Caterina Albert. Solitud (1)

 CATERINA ALBERT I PARADÍS ( VÍCTOR CATALÀ)

L’Escala, 1869-1966)  

– Nascuda a L’escala, poble mariner i pescador, tot i que la família Albert eren terratinents ( i això explica el seu llenguatge muntanyenc) Pare liberal i federalista, es va haver d’exiliar. La noia fou pujada per l’àvia ( mare malalta), dona forta i poc cultivada, però gran explicadora d’històries, font d’inspiració de la futura escriptora.

-Es va formar en llibertat, però molt tancada a casa; de formació autodidacta, s’afeccionà pel dibuix i l’escriptura des de joveneta ( una mestra i un pintor i la seva filla la van ajudar) Aprenentatge anàrquic, reclosa en ella mateixa.

-Publicà els primers textos – poemes que no s’han trobat – a l’Esquella de la Torratxa amb el pseudònim de Virgili d’Alacsel ( anagrama de l’Escala) i va escriure el primer drama rural, Parricidi, als 14 anys – inclòs a Drames rurals, 1902, probablement retocada.

-Quan hagué de fer dol per la mort del seu pare, a més d’encarregar-se del patrimoni, el seu únic lleure fou el conreu de la literatura. L’art fou el seu refugi. Viatjava a Barcelona i hi feia llargues estades ( li agradava el teatre) Amb un matrimoni amic va visitar alguns països europeus. Organitzà un museu amb les troballes de les excavacions d’Empúries.

– Des de principis de segle publicà poemes , època de gran febre creadora, d’estil maragallià ( Lo cant dels mesos, 1901); 4 monòlegs en vers a la manera guimeraniana, contes recollits a Drames rurals el 1902, Ombrívoles el  1904 i Caires vius el 1907 i una novel·la el 1905, Solitud. Ja des de 1907 viurà la seva marginació amb el Noucentisme.

– L’any 1898 fou premiada als Jocs Florals d’Olot pel poema Lo llibre nou ( publicat a La Veu de Catalunya  i el monòleg La infanticida, on trobem alguns elements de Solitud. La cruesa del monòleg provocà un gran escàndol en saber-se que l’autora era una dona. Ella, dolguda, decidí de no signar mai més amb el seu nom. Lo cant dels mesos el signà amb el nom del protagonista d’una novel·la que estava escrivint, Calze d’amargor,  i mai no acabà.

Georges Sand, George Eliot, Currer, Ellis, Fernan Caballero, les germanes Brönte i Cecilia Böhl de Faber també usaren pseudònims masculins. Molts autors han usat pseudònims per afany de dissociar públicament activitats i ocupacions, però gairebé cap no va prendre nom femení tret d’alguns del s. XVIII que escrivien novel·letes sentimentals.

-Els poemes Lo cant dels mesos no foren gaire ben acollits per la crítica, però meresqueren un elogi de Maragall ( la considerava “ferida pel llamp del geni” ) i provocaren l’inici de la relació epistolar entre ambdós. La mateixa autora li desvetllà la seva autèntica personalitat.

-L’expectativa augmentà amb Drames rurals, molt ben rebuts per Pin i Soler.

-De 1918 a 1921 la revista Catalana va treure Un film ( 300 metres) publicada sencera el 1926. El 1920 va publicar el recull de narracions La mare Balena i el 1930 Contrallums.

– La guerra civil ho trasbalsà tot. Caterina Albert no veié amb mal ulls el franquisme i publicà en castellà Retablo (1944). Ben aviat, però, adopta postures inequívoques de defensa del català i contra la pobresa cultural de la postguerra. Publicà el llibre de records Mosaic (1946) i els reculls Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951) També aquest any es van publicar les Obres Completes.

Els Drames rurals publicats a Joventut foren il·lustrats per ella mateixa ( concepció d’art total) El concepte de “drama rural” és una creació original de la lit. modernista a més del caràcter camperol, ens mostren la fatalitat còsmica de la vida humana. Maragall.

Solitud li fou encarregada el 1902 i es publicà al suplement de Joventut en forma de fulletó durant 1904 i 1905. Es va prendre el seu temps, no improvisà  el tema, el treball lèxic i estilístic, la creació d’un univers complex i travat) potser el que falla més és l’estructura, tot i així se n’han fet multitud d’edicions i traduccions ( francès, anglès, espanyol, italià, esperanto, txec…)

-A  la versió cinematogràfica de Romà Guardiet es defensa la tesi “l’única manera de sobreviure a la solitud és acceptar-la”, però aquesta és només una de les possibles lectures de la novel·la.

Solitud és un drama rural més llarg, de 20 capítols; és un conglomerat de drames rurals amb uns nuclis narratius més o menys autònoms travats per l’itinerari vital de Mila que unifica el conjunt per la seva continuïtat i per la perspectiva que crea a través de la qual prenen sentit cadascun dels elements de l’obra.

-Maragall li retreia les negrors i ella es defensava al·legant la sinceritat del Pastor, el mestratge de Raimon Caselles ( Els sots feréstecs)

-Ella no accepta pertànyer a l’escola del naturalisme zolià, pura fórmula arbitrària, només la intuïció, la sinceritat i el subjectivisme són els camins per reflectir la vida  (que és vella i escapa dels motllos) i no pas el positivisme i l’experimentació.

-La 1a edició de Solitud sortí en fulletons de 8 pàgines del 13 de maig de 1904 al 20 d’abril de 1905.

-És una peça clau, no només de la novel·lística catalana del s. XX  sinó de l’europea. La protagonista és una heroïna de la talla de Madame Bovary ( 1857) de Flaubert i Anna Karenina ( 1873-77) de Tolstoi, La Regenta ( 1885) de Clarín.

Aquest article ha estat publicat en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari