Textos expositius

 El text expositiu

Anomenem text explicatiu o expositiu aquell que té com a objectiu informar i aportar coneixements sobre un tema, una matèria o un concepte amb intencions didàctiques. El text explicatiu és el text didàctic per excel·lència. No pretén convèncer ningú; només exposa i expli­ca. Per això, la informació és neutra i objectiva.

L’objectiu de l’exposició no és tan sols informar, sinó fer comprendre al receptor un fenomen o un esdeveniment determinat que sovint es planteja com un problema o una incògnita.

Esquema de l’exposició

En el text expositiu, la informació se’ns presenta de manera ordenada i clarament estructurada.

L’estructura del text expositiu és la següent:

–      El títol, curt i clar, recull el tema del text i sol ser un resum de la idea principal. Tot i que cal que sigui breu, alhora ha de suggerir que el tema s’exposarà de forma atractiva.

–      El cos, que es pot dividir en tres apartats:

• La introducció presenta el tema i que pot contenir una sèrie d’aspectes:
  • Idea bàsica, fil argumental
  • Preguntes retòriques
  • Avançament del que serà el contingut del discurs
  • Breu introducció dels punts que s’exposaran posteriorment.
• El desenvolupament, on s’exposen dades que han estat observades i que sorprenen, que presenten contradiccions o que es poden relacionar amb altres. Un cop exposades les dades, s’aporten diferents informacions que giren a l’entorn del tema. S’intenta aclarir el tema exposat o afegir noves dades que ampliïn el coneixement.

A partir de dades que coneixem, quan volem saber-ne més coses solem preguntar-nos per què són així, quines causes les motiven o com funcionen, evolucionen o canvien.

Cal, doncs, ordenar prèviament les idees principals i les secundàries i, un cop ordenades, comprovar que les idees secundàries s’encadenen bé amb les principals i planificar el temps o l’espai (segons es tracti d’una exposició oral o escrita) necessaris per a desenvolupar cada idea.

El desenvolupament del text és inductiu si l’exposició s’inicia amb la presentació dels aspectes particulars o secundaris i avança cap als generals o principals, cap a la conclusió. El desenvolupament és deductiu si l’exposició arrenca d’una idea, tesi o afirmació… que s’explica i s’exemplifica a continuació.

• La conclusió resumeix les qüestions exposades i, si s’escau, també les opinions de l’autor respecte al tema tractat. Tenint en compte que els receptors solen quedar-se amb el final, hem de procurar que la conclusió estigui formulada amb més exactitud i cura que el començament, sobretot si implica una crida a actuar d’una certa manera. El final ha de suposar la condensació, la conseqüència forçosa de tot el que s’ha dit.

Recursos gramaticals d’un text expositiu

Morfològics

• sol emprar formes nominals en comptes dels verbs o dels adjectius corresponents (l’ús d’adjectius és mínim, i es redueix a les necessitats descriptives), perquè permeten una delimitació conceptual més precisa i més estable (per exemple, la potabilitat de l’aigua en comptes de l’aigua és potable).
• Els adjectius que més hi apareixen són els classificatius i els especificatius; en canvi, els valoratius no s’adeqüen al to neutre que ha de tenir aquest tipus de text.
• El temps verbal propi de l’explicació és el present d’indicatiu pel seu valor enunciatiu i atemporal (fins i tot s’usa en els tractats d’història). Aquesta preferència no exclou, però, l’ús dels passats si una explicació o un incís hi fa referència.
• Hi ha una preferència per les construccions impersonals, que permeten ocultar el jo de l’emissor per centrar l’atenció en el tema, com, per exemple, la veu passiva, les formes verbals amb el clític es o la primera persona del plural.

Sintàctics

• Els paràgrafs subdivideixen l’enunciat, agrupen les unitats temàtiques i ordenen la informació per fer-ne més clara la lectura, ja que el contingut és dens.
• Les subordinacions i els incisos afegeixen informa­ció secundària. Convé que no siguin gaire llargs per evitar que alenteixin la frase o en dificultin la comprensió. Malgrat això, hi abunden les oracions complexes, sobretot subordinades, que vehiculen preferentment les relacions lògiques. Les idees dels textos expositius progressen, condicionades pel propòsit comunicatiu que tenen, en relacions lògiques, que expressen causes, conseqüències, condicions, comparacions, etc.
• Amb els connectors i les conjuncions s’estableix l’ordre i la progressió de les parts del text i a més s’assegura la cohesió del discurs. Hi apareixen, entre d’altres:
  • les conjuncions causals (perquè, com que, per aquesta causa, per + infinitiu…)
  • finals (perquè, a fi que / de, amb l’objectiu de…)
  • condicionals (si, a condició que, sempre que…)
  • concessives (malgrat que, a pesar que, tot i que, per + adjectiu + que…)
  • illatives (doncs, per tant…)
  • adversatives (però, això no obstant…)

Lèxics

• cal triar el mot precís, especialment entre els substantius i els verbs, de manera que no es produeixi cap ambigüitat. Així doncs, si el text és especialitzat caldrà un lèxic específic.
• també en la selecció del lèxic cal tenir en compte qui serà el destinatari del text:
  • serà especialitzat si va adreçat a un públic restringit, o
  • o de caràc­ter divulgatiu si s’adreça a un públic ampli.
• la repetició de paraules i la utilització de sinònims o d’agrupacions per hipònims o hiperònims ajuden a clarificar el text i a lligar-ne el sentit, de la mateixa manera que expressions com l’important és…, un bon exemple d’això és…, en el cas concret de, es pot exemplificar, en resum, en conclusió, etc. adverteixen de la importància d’un aspecte o d’una exemplifícació.
• La disposició gràfica és molt important en els textos escrits, de manera que els diversos paràgrafs o apartats estiguin ben delimitats.