De la traïció que Na Renard tractà contra el rei: del “Llibre de les Bèsties” de Ramon Llull

Molt desplagué a Na Renard i als seus companys no ser del Consell del rei; i en aquell punt Na Renard concebé traïció en el seu cor i desitjà la mort del rei. I digué  l’Elefant aquestes paraules:

–         D’aquí endavant hi haurà gran enemistat entre les bèsties que mengen carn i les bèsties que mengen herba, ja que el rei i els seus consellers mengen carn i vosaltres no teniu en el seu Consell cap bèstia que sigui de la vostra naturalesa, ni que hi mantingui el vostre dret.

(…)En gran preocupació estigué l’Elefant per les paraules de Na Renard, i considerà llargament el dany que li podia venir a ell i als seus companys per l’elecció del rei i dels seus consellers. Mentre l’Elefant pensava així, Na Renard li digué que no tingués por del rei ni dels seus companys, que si ell volia ser rei, ella tractaria la forma per què ho pogués ser. Però l’Elefant dubtà que Na Renard no el traís, ja que per natura havia d’estimar més les bèsties que vivien de carn que no les que vivien d’herba.

(…)Na Renard conegué que l’Elefant tenia por de ser rei i es meravellà que en persona tan gran com la seva pogués haver-hi tanta por i digué a l’Elefant aquestes paraules:

–  S’explica que la Serpent a través d’Eva, que era l’única dona, féu venir la ira de Déu sobre Adam  i tots els seus descendents. Doncs, si la Serpent, amb Eva, procurà tant de mal, bé pot ser que jo, amb el meu enginy i la meva astúcia, pugui tractar que el rei caigui en la ira del seu poble.

La força de les paraules

S’atribueix a Winston Churchill  aquesta frase: La democràcia és la manera menys dolenta de govern inventada pels humans. Ramon Llull sembla avançar-se a aquesta reflexió amb la seva faula sobre els animals que rodegen el rei, en aquest cas, el lleó al Llibre de les Bèsties.

Quan Ramon Llull escrivia aquest relat, corrien els segles XIII i XIV, Catalunya formava part de la Corona de Catalunya i Aragó, el rei era Jaume I i les terres catalanes s’anaven estenent al llarg de la Mediterrània. En aquell temps, ja hi havia un embrió de la democràcia actual: la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent. Els diferents estaments de la societat s’asseien a parlamentar, resolien els seus litigis i enfrontaven els seus interessos mitjançant la paraula: era una nova forma de confrontació que superava la força de les armes: la força de les paraules.

Les institucions més representatives d’aquesta manera de governar foren: La Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent.

La Generalitat de Catalunya té els seus orígens en les Corts Reials Catalanes, les quals, durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1208-1276), es reunien convocades pel rei com a representatives dels estaments socials de l’època. Sota Pere II el Gran (1276-1285) les Corts Reials Catalanes prengueren forma institucional. El rei s’obligà a celebrar “General Cort” cada any. Les Corts exercien funcions de consell i també legislatives per mitjà dels tres “braços” que les componien: l’eclesiàstic (clerecia), el militar (noblesa) i el popular o cambra reial (poblacions i ciutats sotmeses directament al govern del rei). El conjunt era anomenat “lo General de Catalunya”.

El Consell del Cent era una institució de govern a la ciutat de Barcelona establerta al segle XIII, fundada per Jaume I i, que va perdurar fins al segle XVIII. El seu nom té l’origen al nombre dels seus membres, que eren cent.

La reflexió que presenta Llull a través del Llibre de les Bèsties pretenia ser un advertiment sobre els mals de la Cort reial de l’època. Aquestes reflexions tenen una vigència encara ara.  És per això que, en l’actualitat, ens resulten tan interessants: no només perquè ens expliquen com pensava un savi català medieval sobre el govern de la seva època sinó també perquè ens mostren quins són els perills que amenacen l’entesa entre els éssers humans d’abans, d’ara i de sempre.

Referència bibliogràfica: Llull, Ramon. Llibre de les bèsties. Llibre del cel. Ed. Lluís-Anton Baulenas. Intro. Ignasi Llompart. Barcelona: L’esparver, 2002.

Saló de Cent a l'Ajuntament de Barcelona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *