El pianista
POLANSKI, Roman: El pianista (2002), pel·lícula basada en les memòries de Wladyslav Szpilman publicades amb el títol Smierc Miasta (que en català es va traduir com El pianista del gueto de Varsòvia. Article publicat el 14/09/07 a http://jvv-musica.bloc.cat per Marta Orts
Els qui no hàgiu vist al cinema la pel·lícula El pianista (2002) del director Roman Polanski, diumenge [14/09/07] tindreu l’oportunitat de fer-ho per televisió. No us la perdeu! És una adaptació del testimoni d’un dels supervivents de l’holocaust nazi, Wladyslaw Szpilman, un pianista polonès de família jueva. A la banda sonora de la pel·lícula escoltareu algunes de les obres del compositor i pianista polonès Frederic Chopin.
La pel·lícula El pianista (2002) està basada en les memòries del pianista jueu polonès Wladyslaw Szpilman, publicades l’any 1946 amb el títol El pianista del gueto de Varsòvia.
La música del pianista i compositor polonès Frederic Chopin, com el Nocturn núm. 20 en do # menor. Escolteu-lo en aquest muntatge de fotogrames de la pel·lícula.
[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/YUIPN9_UOAs" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Durant la Segona Guerra Mundial, Polònia va ser ocupada per les tropes alemanes i el gueto de Varsòvia va dividir la població de la ciutat, i mitjançant un mur es va aïllar a la població jueva. Spilman va escriure:
(Transcripció d’un fragment de les memòries de W. Spilman, traduïdes per Ma. Teresa de los Ríos per a l’ed. Amaranto & Turpial)
Los muros del gueto no alcanzaban el suelo en toda su longitud. A intervalos había largas aberturas en la base, por las cuales afluía agua que procedía de las zonas arias de la ciudad y circulaba junto a las aceras judías. Los niños usaban esas aberturas para el contrabando. Se podían ver diminutas figuras negras de piernas escuálidas, con unos ojos que lanzaban a hurtadillas miradas aterrorizadas a izquierda y derecha, corriendo hacia los huecos desde todos lados. Después unas manitas negras arrastraban los fardos a través de las aberturas, fardos que muchas veces eran más grandes que los propios contrabandistas.
Una vez que los fardos estaban de este lado, los niños se los echaban al hombro; encorvados y tambaleantes bajo la carga, con las venas azuleándoles las sienes a consecuencia del esfuerzo y respirando trabajosamente por la boca, se dispersaban en todas direcciones como ratitas asustadas.
Su trabajo eran tan arriesgado como el de los contrabandstas adultos y entrañaba el mismo peligro para su vida. Cierto día que caminaba junto al muro vi una operación infantil de contrabando que parecía haber alcanzado un final feliz. El niño judío, todavía al otro lado, sólo tenía que seguir el mismo camino que su fardo y atravesar el muro. Ya asomaba en parte su delgadísima figura cuando, de repente, comenzó a gritar y al mismo tiempo oí el ronco brmido de un alemán al otro lado del muro. Corrí hasta el nió para ayudarlo a pasar lo más deprisa posible pero, a pesar de nuestros esfuerzos, quedó atascado por las caderas en la abertura. Tiraba de sus bracitos con todas mis fuerzas mientras sus gritos se hacían cada vez más desesperados; podía oír los golpazos que le propinaba la policía desde el otro lado del muro. Cuando por fin conseguí sacar al niño, murió. Tenía la columna destrozada.
Vegeu la recreació que el director Roman Polanki en fa d’aquest moment.
- http://es.youtube.com/watch?v=lfGdPu6yaNk. Malhuradament, aquest esnllaç no és operatiu perquè el vídeo ha estat despenjat.
Després d’haver sobreviscut a situacions molt difícils, i gairebé a punt que l’exèrcit russ entrés per alliberar Polònia, Spilman va ser descobert per un oficial nazi, el capità Wilm Hosenfeld, qui li demana que si és un pianista com afirma, que ho demostri interpretant alguna obra coneguda. Spilman fa temps que no toca el piano i les vicisituds per les que passà havien afectat la seva salut. Tot i així, intenta treure algun so d’aquell piano atrotinat i desafinat que tenia al davant i fa sonar una composició del compositor i pianista del romanticisme Frederic Chopin, també polonès. L’oficial es commou amb aquella música i decideix no delatar l’amagatall on s’havia refugiat Spilman. Fins i tot l’intenta ajudar proporcionant-li queviures per subsistir.
En aquest moment de la pel·licula de Polanski escoltem la Balada núm 1 de Chopin, però en les seves memòries, Spilman diu:
Toqué el Nocturno en do sostenido menor de Chopin. El tintineo vítreo de las cuerdas desafinadas se extendió por el piso y la escalera vacíos, flotó entre las ruinas de la casa de enfrente, y volvió como un eco atenuado y melancólico. Cuando terminé, el silencio parecía aún más tenebroso y siniestro que antes. (…) El oficial me miraba en silencio. Poco después suspiró y murmuró:
– De todas formas, no debes quedarte aquí. Te llevaré fuera de la ciudad, a un pueblo. Allí estarás más seguro.
Negué con la cabeza:
– No puedo salir de aquí -dije con firmeza.
Sólo entonces pareció entender la verdadera razón por la que me escondía entre la ruinas. Se sobresaltó.
– ¿Eres judío?- preguntó.
– Si.
Vegeu l’escena de la pel·lícula (diàleg en alemany i subtítols en anglès) corresponent a aquest moment del diari de Spilman.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/RkUVb1AJbSM" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Al final de la pel·lícula, podem escoltar la Gran polonesa brillant en mi b major per a piano i orquestra (1830) també de Chopin. Escolteu-la a l’escena final i els títols de crèdits. Chopin va escriure aquesta partitura el mateix any en què els nacionalistes polonesos es van sublevar contra l’ocupació russa i fins 1831 van estar al poder. És la proclamació d’una victòria però tenyida de sofriment.
[kml_flashembed movie="http://youtube.com/v/9mI3tcOYxyo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]