Per poder treballar bé necessitem calma. Ja sé, per experiència, que és el més difícil d’aconseguir. Que, donades les circumstàncies, s’ha fet gairebé utòpic. Per això mateix, cada vegada es fa més necessari. Em resten poques certeses en aquest camí i, ja que se’m pregunta, per enèsima vegada, m’explico:
Sense calma, la nostra mirada no pot reparar en les necessitats dels nens, no hi haurà temps per escoltar-los, per veure els seus ulls, per reflexionar ni per deixar que ens sorprenguin. Sense calma no podrem ajudar a ser, a cercar la felicitat. En canvi, si prioritzem aquests fins, farem l’impossible per apropar-nos-hi.
El repte de saber i de fer en el procés d’ensenyament-aprenentatge té molt poc a veure amb sostenir un discurs, com en altres àmbits. Fins i tot des del punt de vista filosòfic o ètic, aquest petit detall és el que afavoreix la distància entre semblar i ser.
Humilment penso que allò que sempre manca és afavorir les condicions materials i ideals (humanes) per poder portar a terme els fins.
Si reconocemos los problemas de la gente creativa y comprendemos las razones que los albergan, veremos que no es tan difícil trabajar con ellos. El maestro verdaderamente creativo no trabaja para mantener su status o alcanzar una posición de poder; no tiene ningún deseo de ser director o subdirector. Él trabaja para vivir consigo mismo: la libertad para crear es su mayor recompensa. A veces preferirá trabajar solo e imprimir su propio ritmo de trabajo. La mente necesita un período de incubación, un período de inactividad, para fraguar las ideas. Dado que la creatividad requiere una mente divergente, podemos esperar que el maestro creativo expresará ideas que difieran de las nuestras y de las prácticas docentes ratificadas por los años.
E. P. TORRANCE Education and creative potential. University of Minnesota, 1963.
Per què no interessa la veu dels mestres? Caldria analitzar tots els factors, però considero que els diversos sectors econòmics, socials, polítics, acadèmics… reclamen una “actualització” de l’educació “pret a porter”, no una nova concepció de l’ensenyament més profunda i democràtica.
De nuevo leo artículos en la prensa sobre educación. De nuevo las anteojeras, las medias verdades que disimulan mal los propios intereses, los paupérrimos enfoques dicotómicos.
A ver, señores. ¿Tener una erudición considerable sobre una materia o contenidos garantiza que se sepan transmitir, que se disponga de habilidades metodológicas, de recursos siquiera para llevar una clase?
Por otra parte, ¿tener una erudición considerable sobre pedagogía, metodología, tecnologías del aprendizaje, etc., garantiza que se sepan llevar a la práctica, que se adapten a la realidad concreta?
Que no es A o B, señores, sino A + B + C + D…
¡Menos debates sesgados de supuestos expertos y más medios para la educación!
No vaig aconseguir entendre ni tan sols la frase més breu, aparentment claríssima. Però el remolí girava, l’irradicable indici d’un món nou per a mi en profunditat. Vaig fer-me el jurament d’intentar-ho un altre cop. I un altre. Aquesta és la qüestió. Dirigir l’atenció de l’estudiant cap al que, al principi, excedeix la seva comprensió, però que gràcies a la seva altura i fascinació irresistible l’atraurà. La simplificació, l’anivellament, l’edulcoració que ara prevalen arreu excepte en l’educació més privilegiada, són criminals. Són fatalment condescendents amb les capacitats desconegudes de dintre nostre. Els atacs a l’anomenat elitisme amaguen una vulgar condescendència: envers tots aquells considerats a priori incapaços de res de millor. Tant el pensament (en forma de coneixement, de Wissenschaft, d’imaginació) com l’amor ens demanen massa. Ens humilien. Però la humiliació, fins i tot la desesperació davantg la dificultat –t’hi has barallat tota la nit i l’equació continua sense resoldre, la frase grega sense comprendre- poden alleujar-se amb la sortida del sol.
Errata. Una vida a examen. GEORGE STEINER. Proa, Barcelona, 1999
La millor defensa que podem fer de l’escola pública és la feina ben feta. Considero que l’escola de la nostra època pateix un síndrome d’hiperactivitat determinat per tres factors:
-Els diversos organismes i institucions públiques i privades troben a l’escola l’estructura ideal per portar a terme (amb el treball dels mestres, que deixen de fer el seu o al menys de la manera que voldrien i necessitarien els seus alumnes) tot tipus d’iniciatives i projectes.
-La manca de criteri que permeti analitzar les necessitats educatives i les possibilitats de desenvolupament de l’alumnat, i la manca de capacitat o voluntat per donar prioritat al que és fonamental en la nostra tasca docent. No triar és, potser, la pitjor manera de triar.
-Els canvis polítics i socioeconòmics, amb les característiques específiques del nostre país, fan que ens veiem molt condicionats a l’hora d’establir aquestes prioritats pedagògiques que tothom hauria de defensar.
Tinc molts dubtes i poques certeses, però fa temps que considero que la innovació educativa ha de sorgir de l’aula i el treball de l’aula s’ha de respectar per damunt de tot. Respectar el seu ritme, les seves dinàmiques… Per això, la consideració del mestre com a mediador essencial ha de guanyar pes específic dins de cada escola i en el sistema en general. Les noves tendències a l’hora de promoure equips directius no coadjuven en aquest sentit.
Com veieu, no només dic no a l’escola hiperactiva. Dic sí a una altra escola que haurà d’obrir-se camí tard o d’hora. Tenim molt a dir i molt a fer, però no pas deixant en mans dels altres les coses, sinó prenent la iniciativa i aprofitant els intersticis de llibertat que encara tenim per canviar petites grans coses. Comencem per parlar dels nens a les reunions i de les iniciatives, les experiències i satisfaccions que miraculosament encara ens donen els nostres alumnes a cada classe. Comencem per debatre aquestes qüestions, prenent acords per tal de construir veritables línies d’escola, per poder expressar als equips directius i a l’administració educativa el que volem.
Què entenem per una escola de qualitat? Si ho tenim clar, podrem lluitar per defensar-la, juntament amb tota la comunitat educativa. Si anem a remolc, sense brúixola i amb un cel sense estrelles, FEM DELS NOSTRES ALUMNES LES ESTRELLES I DEL NOSTRES CRITERIS LA BRÚIXOLA!
NO A LES RETALLADES!
[youtube width=”500″ height=”350″]http://www.youtube.com/watch?v=WZ3BWVR76s0&feature=related[/youtube]
