Aquesta exposició organitzada pel Victoria & Albert Museum de Londres vol rescatar la figura de Serge Diaghilev (Novgorod, 1872 – Venècia, 1929) a través de la seva companyia de dansa, els ballets russos, sense la qual no es podria entendre l’evolució de la dansa al segle xx. L’exposició mostra un recorregut pels escenaris i els esdeveniments més importants que va protagonitzar la companyia en els seus vint anys d’existència.

Els ballets russos neixen a París el 1909, d’una selecció dels millors ballarins del Ballet Imperial del Teatre Mariinski de Sant Petersburg. En 1911, s’independitzen del Ballet Imperial i sobreviuen per poc temps a la mort del seu fundador, el 1929. La companyia viatja als millors teatres de l’època i arriba també a Madrid i Barcelona.

El seu èxit prové de l’aposta per la renovació del llenguatge visual, tant en la coreografia com en l’escenografia, i del llenguatge musical. El tret essencial va ser la reducció de la dansa al cos humà per expressar històries i emocions, d’aquí el desenvolupament del virtuosisme dels seus ballarins. Artistes visuals d’avantguarda de la talla de Matisse, Picasso, Braque, Derain, Gontxarova, Laurencien o Chanel van participar en el disseny de vestuaris i escenografies; músics renovadors com Ravel, Satie, Falla, Stravinski, Prokófiev, Rimski-Kórsakov; ballarins com Fokine, Nijinski, Paulova, Karsavina o Massine, i escriptors com Jean Cocteau van treballar conjuntament en aquesta obstinació, animats per Diaghilev.

Els ballets russos i Espanya

Un dels àmbits de l’exposició donarà a conèixer l’activitat dels ballets russos en els escenaris espanyols, l’enriquiment mutu a partir de les seves aportacions artístiques i culturals i l’establiment de col·laboracions amb creadors espanyols que va significar la presència espanyola en el més àlgid context artístic internacional del primer quart de segle.

Els ballets russos es van refugiar a Espanya entre el 1914 i el 1918, els anys de la Primera Guerra Mundial, un període en què era impossible anar de gira per les ciutats i els teatres on havien triomfat en els seus primers anys. Després de passar sis mesos del 1915 a Suïssa, on es va reformar la companyia, i fer una primera gira pels Estats Units, els ballets russos van instal·lar-se a Espanya i artistes russos, francesos i espanyols es van agrupar al voltant de Diaghilev i la seva energia creativa. Alfons XIII va recolzar la companyia permetent que actuessin a Madrid i Barcelona i anessin de gira pel país. També els va ajudar a tornar a Londres, a uns escenaris on van collir grans èxits el 1918 i el 1919.

Després de signada la pau, la companyia de Diaghilev va seguir tornant a Espanya per actuar-hi, i Barcelona va resultar un punt de partida idoni durant la dècada de 1920 per iniciar les gires desprès de tancar les temporades hivernals a Montecarlo. Els artistes espanyols van anar cobrant importància, seguint el camí de Josep Maria Sert, el primer no rus que va dissenyar un ballet per a Diaghilev. Hi destaquen noms com Juan Gris, Joan Miró, Pedro Pruna i, sobretot, Pablo Picasso. Tots ells van dissenyar decorats i vestuari i, a més, van il·lustrar la companyia i van participar als programes especials que produïen els ballets russos. Compositors (el més destacat va ser Manuel de Falla), directors d’orquestra i ballarins espanyols es van sumar a la companyia de Diaghilev, i el 1921, per recomanació de l’empresari britànic C. B. Cochran, una troupe de ballarins espanyols va presentar Cuadro Flamenco a París i Londres.

» Activitats relacionades amb l’exposició “Els ballets russos de Diaghilev, 1909-1929. Quan l’art balla amb la música”

Trobareu tota la informació relacionada a la web del CaixaFòrum

Visita per a families

Visites en família. Els Ballets Russos de Diaghilev

Del 08/10/2011 al 14/01/2012
BARCELONA

Amb els alumnes de segon de l’escola anirem el proper 17 de novembre a la Fundació Miró a veure aquesta exposició i realitzar unes activitats relacionades amb ells, però  us recomano a tots i totes anar a veure aquesta exposició, és única… a la pàgina web de La Fundació Miró trobareu més informació

16/10/2011 – 18/03/2012

L’exposició ha estat organitzada conjuntament per la Tate Modern i la Fundació Joan Miró de Barcelona, on es podrà veure a partir d’octubre de 2011. Després de Barcelona, l’exposició viatjarà a la National Gallery of Art de Washington, on es podrà visitar a partir del maig de 2012.

Joan Miró: L’escala de l’evasió ha estat concebuda pels comissaris de la Tate Matthew Gale i Marko Daniel en col·laboració amb Teresa Montaner, conservadora de la Fundació Joan Miró de Barcelona.

Joan Miró: L’escala de l’evasió posa de manifest el compromís polític de l’artista al llarg de la seva vida. La seva catalanitat i els lligams que Miró manté amb la seva terra són inqüestionables; així ho demostren les obres que es podran veure a l’exposició, que van des dels paisatges de Mont-roig, com per exemple La masia (1921-1922), que va pertànyer a Ernest Hemingway, amic de Miró, la magistral seqüència Cap de pagès català (1924-1925), fins a la sèrie escultòrica de Ses Majestats (1974) realitzada a partir d’eines provinents del món rural. Les tensions que van portar a la Guerra Civil espanyola (1936-1939) van provocar les protestes més explícites de Miró en obres com ara la sèrie dePintures salvatges (1934-1936), o la Natura morta del sabatot (1937). Exiliat a París, Miró dissenya pel Govern de la República Aidez l’Espagne i El Segador (Pagès català en revolta) (1937), ubicat al Pavelló Espanyol de la República, molt a prop del Guernica de Picasso. Respostes més íntimes i pertorbadores es manifesten en obres com les Constel·lacions, sèrie desenvolupada entre 1940 i 1941, just després d’esclatar la Segona Guerra Mundial.

Durant el règim franquista, Miró va treballar a Espanya en una mena d’exili interior, mentre a l’estranger es guanyava una reputació com a representant de l’abstracció de postguerra.Joan Miró: L’escala de l’evasió mostra també obres clau d’aquesta època, entre les quals destaca el tríptic L’esperança del condemnat a mort (1974). Ja fos enfosquint o fins i tot cremant els seus treballs, com és el cas de Maig 1968 (1968-1973) i la sèrie de Teles cremades (1974), Miró va saber captar l’atmosfera de revolta de finals dels anys seixanta i va fer de testimoni de l’ambient polític amb explosions de pintura, com en el tríptic delsFocs artificials (1974), expressant-se sempre de manera radical i pionera.

Tate Modern, Londres

Fons documental de Miró