Diàleg entre la guineu i el Petit Príncep

“- Bon dia- digué la guineu.
-Bon dia – respongué educadament el petit príncep, que es girà però no veié
res.
-Estic aquí- digué la veu- sota la pomera…
-Qui ets?- digué el petit príncep- ets molt bonica…
-Sóc una guineu- digué la guineu.
-Vine a jugar amb mi- digué el petit príncep- estic tan trist…!
-No puc jugar amb tu- digué la guineu- no estic domesticada.
-Ah! Perdó- digué el petit príncep.
Però, després reflexionar, afegí:
-Què significa domesticar?
-No ets d’aquí- digué la guineu- què busques?
-Busco els homes- digué el petit príncep- Què significa domesticar?
-Els homes- digué la guineu- tenen fusells i cacen. És molt molest.
També crien gallines. És el seu únic interès. Busques gallines?
-No -digué el petit príncep- busco amics. Què significa domesticar?
-És una cosa massa oblidada- digué la guineu- Significa crear vincles.
-Crear vincles?
-Sí- digué la guineu- Per a mi, de moment no ets més que un noiet similar a
mil noiets.I no et necessito. I tu tampoc no em necessites. No sóc per a tu més
que una guineu similar a cent mil guineus. Però, si em domestiques, tindrem
necessitat l’un de l’altre. Seràs per a mi únic al món. Seré per a tu, única al
món…
-Començo a entendre- digué el petit príncep- Hi ha una flor… crec que m’ha
domesticat…”

Curiosament, Antoine de Saint Exupéry fa que el Petit Príncep dialogui amb un dels animals més estigmatitzats a la literatura: a les faules, a la literatura popular, la paraula guineu és sinònim de molts defectes i actituds condemnables.

En aquest diàleg, la guineu es presenta com un ésser lliure que no està domesticat. Per al Petit Príncep, el verb domesticar pren un sentit “domèstic” és a dir quotidià: ell estima la seva flor, una rosa de la què que ell té cura en el seu planeta.

El Petit Príncpe ha establert llaços afectius am la seva flor.

Crear vincles, tenir cura, estimar…són verbs
que, en aquesta societat tan individualista, hem de recuperar.

Reflexions al voltant del Petit Príncep

Només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls.

Això ho expressava el Petit Príncep quan el seu autor el creà: a principis dels quaranta, encara que el personatge ja s’estava gestant en la  ment del narrador als finals dels trenta.

Temps difícils per a una sensibilitat tan acurada com la de Saint-Exupéry!

Ara, una estàtua del Petit Príncep contempla la mar des de la platja de Riells

a l’Escala (Girona).

Ens convida a veure la vida amb el cor.

Tampoc són fàcils els temps actuals on sembla que la imatge ho sigui tot!!!

El cor és una metàfora de les emocions, els sentiments, la sensibilitat de cadascú de nosaltres: en realitat un tresor que, de tan ocult, ens pensem que no el tenim. I no el valorem!

LA NARRATIVA DE L’EXILI: PERE CALDERS

Enguany celebrem al centenari del naixement de Pere Calders

Pere Calders i la literatura de l'exili

Vida i obra de Pere Calders i Rossinyol, nascut ara fa 100 anys.

Pere Calders, narrador, periodista i dibuixant, nascut a Barcelona l’any 1912, morí l’any 1994 a Barcelona.

La seva activitat literària i periodística fou destacada entre els anys 1936 i 1939, any en què s’hagué d’exiliar, juntament amb altres escriptors i escriptores contemporanis, com a conseqüència del final de la Guerra Civil Espanyola.

Les seves obres més conegudes són els contes. Publicà un primer recull de contes El primer Arl·lequí (1936). L’any 1954
guanyà el premi Víctor Català amb el recull de contes Cròniques de la veritat oculta ( 1955). Pere Calders recopilà tots
els seus contes al volum Tots els contes que va ser publicat l’any 1968.

Les seves novel·les més conegudes són La glòria del doctor Larén (1936), Gael·li l’home-déu (1938), novel·la que
fou finalista al premi Creixells de novel·la. L’any 1964 guanyà el premi Sant Jordi amb la novel·la L’ombra de l’atzavara. L’any 1966
publicà Ronda naval sota la boira.

Com a periodista, Pere Calders desenvolupà una intensa activitat des de ben jove. Col·laborà a “L’Esquella de la
Torratxa”, juntament amb Avel·lí Artís i fou el director de l’esmentada revista en la seva darrera època. Va escriure també a ”Diario Mercantil” i al diari “Avui”. A l’exili va desplegar també una intensa activitat periodística: quan visqué a Mèxic fundà, juntament amb Josep Carner i Agustí Bartra, la revista “Lletres” i col·laborà en diverses revistes i publicacions literàries. La seva obra Unitats de xoc és una crònica de la guerra escrita l’any 1938.

Podríem dir que dos esdeveniments crítics de la seva vida van influir en la seva obra: haver viscut la guerra i haver patit exili des de 1939 fins  l’any
1963 en què retornà a Catalunya.

 

“Mar i Cel” de Guimerà (fragment)

Mar i Cel té lloc a bord d'una nau

SAÏD:

Senyora!… Blanca!… Perdoneu-me: us miro

per sobre d’aquest món. Vós en la terra

no heu nascut, no, com han nascut los homes.

Vós sou d’altres espais, d’on s’engendraven

los somnis endolcits de ma infantesa.

Al veure-us, al sentir-vos!…Sols amb l’aire

que moveu al passar, tota ma vida

tot lo meu ser, cos i ànima es desperta,

i sent, vibrant,que mor i viu alhora!

I amb goig i penes, i amb desigs i angúnies

l’alè que heu respirat cerco i aspiro,

i en ell m’ofego i m’hi rebolco l’ànima!

I  una onada potent, com la que arrenca

del fons del mar les roques per llençar-les

contra del sol, la lluna i les estrelles,

una onada de sang, sospirs i besos,

i bramuls de salvatge i clams de joia,

i llàgrimes i queixes i harmonies,

esqueixant-me al pujar trossos d’entranyes,

a mos llavis acut, i en ells rebenta

per dir-vos, oh Blanca, que us estimo

més que s’estima vostre Déu als àngels,

més que estima a ses hurís Mahoma,

més que s’estimen tots els sers que alenen,

que tots los que han viscut i els que han de viure,

esperits i mortals en cels i terres!

Vida i obra d’Àngel Guimerà:

Àngel Guimerà i Jorge va néixer a Santa Cruz de Tenerife l’any 1845 i
morí a Barcelona l’any 1924. Es traslladà a Catalunya, concretament al
Vendrell, l’any 1853 i desenvolupà els seus estudis a la ciutat de Barcelona.
Col·laborà a la revista  “Jove Catalunya” i fou un dels fundadors del setmanari
“La Renaixença” que més tard es convertí en diari. En un moment en què es
començava a consolidar l’ús del català com a llengua literària moderna, els
seus primers escrits poètics foren escrits en castellà però els seus escrits
periodístics foren en llengua catalana.

Es pot considerar cabdal la seva contribució a la literatura catalana
de la Renaixença, fonamentalment en la creació teatral. Al principi, les seves
obres estaven influïdes pel romanticisme del moment:

La tragèdia en vers Gal·la Placídia i Judith de Welp ( 1883).

Les obres més significatives de la seva plenitud foren:

El fill del rei ( 1886) i Mar i Cel ( 1888).

A  partir de l’èxit assolit per Mar i Cel, estrenà les seves obres més
conegudes i representades: Maria Rosa ( 1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900).

Aquestes obres ja prengueren un to realista ,segons els corrents literaris de la seva època:

El naturalisme i el realisme.

Les obres posteriors no assoliren l’èxit de les anteriors, entre elles
podem  citar dos monòlegs que reflecteixen una ideologia catalanista: Mestre
Oleguer
(1892) i Mort d’en JaumeUrgell ( 1896).

Aquests monòlegs s’emmarquen en el gènere de teatre històric.

Àngel Guimerà defensà els seus ideals en l’esfera social i política de
la seva època a Catalunya: desenvolupà el càrrec de president de l’Ateneu
Barcelonès i també fou portador del Memorial de Greuges. Els seus discursos
polítics foren publicats amb el títol de Cants a la Pàtria (1906).

Guimerà assolí una popularitat equiparable a la de Verdaguer, fou nomenat
fill adoptiu de Barcelona i pel fet de ser fill d’una dona tinerfenya,
Margarida Jorge, defensà la importància de les diverses cultures.

Les obres de Guimerà van assolir categoria internacional i van
consolidar, per una banda el teatre català com a gènere literari i com a
esdeveniment cultural de la Renaixença i de principis de segle XX ; per altra
banda, una consolidació de la llengua catalana, ja que, el català, no només es
parlava als ambients populars i quotidians, sinó també als escenaris dels
teatres de Catalunya.

Àngel Guimerà i Jorge

 

 

 

 

 

Poema: “Lli” de Jacint Verdaguer

Verdaguer, el poeta de la Renaixença

Poema: Lli

Jo

sóc

bri

fi

de lli.

Dret

i prim

fins al cim.

Colliu-me,

quan floriré:

teixiu-me,

i us vestiré

d’un llani-llini

blanc com l’ermini.

Jacint Verdaguer (Folgueroles 1845, Vallvidrera 1902) es considera el  creador de la llengua literària moderna, renovà de dalt a baix el cos de la mètrica catalana. Verdaguer havia llegit molt, coneixia la literatura clàssica, però també s’havia apropat a la literatura popular, havent recopilat moltes llegendes i rondalles catalanes. Posseïa  un sentit musical molt desenvolupat i una gran capacitat d’observació. Tot això li permeté crear un model de llenguatge ple d’imaginació i de moviment,  on barrejà formes tretes de la literatura culta amb d’altres de la literatura parlada; composà versos de cinc síl·labes i fins i tot, en un dels darrers poemes – que fa pensar en alguns exercicis de Apollinaire o Pere Quart – el d’una sola síl·laba tal i com hem pogut observar al poema Lli.

Jacint Verdaguer coneixia a fons els clàssics grecs i romans, així com els autors de Renaixement. Moltes de les seves imatges profanes estan extretes de la mitologia. L’Atlàntida, com a continent perdut, n’és un exemple.

Vora la mar de Lusitània un dia

los gegantins turons d’Andalusia

veren lluitar dos enemics vaixells;

flameja el d’una bandera genovesa,

i en l’altre ronca, assedegat de presa,

lo lleó de Venècia amb sos cadells.

El capità Nemo visitant les restes de l'Atlàntida

 

 

Veles e vents han mos desigs complir, del poeta Ausiàs March musicat per Raimon

Veles e vents han mos desigs complir,

Rosa dels vents de l'Atles Català, atribuït a Cresques Abraham i datat al voltant de 1375. La primera rosa dels vents documentada de la historia.

faent camins dubtosos per la mar.

Mestre i ponent contra d’ells veig armar;

xaloc, llevant, los deuen subvenir

ab llurs amics lo grec e lo migjorn,

fent humils precs al vent tramuntanal

que en son bufar los sia parcial

e que tots cinc complesquen mon retorn.

(…)

Jo tem la mort per no ser-vos absent,

perquè amor per mort és anul·lat:

mas jo no creu que mon voler sobrat

pusca esser per tal departiment.

Jo só gelós de vostre escàs voler,

que, jo morint, no meta en mi oblit.

sol est pensar me tol del món delit,

car nós vivint, no creu se pusca fer.

(…)

E, jo forçat d’aquest món ser eixit,

tot lo meu mal serà vós no veer.

 

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,

de què la part pitjor me’n romandrà,

e de vós sap lo qui sens vós està:

A joc de daus vos acompararé.

Raimon 1969

http://www.cancioneros.com/nc/2669/0/veles-e-vents-han-mos-desigs-complir-ausias-march-raimon

L’obra literària que es conserva d’Ausiàs March (Gandia 1397 – València  1459) es composa de 128 poesies i conté més de deu mil versos, escrits entre els anys 1445 i 1449. La majoria dels seus poemes són de tema amorós i plens de consciència filosòfica, la qual cosa li donà a la poesia catalana un profunditat i transcendència que no havia assolit fins aleshores. Dedicà els seus poemes amorosos a dames que designava amb pseudònim del tipus “Plena de seny” o “Llir entre cards”. A diferència de la poesia trobadoresca, dins dels amors que expressa de forma lírica hi ha una reflexió que l’apropa a sentiments de culpa, vergonya i que el fa reflexionar sobre la mort.

La seva obra cabal és el Cant espiritual que consta de 224 versos sense rima. En ell,  Ausiàs March dedica una oració a Déu sentint-se home pecador i confiant en la justícia divina.

Cançó\”Veles e vents\”, interpretada per Raimon

 

De la traïció que Na Renard tractà contra el rei: del “Llibre de les Bèsties” de Ramon Llull

Molt desplagué a Na Renard i als seus companys no ser del Consell del rei; i en aquell punt Na Renard concebé traïció en el seu cor i desitjà la mort del rei. I digué  l’Elefant aquestes paraules:

–         D’aquí endavant hi haurà gran enemistat entre les bèsties que mengen carn i les bèsties que mengen herba, ja que el rei i els seus consellers mengen carn i vosaltres no teniu en el seu Consell cap bèstia que sigui de la vostra naturalesa, ni que hi mantingui el vostre dret.

(…)En gran preocupació estigué l’Elefant per les paraules de Na Renard, i considerà llargament el dany que li podia venir a ell i als seus companys per l’elecció del rei i dels seus consellers. Mentre l’Elefant pensava així, Na Renard li digué que no tingués por del rei ni dels seus companys, que si ell volia ser rei, ella tractaria la forma per què ho pogués ser. Però l’Elefant dubtà que Na Renard no el traís, ja que per natura havia d’estimar més les bèsties que vivien de carn que no les que vivien d’herba.

(…)Na Renard conegué que l’Elefant tenia por de ser rei i es meravellà que en persona tan gran com la seva pogués haver-hi tanta por i digué a l’Elefant aquestes paraules:

–  S’explica que la Serpent a través d’Eva, que era l’única dona, féu venir la ira de Déu sobre Adam  i tots els seus descendents. Doncs, si la Serpent, amb Eva, procurà tant de mal, bé pot ser que jo, amb el meu enginy i la meva astúcia, pugui tractar que el rei caigui en la ira del seu poble.

La força de les paraules

S’atribueix a Winston Churchill  aquesta frase: La democràcia és la manera menys dolenta de govern inventada pels humans. Ramon Llull sembla avançar-se a aquesta reflexió amb la seva faula sobre els animals que rodegen el rei, en aquest cas, el lleó al Llibre de les Bèsties.

Quan Ramon Llull escrivia aquest relat, corrien els segles XIII i XIV, Catalunya formava part de la Corona de Catalunya i Aragó, el rei era Jaume I i les terres catalanes s’anaven estenent al llarg de la Mediterrània. En aquell temps, ja hi havia un embrió de la democràcia actual: la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent. Els diferents estaments de la societat s’asseien a parlamentar, resolien els seus litigis i enfrontaven els seus interessos mitjançant la paraula: era una nova forma de confrontació que superava la força de les armes: la força de les paraules.

Les institucions més representatives d’aquesta manera de governar foren: La Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent.

La Generalitat de Catalunya té els seus orígens en les Corts Reials Catalanes, les quals, durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1208-1276), es reunien convocades pel rei com a representatives dels estaments socials de l’època. Sota Pere II el Gran (1276-1285) les Corts Reials Catalanes prengueren forma institucional. El rei s’obligà a celebrar “General Cort” cada any. Les Corts exercien funcions de consell i també legislatives per mitjà dels tres “braços” que les componien: l’eclesiàstic (clerecia), el militar (noblesa) i el popular o cambra reial (poblacions i ciutats sotmeses directament al govern del rei). El conjunt era anomenat “lo General de Catalunya”.

El Consell del Cent era una institució de govern a la ciutat de Barcelona establerta al segle XIII, fundada per Jaume I i, que va perdurar fins al segle XVIII. El seu nom té l’origen al nombre dels seus membres, que eren cent.

La reflexió que presenta Llull a través del Llibre de les Bèsties pretenia ser un advertiment sobre els mals de la Cort reial de l’època. Aquestes reflexions tenen una vigència encara ara.  És per això que, en l’actualitat, ens resulten tan interessants: no només perquè ens expliquen com pensava un savi català medieval sobre el govern de la seva època sinó també perquè ens mostren quins són els perills que amenacen l’entesa entre els éssers humans d’abans, d’ara i de sempre.

Referència bibliogràfica: Llull, Ramon. Llibre de les bèsties. Llibre del cel. Ed. Lluís-Anton Baulenas. Intro. Ignasi Llompart. Barcelona: L’esparver, 2002.

Saló de Cent a l'Ajuntament de Barcelona

Johann Sebastian Bach, un compositor fora de sèrie, ens ha arribat gràcies a Mendelsshon

La casa on morí Mendelsshon a Leipzig

Ens traslladem al barroc: concretament a Leipzig, gràcies al film El silenci abans de Bach. Aleshores, la música era un privilegi de les elits de la societat, Bach era un músic que es guanyava la vida treballant molt. No hi havia manera de difondre la música si no fos en viu i en directe.

Per això, tal i com veiem a la pel·lícula, moltes de les partitures de Bach es van perdre per sempre.

Monument a Johann Sebastian Bach a Leipzig

Sort que Mendelsshon en va recuperar una part i va donar a conèixer l’obra de Bach que, potser, s’hauria ignorat durant molts més anys.

Ara, gràcies a la tecnologia, la música clàssica s’ha democratitzat i tothom pot gaudir-ne només connectant un aparell de música.
Com a llenguatge universal, la música ens connecta amb diferents èpoques i cultures i, veient l’escena dels joves violoncel·listes interpretant Bach al
metro de la Línia 2 de Barcelona a l’esmentada pel·lícula, coincideixo amb  el comentari de l’apuntador www.elquaderndelapuntador.net:

Fantàstica escena i excel·lent pel·lícula! Un exemple perfecte de com Bach és present encara en moltes vides i no només
una  relíquia del passat.

 

El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada

\”Follia\” d\’Arcangelo Corelli

Placa del monument als voluntaris catalans, morts en defensa de la llibertat

Molts són els homenatges que, des de la literatura, l’art, la música… s’han dedicat als catalans i les catalanes que van defensar la llibertat al llarg del segle XX. Un exemple el trobem en l’obra narrativa de Maria Àngels Anglada, que va dedicar un llibre al violer d’Auschwitz. És una novel·la basada en fets reals, que narra com ho va fer en Daniel, luthier de professió, per tal de poder sobreviure al camp d’extermini mitjançant la seva feina.

Llegim el següent paràgraf de la novel·la: “El violí d’Auschwitz” de Maria Àngels Anglada:

” Sentí una mà amical, no enemiga, a l’esquena: el professor, ara forner, li allargà d’amagat una bona llesca de pa que havia aconseguit de sostreure de la fleca. Era perillós, el podien matar o assotar per això, però de vegades s’hi arriscava, i repartia les llesques amb un ordre que mai no fallava als companys de barraca, per evitar enveges. Ja no es recordava quin dia li havia tocat, a ell!  Aquestes petites conspiracions, enmig de la misèria, eren com flames que escalfaven per dins. Tenia sort, el professor, de treballar al forn de pa, però s’ho mereixia perquè es recordava dels amics.”

Com podem veure en aquest fragment del llibre, era molt difícil sobreviure, dia rere dia, als camps nazis. A través de la lectura, hem descobert com en Daniel i els seus companys de dissort lluitaven per sobreviure: els records eren una motivació especial, el companyerisme n’era l’altra. D’amagat, arriscant-se a forts càstigs i, fins i tot a la mort, s’ajudaven els uns als altres. Havien de dissimular molt, tant els seus sentiments com les seves accions solidàries, perquè si els descobrien els Kapos, els podien fer la vida encara més difícil.

 

El color de la vida de M. Manent

Lectura: El color de la vida de M. Manent

Jo voldria per sempre aturar

les colors pàl·lides de l’iris,

i el cristall de la mar que es desfà

i la flama dolça dels lliris;

i l’ocell, quan el maig és florit,

i aquell salze que mai no reposa.

L’home errívol al cor de la nit

i el vi trèmul, igual que la rosa.

Fóra una vida ben fidel,

gens marcida de pols ni recança;

un cant de primavera al cor de cada estel:

però que ets lluny, esperança!

Marià Manent a L’aire daurat. Interpretacions de poesia xinesa