I. Els professors són implacables

 

Els professors, però, no van oblidar que era dilluns. Ja ho tenen això. Són implacables, peces de rellotgeria programades al segon. Funcionen amb una agenda bocamolla que els xerra en tot moment quin dia som i què han de fer. Jo també tinc agenda, però la tinc plena de dibuixos, guixots i parides. L`agenda del Kentucky, però, deia que tocava examen de naturals aquell dilluns. Gasteròpods, anèl·lids i no sé quantes coses més. Ni m`havia passat pel cap la possibilitat d`un examen. Resultat: no en tenia ni idea. Vaig entregar el full en blanc i vaig mirar d`esgrimir una excusa creïble.

-No m`he trobat bé el cap de setmana i …

-Vagi al metge, Nico, vagi al metge… –em va respondre amb ironia el Kentucky.

-No, de debò –vaig mirar de fer cara de malalt-, vaig menjar uns formatges en mal estat i…

-La pròxima vegada mengi arròs bullit –va tallar-me. (p. 70).

 

 

II. El professorat i l`estrès

 

Va seguir el rebombori imaginable, mentre el Wyoming intentava imposar-se sense èxit. Picava a la taula, cridava, es congestionava, però ningú li`n feia cas. En el fons, era bastant penós, ja que el Wyoming només volia fer la seva feina, però quan una classe entra en el caos és molt difícil arreglar-ho. Deu ser, més o menys, com quan t`enamores, que per més coses que et diguin no estàs disposat a fer cas de ningú. És clar que amb la Sharon era molt diferent.

Vaig sentir un dia a la tele que els professors són els ciutadans que tenen més baixes per estrès. No m`estranya. Si jo fos professor i tingués una classe com la nostra tindria estrès des del primer minut. Abans era molt diferent, segons m`expliquen els pares. Hi havia més disciplina, més ordre, més respecte… Però ja no dic jo, que la vida és molt rara i que cada vegada més penso que la sèrie dels Simpson tira curt quan retrata les contradiccions del món en què vivim. (pp. 92-93)

 

Moret, Xavier (1999): La vida és rara, Barcelona, Cruïlla, Gran Angular, 105.