Arxiu per categories: Infantil

Adeu, orenetes

Adeu, orenetes.
Torneu l’any que ve.
La branca florida
traurà el cirerer.

Rovell a les teules;
silenci del niu.
Sou fora vosaltres,
és fora l’estiu.

Tomàs Garcés
Il·lustració: Anna Speshilova
Font: Plouen poemes!Autores: Vanessa Amat Castells; M. Carme Bernal Creus; Isabel Muntañá Salarich. Eumo editorial, 2017. Il·lustració: Morad Abselam.

Tomàs Garcés i Miravet (Barcelona 1901- 1993). Llicenciat en dret i estudis de filosofia i lletres. Va ser amic de Joan Salvat-Papasseit, l’obra del qual el marcà profundament i  un crític precoç i prolífic. És considerat per la crítica com “el poeta català de la cançó” pel seu estil de versos curts i estrofes regulars, i se l’identifica amb la poesia neopluralista espanyola de García Lorca o Alberti. La seva poesia és de caràcter íntim i quotidià, on reelabora temes del cançoner popular. El destí, la felicitat, la mort, el pas del temps, l’amor i la infantesa son temes de la seva poesia. És distingeix tres períodes en la seva obra literària: l’inicial de tipus neopluralista; el segon, de caràcter simbolista; i el tercer, en què reflexiona més sobre el mateix art.
Vint cançons (1922), és el seu primer poemari. Publica després L’ombra del lledoner (1924), El somni (1927), Paradís (1931) i El senyal (1935), la seva poesia es torna més intimista, relacionada amb el món de la natura, la infantesa i el pas del temps.
Seguiran més tard El caçador (1947) on, reflecteix la melangia provocada per la destrucció de la mor, La nit de Sant Joan (1951) i després continua amb Grèvol i molsa (1953), de tema nadalenc. A Viatge d’octubre (1955), Quaderns de la Selva (1962), Plec de poemes (1971) i Escrit a terra (1985), l’autor mostra més interès pel món exterior, amb un accent cosmopolita. Apareixen poemes adreçats a Federico García Lorca, Pablo Neruda o Carles Riba.
Com a crític literari Tomàs Garcés és molt elogiat per la qualitat de la seva prosa. Els seus textos crítics es troben recollits en els volums: Paisatges i lectures (1926), Notes sobre poesia (1933) i Sobre Salvat-Papasseit i altres escrits (1972). El dietari El temps que fuig (1933-1983), conté comentaris i reflexions sobre el mateix art i un bon nombre de notícies autobiogràfiques.

 

para gloria fuertes

Quiero que me cuentes
el cuento
ese que nunca se acaba
que sube por la pared.
Sube sube
y nunca baja.

Quiero que me cuentes
el cuento
el que no tiene palabras
mudo como la luna.
Brilla brilla
y nunca habla.

Quiero que me cuentes
el cuento
que tiene besos de plata
que relucen en tu rostro
Tin tilín
de madrugada.

Antonio García Teijeiro
Il·lustració: Nino Chakvetadze
Font: Los ecos del viento.Il·lustración Noemi Villamuza. Colección Poesía Ilustrada.Editorial Kalandraka, 2024

Mixina

Mixina es llepa
el pèl argentat,
amb llengua d’esponja,
aspra, com d’espart.
Es llepa i es llepa
davant d’un espill,
es mira de cara,
després de perfil.
El seu suau pelatge
se l’ha d’endreçar
perquè de vesprada
ix a passejar.
Polida i ufana
recorre els terrats
i al seu pas miolen
gats enamorats.

Fina Girbés
Il·lustració: S Jade Studio
Font:Versos banyats. Il·lustració: Jorge del Corral. Tàndem edicions, 2017

Se desmelena

Se desmelena con el viento
la arena.
Se despierta
el marino
en cubierta.
Se queja
en la playa
la almeja.
Se acomoda
el pescado
en la ola.
Se despereza
en el agua
la tristeza.

Pedro Villar Sánchez
Il·lustració Jimmy Liao
Font: Tres veces tres la mar. Il·lustració Leonor Pérez. Ediciones el Naranjo. México, 2012

Pedro Villar Sánchez (Almansa, 1960) és mestre i poeta. Escriu poesia, conte i narrativa per a infants, joves i adults. Entre els seus llibres de literatura infantil destaquen: El bosc del meu abecedari (Diàleg Infantil, 2003), Els animals de la pluja (Diàleg Infantil, 2008), Cuéntame (Fineo Infantil, 2010) El pastor de nubes (Kalandraka, 2012),  Tres veces tres la mar (Edicions El Taronger, Mèxic, 2012) o Miguel Hernández en 48 estampas (Ed. Amigos de papel 2013), Doscientos haikus de amor ( Olé Libros, 2020) i  Las ranas saben cantar (Libre Albedrío, 2020).

Tardor

Tremolant estan els arbres:
ja arriba el tren de la tardor!
i totes les seves fulles
viatjaran cap a l’horitzó.

-Pobres filletes nostres!
-fan amb els dits despullats-,
sense barret ni bufanda
agafaran un bon constipat !

Carles Cano
Il·lustració Mehrdad Zaeri
Font: La nau dels llibres. Santillana Grup promotor, 2012

Carles Cano ( València 1957) és un escriptor de literatura infantil i contacontes. Després de dedicar-se a diversos treballs, es va llicenciar en Filologia Valenciana i va impartir classes en diversos instituts de formació professional durant cinc anys. A principis dels anys vuitanta del segle XX comença a escriure obres per al públic infantil i juvenil en català i castellà entre les quals destaquen títols tan reconeguts com Les aventures de Potaconill (finalista del Premi Enric Valor), Et vaig enxampar, Caputxeta! (Premi Pigall), Per un va botar (Premi Samaruc), Set Blancaneus i un Nan (Premi de Narrativa Carmesina de la Safor), El desbaratat conte dels fesols màgics (Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre), El secret de l’avi (Premi Pigall), La princesa Totpamí o La festa monstruosa. Ha rebut diversos premis entre els quals destaca el Premio Lazarillo i la seva obra ha sigut publicada en diverses llengües.
Ha participat com a conferenciant en diverses trobades, taules rodones, jornades… referides a literatura infantil i juvenil, ràdio, televisió, teatre, poesia visual i literatura oral.

Vent

Els cabells s’han esvalotat.
La faldilla s’ha aixecat.
El paraigua s’ha esquinçat
i amunt,amunt……ha volat!
Algú ha vist on ha anat?

                                                                                          Lola Casas                                                                                                      Il·lustració Maja Lindberg                                                                                     Font: Al cel cabretes. Meteorologia i poesia. Lola casas, Alfred  Picó. Il.lustracions Mercè Galí. Barcelona,2016

Cómo se dibuja una señora

como se dibuja,gloria fuertes,carlos rivaherrera

La cara de Doña Sara.
Se dibuja un redondel,
-con lapicero o pincel-;
mucho pelo, mucho moño,
ojos, cejas y un retoño;
nariz chata,
de alpargata,
las orejas,
como almejas,
los pendientes,
-relucientes-,
las pestañas,
como arañas,
boca de pitiminí,
es así,
la cara de doña Sara.

El cuerpo, otro redondel,
tan grande como un tonel,
y en él se dibuja ahora,
falda, blusa, delantal,
pierna flaca, otra normal,
los zapatos de tacón,
con hebilla y con pompón.
¡Qué señora tan señora,
doña Sara, servidora!

Gloria Fuertes
Il·lustració Carlos Rivaherrera
Font: Gloria Fuertes.Ilustraciones de Miguel Ángel Pacheco.Editorial Kalandraka, 2016