Arxiu de la categoria: Grècia

La cançó d’Aquil·les

La cançó d’Aquil·les o, més conegut amb el seu nom original ‘The Song of Achilles’, és un llibre de Madeline Miller que narra la vida de Pàtrocle i tot el que l’envolta.

"Stream     The Song of Achilles – Lit Books

Per mi, el llibre es divideix en tres parts:

-La primera part, que va del capítol 1 al 7, explica l’exili de Pàtrocle a Ftia i com aquest passa de ser un príncep a tornar-se una persona desconeguda i sense cap privilegi. Aquí és quan coneix a Aquil·les, fill del rei Peleu i de la nereida Tetis. Entre ells dos, aviat sorgeix una gran atracció i comencen a passar més temps junts.

Misty Mountain Hopp'n — Ah fuck it, The Song of Achilles was cute

“—Aquil·les —el vaig cridar. Es va girar cap a mi amb els ulls plens de frustració i perplexitat airada. Només tenia dotze anys—. ¿Vols ser un déu? —Aquest cop va ser més fàcil.

—Encara no —va admetre, i això va alliberar una tensió de la qual no me n’havia donat, però no el deixaria anar, encara no. Va prémer la palma de la seva mà en la barbeta. Els seus trets semblaven més fins de l’habitual, com cisellats en marbre—. Tot i que si  m’agradaria ser un heroi, d’això sí seria capaç… si la profecia fos certa i hi hagués una guerra. La meva mare assegura que sóc millor, inclús, que Hèracles.”

-La segona part, que va del capítol 8 al 10, explica l’estada dels dos joves amb el centaure Quiró. Tant Pàtrocle com Aquil·les comencen a experimentar amb la seva sexualitat i porten, cada cop, una mica més enllà la seva relació. També aprendran diverses arts, com la lluita o la medicina. Aquest petit viatge acaba amb la crida de Peleu perquè els dos nois tornin a palau.

The Sketchbook — “The way his hair looked in summer sun. His face...

“— No hi ha res que pugui ensenyar-te. Saps tot el que sabia Hèracles, i encara més. Ets el millor guerrer de la teva generació i també de totes les anteriors.

Aquil·les es va posar vermell. No vaig saber si de plaer o de vergonya, o les dues alhora.

—Els homes escoltaran sobre la teva habilitat i desitjaran comptar amb tu per lliurar les seves guerres. —Va fer una pausa—. Que respondràs?

—No ho sé —va admetre Aquil·les.

—Aquesta resposta val pel dia d’avui, però més endavant no serà suficient —va advertir el centaure.”

[…]

“Va obrir els ulls i em va desafiar: 

—Digues el nom d’un heroi que hagi sigut feliç.

Em vaig parar a considerar-ho. Hèracles es va tornar boig i va acabar matant a la seva família. Teseu va perdre al pare i la promesa. Els fills de la nova esposa de Jàson van ser assassinats per la primera. Bel·lerofont va matar a la Quimera, sí, però va acabar tolit en caure del llom de Pegàs, el cavall alat.

—No ets capaç. —Es va incorporar i es va inclinar cap endavant.

—No.

—Ho sé. Mai et deixen ser famós i feliç. —Va enarcar una cella—. T’explicaré un secret.

—Digues-me —M’encantava quan es comportava així.

—Jo seré el primer. —Em va agafar pel palmell de la mà i la va agafar juntament amb la seva—. Jura-ho.

—Per què jo?

—Perquè tu ets la raó. Jura-ho.

—Ho juro —vaig replicar, perdut en l’intens vermell de les seves galtes i el foc dels seus ulls.

—Ho juro —va repetir ell.”

-Finalment, la tercera part i la més extensa, que va del capítol 11 al 33, tracta de la fugida d’Aquil·les a Esciros vestit de dona per evitar ser enviat a la Guerra de Troia. El pla de Tetis és un fracàs i Ulisses el troba. Veient-se obligat a abandonar Deidamia i el seu fill, Aquil·les accepta anar a batallar juntament amb Pàtrocle, tot i saber que el seu destí és morir en plena guerra. Després d’anys d’enfrontaments entre els grecs i els troians, sorgeix un conflicte entre Agamèmnon i Aquil·les. Aquest últim es nega a continuar lluitant, però Pàtrocle fa tot el possible perquè entri en raó i deixi de banda el seu egoisme. Junts arriben a un acord i decideixen que Pàtrocle sortirà amb l’armadura d’Aquil·les, sense lluitar, per provocar por als rivals troians, ja que el campament grec estava sent destrossat i cada dia hi havia més soldats morts. Pàtrocle fa cas omís a les ordres d’Aquil·les i comença a llançar fletxes, que gràcies als déus aconsegueixen impactar en els seus objectius sense que el portador de l’armadura d’Aquil·les sigui ferit. En un moment d’embriaguesa de poder, aquest decideix atacar les muralles de Troia. Hèctor mata Pàtrocle i es produeix el moment més conegut de l’obra: la còlera d’Aquil·les, que torna a la batalla només per donar-li venjança al seu amor, i busca la seva pròpia mort, culpant-se de la mort del que més estimava.

Book Review | The Song of Achilles – ejstories

“Aquella era la primera vegada en nou anys que els troians amenaçaven les portes, les seves empentes mai els havien portat tan lluny en l’esplanada. Si travessaven l’estacada, cremarien les naus, la nostra única via de tornar, l’únic que feia que fóssim un exèrcit i no refugiats. Aquelles eren les circumstàncies demanades per Tetis i el seu fill: els grecs desesperaven i eren prostrats per no comptar amb Aquil·les. Era la prova incontrovertible de la seva valia, però quan tindria suficient? Quan intervindrà?

—Mai —em va contestar quan li vaig preguntar—, no fins que Agamèmnon m’implori perdó o Hèctor en persona irrompi en el  meu campament i amenaci al que m’és estimat. He jurat no fer-ho.

—I si Agamèmnon morís?

—Porta’m el seu cos i combatré.”

[…]

“—Has de fer alguna cosa. Envia els mirmidons. Tramet-me a mi en lloc teu. Vesteix-me amb la teva armadura i jo enviaré els mirmidons. —Aquestes paraules ens van deixar paralitzats els dos. Semblaven que venien dels meus llavis sense que fossin meves, era com si les hagués pronunciat un déu. Tot i això, em vaig aferrar a elles com una persona que s’està ofegant esgota el seu últim alè—. Veus? No hauràs de trencar el teu jurament i els grecs es podran salvar.

Em va mirar fixament.

—Però si no saps lluitar.

—I no hauré que fer-ho! Et tenen tanta por que fugiran quan jo aparegui.

—No, és massa arriscat

—Si us plau. —em vaig aferrar—. No ho és. Estaré bé. No m’acostaré als troians. Estaran amb mi Automedont i la resta de mirmidons. Deixa’m fer-ho. Em vas dir que em concebries qualsevol cosa.”

[…]

“Els rostres dels enemics es van desdibuixar i em vaig desplomar. La sang em va córrer pels dits i també per l’herba. La gent es va dispersar i vaig veure a un home caminar cap a mi. Semblava vindre des de molt lluny i baixar, com si jo estigués en el fons d’un barranc. El vaig identificar. Va ser fàcil amb aquells malucs que sobresortien com la cornisa d’un temple i el seny d’un rostre sever. No va mirar ni un sol cop als homes del seu voltant. Caminava com si no hi hagués ningú altre en el camp de batalla. Venia a matar-me. És Hèctor.” […] “No em pot matar. No ho hauria de fer. Aquil·les acabarà amb ell si ho fa, i ell ha de viure sempre, no ha de morir mai, ni quan sigui vell, ni quan la seva pell estigui tan consumida i rellisqui pels seus ossos com el rierol sobre les pedres del fons. Hèctor havia de viure, perquè la seva vida, vaig pensar mentre retrocedia gatejant sobre l’herba, era la fita final abans que la sang del mateix Aquil·les.”

[…]

“Les meves mans van voletejar en l’aire com aus sobresaltades en un intent de frenar la implacable progressió de la llança cap al meu ventre, però jo era dèbil com un nadó davant la força d’Hèctor, i els palmells van cedir, deixant anar un fil de sang. Em vaig aferrar inútilment a l’asta de fusta quan la punta va travessar la meva última defensa, una pell fina com el paper que va cedir com un murmuri. La punta de la llança em va sotmetre en un foc dolorós tan gran que vaig deixar de respirar mentre una coïssor agònica em consumia tot l’estómac. El meu cap va caure cap endarrere i es va donar un cop en el terra. La meva última imatge d’Hèctor inclinant-se sobre mi i retorçant la llança en les meves tripes com si estigués removent una olla. ‘Aquil·les’ va ser el meu últim pensament.”

Personalment, aquesta versió és molt interessant perquè dona la mateixa importància a la valentia d’Aquil·les que a la de Pàtrocle, posant els dos personatges en el mateix nivell d’importància narrativa, perquè sense l’existència d’un tampoc existiria l’altre. A més a més, també es pot veure d’una manera molt més íntima el tipus de relació que tenien Pàtrocle i Aquil·les.  Visibilitza i normalitza una relació homosexual, el seu creixement i l’experimentació d’aquesta entre dues persones que no tenen cap coneixement sobre l’amor.

Per concloure amb el blog, adjunto un enllaç d’una cançó que està inspirada en el llibre. Aquesta és una petició de Pàtrocle perquè Aquil·les deixi de ser tan vanitós i es disposi a continuar lluitant.

Comenteu si us ha agradat o no La cançó d’Aquil·les!

Núria Serra
Grec 2
IPM curs 2021-2022

Grecia dentro de “El ángel perdido”

En esta larga cuarentena lo mejor puede ser la lectura para evadirnos del largo tiempo que algunos tenemos que pasar en casa. A causa de esto empecé a leer “El ángel perdido”, de Javier Sierra, donde se narra la historia de Julia, una joven con un poder particular: ella es capaz de ver la historia pasada de cualquier objeto que toca. Esto la llevará a vivir varias aventuras con el coronel Allen para salvar a su marido de las manos de unos terroristas que quieren utilizar unas valiosas piedras para poder contactar con los ángeles.

Dentro de este libro se pueden encontrar muchas referencias a la religión y a la mitología, como por ejemplo la que os traigo yo: un fragmento donde comparan el Diluvio con Deucalión.

Fragmento p.136
Portada.

Con esto podemos ver como una gran fuente de referencias de hoy en día, son los libros, prácticamente en cualquier libro se puede encontrar algo que nos lleve a pensar en la mitología, tanto griega como romana.

Jena.

Percy Jackson i els Déus de l’Olimp

Salve!

Avui, vinc a parlar-vos sobre la sèries de llibres Percy Jackson & the Olympians, ja que te MOLTA relació amb les clàssiques:  va dels fills dels déus grecs.

Percy Jackson i els déus de l’Olimp és una sèrie de llibres juvenils escrita per Rick Riordan i forma part d’una col·lecció de llibres sobre herois moderns (semidéus). La sèrie de llibres ha estat Best-Seller del New York Times, i fa uns anys, es van fer les pel·lícules dels dos primers llibres (del primer el 2010, i del segon el 2013).

Aquí us deixo una petita la sinopsi de la saga:

La saga compta les aventures de Percy Jackson, fill del déu del Mar Posidó, que haurà d’evitar el ressorgiment de Cronos, rei dels Titans. Cada llibre està basat en diverses aventures dels herois grecs. El primer està basat en les heroïcitats de Perseu. El segon en la història d’Odisseu, la Ilíada. El tercer en Hèrcules i el quart en Teseu. L’últim en Aquil·les.

Percy Jackson i els Déus de l’Olimp és la primera de les sagues del Campament Mestís escrites per Rick Riordan. Té com a protagonistes: Percy Jackson, Annabeth Chase, Grover Underwood, Tyson i Thalia Grace.

El Herois de l’Olimp és la segona part d’aquest món. Aquesta sèrie es centra al voltant d’una profecia, introduïda en l’últim Olímpic (últim llibre de Percy Jackson i els Olímpics), que va predir que 7 semidéus s’unirien per protegir la terra de Gea, la deessa de la Terra, abans que ella es desperti. Gea, per contra, té la intenció de destruir-la. Semidéus, tant del campament grec, el Campament Mestís, i un campament romà acabat de descobrir, el campament de Júpiter, treballen junts per salvar el món de la destrucció per Gea.

I els últims son “The Trials of Apollo” el primer d’aquesta sèrie va sortir fa poc més d’un mes. Aquesta es centra en el déu Apollo, travessant el castig que Zeus l’imposa.

De Percy Jackson s’han fet dos pel·lícules:

Percy Jackson y  el ladrón del rayo

Percy Jackson y el mar de los monstruos

I, hi ha un  rumor que la tercera no es farà, però que sí es farà una sèrie basada en aquest món tan fantàstic. A què espereu per introduir-vos-hi en la seva lectura!

Isra Amazghar

4t ESO Llatí

La mort d’Ulisses, de Petros Màrkaris

baixaEl darrer llibre de l’escriptor grec Petros Màrkaris, La mort d’Ulisses, traduït al català per Joaquim Gestí i Montserrat Franquesa, és un recull d’històries curtes sobre la naturalesa humana. La primera i la darrera estan protagonitzades pel comissari Kostas Jaritos que ha de resoldre dos assassinats vinculats al món creatiu i als egos individuals dels artistes, ja siguin escriptors o directors de cinema. Curiosament, enfront de l’individualisme de les històries que obren i tanquen el llibre, la resta de narracions tenen en comú que els seus protagonistes no són individus sinó comunitats d’immigrants i la seva vida en els països on s’han instal.lat, turcs a Alemanya, grecs a Istambul, albanesos a Grècia… L’autor reflexiona al voltant del fenomen de la immigració a Europa i es posa a la pell de l’immigrant. Turcs que consideren que són alemanys, grecs que defensen Turquia com el seu propi país… i alemanys o turcs racistes i ultranacionalistes que els consideren invasors i els volen fora. Màrkaris fa referència als jueus de la diàspora o als armenis, com a pobles que sovint formen comunitats tancades en països diferents.

Pedro Màrkaris en una visita a Barcelona

És una lectura aparentment lleugera; tanmateix amaga un dels temes més punyents de la història contemporània: els nacionalismes, la immigració, la crisi dels refugiats…

Amants de Grècia, animeu-vos a llegir aquest llibre amb la lectura del primer capítol!

823dcd7da8abe96cec5dfce04f86ea7e (1)
Ulises sin Ítaca Ocho historias griegas de Petros Márkaris cargadas de pesimismo Diario de Mallorca 12.05.2016 | 01:27

[youtube]https://youtu.be/2UajazOCS44[/youtube]