Declaració d’amor

El Romanticisme va ser una reacció contra l’esperit racional i hipercrític de la Il·lustració i el Neoclassicisme i anteposava, abans de tot:

La major importància del sentiment enfront la raó.
La forta tendència nacionalista de cada país.
La del liberalisme en contraposició al despotisme il·lustrat.
La de l’originalitat en contra la tradició grecollatina.
La creativitat enfront a la imitació neoclàssica.
La projecció dels sentiments en la natura.

Tenint en compte les característiques de la literatura romàntica, escriu una carta de declaració d’amor utilitzant força figures retòriques. Cal que deixis el text als comentaris d’aquest article.

Es valorarà la creativitat, l’ús de figures retòriques (cal que les indiqueu), l’adequació del text a la literatura romàntica, la coherència, la cohesió i la correcció ortogràfica. Òbviament, el text ha de ser original. Les còpies o plagis seran sancionats severament.

1r batxillerat

One thought on “Declaració d’amor

  1. xvallalt Post author

    Exemple (sense marcar figures retòriques)

    DECLARACIÓ D’AMOR

    Plovia, o ben mirat, nevava. Però res m’importava. Restava assegut a l’ampit de la finestra mirant l’horitzó. Escoltant el rítmic i pausat soroll de l’aigua en caure del cel.

    Sense ganes de res. Ni de parlar amb ningú ni de veure ningú.

    Vaig obrir un àlbum de fotos que restava a la prestatgeria des de feia temps, però amb l’estrès de sempre, feia molt temps que no el mirava.

    El vaig obrir lentament. Em feia por el que pogués veure a dintre. Era com obrir la porta als meus records, i no sabia si era el que realment volia. (cordinació) M’hi vaig estar una bona estona. Passant pàgines, mirant-les, i alhora no veient-hi res.

    Tenia els ulls plens de les llàgrimes que no volia que els meus ulls desbordessin (subordinació adjectiva). El meu cor bullia de ràbia, de por, de tristesa… i alhora estava parat, seguint el seu ritme monòton.

    Va ser llavors quan entre una de les pàgines vaig trobar-hi una foto que em va fer pensar. Pensar en allò que jo no volia. Vaig restar una estona quiet. Mirant aquella fotografia. Aquella fotografia que em deia tant sobre tu.

    Darrere d’aquesta foto tant simple, i alhora tant important per a mi, hi havia un text escrit a mà, que no recordava que hi fos. I que deia així:

    Sovint pensem que les estrelles

    Són només llum en el cel,

    Però són grans meravelles,

    Que esborren nostre infern.

    Sovint pensem que la lluna

    És només llum en el cel,

    Però ella sola,

    Ja esborra nostre infern.

    Sovint pensem que els estels

    Són només llum en el cel,

    Però són grans meravelles

    Que esborren nostre infern.

    És realment veritat que si trobem nostre estrella, nostre estel o nostre lluna, totes les pors tots els problemes ens seran resolts? No ho sabia, en aquell moment només tenia ganes de tu. Ganes de veure’t i abraçar-te, ganes de veure’t i oblidar-te. De comprovar si aquelles converses imaginàries que havia tingut amb tu a les nits d’insomni podin ser certes, o entre tu i jo només hi havia una simple salutació cordial.

    Sabia que aquell poema, durant un temps, per a mi, havia estat cert. Però havia acabat, i ara estava sol, esperant-te, o allunyant-me de tu.

    Recordava aquells temps, tot i que els veia borrosos i llunyans. Feia molt temps d’allò, potser massa. Llavors sabia el que era ser estimat, i ara, semblava que no importava a ningú. Quan em miraves, no calia que m’amagués o sortís corrents. Ens buscàvem mútuament, i jo no semblava que jugués a fet i amagar com ara.

    Estava fart d’aquest joc, volia dir-li, prou, però no tenia l’empenta necessària.

    A mesura que la nit queia, els estels i les estrelles s’anaven fent presents en aquell obscur i trist cel. Cadascuna d’aquelles estrelles a simple vista iguals, era completament diferent a les altres. Com tu, i la resta de gent. Aparentment iguals. Però completament diferents.

    Vull oblidar-te, poder tancar els ulls, i veure’t com un record, bonic, però un simple record en el meu cor. Però hi ha alguna cosa dins meu que diu que no: després de tants anys, encara te l’estimes. Deixa de refugiar-te dins la cabana de fusta, i surt a fora, mulla’t amb la neu que cau, i estima-te’l.

    Vaig tornar a obrir l’àlbum, i vaig acabar aquell poema que m’havia fet obrir els ulls.

    A la vida em d’escollir,

    a voltes ens equivoquem,

    a voltes l’encertem,

    per trobar nostre camí.

    Però l’amor

    a tots ens fa temor.

    Temem desitjar,

    temem començar,

    temem compartir,

    temem patir.

    Prou!

    Deixa de pensar

    i posa’t a estimar.

    Vaig tancar l’àlbum, em vaig posar la primera jaqueta que vaig trobar dins l’armari, i vaig sortir corrents. Era una mica irònic. Després de tants anys d’estimar-te, i restar callat com un covard, ara em corria pressa que ho sabessis. Però era així, i no ho podia negar.

    Així que vaig escriure’t aquesta carta que aquí llegeixes, per fer-te saber, que encara que no vulgui, t’estimo.

    Guillem Cruanyes. Extret del bloc: Llegir molt i escriure bé

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà