Som a l’època victoriana. Jude Fawley, després d’un matrimoni convencional, coneix la dona que buscava: Sue és intel·ligent i bonica. Llàstima que, segons els costums d’aquells anys, viuran en pecat.
A nosaltres no ens ho sembla. Ara bé, el que sí és un pecat és que la protagonista estigui llegint el poema 51 de Catul en la famosa traducció a l’anglès de Peter Whigham i, quan cita el primer vers en llatí, en lloc de les paraules originals apareguin unes estranyes formes macarròniques: “hominus similis Deus qui sedet ad laterem”. Potser és un problema de la pronunciació i hauríem d’entendre: “homo similis Deo qui sedet ad latus”.
De totes formes, l’original de Catul diu: “Ille mi par esset deo videtur (…) qui sedens adversus identidem te spectat et audit…”. Res a veure amb la pel·lícula…