Aquests codis són els mateixos que usem a la fórmula GOOGLETRANSLATE.
Veiem ara la fórmula en acció.
Exemple 5:
=DETECTLANGUAGE (A2)
En aquest exemple s’examina el contingut del text de la cel·la A2 i es determina que està escrit en la llengua amb codi es, és a dir, castellà. Si sobreescrivim A2 amb textos en altres llengües, la detecció automàtica s’actualitza i ens indica el codi corresponent de la nova llengua que hi hem escrit (al nostre exemple: it d’itàlià, en d’anglès i ca de català, respectivament).
Si el text que escrivim és curt és possible que la detecció no sigui molt precisa i es detecti una altra llengua molt semblant, com ara detectar com a portuguès (pt) un text escrit en gallec (gl).
Exemple 6:
Un cop que ja hem après el funcionament d’ambdues fórmules, podem començar ja a fer-les treballar i, com diu el títol de l’article, fer una mica de lingüística comparada.
Com sembla obvi, el que farem serà crear una taula on es tradueixin mots d’una llengua a moltes altres. En el nostre cas compararem el català, d’una banda, amb altres llengües romàniques i el llatí i, d’una altra, amb altres llengües indoeuropees i no indoeuropees. D’aquesta manera els nostres alumnes podran veure com les llengües romàniques s’assemblen molt entre elles i amb el llatí i com s’assemblen una mica menys amb llengües indoeuropees i, finalment, com no s’assemblen gens ni mica amb llengües no indoeuropees. També podem triar paraules que s’assemblen en llengües que no haurien de tenir cap paregut per tal d’explicar diferents mecanismes d’intercanvi de vocabulari o la diferència entre cultismes i paraules patrimonials. També podem posar llengües no escrites en alfabet llatí, si més no, per poder fer-los veure que hi ha moltes maneres d’escriure i que la nostra no és l’única. Comencem doncs!
Abans d’escriure les fórmules escriurem a la primera fila els grups de llengües que traduirem: llengües romàniques, altres llengües indoeuropees i llengües no indoeuropees. A la segona fila escriurem el nom de les llengües que hem triat. A la tercera posarem el codi que correspon a cada llengua. A la primera columna a partir de la quarta fila podem començar ja a escriure tot allò que volem traduir.
Ara ja només ens queda escriure la fórmula adient a la primera cel·la on volem començar a traduir (en el nostre exemple la cel·la B4) i, després, arrossegar-la per copiar-la a la resta de cel·les de la taula per tal que tot es tradueixi a totes les llengües seleccionades. La fórmula que farem servir és la següent:
=GOOGLETRANSLATE($A4;$A$3;B$3)
Exemple 7:
Així, doncs, estem dient que llegeixi el text de la cel·la A4, que està escrit en la llengua el codi del qual es troba en A3, i el tradueixi a la llengua el codi del qual és en B3. Com veieu, també hem introduït alguns signes de dòlar ($). Aquest símbol posat al davant de la referència d’una columna o una fila indica que, quan s’arrossegui i es copiï la fórmula en d’altres cel·les, aquella referència s’ha de mantenir fixa, és a dir, sense canviar correlativament com normalment passa als fulls de càlcul. D’aquesta manera la referència del text ($A4) indica que, quan copiarem la fórmula cap a la dreta, sempre es prendrà com a referència la columna A i que, quan es copiarà cap a baix, la fila sí que anirà canviant de manera correlativa. La referència a la llengua d’origen ($A$3), català, es mantindrà sempre fixa i la referència a la llengua de destí (B$3) canviarà correlativament la columna de referència (cada columna és una llengua diferent) però no la fila (la fila 3 és on hem escrit els codis de les llengües).
Una vegada que hem introduït la fórmula anterior a la cel·la B4, l’arrossegarem fins a l’última fila per copiar-la i traduir tot al castellà. Després seleccionarem l’interval des de la B4 fins a la B38 i l’arrossegarem fins a la columna Q per traduir-ho a la resta de llengües. I ja tenim la nostra graella enllestida! Com que hi ha molta informació a traduir i depenent de la velocitat de la connexió a internet, la traducció pot trigar algun segon.
Finalment, per comprovar que la fórmula s’ha modificat correctament, mirem la fórmula de la cel·la Q38:
=GOOGLETRANSLATE($A38;$A$3;Q$3)
Efectivament la fórmula s’ha transformat tal com volíem i, ara, qualsevol error o inexactitud en les traduccions ja és culpa de Google.
Quant al fet de baixar una còpia del document, hem de dir que tant GOOGLETRANSLATE com DETECTLANGUAGE són fórmules exclusives de Google Sheets, el que vol dir que, quan exportem el nostre full a un format com xlsx o ods, la fórmula no funcionarà. Ens quedarà l’opció d’exportar en pdf o copiar i enganxar totes les cel·les manualment al xlsx o ods exportat.
Google Translate té les seves limitacions i aquestes fórmules no les hauríem d’usar per fer un treball seriós de lingüística comparada, però sí podem dir que aquesta és una eina excepcional si el que pretenem és simplement fer un primer i ràpid apropament escolar a la comparació entre diferents llengües, ja que ens estalvia molt de temps i ens posa a l’abast un gran cabdal lèxic d’un munt de llengües de les quals no tenim diccionaris a les nostres biblioteques.
M’acomiado esperant que aquest article hagi pogut ser d’utilitat i, havent vist com és la traducció a la llengua llatina, amb la tranquil·litat que els professors de Llatí com jo encara no hem de tenir por de perdre la nostra feina per culpa de Mr. Google.
Annex I: llengües i codis suportats per Google Translate.
«Aquesta llicència permet a qualsevol persona mesclar, adaptar i construir a partir de la vostra obra sense finalitat comercial, sempre que us en reconeguin l’autoria i mantinguin llicència en les seves noves creacions». (Recollit de https://creativecommons.org/licenses/?lang=ca i consultat el el 28 de juny de 2019).
Avui us portem dos tutorials, elaborats per la Montse Cubel i publicats al canal de YouTube de l’Institut Martí l’Humà, per tal de gestionar els enllaços del Meet des de Classroom i des de Calendar.
El primer és un tutorial de seguretat perquè el codi de la classe virtual només sigui visible en el moment de fer-la, si opteu per crear-la directament al Classroom i per una classe específica.
El segon tracta de com evitar que l’alumnat pugui administrar el nostre Meet. Desmarcant unes opcions, que trobem marcades per defecte, quan creem o editem una classe virtual pel calendari, ens assegurem que en som l’administrador.
Que tingueu unes bones trobades virtuals! Fins aviat!
Al començament de la 2a avaluació l’equip docent de l’Institut Martí l’Humà començarà a treballar amb el nous ordinadors portàtils del Projecte d’acceleració de la transformació digital de la Generalitat de Catalunya. Per poder iniciar-hi sessió s’han de seguir les passes que indiquem a continuació.
Per tal de desbloquejar l’equip i poder introduir les dades d’accés i iniciar sessió hem de prémer la combinació de tecles control (esquerra) + alt + suprimir, tal com es pot llegir a la pantalla.
Un cop hem fet això, ens apareix ja la pantalla d’inici de sessió. En primer lloc haurem de posar el nostre usuari (1), format per l’usuari XTEC seguit del domini @edu.gencat.cat, és a dir, si el meu correu XTEC és rerdozain@xtec.cat, hauré d’escriure rerdozain@edu.gencat.cat, tal com veieu a la imatge. En segon lloc teclejarem la nostra contrasenya ATRI/GRICAR (2). Efectivament, són les mateixes credencials que fem servir també a l’Office 365 (cf. Office 365 ja disponible per al professorat).
Si hem introduït correctament les nostres dades, de seguida serem a l’escriptori i podrem començar a treballar.
