1. La novel.la catalana del s. XIX
El s. XIX és el segle de consolidació del poder burgès a Europa. La novel.la discorre paral.lela a tota la història de la burgesia com a classe social i política protagonista de la configuració històrica d’Europa des de la caiguda de l’hegemonia de la noblesa, al tombant dels segles XIV i XV.
A principis del XIX, gràcies al procés d’alfabetització, ja hi ha un públic lector de novel.les i una indústria editorial, sobretot en ciutats com València o Barcelona. No hi ha en canvi, una producció autòctona de novel.la i els lectors han de recórrer a traduccions al castellà de novel.les romàntiques estrangeres.
En aquella època, el gènere narratiu que predominava a Europa era novel.la històrica que dóna una visió típicament romàntica de la història: idealització dels personatges i dels fets històrics crucials del passat –la guerra de Successió, el Compromís de Casp-, afegeix emoció i espectacularitat en detriment de la versemblança.
A partir dels anys 30 els escriptors catalans escriuen novel.les pròpies, però en castellà (adapten els models de Walter Scott o Vïctor Hugo).
Més tard apareix la novel.la de fulletó que es publica per capítols. Incorpora elements de la realitat social de l’època i té una intenció moralitzant. Busca l’efectisme perquè vol captar un públic lector popular. “Maria o la hija de un jornalero” de Wenceslao Ayguals d’Izco.
1862 es publica la primera novel.la en català: “ L’orfeneta de Menargues”, d’Antoni de Bofarull. Està situada al s.XV, en la crisi dinàstica de la corona catalana: mort de Martí l’Humà…
De fet la novel.la catalana no es consolida del tot ni genera obres importants. El més importanta novel.lista romàntic fou Martí Genís i Agulilar amb la sebra obra “Julita”.
2. Precedents del realisme: el costumisme
S’obre una nova via, ja que incorpora la realitat immediata com a matèria literària. I la imaginació, l’emotivitat i el dramatisme són substituïts per la capacitat d’observació, la descripció i l’humor.
Els escriptors volen captar la realitat que els envolta conscients que les formes de vida tradicionals estan a punt de perdre’s a causa dels canvis socials que porta la industrialització, i reflecteixen aquests canvis amb un sentiment de nostàlgia i amb una voluntat testimonial.
El quadre de costums: és el gènere més representatiu. S’anomena “quadre” pel que té d’escena teatral o “article” el que surt publicat als diaris. És una peça breu, de to humorístic o festiu que descriu escenes de la vida quotidiana (celebracions, festes populars, oficis artesans…) de barris menestrals o del món rural. Hi surten personatges títics: el botigues, el vidu, el barber…. Reprodueix la llengua col.loquial, la vivesa del llenguatge del carrer, del poble (el català que ara es parla). Predomina la descripció per sobre de la narració i abunden els diàlegs espontanis.
- Un autor: Emili Vilanova (1840-1905)
3. Del realisme al Naturalisme
El Realisme apareix a la meitat del s. XIX com a reacció al Romanticisme: vol representar la realitat immediata, fent-ne una descripció objectiva, sense embellir-la ni idealitzar-la.
En el naixement del Realisme hi tingué molta influència la fe en el progrés social i econòmic sorgit arran de la Revolució Industrial, el positivisme i els descobriments de les ciències naturals, la fotografia i les noves ideologies socials que donen importància a les vides senzilles de la gent corrent, fins i tot dels marginats per damunt de la història dels grans esdeveniments.
Els precursors són: Balzac i Stendhal (…el mirall que hom passeja al llarg del camí)
Característiques:
1) El novel.lista situa la seva trama argumental en un marc històric, social, polític i econòmic concorde al que l’envolta en la vida real.Reflecteix el món real, les transformacions claus de l’època, especialment les derivades de la revolució industrial: formació i ascens de la burgesia, decadència de l’aristocràcia, creixement de les grans ciutats, formació del proletariat, etc.
2) La intriga amorosa abandona el lloc preeminent que ocupava; a partir d’ara, passen a primer pla altres motius temàtics: l’ambició personal, el comportament d’una col.lectivitat, l’interès econòmic…(anàlisi de la conducta).
3) Abunden les descripcions minucioses i exhaustives de llocs, objectes i personatges, que responen a la importància capital que dóna el novel.lista a la creació de l’ambient.
4) El diàleg i l’anàlisi introspectiva dels personatges accentuen la seva humanitat; la idealització romàntica de l’heroi no té lloc en la novel.la realista -com a molt, l’heroi serà l’home que progressa i triomfa en un ambient determinat.
5) L’exigència de versemblança fa que els excessos argumentals de la novel.la romàntica desapareguin.
6) El novel.lista adopta la tercera persona omniscient, punt de vista que li permet abraçar en tota la seva amplitud el món de la ficció i mantenir un to neutre i objectiu -encara que sovint traeix la seva ideologia, normalment coincident amb la de la burgesia.
7) Finalment, la novel.la realista exigeix un llenguatge descarregat d’ornaments retòrics, natural, neutre, objectiu, entenedor i precís.
· D’entre el grup de les novel.les realistes catalanes destacaríem: L’hereu Noradell, de Carles Bosch de la Trinxeria
La novel.la naturalista es basa en les premisses del determinisme i del positivisme, pretén demostrar que l’individu està condicionat per l’herència genètica i l’acció del medi ambient. La novel.la es converteix, així, en un producte de laboratori, perquè dissecciona els personatges i els ambients amb el màxim de fredor i de distanciament perfectament estructurat. Zolà, el pare del Naturalisme pertén convertir la novel.la en un estudi científic, un instrument d’observació i experimentació per investigar les lleis que regeixen els comportaments socials i de les persones. Atribueix a la novel.la una finalitat reformadora. Cal explicar els mals dels humans, individuals i col.lectius amb el propòsit de canviar les condicions que els fan possibles. Això es tradueix en un interès especial pels aspectes més desagradables de la realitat: personatges primaris, desarrelats, marginats i malaltissos.
Les novel.les típicament naturalistes solen tenir tres parts. En la primera es presenten ambients i el/s personatge/s i es dóna, per tant, una informació precisa i distanciada. A la segona part de l’obra s’anuncia que l’actuació i la gènesi de l’individu és el fruit de l’herència biològica rebuda i del medi que l’envolta, i a la tercera part es fa la comprovació efectiva de la incidència d’aquests dos factors damunt del personatge.
La novel.la naturalista a Catalunya tingué, com a principals mostres, “La bogeria”, de Narcís Oller, i obres que, si bé no es poden qualificar de naturalistes, contenen alguns elements naturalistes: “La punyalada”, de Marià Vayreda , o les obres de Josep Pin i Soler, que també contenen alguns trets propis del Naturalisme.