LLENGUA I LITERATURA CATALANES

Un llibre publicat per la Institució Alfons el Magnànim, Centre Valencià d’Estudis i Investigació, que és en en realitat un resum   de la tesi  doctoral d’Abel Soler, posa de manifest que la  novel·la cavalleresca Curial e Güelfa, un clàssic  anònim  de la literatura europea del segle XV,  va ser escrita per Enyego d’Àvalos (1414-1484), un cavaller nascut a Castella, però criat  des dels 7 o 8 anys a València,  traslladat a Itàlia ja adult  i italianitzat culturalment gràcies a haver viscut entre preceptors humanistes. El llibre d’Abel Soler, una coedició  amb  Publicacions de la Universitat de València (PUV) i            l ‘Institut d’Estudis Catalans (IEC) disponible en la web del Magnànim, va ser  presentat en el Col·legi Major Rector Peset con la presència  de l’autor, de Josep Lluís Canet (de PUV) i  del president de l’IEC, Joandomènec Ros.

La filòloga i medievalista Lola Badia rebat la tesi de la Universitat de València. Afirma  que cal que hi hagi un document que ho provi. Article a l’ARA ( 3/2017)   Dir el nom de l’autor de ‘Curial e Güelfa’ “és gratuït i acientífic” Considera que la maniobra de la Universitat valenciana és un pas més en l’obsessió per demostrar la valencianitat de Curial e Güelfa, “un ingenu propòsit d’apropiació provinciana”, diu. Per a ella és evident que “l’obra es deu a la cultura de l’entorn del Magnànim però era marcadament internacional, amb una llengua de cultura, prestigiada, alta”. “El català del Curial és el millor del de Catalunya i de València, una llengua volgudament supradialectal”,

Una gran poetessa, especialista en literatura i feminista,  ha parlat avui als nostres alumnes de 2n de Batxillerat d’escriptores, vivències literàries personals i, al capdavall, de  cultura. Un gran honor i  autèntic plaer haver pogut participar d’aquesta xerrada.

Després  amb ella, el poeta-cièntific Joan Durà com a referent de l’Idibell, el regidor  d’Educació i d’altres persones lligades a l’ajuntament de l’Hospitalet que fan possible el nostre Tàndem hem inaugurat l’obra DNA, Desxifrant el nostre codi de barres, realitzada  el curs passat per alumnes de la branca científica de 4t d’ESO i 1r de Batxillerat i alumnes de la modalitat artística de 1r de batxillerat.

Després d’una breu intervenció de la directora Adela Barreda, els alumnes de Batxillerat Jordi (1r Humanístic) i  Javier i Carla (de 2n Humanístic i Artístic)  han llegit uns poemes de Marta Pessarrodona, Joan Durà i David Jou. I l’exprofessor Aleix Diz, col·laborador dels projectes del Tàndem,  ens ha llegit un poema seu.

Un cop més l’institut Bellvitge agermana ciències i lletres.

El poema de Marta Pesarrodona que va llegir la Carla es diu AS TIME GOES BY del recull Memòria ( 1979), fa així: 

Uns ocells més grossos dels que estem avesats

escorcollen la gespa del jardí.

És un matí d’hivern amb una mica de sol pietós.

Rere la finestra, la tebior de la cambra

podria confondre’m de dates.

La memòria només ens mostra el que podem abastar

i és bo, sovint només és bo, el record.

Vestim la nostra millor roba de normalitat

i, fora, ningú no ens mira fent-se preguntes.

Hi ha, però, l’hivern, la preocupació constant

de trobar al jardí, més ocre que verd,

alguna cosa per seguir; l’escalf d’un petit sol.

Res no ens pot enganyar, ni la tebior de dins,

ni trobar un bocí, ni plorar una estona.

“La poesia, per a mi, és una mena de striptease”                                                    (“Nota preliminar” a Vida privada)

La  poetessa, narradora i crítica literària Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941) ens parla d’algunes escriptores, l’obra de les quals coneix molt bé: Virginia Woolf , Maria Aurèlia Capmany i Mercè Rodoreda.

La seva  obra poètica s’inicià amb el recull Primers dies de 1968 (1968), seguit de  Setembre 30 (prologat per Gabriel Ferrater, 1969), Vida privada (1972), Memòria (1979) i A favor meu, nostre (1981), que aplegà, amb la incorporació de poemes inèdits, a Poemes 1969-1981 (1984). Posteriorment ha publicat Berlin suite (1985), Homenatge a Walter Benjamin (1988), Tria de poemes (1994), L’amor a Barcelona (1998), l’antologia Poemes 1969-2007 (2008) i Animals i plantes (2010). La seva poesia és realista i  sense artifici retòric aparent, sovint sentenciosa i irònica sol néixer de la meditació o del record.

Ha publicat diversos Retrats de dones destacades, sobretot en l’àmbit de la literatura: Maria Aurèlia Capmany (1996), Federica Montseny (1998), Mercè Rodoreda: un retrat (2003), sobre la qual ha publicat també Mercè Rodoreda i el seu temps (2005), Caterina Albert (2005), a més de Donasses (2006), que aplega semblances de Dolors Monserdà, Montserrat Roig i altres.

Ha estat lectora d’espanyol a la Universitat de Nottingham el 1986 i ha coordinat la Comissió Internacional per a la Difusió de la Cultura Catalana, dependent del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Té diversos treballs sobre Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury, i ha traduït  Susan Sontag, Doris Lessing, Erica Jong, Simone de Beauvoir i Marguerite Duras.

I sempre present, en la seva obra i la seva vida,  el compromís feminista. El 1997 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Els alumnes de 3r d’ESO han fet un petit treball a  partir de cites de llibres de Maria Aurèlia Capmany. El resultat ha estat exposat per tal que tots puguem conèixer  una mica  aquesta escriptora polifacètica, activista cultural, lluitadora antifranquista  i  sempre feminista en els  100 anys del seu naixement.

                            “…perquè no n’hi ha prou d’evitar la destrucció: cal construir si no es vol desaparèixer.”  Serra d’Or, 1983.

Twitter  Conté informació sobre tots els actes que se celebren arreu del país, conferències, tertúlies, exposicions…

“Havia descobert que la llei no serveix per fer justícia, sinó per justificar la   força de l’amo.”  Quim, Quima,   1971 

“LES CONQUESTES D’AQUEST MÓN NO LES FARÀS AMB LES CAMES SINÓ AMB EL CAP”.  Cartes impertinents de dona a dona, 1971

Especialment el #DiadelesEscriptores demanem  que totes les dones puguin fer sentir la seva veu, sense amagar-se, ni posar-se pseudònim.

Ella es deia Caterina Albert, autora de Solitud.

Diguem-li pel seu nom, i no pel que va haver de fer servir per  publicar la seva obra sense temor a crítiques o rebuigs.

A EL TEMPS revisen l’obra de 7  veus femenines significatives de la nostra literatura a partir de cinc articles i dues entrevistes publicades  amb motiu d’aniversaris, premis o reedicions.

Set escriptores en llengua catalana per recomanar el #DiaDeLesEscriptores

   ARGUMENT

Història de Mila, òrfena i mancada d’afecte, recollida per uns oncles i que es casa per tenir companyia amb Matias, home feble i gandul mancat d’apetències sexuals. Després de la venda de la casa familiar segueix a contracor el seu marit a qui ha estat concedida la feina d’ermità de muntanya ( a ella no li agrada l’ofici) Allà coneix el pastor Gaietà, home bondadós i savi que es converteix en el seu guia i protector. També l’acompanya el rabadà Baldiret, fill de la masia propera, amb qui sublimarà les seves ànsies maternes.

L’adaptació al nou espai, sota la mirada de Sant Ponç, el patró, resulta feixuga. Ella vol suplir l’absència de Matias amb la voluptuositat de la neteja ( vol imposar un nou ordre personal a l’entorn). La frustració afectiva i sexual amb Matias junt amb la davallada econòmica que suposa la festa de S. Ponç i la renúncia  a la possibilitat d’amor sexual amb Arnau ( hereu de la masia) perquè prefereix la companyia amorosa del pastor, que resulta ser un vell, provoquen en Mila un estat malaltís i depressiu. Coneixedor d’aquest estat el pastor intenta desensopir-la ( amb l’excursió al Cimalt i contant-li les seves llegendes) Però tot això només augmenta el desencís perquè el pastor no pot correspondre als seus sentiments.

L’amistat de Matias amb l’Ànima ( caçador furtiu malèvol i temut pel pastor) no fa més que incrementar el distanciament entre el matrimoni. La soledat i frustració  de Mila després de la mort del pastor causada per l’Ànima serà total. La gent de la masia la rebutja per les calúmnies de l’Ànima. Aquesta viola brutalment la Mila, cosa que provocarà la seva presa de consciència i la decisió de deixar l’ermita i el marit per assumir un nou destí, sola i sense por, amb voluntat pròpia.

PERSONATGES

Com a resposta a la crisi de la novel·la de fi de segle, els Modernistes es concentren en l’itinerari d’un personatge. Per això la Mila és l’únic personatge rodó de la novel·la                 ( complexitat  i profunditat psicològica, evolució).

Els altres estan construïts entorn d’una idea, són inamovibles. Matias, Baldiret i Arnau són secundaris i els altres són figurants ( família del mas, Rector, pagesos, dones feineres, multitud) apuntats tan sols ( individu/massa)

La seva presentació alterna la forma directa ( per la narradora o un altre personatge – sovint Mila ) o indirecta ( com actuen , què diuen) No es detallen gaires trets físics, només els molt definidors ( ulls, dents )

Entre els personatges s’estableixen contrastos en relació a la dualitat còsmica Bé/Mal. En el costat del Bé hi ha el Pastor i la Mila, en el del Mal en l’Ànima i Matias.                               ( evolutivament la Mila segueix el mestratge del Pastor i Matias el de l’Ànima)

Bé (Pastor-Mila) espiritualisme, saviesa, activitat, individu, paraula, progrés, tendresa, feminitat, dinamisme, consciència, bellesa, llum, diví, apol·lini, VIDA.

Mal (Ànima-Matias) materialisme, niciesa, passivitat, massa, mudesa, immobilisme, violència, masculinitat, abúlia, inconsciència, lletjor, foscor, demoníac, dionisíac, MORT.

Pel que fa a la relació entre personatges és cabdal l’establerta per al Mila amb el món masculí que l’envolta.

Mila-Pastor: filial / paternal – adolescent  / madur – aprenenta / mestre – xaia / pastor – sexuada/ asexuat

Mila-Matias: treballadora/gandul – desperta/ adormit – inquieta / indiferent

Mila-Ànima: desig sexual / desig animal – sensualitat / violència – persona / bèstia / xaia / llop  –  conill o llebre / caçador

Mila-Arnau: dona / home  – por/ desig

Mila-Baldiret: mare / fill

PASTOR– ( Gaietà – gaiata és un basto que usen els pastors) Nom simbòlic ( guia d’ànimes)

Físic: és un homenet remirgolat, baix i prim, barbamec ( antítesi d’un mascle com l’Arnau) Té una mirada ampla, calda, devota, infinita.

Circumstàncies biogràfiques: vidu sense fills per adversitat. Connecta amb la Mila, òrfena, malcasada, amb anhels maternals. Ella troba en ell la figura paternal, l’amic, el confident, el còmplice, el mestre, el poeta ( l’ARTISTA) Esdevé el seu model ( encaixa plenament amb els postulats modernistes – artista messiànic, individu superior nietzscheà)

El que més el singularitza és la seva verbigàlia ( xerrameca, do de paraula), li dona domini de la realitat ( reordena el caos) Aquest do contrasta amb la manca de paraula de l’Ànima i Matias i forma part de l’aprenentatge de la Mila que haurà  d’adquirir veu pròpia.  Respon a la defensa de la inspiració i espontaneisme de la Teoria de la Paraula Viva maragalliana d’arrel romàntica ( en contrast a la paraula apresa noucentista).

El pastor té una relació ecològica amb l’entorn que contrasta amb la indiferència del Matias i l’actitud destructora de l’Ànima. Per últim, és l’individu despert en contrast a la massa estulta i nècia ( adormida, i insensible, vulgar i grollera com veiem a la festa) La intel·ligència oposada a l’instint.

L’ÀNIMA: contrafigura del pastor, el mal. El caracteritzen dues frases que diu sobre ell el pastor:

• És la cosa més roïna de la muntanya.
• Té més pòsits de bèstia que de persona.

Animalització del personatge: ulls mig closos com dos insectes, ulls de boc, de llop cerver, dents blanques i feridores, genives rogenques, nou de coll punxeguda, front llargarut, extremitat amb grapes peludes, potes de bogiot o mico. Profereix exclamacions guturals, la seva veu i respiració són de fera i la seva dicció vacil·lant, afàsica (tret deshumanitzador).

Es dedica a la caça ( és lladre, jugador, assassí i violador) Sempre porta un ganivet                 ( com un punyal), símbol de virilitat agressiva.

A partir del c. III és present a tots els altres de forma directa o referencial (senyal d’amenaça i assetjament). Dins de la iconografia modernista i en contrast amb el pastor, l’Ànima és el subhome (l’estadi més primitiu de la massa).

L’enfrontament entre el mal i el Bé es materialitza en termes eròtico-sexuals.

MILA: El despertar de la consciència. Aquesta és una novel·la de formació i això justifica els pocs detalls biogràfics de la Mila ( fins c. XII) Del físic l’únic que destaca és els ulls         ( verds, grans, nets, cristal·lins, oberts, encantats). És una dona de bon veure.

En un principi no té decisions pròpies, depèn del marit, és poruga, insegura, inestable emocionalment, cega, inexperta, ingènua. Després accepta el mestratge del pastor  i s’aventura pel nou entorn tot i les malfiances del principi.

Seguidament mira d’adaptar el medi a la seva mesura ( Neteja) i compta amb el vist i plau del mestre.  En l’ascensió al Cimalt vol ser com el pastor ( per això confon els seus sentiments per l’home). El rebuig sexual d’ell i saber  la seva edat la porten a qüestionar-lo a ell  i les seves llegendes. Posteriorment, després de la desaparició física de l’home, ja podrà fer el seu camí en solitari.

Al final, els trets que la caracteritzaven s’han subvertit: ara és conscient, hi veu i no té por.

MATIAS: és com un animal sense zel. És evident la seva incomunicació i indiferència, tant a nivell verbal com sexual. Respecte a ell la Mila experimenta una evolució:  afecte,  consideració,  paciència,  resignació, menyspreu, abominació.

La bossa de tabac, les carns toves indiquen impotència sexual. És feble, covard, somnolent, gandul, insensible, indiferent ( adormit) Antítesi del vitalisme nietzscheà.

ARNAU: Descrit al c. V apareix al VII i mostra atracció per  la bellesa primaveral de Mila; pren rellevància al X en què se n’enamora.  Té ulls penetrants, llavis molsuts i vermells, encesos; és jove – acabat de quintar – sa i ben plantat; té una promesa a la qual deixa per Mila.  La dona, però, no s’hi lliura per por al sexe.

BALDIRET: nen de 8 anys. Simbolitza l’anhel maternal de Mila. És el primer “deixeble” del pastor.

Lasetmana  té lloc del 7 al 16 de setembre de 2018.

És la festa de tots els que estimem la lectura en català: lectors, llibreters, editors, autors…ens esperen a la plaça de la Catedral amb moltes activitats al voltant del llibre. lectura. Enguany el Premi Trajectòria reconeix la tasca del llibreter Guillem Terribas per: “el seu incansable activisme cultural, la seva llarga trajectòria com a llibreter de referència i la seva clara voluntat de promoció, difusió i defensa de la cultura catalana.”

 CATERINA ALBERT I PARADÍS ( VÍCTOR CATALÀ)

L’Escala, 1869-1966)  

– Nascuda a L’escala, poble mariner i pescador, tot i que la família Albert eren terratinents ( i això explica el seu llenguatge muntanyenc) Pare liberal i federalista, es va haver d’exiliar. La noia fou pujada per l’àvia ( mare malalta), dona forta i poc cultivada, però gran explicadora d’històries, font d’inspiració de la futura escriptora.

-Es va formar en llibertat, però molt tancada a casa; de formació autodidacta, s’afeccionà pel dibuix i l’escriptura des de joveneta ( una mestra i un pintor i la seva filla la van ajudar) Aprenentatge anàrquic, reclosa en ella mateixa.

-Publicà els primers textos – poemes que no s’han trobat – a l’Esquella de la Torratxa amb el pseudònim de Virgili d’Alacsel ( anagrama de l’Escala) i va escriure el primer drama rural, Parricidi, als 14 anys – inclòs a Drames rurals, 1902, probablement retocada.

-Quan hagué de fer dol per la mort del seu pare, a més d’encarregar-se del patrimoni, el seu únic lleure fou el conreu de la literatura. L’art fou el seu refugi. Viatjava a Barcelona i hi feia llargues estades ( li agradava el teatre) Amb un matrimoni amic va visitar alguns països europeus. Organitzà un museu amb les troballes de les excavacions d’Empúries.

– Des de principis de segle publicà poemes , època de gran febre creadora, d’estil maragallià ( Lo cant dels mesos, 1901); 4 monòlegs en vers a la manera guimeraniana, contes recollits a Drames rurals el 1902, Ombrívoles el  1904 i Caires vius el 1907 i una novel·la el 1905, Solitud. Ja des de 1907 viurà la seva marginació amb el Noucentisme.

– L’any 1898 fou premiada als Jocs Florals d’Olot pel poema Lo llibre nou ( publicat a La Veu de Catalunya  i el monòleg La infanticida, on trobem alguns elements de Solitud. La cruesa del monòleg provocà un gran escàndol en saber-se que l’autora era una dona. Ella, dolguda, decidí de no signar mai més amb el seu nom. Lo cant dels mesos el signà amb el nom del protagonista d’una novel·la que estava escrivint, Calze d’amargor,  i mai no acabà.

Georges Sand, George Eliot, Currer, Ellis, Fernan Caballero, les germanes Brönte i Cecilia Böhl de Faber també usaren pseudònims masculins. Molts autors han usat pseudònims per afany de dissociar públicament activitats i ocupacions, però gairebé cap no va prendre nom femení tret d’alguns del s. XVIII que escrivien novel·letes sentimentals.

-Els poemes Lo cant dels mesos no foren gaire ben acollits per la crítica, però meresqueren un elogi de Maragall ( la considerava “ferida pel llamp del geni” ) i provocaren l’inici de la relació epistolar entre ambdós. La mateixa autora li desvetllà la seva autèntica personalitat.

-L’expectativa augmentà amb Drames rurals, molt ben rebuts per Pin i Soler.

-De 1918 a 1921 la revista Catalana va treure Un film ( 300 metres) publicada sencera el 1926. El 1920 va publicar el recull de narracions La mare Balena i el 1930 Contrallums.

– La guerra civil ho trasbalsà tot. Caterina Albert no veié amb mal ulls el franquisme i publicà en castellà Retablo (1944). Ben aviat, però, adopta postures inequívoques de defensa del català i contra la pobresa cultural de la postguerra. Publicà el llibre de records Mosaic (1946) i els reculls Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951) També aquest any es van publicar les Obres Completes.

–Els Drames rurals publicats a Joventut foren il·lustrats per ella mateixa ( concepció d’art total) El concepte de “drama rural” és una creació original de la lit. modernista a més del caràcter camperol, ens mostren la fatalitat còsmica de la vida humana. Maragall.

–Solitud li fou encarregada el 1902 i es publicà al suplement de Joventut en forma de fulletó durant 1904 i 1905. Es va prendre el seu temps, no improvisà  el tema, el treball lèxic i estilístic, la creació d’un univers complex i travat) potser el que falla més és l’estructura, tot i així se n’han fet multitud d’edicions i traduccions ( francès, anglès, espanyol, italià, esperanto, txec…)

-A  la versió cinematogràfica de Romà Guardiet es defensa la tesi “l’única manera de sobreviure a la solitud és acceptar-la”, però aquesta és només una de les possibles lectures de la novel·la.

–Solitud és un drama rural més llarg, de 20 capítols; és un conglomerat de drames rurals amb uns nuclis narratius més o menys autònoms travats per l’itinerari vital de Mila que unifica el conjunt per la seva continuïtat i per la perspectiva que crea a través de la qual prenen sentit cadascun dels elements de l’obra.

-Maragall li retreia les negrors i ella es defensava al·legant la sinceritat del Pastor, el mestratge de Raimon Caselles ( Els sots feréstecs)

-Ella no accepta pertànyer a l’escola del naturalisme zolià, pura fórmula arbitrària, només la intuïció, la sinceritat i el subjectivisme són els camins per reflectir la vida  (que és vella i escapa dels motllos) i no pas el positivisme i l’experimentació.

-La 1a edició de Solitud sortí en fulletons de 8 pàgines del 13 de maig de 1904 al 20 d’abril de 1905.

-És una peça clau, no només de la novel·lística catalana del s. XX  sinó de l’europea. La protagonista és una heroïna de la talla de Madame Bovary ( 1857) de Flaubert i Anna Karenina ( 1873-77) de Tolstoi, La Regenta ( 1885) de Clarín.