Durant un any, un equip de TV3 ha tingut accés a tots els centres penitenciaris catalans. I ha pogut recollir un material inèdit de la vida a la presó que mai s’ha vist fins ara. El resultat es “A la presó”, una serie documental de set capítols que pretén acostar històries humanes molt diverses que tenen la presó com a denominador comú.
Laia i Eva. O Neuras i Alma, els àlies que tenen quan intervenen a l’emissora de ràdio. Són dos perfils i dues realitats molt distants que conflueixen a la presó de dones de Wad-Ras per un delicte molt semblant. Els seus testimonis i les seves vivències transmeten de manera molt eloqüent el que significa estar privat de llibertat.
A la presó 15/09/2009
Escullo aquest article per comentar-lo perquè fa uns mesos que estic vivint l’absència d’un ésser estimat perquè és a presó, així que el tema em toca de ben a prop i em ve de gust parlar-ne.
Relativament és recent aquest sentiment meu que a vegades és una barreja entre dol i tristesa, però tanmateix també d’esperança. Suposo que precisament perquè mai no havia viscut la pèrdua de forma física d’algú estimat pel seu empresonament i perquè a dia d’avui tot plegat encara ho estic vivint intensament, no m’he vist amb cor de mirar el vídeo que l’escrit adjunta. Més endavant espero poder fer front amb més enteresa a imatges com les que segurament el vídeo mostra.
Com abans comento, em sento esperançada, però lleument. Sóc de la opinió que a la presó es poden triar únicament dos camins: canviar en molts aspectes personals o empitjorar en aquests. Sí és cert que hi ha programes interessants que faciliten la millora dels usuaris en les seves conductes i dificultats, que els presos opten a oportunitats com estudiar, prendre consciencia d’una malaltia com és l’addicció mitjançant teràpies… però malauradament, les estadístiques (que no hi crec al cent per cent en elles, tot s’ha de dir) parlen per sí soles: pocs presos al sortir fan un canvi important en la seva manera de funcionar a la vida.
Són persones que porten massa anys actuant d’una determinada forma, bàsicament per aquesta manera de fer, acaben empresonats. Són persones que un cop tornen a respirar la llibertat, la seva tendència a transgredir la norma encara no ha desaparegut i, és probable que es tingui fins i tot amb més força després d’haver estat un temps específic compartint amb persones que, encara que amb perfils molt diversos, és molt present en elles la manipulació i la mala gestió de les emocions. Estic generalitzant i en sóc conscient, però em costa pensar d’altre manera, tant de bo pogués ser més optimista, però no em surt.
És clar que, tampoc puc deixar passar per alt casos de presos que al sortir s’han esforçat per fer “borrón y cuenta nueva”… lluitant i fent esforços importants a diari. Són aquests casos els motius d’esperança de la que parlo.
Jo em pregunto quin és el factor que fa la diferència. Tant uns com altres han optat als mateixos recursos d’integració que les presons ofereixen, i si no les mateixes, imagino que semblants. Tant uns com altres han viscut la pèrdua de la llibertat, l’enyorança dels familiars, esposes, marits, fills i filles etc. Llavors… per què alguns fan alguna cosa amb les seves vides i molts altres no? És tot qüestió de la manera de ser de cadascú o és que el sistema per integrar al presos no és eficient, del tot encertat? S’està fent prou per la recuperació d’aquestes persones?
Diuen que quan perds una oportunitat, guanyes una lliçó. Aquesta frase, també trobo que és esperançadora respecte al tema… i parlant d’oportunitats… crec que tothom mereix segones oportunitats, i en algunes ocasions, fins a terceres o quartes.
Per tancar, faré servir una altre frase… “Si cada ser humano diera una oportunidad, sólo una oportunidad a los demás, todos seríamos felices”