A la boca de la mina,
vella mina de carbó,
no hi floreix la primavera,
no s’hi eleva cap cançó.

Diuen que la mina és fonda
aspra,fosca, i els camins,
traïdors i relliscosos;
no provéssiu d’anar endins!
Diuen que degota l’aigua,
que hi ha pous com grans embuts….
Diuen que hi ressonen queixes
de dos minaires perduts….
Eren cepats,de dents blanques,
l’un molt jove,l’altre gran….
i sortien de la feina
cada vespre tot cantant.

A la boca de la mina,
mina negra de carbó,
no hi floreixen primaveres
d’ençà que hi entra el dolor.

                        Joana Raspall
Il.lustració Yamila Murán Leivas