Els treballs d’Hèracles

Aquest llibre és entenedor, informatiu i entretingut.  Està ben narrat i explicat.  Però a la part de la introducció t’he lies, i perds el fil, més endavant, però, quan ja comença la història, te n’assabentes més, i ja comences entendre’l. A més a més, a mi, em va costar recordar els noms, però per sort hi ha un apèndix, que t’ajuda.

A part d’això, també hi ha un còmic. Que t’ajuda.

Jo, recomanaria a aquella gent, que l’hi agradés la mitologia, i que l’entengués.

 

Col·lecció Dual 13 – Els treballs d'Heracles – Editorial Teide

Heracles. Semidiós. Roma Hercules | Zeus mitologia griega, Mitología griega y romana, Ilustraciones mitología griega

 

Marina Lloret

Cultura Clàssica 3r ESO INS. Premià de Mar

La cançó d’Aquil·les

La cançó d’Aquil·les o, més conegut amb el seu nom original ‘The Song of Achilles’, és un llibre de Madeline Miller que narra la vida de Pàtrocle i tot el que l’envolta.

"Stream     The Song of Achilles – Lit Books

Per mi, el llibre es divideix en tres parts:

-La primera part, que va del capítol 1 al 7, explica l’exili de Pàtrocle a Ftia i com aquest passa de ser un príncep a tornar-se una persona desconeguda i sense cap privilegi. Aquí és quan coneix a Aquil·les, fill del rei Peleu i de la nereida Tetis. Entre ells dos, aviat sorgeix una gran atracció i comencen a passar més temps junts.

Misty Mountain Hopp'n — Ah fuck it, The Song of Achilles was cute

“—Aquil·les —el vaig cridar. Es va girar cap a mi amb els ulls plens de frustració i perplexitat airada. Només tenia dotze anys—. ¿Vols ser un déu? —Aquest cop va ser més fàcil.

—Encara no —va admetre, i això va alliberar una tensió de la qual no me n’havia donat, però no el deixaria anar, encara no. Va prémer la palma de la seva mà en la barbeta. Els seus trets semblaven més fins de l’habitual, com cisellats en marbre—. Tot i que si  m’agradaria ser un heroi, d’això sí seria capaç… si la profecia fos certa i hi hagués una guerra. La meva mare assegura que sóc millor, inclús, que Hèracles.”

-La segona part, que va del capítol 8 al 10, explica l’estada dels dos joves amb el centaure Quiró. Tant Pàtrocle com Aquil·les comencen a experimentar amb la seva sexualitat i porten, cada cop, una mica més enllà la seva relació. També aprendran diverses arts, com la lluita o la medicina. Aquest petit viatge acaba amb la crida de Peleu perquè els dos nois tornin a palau.

The Sketchbook — “The way his hair looked in summer sun. His face...

“— No hi ha res que pugui ensenyar-te. Saps tot el que sabia Hèracles, i encara més. Ets el millor guerrer de la teva generació i també de totes les anteriors.

Aquil·les es va posar vermell. No vaig saber si de plaer o de vergonya, o les dues alhora.

—Els homes escoltaran sobre la teva habilitat i desitjaran comptar amb tu per lliurar les seves guerres. —Va fer una pausa—. Que respondràs?

—No ho sé —va admetre Aquil·les.

—Aquesta resposta val pel dia d’avui, però més endavant no serà suficient —va advertir el centaure.”

[…]

“Va obrir els ulls i em va desafiar: 

—Digues el nom d’un heroi que hagi sigut feliç.

Em vaig parar a considerar-ho. Hèracles es va tornar boig i va acabar matant a la seva família. Teseu va perdre al pare i la promesa. Els fills de la nova esposa de Jàson van ser assassinats per la primera. Bel·lerofont va matar a la Quimera, sí, però va acabar tolit en caure del llom de Pegàs, el cavall alat.

—No ets capaç. —Es va incorporar i es va inclinar cap endavant.

—No.

—Ho sé. Mai et deixen ser famós i feliç. —Va enarcar una cella—. T’explicaré un secret.

—Digues-me —M’encantava quan es comportava així.

—Jo seré el primer. —Em va agafar pel palmell de la mà i la va agafar juntament amb la seva—. Jura-ho.

—Per què jo?

—Perquè tu ets la raó. Jura-ho.

—Ho juro —vaig replicar, perdut en l’intens vermell de les seves galtes i el foc dels seus ulls.

—Ho juro —va repetir ell.”

-Finalment, la tercera part i la més extensa, que va del capítol 11 al 33, tracta de la fugida d’Aquil·les a Esciros vestit de dona per evitar ser enviat a la Guerra de Troia. El pla de Tetis és un fracàs i Ulisses el troba. Veient-se obligat a abandonar Deidamia i el seu fill, Aquil·les accepta anar a batallar juntament amb Pàtrocle, tot i saber que el seu destí és morir en plena guerra. Després d’anys d’enfrontaments entre els grecs i els troians, sorgeix un conflicte entre Agamèmnon i Aquil·les. Aquest últim es nega a continuar lluitant, però Pàtrocle fa tot el possible perquè entri en raó i deixi de banda el seu egoisme. Junts arriben a un acord i decideixen que Pàtrocle sortirà amb l’armadura d’Aquil·les, sense lluitar, per provocar por als rivals troians, ja que el campament grec estava sent destrossat i cada dia hi havia més soldats morts. Pàtrocle fa cas omís a les ordres d’Aquil·les i comença a llançar fletxes, que gràcies als déus aconsegueixen impactar en els seus objectius sense que el portador de l’armadura d’Aquil·les sigui ferit. En un moment d’embriaguesa de poder, aquest decideix atacar les muralles de Troia. Hèctor mata Pàtrocle i es produeix el moment més conegut de l’obra: la còlera d’Aquil·les, que torna a la batalla només per donar-li venjança al seu amor, i busca la seva pròpia mort, culpant-se de la mort del que més estimava.

Book Review | The Song of Achilles – ejstories

“Aquella era la primera vegada en nou anys que els troians amenaçaven les portes, les seves empentes mai els havien portat tan lluny en l’esplanada. Si travessaven l’estacada, cremarien les naus, la nostra única via de tornar, l’únic que feia que fóssim un exèrcit i no refugiats. Aquelles eren les circumstàncies demanades per Tetis i el seu fill: els grecs desesperaven i eren prostrats per no comptar amb Aquil·les. Era la prova incontrovertible de la seva valia, però quan tindria suficient? Quan intervindrà?

—Mai —em va contestar quan li vaig preguntar—, no fins que Agamèmnon m’implori perdó o Hèctor en persona irrompi en el  meu campament i amenaci al que m’és estimat. He jurat no fer-ho.

—I si Agamèmnon morís?

—Porta’m el seu cos i combatré.”

[…]

“—Has de fer alguna cosa. Envia els mirmidons. Tramet-me a mi en lloc teu. Vesteix-me amb la teva armadura i jo enviaré els mirmidons. —Aquestes paraules ens van deixar paralitzats els dos. Semblaven que venien dels meus llavis sense que fossin meves, era com si les hagués pronunciat un déu. Tot i això, em vaig aferrar a elles com una persona que s’està ofegant esgota el seu últim alè—. Veus? No hauràs de trencar el teu jurament i els grecs es podran salvar.

Em va mirar fixament.

—Però si no saps lluitar.

—I no hauré que fer-ho! Et tenen tanta por que fugiran quan jo aparegui.

—No, és massa arriscat

—Si us plau. —em vaig aferrar—. No ho és. Estaré bé. No m’acostaré als troians. Estaran amb mi Automedont i la resta de mirmidons. Deixa’m fer-ho. Em vas dir que em concebries qualsevol cosa.”

[…]

“Els rostres dels enemics es van desdibuixar i em vaig desplomar. La sang em va córrer pels dits i també per l’herba. La gent es va dispersar i vaig veure a un home caminar cap a mi. Semblava vindre des de molt lluny i baixar, com si jo estigués en el fons d’un barranc. El vaig identificar. Va ser fàcil amb aquells malucs que sobresortien com la cornisa d’un temple i el seny d’un rostre sever. No va mirar ni un sol cop als homes del seu voltant. Caminava com si no hi hagués ningú altre en el camp de batalla. Venia a matar-me. És Hèctor.” […] “No em pot matar. No ho hauria de fer. Aquil·les acabarà amb ell si ho fa, i ell ha de viure sempre, no ha de morir mai, ni quan sigui vell, ni quan la seva pell estigui tan consumida i rellisqui pels seus ossos com el rierol sobre les pedres del fons. Hèctor havia de viure, perquè la seva vida, vaig pensar mentre retrocedia gatejant sobre l’herba, era la fita final abans que la sang del mateix Aquil·les.”

[…]

“Les meves mans van voletejar en l’aire com aus sobresaltades en un intent de frenar la implacable progressió de la llança cap al meu ventre, però jo era dèbil com un nadó davant la força d’Hèctor, i els palmells van cedir, deixant anar un fil de sang. Em vaig aferrar inútilment a l’asta de fusta quan la punta va travessar la meva última defensa, una pell fina com el paper que va cedir com un murmuri. La punta de la llança em va sotmetre en un foc dolorós tan gran que vaig deixar de respirar mentre una coïssor agònica em consumia tot l’estómac. El meu cap va caure cap endarrere i es va donar un cop en el terra. La meva última imatge d’Hèctor inclinant-se sobre mi i retorçant la llança en les meves tripes com si estigués removent una olla. ‘Aquil·les’ va ser el meu últim pensament.”

Personalment, aquesta versió és molt interessant perquè dona la mateixa importància a la valentia d’Aquil·les que a la de Pàtrocle, posant els dos personatges en el mateix nivell d’importància narrativa, perquè sense l’existència d’un tampoc existiria l’altre. A més a més, també es pot veure d’una manera molt més íntima el tipus de relació que tenien Pàtrocle i Aquil·les.  Visibilitza i normalitza una relació homosexual, el seu creixement i l’experimentació d’aquesta entre dues persones que no tenen cap coneixement sobre l’amor.

Per concloure amb el blog, adjunto un enllaç d’una cançó que està inspirada en el llibre. Aquesta és una petició de Pàtrocle perquè Aquil·les deixi de ser tan vanitós i es disposi a continuar lluitant.

Comenteu si us ha agradat o no La cançó d’Aquil·les!

Núria Serra
Grec 2
IPM curs 2021-2022

Junil a les terres dels bàrbars de Juan-Lluís Lluís

Anna Guitart conversa a Tot el temps del món Canal 33 amb Joan-Lluís Lluís sobre la seva darrera novel·la “Junil a les terres dels bàrbars” Ed. Club Editor 2021. Parlen també de com escriu, de la seva relació amb els personatges i de la situació actual de la llengua.

Llegiu el llibre i mireu què n’han dit!

Ens pot anar bé per aprendre història del llibre, Ovidi i el seu exili, històries del món romà, l’esclavitud i la llibertat …?

The song of Achilles de Madeline Miller

La història de la Ilíada, atribuïda a Homer, encara que escrita el segle VIII aC., segueix tenint un gran èxit als nostres dies. S’han fet innumerables traduccions, adaptacions en tots els formats i també reescriptures.

Avui vinc a parlar-vos d’una d’aquestes reescriptures, La cançó d’Aquil·les (The song of Achilles en versió original) de Madeline Miller. La història està narrada des del punt de vista de Pàtrocle que va ser, segons descriuen autors com Èsquil o Plató, el company, amic i amant de l’heroi Aquil·les, fill de Tetis i Peleu: “havent sabut Aquil·les per la seva mare que si matava Hèctor també ell moriria i que, si no el matava, tornaria a la seva pàtria i allí moriria de vellesa, tingué el coratge d’escollir, i per socórrer el seu amant, Pàtrocle, i per venjar-lo, no solament va morir per ell, ans no trigà a fer-ho.” (Plató, El Convit v. 179 e – 180. Traducció d’Eulàlia Presas)

Pàtrocle, doncs, explica la seva infància quan arriba a Ftia i coneix Aquil·les, l’estada dels dos joves amb el centaure Quiró i, finalment, la guerra de Troia. Tots aquests fets, però, van de la mà amb l’evolució de la relació d’amistat entre els protagonistes, que ràpidament es converteix en una història d’amor. A continuació us deixo un dels meus fragments preferits traduït de l’anglès.

Els seus ulls es van obrir. “Anomena un sol heroi que fos feliç.”
Vaig considerar. Hèracles es va tornar boig i va matar la seva família; Teseu va perdre la seva esposa i el seu pare; Els fills i nova muller de Jàson van ser assassinats per la dona amb qui havia estat abans; Bel·lerofont va matar la Quimera, però va quedar paralitzat per la caiguda des del llom de Pegàs.
“No pots.” Ara seia, inclinat cap endavant..
“No puc”
“Ho sé, mai et deixen ser famós i feliç” Va aixecar una cella. “Et diré un secret”
“Digues.” M’encantava quan es posava així.
“Jo seré el primer.” Va agafar la meva mà i la va sostenir entre les seves. “Promet-ho”
“Per què jo?”
“Perquè tu ets el motiu; m’ho has de prometre”
“Ho prometo” Vaig dir, perdut en el vermell de les seves galtes i la flama als seus ulls.

Per acabar, La cançó d’Aquil·les no només narra la còlera d’Aquil·les, tema principal de l’obra original, sinó també tot el que va fer fruit del seu més profund amor. Us convido a llegir aquesta reescriptura per apropar-vos a la immortal història de la Ilíada. El podeu trobar traduït al castellà.

Aixa Santamaria
2n Batx. Grec

La memòria de l’arbre amb Marta Cava

Avui a l’hora de Català hem sortit al pati i al jardí del costat de la biblioteca de l’institut Premià de Mar i hem fet una activitat de lectura arran de La memòria de l’arbre de Tina Vallès amb la nostra bibliotecària, la Marta Cava, que va ser alumna de llatí de la Margalida quan encara el Cristòfol Ferrer no s’havia fusionat amb el Serra de Marina. Nosaltres tampoc no sabíem que l’AMPA ens ha regalat el luxe de poder tenir una bibliotecària i servei de biblioteca escolar. Avui l’hem començat a gaudir!

Hem parlat i reflexionat sobre la vida i la mort, sobre el fet de fer-se gran i sobre les malalties, sobre les nostres pors i els nostres records, sobre els records de la memòria i del cor. Recordar ve del llatí i vol dir passar dues vegades pel cor.

Al jardí de l’institut tenim molts arbres, però no tenim cap desmai. Ens va fer molta il·lusió descobrir amb la Margalida que el desmai de Vilaverd, realment era el del carrer Narcís Monturiol de Premià de Mar, perquè la Tina Vallès és filla de Premià de Mar i els seus records d’infantesa hi giren al voltant. No tenim però cap desmai! Aleshores l’arbre més proper a la biblioteca és una figuera i hi hem penjat les targetes amb tots els nostres millors records que hem volgut preservar i immortalitzar amb aquesta fotografia d’en Víctor per tal de RECORDAR l’activitat tan maca que hem fet.

Després amb la Margalida hem recordat i valorat l’activitat, a classe ja havíem llegit, comentat i valorat el llibre de la Tina Vallès.

Iván: Li ha semblat curta. Li hagués agradat poder participar més.
Naïm: També li ha agradat, però li ha sabut a poc. S’ha quedat amb les ganes d’aprofundir més.
Edgar: S’esperava més de l’activitat.
Nil: Li han agradat els temes tractats, però li ha faltat temps per aprofundir més.
Jose: Li ha semblat avorrit, una bona idea però mal executada, però li ha agradat molt penjar els records a l’arbre.
Mohamadou: Li ha agradat l’activitat i també escriure el seu record a la targeta i penjar-la a l’arbre.
Nadia: Li ha agradat sortir al pati, fer l’activitat que ha considerat interessant i penjar la targeta amb el record.
Tetiana: L’activitat li ha semblat poc intensa. Voldria fer més coses així.
Swemely: Li ha sabut greu perdre’s l’activitat per tenir classe a l’aula d’acollida.
Marta: Li ha agradat molt l’activitat.
Andrea: Li ha semblat interessant, però se li ha fet curt.
Víctor: Li hagués agradat disfrutar més de l’activitat, però també li ha agradat immortalitzar-la amb les fotografies que ens ha fet.
Megan: M’ha agradat l’activitat, tot i que he hagut d’estar escrivint tota l’estona per fer aquesta crònica de valoració.
Luis: Li ha semblant interessant i l’ha trobada curta.
Dennis: Li ha agradat l’activitat i ha parlat en català.
Lucía: Interessant, però se li ha fet curta tot i que prenia notes per redactar aquesta valoració.
Rida: Li ha semblant molt interessant i li ha fet refrescar molts records d’infantesa al Marroc.
Alejandro: Li ha agradat, però li ha semblat massa curta.
Imad: Li ha sabut greu no haver pogut estar part de l’activitat, però el temps que hi ha estat present li ha agradat.
Emad: Li ha semblat entretinguda i se li ha fet curta. Li ha agradat penjar les targetes amb els records a l’arbre.
Anass: Li ha agradat molt l’activitat i sobretot recordar allò que no vol oblidar mai.
Admed: Li agrada molt que es facin activitats així i sobretot en les circumstàncies actuals de la pandèmia, perquè l’any passat a 4t no va fer cap activitat i també varen llegir La memòria de l’arbre.
Margalida: Ens felicita per haver estat dues hores tan tranquils al pati un dia de fred fent una activitat tan especial.

Entre tots, portem les cadires a guardar i esperem que aviat la Margalida ens sorprengui amb una altra activitat com aquesta, tot i que estem en temps de covid.

Megan i Lucía
Alumnes de Català i Cultura Clàssica de 4t B

Grecia dentro de “El ángel perdido”

En esta larga cuarentena lo mejor puede ser la lectura para evadirnos del largo tiempo que algunos tenemos que pasar en casa. A causa de esto empecé a leer “El ángel perdido”, de Javier Sierra, donde se narra la historia de Julia, una joven con un poder particular: ella es capaz de ver la historia pasada de cualquier objeto que toca. Esto la llevará a vivir varias aventuras con el coronel Allen para salvar a su marido de las manos de unos terroristas que quieren utilizar unas valiosas piedras para poder contactar con los ángeles.

Dentro de este libro se pueden encontrar muchas referencias a la religión y a la mitología, como por ejemplo la que os traigo yo: un fragmento donde comparan el Diluvio con Deucalión.

Fragmento p.136
Portada.

Con esto podemos ver como una gran fuente de referencias de hoy en día, son los libros, prácticamente en cualquier libro se puede encontrar algo que nos lleve a pensar en la mitología, tanto griega como romana.

Jena.