Avui 8 de març és el Dia Internacional de les Dones, una diada que va ser formalment institucionalitzada per les Naciones Unides el 1977. (+ info: Origen del 8 de març)

Musicalment parlant, s’ha debatut molt sobre el paper de les dones en la història de la Música. El que resulta evident és que el seu rol ha estat directament condicionat amb la condició social del gènere femení dins la societat del moment. És a dir, que la consideració professional de les dones en el món de la música (ja sigui com a compositores o com a intèrprets) té un clar parale·lelisme, fonamentalment, amb la incorporació de la dona en el món laboral i en la consecució del dret a votar en les eleccions democràtiques; en definitiva, en l’assoliment de la tan preudada i reivindicada igualdat personal i social de les dones davant dels drets i deures tradicionalment associats als homes.

Per donar testimoni d’algunes de les dones més conegudes dins la història de la música, farem esment a Hildegard von Bingen (edat mitjana), Maria Anna Mozart (classicisme) i a Clara Wieck-Schumann (romanticisme).

Hildegard von Bingen (1098-1179). Abadessa, líder monàstica, mística, metgesa, compositora i escriptora alemanya.

La seva família era noble i ella era la més petita de deu germans. De molt jove va entrar en un convent on va estudiar llatí, grec, música i ciències naturals, a banda d’estar en concacte amb els postulats i rituals litúrgics de la religió catòlica. Als divuit anys va fer-se monja benedictina, i als trenta vuit anys va succeir l’abadessa del seu convent.

Va escriure diversos llibres:

• Scivias, de caràcter místic
• Liber Vitae Meritorum, sobre ètica
• Operatione Dei, sobre teologia
• Liber Simplicis Medicinae, sobre medicina, entesa com una ciència global que inclou la botànica i la biologia.
• Liber Compositae Medicinae, sobre les enfermetats, explicades des d’un punt de vista teòric, fent referència a les causes i a la simptomatologia.

També va compondre música. Concretament, música gregoriana, encara que també va escriure una òpera –Ordo Virtutum– i unes seixanta cançons.

Spiritus Sanctus. Antífona

[kml_flashembed movie="http://youtube.com/v/LJEfyZSvg5c" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

+ info: Hildegarda von Bingen

Maria Anna Walburga Ignatia Mozart (1751 – 1829), germana del cèlebre Wolfgang Amadeus Mozart. Dins l’entorn familiar se la coneixia pel diminutiu Nannerl.

Semblantment que el el seu germà Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791), també va ser una nena prodigi que des de ben petita ja tocaba el clavicèmbal amb admirable destresa i escrivia composicions musicals inèdites. Juntament amb la formació musical que ambdós van rebre del seu pare Leopold, les habilitats musicals de Nannerl sembla que van jugar un paper molt important en la precocitat del cèlebre música salzburgués.

A la imatge següent podem veure a Nannerl i Wolfgang tocant el clavicèmbal, i el seu pare amb un violí a les mans. Al fons, un quadre de l’esposa de Leopold.

Clara Wieck (1819-1896) o Clara Schumann per haver-se casat amb el també compositor i pianista alemany Robert Schumann (1810-1856).

Clara era filla d’un professor de piano que també tenia un negoci de venda de pianos i partitures i d’una cantant i pianista, la qual cosa va facilitar la seva formació musical des de ben petita. El seu talent i la seva acurada formació la van portar a tocar professionalment des de molt jove.

Robert Schumann va aparèixer a la seva vida quan Clara tenia onze anys perquè es convertí en alumne de Friedrick Wiek, el seu pare. Quan Clara va complir els divuit anys, Robert va demanar al seu mestre que els deixés casar, però ell s’hi va negar. Van haver d’esperar que ella complís els vint-i-un anys perquè, amb la majoria d’edat, no calia el consentiment patern.

Tot el seu talent, la carrera com a concertista de Clara va quedar en un segon pla, ja fos per la seva dedicació a la família formada amb Robert o pels convencionalismes de l’època, que no afavorien que les dones es dediquessin professionalment a un ofici quan havien arribat a l’edat adulta perquè es considerava que la seva professionalització faria que descuidessin “les seves obligacions familiars”. Però quan Robert es va lesionar la mà i no va poder tocar més, Clara va ser qui va estrenar i difondre les composicions de Robert, fins i tot després que ell morís prematurament.