Bloc de la biblioteca de l'Escola Pia de Tàrrega Puntedu
Archive for novembre, 2009
Guarderies ???
016 anys
Entrevista a Eulàlia Torras de Beà, psicoanalista y psiquiatra infantil
“La guardería no puede criar saludablemente a un bebé”
Soy lo bastante mayor para acumular experiencia y lo bastante joven para seguir aprendiendo. Soy de Barcelona. Soy médica, psiquiatra y psicoanalista. Estoy casada y tengo tres hijos y seis nietos. ¿Política? Favorable a los más necesitados. ¿Dios? Eso son cuestiones privadas
¿Qué tiene de malo una guardería?
Es algo que necesitan los padres…, pero no es lo que necesita un bebé.
¿Y qué necesita un bebé?
La cercanía cálida, constante y segura de sus amorosos padres.
Pero si los padres no pueden…
Dejan a sus bebés cada vez más tempranamente en guarderías, sin calibrar las consecuencias…
¿A qué edad entran los bebés en guarderías?
¡Con cuatro meses! Algo impensable hace 40 años…
¿Y qué consecuencias tiene esto?Mala crianza. Asumimos como normal que nuestros bebés enfermen, ¡y no lo es!
¿Enferman por culpa de la guardería?Multiplica las posibilidades de enfermar: el bebé está más expuesto a gérmenes… y, sobre todo, más propenso a toda afección.
¿La guardería acentúa la propensión a enfermar del bebé?
Sí. El propio hogar, los brazos de mamá y papá, un círculo reducido de personas… ¡eso es lo que fortalece emocional, cognitiva y físicamente al bebé! La guardería, en cambio, puede comprometer su desarrollo.
¿Tanto como eso?
El ingreso en la guardería lo hace retroceder temporalmente en competencias que está adquiriendo, como hablar, caminar…
¿Por qué?
Un entorno estable proporciona seguridad al bebé, seguridad que lo anima a explorar: así madura bien. Alterar su entorno le resta seguridad, lo que frena su desarrollo.
¿No está dramatizando, doctora?
Lo confirman los últimos hallazgos en neurociencias y psicología evolutiva.
¿Me los resume?
De los cero a los dos años, cuando más plástico es el cerebro, las neuronas del bebé se desarrollan según la calidad de los estímulos que recibe por interacción con las personas centrales de su mundo: abrazos, achuchones, caricias, risas, balanceos, movimientos, sonidos, voces, cantos, palabras, mimos, cariños, músicas, olores, colores, sabores…
¿Y besos?
Y besos. Todo eso sofistica y enriquece su sistema neural y nervioso, el sistema desde el que establece su relación emocional y cognitiva con el mundo y consigo mismo.
¿La guardería no da esos estímulos?
Imposible en grado óptimo, improbable en el necesario, difícilmente con la intensidad y calidad de unos papás atentos y amorosos.
Ya no existen a tiempo completo.
Y quizá por eso llegan cada día a las consultas más psicopatologías en niños cada vez menores… ¡España es ahora el tercer país que más psicofármacos receta a menores! Cortamos síntomas sin analizar causas.
También padecemos en España un elevado fracaso escolar.
Tampoco analizamos causas, preferimos castigar o etiquetar: “trastorno por déficit de atención e hiperactividad”, y medicar.
Ir pronto a la guardería ¿no garantiza una mejor escolaridad ulterior?
No. Hay que escolarizar al niño justo cuando empieza a quedársele pequeño su hogar.
¿Y a qué edad sucede eso?
No antes de los tres años.
¿Tan tarde?
En Finlandia los padres no están obligados a escolarizar a sus hijos ¡hasta los siete años! Y Finlandia es el país con menos fracaso escolar de Europa, vea el informe PISA.
Seguro que concurren otros factores…
El principal es que el Estado sufraga durante el primer año a los padres. Y luego permite horarios laborales intensivos o reducidos. Así, ¡los padres pueden criar a sus hijos! Y un niño bien criado en casa llegará a la escuela muy estimulado, con ganas de descubrir. Y aprenderá más y mejor.
O sea, que deberíamos mimar al bebé.
Atender sus necesidades de hambre, sueño y – sobre todo-cariño. No es sobreprotegerlo, ¡es protegerlo de lo que vendrá! Porque el niño así criado gozará de estabilidad emocional, autoestima y coherencia: estará bien preparado para los reveses que vendrán.
¿Y no será así si se ha criado con mucha guardería o en un orfanato?
La pobreza de estímulos empobrece su desarrollo: serán niños poco orientados, intemperantes y más agresivos, más vulnerables a la frustración, más depresivos…
Diga algo bueno de las guarderías.
Muchas tienen excelentes cuidadoras, pero repartirse entre tantos niños imposibilita la calidad de la atención personalizada.
Mejor una guardería que algún hogar.
Ante un hogar con abandono, conflicto permanente y agresividad crónica, ¡mejor una guardería, sí! La guardería es útil en ciertos casos y momentos, pero no es la opción principal para criar saludablemente a un bebé.
Envíe un mensaje a los padres.
Uno de la doctora Julia Corominas: “Dedicar tiempo a los hijos de pequeños os ahorrará mucho tiempo cuando sean mayores”. Ahorro en salud física, mental y emocional.
¿Qué haría si mandase en España?
En vez del populismo político de inaugurar guarderías, subvencionaría a los padres para que dedicasen tiempo a criar a sus hijos hasta los tres años: ¡eso sí sería progresista!
En algo sí habremos progresado en los últimos 40 años..
Sí: en conocimiento. Sabemos cómo optimizar el desarrollo de los niños. ¿Por qué no lo aplicamos? ¿Queremos su felicidad futura?
Cambio social:
Madres a la oficina, bebés a la guardería: relevante cambio social de los últimos 40 años. Con algunas consecuencias indeseables. Quien las señale se expone a ser tildado de carca. Pero se agolpan las evidencias neurocientíficas, y hay que plantearlas: lo hace la doctora Torras – ¡se reprocha haber callado demasiados años!-,presidenta de la Fundació Eulàlia Torras de Beà (www. fetb. org), gestora de varios centros de salud mental infantil y juvenil y que ahora celebra 40 años de trabajos. Cada día hay más padres inquietos ante una política socioeconómica que dificulta procurar a sus hijos una feliz y saludable crianza, padres como los que se mueven en:
http://www.mastiempoconloshijos.blogspot.com/
VÍCTOR-M. AMELA – La Contra de la Vanguardia 23/11/2009
500 dies junts
016 anys
Una altra pel·lícula recomanada per en Sadurní Tudela sobre l’amor i els seus perills.
Notable debut en el llargmetratge del director Marc Webb, fins ara responsable d’alguns vídeos i curts musicals. Per fer-se un lloc en la nòmina de realitzadors amb talent tria una comèdia romàntica atípica, adobada amb molt d’encert amb nombrosos temes musicals que per alguna cosa és un expert en el tema i un aire cínic de modernitat depriment, acuradament estudiat, però també fresc i eficaç.
“Noi coneix noia. Ell s’enamora. Ella no “. Així de simple diu el ‘tràiler’ de 500 dies junts, i és justament això: l’amor i el desamor, les penes provocades per les misterioses relacions entre els éssers humans, difícils sobretot quan no es comparteixen ni el mateix enfocament ni la meta a la qual es dirigeixen. En el fons el plantejament ve a desentranyar dos clàssics visions del món: la dels que creuen en l’amor, en el destí, en un perquè de l’existència, i la dels que no creuen en absolut que la paraula amor signifiqui alguna cosa, la dels que opinen que tot és casualitat, per l’atzar sense pal·liatius. Tom és el jove que s’enamora d’Summer, una noia que coneix en el seu treball. Ell és idealista, romàntic, capaç de caure embruixat al primer cop d’ull de la dona dels seus somnis. Ella és pràctica, vital, divertida i poc donada a crear fantasies de princesa. Tots dos es agraden i l’espectador contemplarà la seva història: la trobada, els dies i dies que passen junts, les converses, les mirades, les tonteries, les rialles, el sexe, les baralles, els dubtes, etc.
Destaca, és clar, l’abrupta estructura narrativa, ja que la narració no porta un ordre cronològic, sinó que es presenta saltejament dins de l’ampli ventall dels 500 dies del títol. La cosa funciona sense més i dóna lloc a algunes transicions molt còmiques, o les divertides imatges en que Tom s’imagina suportant el seu sofriment en saberudes pel·lícules franceses o del mateix Ingmar Bergman. També resulta sorprenent que la narració tingui un biaix molt literari, exemple de la qual cosa és l’extraordinària seqüència de la fragmentació de pantalla, on una part d’ella recull les expectatives del protagonista i una altra la realitat dels fets. Són, en fi, grans detalls que fan diferent a aquest film romàntic, còmic i dramàtic, d’anell decididament independent.
Passejant per Sant Eloi
016 anys
Després de conéixer Tàrrega anem a fer un petit recorrregut pel seu parc més emblemàtic: Sant Eloi.
El Parc De Sant Eloi
View more documents from escolapiatarrega.
Lluita pel comandament
016 anys
Els nens fan una pressió ferotge per veure el continu de sèries dedicades a ells «Volen monopolitzar la tele», diu un pare
«La TDT havia de ser una benedicció, però darrere d’una sèrie en ve una altra i una altra i una altra», es lamenta Fernando, tot i que reconeix: «Quan estàs ocupat i no pots prestar atenció als nens, el recurs fàcil és la tele i és dur dir-los que no, no i no a l’arribar de treballar». María Jesús i Fernando, de Viladecans, són pares de Laura, de 12 anys, i Víctor, de 10. Tenen la TDT, i la seva programació d’entreteniment infantil gairebé les 24 hores de canals com Disney Channel i Clan TV aguditza la batalla diària pel control del comandament a distància.
A diferència del que passava en la seva infantesa, rememora María Jesús, en aquests canals «no apareix la família Telerín enviant els nens al llit». Fernando afegeix: «Amb el K-3 la programació infantil acabava abans de les notícies de la nit, però ara hi ha dinosaures a qualsevol hora».
Records cavernícoles
Les generacions actuals, consumidors amb drets immanents, exerceixen una fèrria pressió en les negociacions. «Vam comprar la TDT per Hannah Montana», assegura Laura. «En tot cas en vam avançar la compra», matisa Fernando, abans d’afirmar: «Quan no teníem la TDT, Laura i Víctor ens donaven la tabarra amb el Disney Channel». De l’edat de pedra semblen els seus records d’infància: «Érem set germans i el meu pare tenia la seva butaca. Quan arribava, l’hi cedíem i no hi havia negociació».
Ara, com reconeix Fernando, fins i tot els progenitors intenten «unificar un criteri» entre ells per contrarestar els estratagemes dels nois. Per exemple, sempre hi ha un amic que compta amb més privilegis. «Has d’estar amb la generació actual. No vols que hi hagi un greuge comparatiu amb altres nens», reflexiona Fernando.
«No hi ha forma de trobar el comandament», es queixa María Jesús, sobretot quan el telediari de les nou coincideix amb Hannah Montana. I Fernando, en un rampell de sinceritat, exclama: «N’estic fins als nassos. El Disney Channel el passo ràpid quan faig zàping». Tot i així, l’oferta il·limitada també «és l’oportunitat d’inculcar valors de respecte i responsabilitat en les seves eleccions», afegeix María Jesús.
La Sílvia de Badalona, mare de l’Aleix, de 8 anys, opina: «Amb l’arribada de la TDT i tota l’oferta infantil sí que hi ha un interès especial per monopolitzar el comandament, però jo sóc molt estricta». En el seu cas, un segon televisor és «una solució ràpida, però puntual». Igualment, la Sílvia prefereix «que vegi aquests canals temàtics en lloc dels canals generalistes que no vigilen els continguts indesitjats ni compleixen amb l’horari infantil».
Normes i permissivitat
«¡No els complim! ¡Ja sabeu que no els complim!», crida Laura des del sofà. «Ja sabem que no evita el problema, però vam posar unes normes per reduir els conflictes», admeten María Jesús i Fernando. Tots dos han optat per publicar una disposició que permeti minimitzar les friccions, així com fixar un límit als excessos. «La majoria dels conflictes amb el meu germà són per la televisió», confessa Laura, que ha seleccionat, com Víctor, la seva sèrie protegida, Hannah Montana i Shin Chan, respectivament. «S’han de respectar les sèries elegides», comenta María Jesús. També hi ha un control del temps. Com testifica Fernando, «ells no es posarien un límit».
«¡No s’haurien de posar normes!», persevera Laura. «Sense límits, seria un monopoli infantil», replica Fernando, que convé: «Som més permissius perquè la societat és més permissiva». María Jesús afegeix: «De terreny sempre se’n perd, però s’ha de negociar».
El poder no l’ha de tenir mai el nen, segons els pedagogs
Els ulls com plats, el dit polze aixafat de tant fer servir el comandament a distància, una tendència a llançar-se al sofà per no perdre el lloc, el xiulet constant de bandes sonores de dibuixos animats o de comèdies… Els símptomes de l’addicció televisiva infantil estan bastant clars, com també ho estan els culpables d’aquesta malaltia. Els pares haurien d’entonar el mea culpa per permetre tota la bogeria estival, però tampoc haurien de passar gaire estona fustigant-se. Ha arribat el moment de tornar els nens al camí del seny. Organització, diàleg, implicació i el comandament a distància en mans adultes són la millor medicina per poder aconseguir-ho, segons la recepta que donen els pedagogs.
«Hauríem de renyar els pares perquè ara els nens s’enfrontaran a uns dies de falta de son, de poca concentració i de desinterès, però és el moment d’aprofitar que tornen els horaris», explica la pedagoga Noemí Santiveri.
FINS ALS 10 ANYS / Segons aquesta especialista, que ofereix una sèrie de recomanacions que han de seguir les famílies amb nens fins a 10 anys, els adults han de ser els que tinguin sempre el comandament a distància. «Si el nen vol veure la tele, primer ho ha de parlar amb els seus pares. Entre tots han de decidir el programa i el moment més adequat. No pot ser que vulguin veure una sèrie després de les nou del vespre perquè a aquella hora haurien d’estar dormint», adverteix.
Seguint la línia de la dosificació, Santiveri insisteix que «és ideal que els nens fins a 10 anys no superin els 30 o 40 minuts diaris davant del televisor». Si són més grans, llavors ja es poden pactar altres temps, però sempre tenint en compte un altre suggeriment; el televisor ha d’estar apagat a l’hora de sopar. «Aquest és un bon moment perquè la família parli de com ha anat el dia». I també que els pares demostrin als seus fills que estan implicats en la seva educació. És del tot imprescindible que els nens no es vegin aparcats davant de la tele.
RAMON TOMAS Publicat al Periòdic de Catalunya el 14-09-09
Arbre 125 anys
016 anys
Us presentem l’arbre dels 125 anys que han redactat les nostres companyes d’educació infantil.
EL NOSTRE ARBRE: L’Escola Pia
Ara fa 125 anys a Tàrrega
un arbre va ser plantat.
Com tot arbre, per créixer,
necessita ser alimentat i estimat.
Des d’aleshores ençà
ha rebut amor i calor
de tots aquells que hi han passat
i que amb el temps, han anat deixant petjades
plenes de records, amistats, sentiments,…
Poc a poc ha anat creixent,
s’ha anat arrelant amb força,
amb una bona soca i un tronc sa.
D’aquest arbre n’han sortit sempre
unes bones i fermes branques.
Han passat 125 anys,
moltes tardors, hiverns, primaveres i estius,
i aquí segueix, fort i valent,
esperant noves branques,
acumulant noves històries,
com si fos realment
un museu del temps.
Conèixer Tàrrega
016 anys
Per conèixer els llocs més emblemàtics de la ciutat!
Visita A La Ciutat De TàRrega
View more documents from escolapiatarrega.
La feina dels mestres
016 anys
Joaquim Farré: «La feina dels mestres és molt solitària i no està valorada»
Talent, activitat creativa, coneixements pedagògics i tracte afable. Els valors que van definir la personalitat docent d’Artur Martorell (1894-1967) van marcar el camí de la fundació que porta el seu nom i que el 1969, en plena dictadura, es va plantejar que la renovació pedagògica mereixia un mecenes. La Fundació Artur Martorell (FAM), que presideix Antoni M. Badia i Margarit, auspicia des del seu origen la tasca de l’Associació de Mestres Rosa Sensat i la lluita per una escola de qualitat a Catalunya. Avui la FAM celebra el seu 40è aniversari amb la presentació d’un llibre que recull la seva història.
-¿Quin és el missatge de la celebració?
-Que tot i que el país ha evolucionat molt, la qualitat educativa encara no és com ens agradaria. Per això, hem de continuar treballant.
-¿Com ho fan?
-Centrant-nos en la formació de professors. Des de Rosa Sensat s’organitzen seminaris de mestres, grups de treball, cursos de formació i escoles d’estiu. La fundació ha de fer de pont entre la societat i l’escola, i quan dic escola, penso en els mestres.
-Vostès confien molt en la capacitat del mestre, però la societat sembla que no tant.
-Barems com el famós informe Pisa confonen. ¿Amb qui ens comparem? L’important de les notes i avaluacions és que indiquen on som i què hem de rectificar, no per tenir la idea de si som o no burros. S’ha de donar més importància al mètode i no tant a ser o no els primers. En aquest sentit, la feina dels mestres és molt solitària i està poc valorada.
-¿Com es pot canviar això?
-Tots hauríem de reconèixer la importància de la seva feina, des de l’Administració, associacions de pares i mares, i fins i tot la premsa.
-Només pel repte que assumeixen d’englobar en una aula tants nens d’altres països, cultures i llengües…
-És especialment difícil la feina en escoles i instituts, sobretot de ciutats que acullen tanta varietat d’alumnes. En general, hi ha un problema d’insuficient preparació, no a nivell científic, sinó de mètode dels mestres, que el nou màster que substitueix el CAP millorarà notablement.
-¿S’aconseguirà motivar els joves que no volen estudiar?
-No hi ha una recepta, però la preparació del professorat és clau si volem aconseguir-ho.
CARME ESCALES BARCELONA
Auca de l’Urgell
016 anys
Un dels treballs fet pels alumnes de l’escola va ser aquesta auca!
View more presentations from escolapiatarrega.
Dites de novembre
016 anys
Dites novembre
- A primers de Novembre, el teu foc ja pots encendre.
- Pluges de Novembre, omplen els barrals i curen tots els mals.
- Si pel Novembre trona, la collita serà bona.
- Novembre humit, et farà ric.
- Novembre i Gener tenen el mateix temper.
- Novembre tronat, mal pel pastor i pitjor pel ramat.
Dites de Tots Sants
- De Tots Sants a l’advent, ni massa pluja ni massa vent.
- De Tots Sants a Nadal, l’hivern formal.
- Entre Tots Sants i la Nativitat, entra l’hivern de veritat.
- De Tots Sants a Sant Andreu, vent o pluja o fred o neu.
- De Tots Sants a Sant Martí, sembra si vols collir.
- El bon favar per Tots Sants s’ha de sembrar, i pel Gener s’ha de cavar.
- Per Tots Sants i pels Morts, si sembres blat, colliràs escardots.
- Per Tots Sants, capes i mocadors grans.
- Per Tots Sants, els blats sembrats i els fruits a casa guardats.
- Per Tots Sants, i no més enllà, has de sembrar.
- Per Tots Sants, les olives a les mans.
- Per Tots Sants, mira els teus naps.
- Per Tots Sants, mortons i glans, cama-seques i esclata-sangs.
- Per Tots Sants, neu en els alts.
- Per Tots Sants, per fruita glans.
- Per Tots Sants, sembrar restos i plans.
- Per Tots Sants, sembrats els camps.
- Per Tots Sants, sense trigar, treu l’arada a llaurar.
- Qui per Tots Sants no té sembrats, perilla quedar enganyat.
- Qui sembra per Tots Sants, sembra blat i cull escarabats.
- Quinze dies abans Tots Sants i quinze dies després, temps de bon sembrar és.