Per poder treballar bé necessitem calma. Ja sé, per experiència, que és el més difícil d’aconseguir. Que, donades les circumstàncies, s’ha fet gairebé utòpic. Per això mateix, cada vegada es fa més necessari. Em resten poques certeses en aquest camí i, ja que se’m pregunta, per enèsima vegada, m’explico:
Sense calma, la nostra mirada no pot reparar en les necessitats dels nens, no hi haurà temps per escoltar-los, per veure els seus ulls, per reflexionar ni per deixar que ens sorprenguin. Sense calma no podrem ajudar a ser, a cercar la felicitat. En canvi, si prioritzem aquests fins, farem l’impossible per apropar-nos-hi.
El repte de saber i de fer en el procés d’ensenyament-aprenentatge té molt poc a veure amb sostenir un discurs, com en altres àmbits. Fins i tot des del punt de vista filosòfic o ètic, aquest petit detall és el que afavoreix la distància entre semblar i ser.
Humilment penso que allò que sempre manca és afavorir les condicions materials i ideals (humanes) per poder portar a terme els fins.