… del món

CORNEAU, Alain: Tous les matins du monde (1991), pel·lícula basada en l’assaig que porta el mateix títol de Pascal Quignard i que parla de la vida de dos compositors i intèrprets de viola de gamba francesos del s. XVII: Marin Marais i Monsieur de Sainte Colombe.

Llegiu alguns passatges extrets de la traducció de Júlia Ferrer i Miquel-Lluís Muntané per a l’editorial Columna.

CAPÍTOL 1

La primavera de 1650, la senyora de Sainte Colombe va morir. Deixava dues filles de dos i sis anys. El senyor Sainte Colombe no es va consolar de la mort de la seva esposa. L’estimava. Va ser en aquella ocasió que va compondre La tomba dels planys.

(…) Ensenyava a tocar la viola de gamba, que llavors movia les passions a Londres i a París. Era un mestre de renom.

(…) No podia contenir la recança de no haver estat present quan la seva dona havia lliurat l’ànima. (…) Sainte Colome es va tancar a casa i es va consagrar a la seva música. Va treballar durant anys la viola i es va convertir en un mestre conegut. Les dues estacions que van seguir la mort de la seva esposa, va practicar fins a quinze hores al dia. Havia fet construir una cabana al jardí (…). D’aquesta manera podia treballar sense molestar les petites (…). Va trobar una manera diferent d’aguantar la viola entre els genolls i sense fer-la descansar damunt el tou de la cama. Va afegir una corda baixa a l’instrument per dotar-lo d’una possibilitat més greu i per tal de proporcionar-li un matís més melangiós. Va perfeccionar la tècnica de l’arquet alleugerint el pes de la mà i fent anar la pressió només damunt els crins, ajudant-se amb l’índex i el mitjà, cosa que feia amb un virtuosisme sorprenent. Un dels seus alummes, Côme le Blanc pare, deia que aconseguia imitar totes les inflexions de la veu humana: des del sospir d’una noia fins al sanglot d’un home vell, des del crit de guerra d’Enric de Navarra fins a la dolçor de la respiració d’un infant quan dibuixa plàcidament, des de la ranera desordenada a la qual de vegades incita el plaer fins a la gravetat gairebé muda, amb molt pocs acords, i poc proveïts, d’un home que es concentra en la pregària.

CAPÍTOL 3

Quan la seva filla gran va assolir l’alçada necessària per aprendre la viola, li va ensenyar les posicions, els acords, els arpegis, els ornaments. La filla més petita va agafar una bona enrabiada (…). Per Pasqua, quan la campana de la capella tocava, Toinette va trobar al jardí una estranya campana embolicada com un fantasma en una roba de sargé grisa. Va alçar la roba i va descobrir una viola reduïda a mig peu per cada peu. Era, amb una exactitud digna d’amiració, una viola com la del seu pare o la de la seva germana, però més petita, com són els pollins respecte als cavalls. Toinette es va sentir immensament feliç. (…) Ben aviat els concerts per a tres violes dels Sainte Colombe es van fer famosos. (…)

CAPÍTOL 4

(…)

– Senyor- va reprendre el senyor Caignet- perquè sou un mestre en l’art de la viola, he rebut l’ordre de convidar-vos a presentar-vos a la cort. Sa majestat ha expressat el desig de conèixer-vos i, en el cas que quedés satisfeta, us acolliria entre els músic de la seva cambra. En aquesta circumstància jo tindria l’honor de ser al vostre costat.

El senyor de Sainte Colombe va respondre que era un home d’edat i vidu; que tenia al seu càrrec dues filles, cosa que l’obligava a mantenir un estil de vida més privat que els altres homes; que sentic fàstic pel món (…)

CAPÍTOL 5

El rei estava disgustat de no posseir el senyor de Sainte Colombe. Els cortesans continuaven exalçant les seves improvisacions virtuoses. (…)

CAPÍTOL 6

Durant uns quants anys van viure en pau i per a la música. Toinette va deixa la seva viola petita (…). Ja només feien un sol concert cada temporada al qual el senyor de Sainte Colombe convidava els músics, els seus col·legues, quan els tenia estimació, i al qual no convidava els senyors de Versalles no tampoc els burgesos, que cada cop guanyaven més terreny en l’esperit del rei. Anotava cada cop menys composicions noves al seu quadern folrat de cuir vermell i no les va voler fer imprimir ni sotmetre al judici del públic. Deia que es tractava d’improvisacions anotades al moment i a les quals el moment servia d’excusa, i no pas d’obres acabades. (…)

CAPÍTOL 8

Un dia, un noiet de disset anys, vermell com la cresta d’un gall vell, va venir a trucar a la seva porta (…). Madeleine el va trobar molt ben plantat (…). Es deia senyor Marin Marais. (…) A l’edat de sis anys havia estat reclutat a causa de la seva bona veu per pertànyer a l’escolania del rei a la xantria de l’esgrésia que hi ha a la porta del castell del Louvre. Durant nou anys, havia portat el sobrepellís, el vestit vermell, la gorra negra (…) i n’havia après les lletres, havia après a escriure, a llegir i a tocar la viola (…). Després havia canviat la veu, l’havien deixat al mig del carrer tal com el contracte de xantria ho estipulava. Encara lo feia vergonya; no sabia on ficar-se (…) Se sentia sol (…).

Per a la primera lliçó, Madelaine va deixa la seva viola. Marin Marais (…) es va acostumar ràpidament a la mida de l’instrument, el va afinar, va tocar una suite del senyor Maugars amb molta agilitat i virtuosisme. (…)

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/MoXrMOsnRVo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

– No crec pas que us admeti entre els meus alumnes. (…)

– Almenys digueu-me per què!

– Feu música, senyor. Però no sou músic. (…)

Toinette va dir:

– Espereu, pare. El senyor Marais potser recorda alguna tonada composta per ell. (…)

De seguida es va inclinar damunt la viola per afinar-la més acuradament que no ho havia fet abans i va tocar el Divertiment en si.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/7Rg_Tt6CIz4" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

– Es bo, pare. És molt bo! -va dir Toinette quan va haver acabat de tocar, i va aplaudir. (…)

– Torneu d’aquí a un mes. Llavors us diré si valeu prou perquè us compti entre els meus alumnes. (…)

CAPÍTOL 10

Quan va tornar per a la seva segona prova, va ser Madelaine (…) qui va obrir la gran porta cotxera. (…)

– Coneixeu la posició del cos. No manca sentiment en la vostra manera de tocar. EL vostre arquet és lleuger i saltironeja. La vostra mà esquerra salta com un esquirol i s’esmuny com un ratolí per damunt de les cordes. Els vostres ornaments són enginyosos i de vegades encantadors. Però de música, no n’he sentit. (…) Podeu ajudar la gent que balla. Podeu acompanyar els actors que canten damunt d’un escenari. Us guanyareu la vida. Viureu envoltat de música però no sereu músic. Teniu un cor per sentir? Teniu un cervell per pensar? Teniu idea de la utilitat que poden tenir els sons quan ja no es tracta de ballar no d’alegrar l’oïda del rei? Tanmateix la vostra veu trencada m’ha commogut. Us accepto pel vostre dolor, no pel vostre art. (…)

CAPÍTOL 11

Van passar els mesos. (…)

– Coneixeu el pintor Baugin? -li va preguntar Sainte Colombe.

– No senyor, ni cap altre pintor.

– Fa temps li vaig encarregar una tela (…) Anem-hi. (…)

CAPÍTOL 12

(…)

– És aquí -va dir el senyor de Sainte Colombe. (…)

– Escolteu el so que produeix el pinzell del senyor Baugin.

Van tancar el ulls i van escolta com pintava. Després el senyor de Sainte Colombe va dir:

– Heu après la tècnica de l’arquet.

(…) Al carrer la neu era més violenta i espessa que abans. (…) Van entrar en una sala de joc de pilota. (…) Van veure en una altra sala, enfilades damunt uns cavallets, dues dones que recitaven. (…)

Mentre les actrius declamaven amb gran gestos estrafolaris, Sainte Colombe mormolava a Marais, a cau d’orella:

– És així con s’articula l’èmfasi d’una frase. La música també és una llengua humana.

Van sortir de la sala de jov de pilota. La neu havia deixat de caure (…). Davant d’ells un nens s’havia abaixat els calçons i pixava fent un forat a la neu. El soroll de l’orina calenta traspassant la neu es barrejava amb el soroll dels cristalls de neu que s’anaven fonent. (…)

– Heu après el picat dels ornaments.

– També és una baixada cromàtica -va replicar el senyor Marin Marais. (…)

CAPÍTOL 13

Era el començament de la primavera. (…)

– Vinga, senyor. Vinga. Es tracta de fer néixer una emoció a les nostres oïdes.

(…) Toinette va baixa l’escala corrents (…). Madeleine va anar a fer un petó a Marin Marais, que li va dir, mentre es col·locava la viola entre les cames i buscaba l’acord, que havia tocat davant del rei a la capella. (…) L’atmòsfera era tensa, ben bé com una corda a punt de trencar-se. (…) Marin Marais li repetia a cau d’orella:

– Està furiós perquè ahir vaig tocar danat del rei a la capella.

(…)

El senyor de Sainte Colombe es va tombar i va dir (…):

– Senyor, què és un instrument? Un instrument no és la música. (…) Aneu-vos-en d’aquí per sempre, senyor, sou un gran saltimbanqui. (…) Sou un músic de la mida d’una pruna o d’un borinot. Hauríeu de tocar a Versailles, és a dir al Pont-Neuf, i us llançarien monedes de propina.

El senyor de Sainte Colombe va sortir de la sala. (…)

– Jo us ensenyaré tot el que el meu pare m’ha ensenyat -li va dir ella (…)

CAPÍTOL 14

Marin Marais venia d’amagat del senyor de Sainte Colombe. Madelaine li mostrava amb la seva viola tots els girs que el seu pare li havia ensenyat. (…)

Quan va fer vint anys, durant l’estiu de 1676, el senyor Marais va anunciar a la senyoreta de Sainte Colombe que l’havien contractat a la cort com a “musicqueur du roy”.

CAPÍTOL 16

Les visites del senyor Marais es van fer més excepcionals. Madeleine es trobava amb ell a Versailles o a Vauboyen, on s’estimaven a la cambra d’algun hostal. (…)

CAPÍTOL 18

(…) Marin Marais es va repenjar al muntant del llit. Li deia:

– Us deixo (…)

– No parlis més i vés-te’n!

CAPÍTOL 19

La senyoreta de Sainte Colombe va caure malalta i es va tornar tan prima i tan feble que va haver de fer llit. Estava en estat. (…) Va tenir un nen que va néixer mort. (…) Es va posar bona. (…) Amb el temps ell va deixar de venir.

L’any 1674, treballava en la composició amb el senyor Lully. El 1679, Caignet va morir. Marin Marais, als vint-i-tres anys, va ser nomenat Ordinari de la Cambra del rei, i va ocupar el lloc del seu primer mestre. També va assumir la direcció de l’orquestra al costat del senyor Lully. Va compondre òperes. Es va casar amb Catherine d’Amicourt i hi va tenir dinou fills. (…)

CAPÍTOL 22

Durant l’hivern de 1684 un salze s’havia partit sota el pes del gel i havia fet malbé la riba (…). El senyor de Sainte Colombe havia quedat molt afectat per aquest trencament d’un salze perquè havia coincidit amb la malaltia de la seva filla Madelaine. Anava al costat del llit de la seva filla gran. Patia, rumiava, no sabia què dir-li. Acaronava el rostre ossós de la seva filla amb les mans envellides. Un vespre, durant una d’aquestes visites, va demanar al seu pare que toqué La somniadora, que en altre temps havia compost per a ella el senyor Marais, quan ell l’estimava. Ell va negar-s’hi i va sortir de l’habitació força irritat. Tot i així, el senyor de Sainte Colombe, al cap de poc temps, va anar a buscar Toinette a l’illa, al taller del senyor Pardoux, i li va demanar que avisés el senyor Marais. (…)

CAPÍTOL 23

Una tarda, Toinette i Luc Pardoux van venir a veure el senyor Marais quan aquest estava de servei a Versailles. (…) Un guàrdia va avisar l’Ordinari de la Cambra que una tal Toinette l’esperava al carrer.

Ell va aprarèixer desconcertat, amb les seves randes, els seus talons amb entotxats daurats i vermells. Marin Marais va mostrar-se sorrut. Ensenyant la nota que encara tenia a la mà, va començar per dir que no hi pensava a anar. (…)

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/grbq6AoquhI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

CAPÍTOL 24

Toinette va convéncer Marin Marais. (…)

– Porteu tot de cintes magnífiques, senyor, i us heu engreixat -va dir Madelaine de Sainte Colombe.

(…) Ella trobava que les mitges de setí blau que portaven eren massa estretes (…). Madeleine deia:

– Us agraeixo que hàgiu vingut de Versailles. M’agradaria que toquéssiu aquella tonada que vau compondre per mi temps enrere i que s’ha editat.

Ell va dir que segurament es tractava de La somniadora.

Ella el va mirar directament als ulls i va dir:

– Sí. I ja sabeu per què.

(…)

CAPÍTOL 26

Tots els camins del món són camins sense retorn. Havien passat els anys. El senyror de Sainte Colombe (…) era un home vell (…).

El senyor Marias no havia tornat a veure el senyor de Sainte Colombe (…). De vegades es despertava a la nit, recordant els noms que Madelaine li havia xiuxiuejat amb el segell del secret: Els plors, Els inferns, L’ombra d’Ennes, La barca de Caront, i li savia greu viure sense haver-los sentit ni que fos una vegada. Mai el senyor de Sainte Colombe no publicaria allò que havia compost ni allò que els seus mateixos mestres li havien ensenyat. El senyor Marais patia pensant que aquestes obres es perdrien per sempre quan el senyor de Sainte Colombe morís. (…)

CAPÍTOL 27

(…) Sainte Colombe es divertia fent sonar a l’aire les cordes de la viola. Va fer alguns traços melangiosos amb l’arquet. (…) El senyor de Sainte Colombe va tocar la xacona Dubois que havia interpretat antany en concert amb les seves filles. El senyor Marais va reconéixer el tema principal. La peça va acabar-se, magestuosa. Llavors va sentir un sospir (…)

Llavors el senyor Marais, tremolant en el fred, va fora, va deixar anar, també ell, un sospir (…)

– Qui hi ha aquí, sospirant en el silenci de la nit?

– Un home que fuig dels palaus i que busca la música.

El senyor de Sainte Colombe va comprendre de qui es tractava i se’n va alegrar. (…) Es va inclinar endavant i i va dir a aquell rostre:

– Què hi busqueu, senyor en la música?

– Busco laments i plors.

(…) Va saludar cerimoniosament el senyor Maris, el qual va entrar. (…)

– Senyor, us puc demanar una última lliçó? -va preguntar el senyor Marais (…)

– Senyor, puc intentar una primera lliçó? -va replicar el senyor de Sainte Colombe (…)

El senyor Marais va inclinar el cap (…)

– És difícil, senyor. La música és aquí només per parlar d’allò que no poden dir les paraules. En aquest sentit no és del tot humana. Així doncs, heu descobert que no és per al rei?

(i continua un interessant diàleg entre els dos músics que no transcriuré perquè us recomano la lectura sencera de Tots els matins del món de Pascal Quignard publicat per Columna edicions dins la col·lecció “Columna Jove” núm 54.)

+ info: “Després de la lectura de Tots els matins del món” per Joan Vives