Els membres d’una banda que han robat una joieria amb èxit decideixen trair en George, l’organitzador del cop. Més endavant, però, descobreixen que el botí no és on havien pensat, perquè en George se’ls havia avançat en la traïció.
Es veuen obligats, per tant, a recórrer a l’advocat del seu cap a qui tracten d’extreure informació sobre l’amagatall de diverses maneres. Això dóna pas a un seguit de gags, un dels quals és el que us presento aquí: en Ken, el menys espavilat de la banda, ha d’assassinar un dels testimonis del judici, una senyora gran que té tres gossos. Com podeu veure, el maldestre Ken repeteix error rere error i els que moren són els gossos, no la senyora. Això explica la lletra de la cançó que sentim als funerals dels dissortats animals: “Miserere, Dominus, canis mortuus est” (“Senyor, tingues pietat, un gos s’ha mort”). Evidentment, el text és una paròdia dels cants fúnebres per a humans, però no m’estranyaria que en un futur no molt llunyà s’anés incorporant a la litúrgia catòlica…