Una altra de les meves troballes d’estiu ha estat PIPEROID, un joc de cilindres de paper amb uns forats prèviament perforats que permeten crear uns originals robots amb articulacions mòbils. Per muntar-los només cal unes tisores per tallar els tubs, connectar-los i fer-ne alguns plecs, sense necessitat de coles ni cintes adhesives. Piperoid ha estat dissenyat per Takashi Tsunoda.
Si voleu una mica més d’informació cliqueu aquí.
La imatge o el concepte que tenim d’un robot és el d’un personatge simpàtic, fet principalment amb peces metàl·liques procedents d’objectes en desús, al qual se li ha donat un aspecte humà i que representa – imaginativament- que pot fer alguna acció, com caminar, parlar, escombrar, fer els deures, … ;0)
Construir-ne un no és una cosa complicada, ja que el podem realitzar amb qualsevol mena de material. Tot s’hi val i tot és qüestió d’imaginació, cosa que mai falta a la canalla i menys quan es tracta de temes o propostes de per si motivadores com aquesta. Vet aquí alguns exemples de robots molt creatius.
Uns robots la mar de divertits fets a partir de llaunes de conserva de Family Fun.
Robots creats a partir de tècniques plàstiques mixtes i materials reciclats. Els trobareu en el bloc Deep Space Sparkle amb una bona documentació del procés seguit.
En el bloc Lilla trobo aquest senzill i creatiu robot. Serà el robot “bombolla de sabó”?
Per aquells que els agraden els robots però que no s’hi posaran mai a fer-ne un, sempre tindran l’oportunitat de comprar-ne un com aquests a la web Nerdbot.
I si us bé de gust, estaré encantada a que amplieu aquest post amb alguna altra web o imatge de robots que hàgiu trobat o realitzat. Feu-ho a través d’un comentari!
Sempre havia associat les llargues tires de grues d’origami a la cultura japonesa, però desconeixia, fins aquest estiu, la seva trista història. Us l’explico: Sadako Sasaki era tan sols una nena de dos anys quan la seva ciutat, Hiroshima, va ser blanc d’una de les dues bombes atòmiques llançades per l’aviació americana durant la segona guerra mundial. Ella vivia a poc més d’un kilòmetre de l’epicentre i va anar creixent sana fins que als onze anys va emmalaltir de leucèmia, igual que altres nens, conseqüència d’aquella terrible bomba. La seva millor amiga, Chizuko, li va explicar una llegenda que deia que si aconseguia fer 1000 grues de paper els deus li concedirien un desig. Chizuko li va regalar la primera grua de color daurat i Sadako no va parar de fer grues i més grues amb tot tipus de papers, amb l’esperança de poder tornar a córrer. Però la mort va ser massa ràpida i va arribar abans que fes les mil grues. Sadako només tenia dotze anys.
En el Parc de la Pau d’Hiroshima una estàtua recorda a Sadako i a tots els nens i nenes que van morir per les bombes. Al seu voltant, unes cabines de vidre recullen centenars de penjolls de 1000 grues de paper fetes per nens i nenes de tot el món demanant la pau al món. Ah! no us he dit que els companys d’escola de Sadako van completar les 356 grues de paper que li’n van faltar per arribar al miler tot i no poder fer possible el seu desig.
Com ja he comentat en alguna altra ocasió tinc una especial atracció per coses petites i senzilles – per molta gent insignificants- a les quals hi trobo una bellesa o un toc artístic que no sempre se’ls ha donat intencionadament. Un d’aquests objectes (un de tants) són les capses de llumins que, no sé per què ni com, vaig arreplegant de la majoria de llocs que visito i de les que ja en tinc una petita col·lecció.
He anat trobant coses molt interessants que fan d’una capseta de llumins un objecte d’art sensible i delicat, com aquest projecte, anomenat Matchbox, que es va posar en marxa fa uns anys a Sydney i que consistia en col·locar les capses decorades, amb missatges, imatges o petits jocs, en llocs inesperats de la ciutat per ser trobades per gent anònima com si es tractessin de petits tresors. Una proposta divertida i màgica, no creieu?
Via Bandelle
Seguint amb la idea de contenir un joc, què us sembla aquestes vuit capsetes de llumins alemanyes, d’estil vintage, que guarden un petit zoo de fusta?
Via Daddytypes.com
I aquesta, amb gran petita col·lecció de minúsculs objectes?
De Trevira
La proposta d’ Axelle Delafolie és la d’utilitzar les capses de llumins com habitacle de dos petits ocellls de paper maché que anomena: “boites a pious” . Les trobareu a la seva web dins la pestanya de papier mâche. Una delicatesse, oi?
Per últim, una imatge d’un bell projecte artístic, també anomenat Matchbox, exposat el passat mes de març en el Museu Contemporani d’Art de Ceret : llibres d’artista dins de capses de llumins, portat a terme per l’editor plàstic Richard Meier.
Sabeu que les bosses de plàstic transparents amb tanca zibloc que solem utilitzar per portar un entrepà, congelar aliments o classificar objectes també poden ser una eina perfecta per algunes activitats creatives o científiques? Mireu, mireu les següents utilitats:
1- Per tenyir fàcilment de color pasta alimentària i poder-la classificar, seriar, fer collarets, polseres, penjolls, cortines i quantitat de coses més. A Skip to my lou trobareu tota l’informació de com fer-ho.
2- Per descobrir un color secundari a partir dels seus corresponents primaris. La imatge, de Childhood 101, mostra el procés i el resultat de barrejar pintura o colorant vermell i groc (+ crema d’afaitar).
3- Per aconseguir efectes de marbrejat amb pintures de colors i oli corporal als quals es poden afegir altres elements opcionals com purpurines. La proposta és de Frugal Family Fun.
Us heu trobat alguna vegada amb un parc públic com aquest al mig d’una ciutat? Un parc que en comptes d’un terra de sorra o de plaques toves el tingui d’aigua, amb sortidors i petites estructures , on els més petits puguin passar una bona estona durant els xafogosos dies d’estiu remullant-se i jugant amb l’aigua. Vaig ensopegar amb ell a Tòquio i estaria bé que en prenguéssim nota, no creieu?. Em pregunto, però, que deu passar amb ell a l’hivern, potser es converteix en una pista de patinatge sobre gel? Aquests japonesos segur que han pensat amb una alternativa…
Passar un dia a Visa pour l’Image, Festival de Fotoperiodisme de Perpinyà, es poder gaudir al límit de la bellesa de la fotografia, que narra vivències, sovint dures, insòlites o curioses de qualsevol lloc del món, realitzades pels fotògrafs més reconeguts del planeta. Hi ha exposicions que t’impressionen o et captiven per la història que representen , altres per aspectes més tècnics com la composició, la llum, el color, … i altres simplement per la seva bellesa.
Aquest any em “quedo” amb l’exposició del fotògraf Olivier Föllmi: “La saviesa de la humanitat”, una exposició de fotografies, fruit dels seus viatges per tot el món, acompanyades de textos seleccionats per Danielle Föllmi amb reflexions de grans i savis mestres de totes les cultures. Aquesta mostra forma part d’un projecte humanitari que compta amb el suport de la UNESCO i que intenta transmetre un missatge de pau i de reflexió. M’agrada aquesta idea d’associar una imatge a un pensament, la considero una activitat molt didàctica que alguns/es ja treballem a les aules.
Aquí teniu un vídeo amb un gran recull de fotografies de Föllmi, algunes d’elles exposades a Perpinyà:
I si us ve de gust aprofundir una mica més, entreu a la seva web o al seu bloc:
Quan feu un regal, a què li doneu més importància: al propi regal o a l’embolcall? En la nostra cultura occidental, el paquet sovint té la funció d’ocultar el regal, que és el que més es valora, però en la cultura japonesa la significació és molt diferent: no és l’interior el que veritablement compta, sinó la manera de presentar-lo, ja que aquesta expressa allò que sents per la persona a qui li ho ofereixes. Embolicar segueix sempre una lenta i precisa cerimònia que es converteix en tot un art, anomenat tsutsumi. Si el que s’utilitza és paper, aquest es doblega una i una altra vegada de tal manera que es converteix en un perfecte origami i si es tracta d’un mocador de roba (furoshiki) el regal adquireix encara un significat molt més important.
Keiko Ota a http://www.madmuseum.org
De: http://otakuhime.blogspot.com
Afegeixo aquesta foto, que és una mena de barreja d’aquest dos tipus d’embolcall: el meu furoshiki ( a dins de la capsa) en el moment que l’embolicaven amb infinitat de plecs en totes direccions. Tot un agradable espectable , si no tens pressa … que era el cas.
Tanabata, que significa Festival de les Estrelles, és un dels molts festivals que se celebren durant l’estiu al Japó. La llegenda explica que Isayoh, la princesa teixidora, i Memomaru, el pastor de les estrelles, s’enamoraren tan profundament que descuidaren les seves feines: el pastor va deixar que les estrelles s’escampessin pel cel i la princesa va deixar de teixir pel seu pare, que era el Rey Celestial. Aquest, enfurismat, va separar la parella un a cada costat del riu i només va permetre, gràcies a les llàgrimes i el desconsol de la seva filla, que es veiessin un dia a l’any. Aquest dia, en alguns llocs el 7 de juliol i en altres el 7 d’agost, es recorda la llegenda penjant tires de colors pels carrers, moltes d’elles amb desitjos.
De : http://www.flickr.com/photos/pdmd/
De: http://www.flickr.com/photos/enggul/
