NADAL
A Emili Badiella

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som -.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat Papasseit a L’irradiador del port i les gavines

Imatge del Born de primer quart de segle XX que es poden contemplar al Bar “El 300 del Born”

Quins d’aquests records nadalencs ens enllacen amb la celebració del Nadal del segle XXI? 

Han passat al voltant de cent anys des que Joan Salvat Papasseit vivia aquestes sensacions nadalenques. Els carrers empedrats ressonaven al pas dels carros que s’adreçaven al mercat. Al barri de la Ribera, el mercat majorista del Born es llevava molt d’hora. L’olor d’api fresc era una de les percepcions olfactives més representatives del desembre. El poeta vivia en una societat on l’economia es basava molt més en el sector primari ( pesca, agricultura, mineria…) que l’actual, on la producció industrial i el sector serveis són els predominants en el desenvolupament.
Segons podem llegir al Costumari Català de Joan Amades

“Segons Víctor Balaguer, el costum de menjar gall per Nadal prové dels antics usos cavallerescos i fou introduït a casa nostra pels comtes d’Urgell. Aquest costum es va estendre de la noblesa a les gents plebees, tant als nuclis de població com per la ruralia. La tradició de menjar gall d’indi és relativament moderna dins de les costums multiseculars de Nadal. Aquesta au fou importada de Mèxic on els pobles asteques la tenien com a animal sagrat.”

Podem preguntar-nos què ha canviat en aquests cent anys, des que Joan Salvat Papasseit escriví el poema, i també què és el que voldríem que canviés. Ens agradaria celebrar unes festes on el perill de posar uns “quilos de més” quedés conjurat. I això com es fa? Cada cop més hi ha receptes de cuina amb baixes calories i també llaminadures que no porten greixos en excés.
Demà, posats a taula oblidarem els pobres- i tant pobres com som- escriví Salvat Papasseit, potser nosaltres no oblidarem els pobres, encara que tots ho hem esdevingut una mica més que abans. Iniciatives com la del “Banc dels Aliments”, que és desitjable que mobilitzi molta gent, ens fa tocar més de peus a terra, conscienciant-nos que la solidaritat és el motor del món.

Anton Txèkhov escrivia les seves obres teatrals a la Rússia de finals del XIX i principis del XX. Sorprenentment, la problemàtica que planteja a les seves peces teatrals ha cobrat nova actualitat en aquesta segona dècada del segle XXI. Podem preguntar-nos què ens està passant per haver retrocedit més d’un segle en la nostra història contemporània.

La família protagonista de l’obra L’hort dels cirerers , és desnonada de les seves terres i la seva casa pairal. Pateixen la mateixa desolació que les famílies que, en l’actualitat, estan essent desposseïdes de la seva casa pel de fet de no poder pagar la hipoteca.

Les causes de l’ infortuni de la família txehoviana són de dues menes: causes internes, degudes a la malversació de fons de la família benestant i de la mala administració de la mateixa; causes externes: especulació, personatges cobdiciosos que ambicionaven les possessions de la propietària Andréievna i que esperen l’oportunitat de concórrer a la subhasta dels béns desnonats per engreixar el seu patrimoni…

La diferència entre els desnonaments actuals i els de l’obra de ficció està en la classe social a què pertanyen uns i altres. Els que actualment estan afectats pel problema de la pèrdua del seu habitatge pertanyen a les capes més populars de la nostra societat, també persones i famílies de classe mitjana que han perdut la feina. La família russa que Txèkhov ens presenta era una família benestant vinguda a menys que, precisament per poder seguir fent ostentació del seu estatus social, fa un seguit de despeses que causen el seu endeutament amb els bancs.

Ens podem preguntar com podríem definir la consciència de classe al segle XXI. A la pregunta si existeix podríem respondre que sí. Les classes benestants, com les de la família d’Andréievna Ranévskaia, creuen en la seva pertinença a les elits de la societat i la seva consciència augmenta a mesura que augmenta el seu capital. Les classes treballadores es veuen afectades pels canvis radicals que, al llarg d’aquest darrers trenta anys,  s’han produït a les empreses i a les condicions laborals que imposen als seus treballadors. Les classes mitjanes s’estan aprimant i un nombre important de persones estan essent desplaçades a un estatus inferior. Jo afirmaria que s’estan engruixint les capes més populars de la societat i s’estan enriquint les elits.

Això vol dir que les condicions de l’estat del benestar, que igualaven un mica més les condicions de vida de les persones de les classes populars amb les persones més privilegiades, s’estan perdent. És per això que hi veiem un nou paral·lelisme amb la situació de la família desnonada de l’hort dels cirerers. La consciència de pertànyer a les capes més populars de la societat en ple segle XXI es veu enterbolida pels missatges que transmeten els mitjans comunicació i molts polítics conservadors, però està latent en les persones i, encara que sigui inconscientment, podem afirmar que existeix  la consciència pertànyer a la classe treballadora.

Ens podríem preguntar si Keynes (“Teoría general sobre el empleo, el interés y el dinero” 1936) està superat. J.M. Keynes (1883-1946), professor i economista britànic, aportava solucions per a la recuperació del capitalisme després de la crisi del 29 i afirmava que el capitalisme del segle XX havia de ser diferent al que va existir en el segle XIX.
Ens podríem preguntar si la societat del benestar està profundament qüestionada. Quan el president nord-americà F.D. Roosevelt (1882-1945) va definir el “New Deal” com una solució als problemes econòmics dels anys 30, donava una resposta a una situació de crisi econòmica, crisi que abastava gairebé tots els països del món. Mesures com col•locar la banca sota el control federal i establir distincions entre bancs de negocis i bancs de dipòsit; sotmetre a control el mercat de valors; la creació, per primera vegada l’assegurança d’atur i l’assistència de jubilació, van definir el seu mandat i van començar a posar les bases per evitar les causes que havien provocat el “Crac del 29”.
Finalment, ens podríem preguntar quines modificacions serien necessàries per al desenvolupament econòmic del segle XXI, tenint en compte que ens trobem davant d’una nova crisi. Es comença a entreveure la necessitat de basar l’economia dels països en el respecte al medi ambient i, per tant, definir no només el concepte d’una economia sostenible, sinó també d’un desenvolupament ecnòmic sostenible. Podríem anomenar-la com una societat del benestar sostenible?
Nous teòrics, noves teories, nous estudis estan sorgint com a conseqüència d’aquesta crisi financera que, des de l’any 2007 no para de causar greus problemes a les societats i a les persones. Tres autores britàniques Eilis Lawlor, Helen Kersleu i Susan Steed han presentat un estudi anomenat: “Calculating the real value to society of different professions” ( New Economic Foundation, Londres, diciembre 2009 www.neweconomics.org) , estudi que analitza la qüestió de les desigualtats, comparant el valor social i el valor econòmic de diverses professions.Per definir els referents d’aquest estudi, les autores han definit uns indicadors del valor social d’una professió, mesurant els impactes indirectes de les diferents professions en:
– L’economia
– El medi ambient
– La societat
Les autores posen molts exemples. Un dels més il•lustratiu és el següent: Segons el “British Medical Journal”,  un/a empleat/da de la neteja hospitalària, per cada lliura esterlina que absorbeix el seu salari, la seva activitat produeix més de 10 lliures de valor social. En contraposició, les autores han estudiat altres professions altament remunerades, per exemple els executius del sector publicitari destrueixen el valor de 11,5 lliures, cada cop que generen una lliura de valor.
Altres professions estudiades són les d’assessor fiscal, on segons els seus estudis, es destrueix 47 vegades més el valor del que es crea; per contra el d’una empleada d’escola bressol retorna a la societat 9,43 vegades el que percep en salari.
Tota aquesta realitat respon a una determinada concepció del món en la que no s’atribueix cap valor econòmic al treball domèstic, majorment reservat a les dones. Ens podem preguntar: per què treballs com els domèstics no es comptabilitzen al PIB quan els realitzen les mestresses de casa? De moment, jo només trobo una resposta als interrogants que m’he plantejat al llarg de tot aquest article: Calen nous criteris per a l’economia dels nous temps.

Enguany celebrem el centenari del naixement del poeta Salvador Espriu i Castelló ( Santa Coloma de Farners 1913-Barcelona 1985) i, a tal efecte, se celebren tot un seguit d’actes arreu de Catalunya.
Aquesta Setmana Santa que ell evoca en el següent poema, la passava a una casa d’estiu a Viladrau. En ella s’evidencien ja els temes que marcarien la seva trajectòria literària al llarg de la seva vida.

SETMANA SANTA
XXIV
Què és la veritat?
la solitud de l’home
i el seu secret esglai:
només, potser, aquest home,
el teu amagatall.
El poder sentencia
un reu lligat de mans.
Lluny, a la nit de fora,
sentim com canten galls.
S’estén remor de fasos ,
els llums són apagats.

La recerca de la veritat
Què és la veritat ? es pregunta a l’inici del poema. Ell mateix, en alguna ocasió explicava que, per a ell, la veritat és com un mirall trencat que cal refer com si d’un trencaclosques es tractés, per tal que aconseguís reflectir la realitat sencera.
Per tant, lluny de dogmatismes, per a Espriu, la veritat que cercava era el reflex de molts bocins de realitat, ajuntats de nou en un mirall.
Contraposada amb aquest concepte social de la veritat , trobem un dels temes preferits d’Espriu:

La solitud de l’home
De vegades drama i de vegades tragèdia, aquesta solitud només trobarà refugi en el mateix home. Vegem-ho en aquest poema:
CANÇÓ DE LA PLENITUD DEL MATÍ
Llum de retorn de barca:
la solitud guanyada.
a l’or, caminant del dia,
llum de retorn de barca.
Sóc. I en un lleu, benigne
hàlit de vida d’aire,
per mars i somnis duia
la solitud guanyada.
La solitud que s’amaga en l’home i que no és tant un càstig com un premi: La solitud guanyada.

El dolor per les víctimes
Salvador Espriu compartia el dolor de les víctimes, molts dels seus versos estan dedicats a les persones que van morir a la guerra, van patir persecució o van ser condemnades com a conseqüència dels fets històrics de la passada Guerra Civil espanyola.
El poder sentencia
un reu lligat de mans.

Un univers poètic inspirat en temes bíblics
Quan, com a conseqüència del xarampió, l’any 1920, el poeta va patir una malaltia pulmonar greu, la seva salut esdevingué fràgil i hagué de passar moltes temporades de repòs. En aquelles llargues estones, Salvador Espriu llegia la Bíblia. És per això que es troben molts temes bíblics en la seva obra. Vegem la següent escena:
Lluny, a la nit de fora,
sentim com canten galls.
En aquesta imatge, jo hi veig una clara al•lusió a l’episodi del Nou Testament, quan el gall cantà per les negacions de Pere respecte a Jesús.

Una sensibilitat molt acurada que li permeté copsar els ambients aclaparadors amb nitidesa

S’estén remor de fasos
els llums són apagats.
A la vida de Salvador Espriu hi ha dues èpoques ben diferenciades: abans de la Guerra Civil espanyola i durant i després de la mateixa. Tant l’una com l’altra estan marcades per la seva fràgil salut, cosa que marcava el seu destí de forma total. Però, a la primera època, Espriu va viure un ambient de llibertat que, després, es va esvair totalment i això encara va marcar més la trajectòria de la seva personalitat i la seva obra.
Cal recordar que, en temps de la República, l’any 1933, l’escriptor va participar a un creuer de 48 dies per la Mediterrània. L’expedició estava formada per professors i estudiants i va estar organitzada per Fernando Giner de los Ríos, que en aquell moment era ministre d’Instrucció Pública de la República. Gràcies a aquest viatge, Salvador Espriu es va apropar a la cultura i literatura clàssica i va desenvolupar la seva passió per l’egiptologia.
La pèrdua de tot això, en una persona de la seva sensibilitat poètica, va causar un fort daltabaix, que experimentà en forma de fatalisme que el privava de llibertat i l’apropava a la mort.
Com a conseqüència, l’escriptor copsava intensament el clima aclaparador de la guerra, la postguerra i els anys de la dictadura. I sabia reflectir això en els seus poemes i en tota la seva obra. En el vers: els llums són apagats ens transmet un ambient on hi manca la llum de la llibertat.

L’actual Unió Europea va néixer amb una vocació de ser una alternativa a la II Guerra Mundial, un cop finalitzada aquesta i, davant la perspectiva d’establir una Europa en pau. Ja compta, per tant, amb més de seixanta anys d’història. En un moment determinat va ser una esperança per a molts i moltes ciutadans europeus i per als països que la componien.

Però, actualment l’euroescepticisme va guanyant terreny. La pregunta que ens podem fer és la següent: Què cal fer per aprofundir en la idea inicial de la Unió Europea? Per tal de respondre aquesta pregunta ens en podríem formular una altra: Què ha fallat per arribar a conrear l’euroescepticisme que es constata en augment?
Penso que han faltat accions encaminades a fomentar una autèntica unió política i monetària, tal i com s’havia previst. Europa és un petit puzle d’estats que, sols, no tenen prou força per competir al món. Un primer pas va ser no veure’s com a competidors sinó com a cooperadors. Després d’anomenar-se CECA , va passar a dir-se Comunitat Econòmica Europea. Actualment 27 països formen l’actual Unió Europea. En un món global, crec que la UE té una funció ben determinada i, en la meva manera de veure, superant les diferències pot arribar molt més lluny que l’Europa fragmentada anterior al final de la II Guerra Mundial.
El pas que ara caldria donar seria arribar a consolidar una federació d’estats d’Europa, uns Estats Units d’Europa, per tal de poder coordinar adequadament les polítiques dels diferents estats i comptar amb una potent organització política i econòmica que enfortís l’Europa federada davant del món globalitzat.
Però per tal de fer-ho ben fet s’ha de tenir en compte que la història de cadascun dels països que componen Europa determina la seva personalitat i que hi ha unes grans diferències entre ells. Diferències que provenen de ser països del Nord o del Sud, de l’Europa occidental o dels anomenats països de l’Est. Potser la reunificació de les dues alemanyes podria ser un exemple per analitzar i veure com es va portar a terme. L’Alemanya Oriental i la República Federal Alemanya venien de trajectòries ben diferents, havien tingut uns sistemes polítics i econòmics molt enfrontats, només cal recordar la guerra freda i el mur de Berlín i, tot i això, van unir-se en un sol estat l’any 1990.
Un federació europea no seria només un fet econòmic, sinó també històric i cultural.
A la pregunta que ens fèiem al principi sobre què cal canviar a l’actual UE, podem respondre que s’han de restablir els valors inicials que van portar a la seva creació. La unió inicial era la dels països productors del carbó i de l’acer: base de la indústria i l’energia del moment. Actualment aquesta indústria ja ha evolucionat cap a l’economia del coneixement i cal reconèixer aquest fet com un actiu important per a la nova UE o la possible federació d’Estats Units d’Europa.
Cal doncs, situar l’Europa del futur en la societat de la informació, anomenada també del coneixement. Europa ha estat un referent cultural a nivell mundial i crec que ha de tenir aquest valor molt present per tal d’elaborar un futur que conservi la seva identitat. Una identitat multicultural que constitueix un valor en si mateixa. No és per casualitat que a Europa una de les fonts econòmiques més importants és el turisme, turisme que no s’entendria sense l’interès per la cultura, per part dels visitants que viatgen a Europa.
Un altre valor que pot definir la Unió d’Estats d’Europa hauria de ser l’ecologia. La futura producció industrial d’una Europa de 27 països hauria de ser sostenible, ecològica i respectuosa amb el medi ambient.
Aquesta vocació d’una Europa en pau s’hauria de veure reflectida en el valor del pacifisme, és a dir, que l’experiència de la unió per tal de no repetir una guerra sagnant con les dues mundials de la primera meitat del segle XX, s’hauria de traslladar als diferents àmbits on encara les guerres són conflictes a molts indrets del planeta.
Com a conclusió puc dir que no només té sentit l’europeisme sinó que hauria de fer un pas endavant per no quedar ancorat en unes burocràcies paralitzadores que fomenten l’euroescepticisme i fan sorgir alguns fantasmes del passat que, res a veure tenen amb la defensa dels Drets Humans que sempre ha caracteritzat la filosofia de l’actual Europa.

Immanuel Kant, (1724-1804)  filòsof prussià de la Il·lustració va escriure sobre la pau. Les seves idees tenen encara vigència i, davant la situació actual de crisis generalitzada, prenen un nou sentit. Es sabut que una de les conseqüències de la crisi ha estat l’aparició de postures euroescèptiques. La Unió Europea ha estat un dels instruments de la pau a Europa: amb aquesta vocació va néixer un cop finalitzada la II Guerra Mundial.
Al llarg del segle XX es van anar perfilant organismes com les Nacions Unides i la pròpia UE. Dos instruments de pau que, segurament, han contribuït a evitar catàstrofes com les dues guerres mundials del segle XX.

Les arrels d’aquestes institucions les trobem en una publicació de Kant titulada “La Pau perpètua”. Per això, en un moment històric com el que estem vivint, val la pena rellegir aquest llibre. Kant, aspira a un “estat de pau” que no pot establir-se sense un pacte entre els pobles. Vegem-ne alguns fragments:

• Tiene que existir , por tanto, una federación de tipo especial a la que se puede llamar la federación de la paz ( foedus pacificum)  que se distinguiría del pacto de paz (pactum pacis) en que éste buscaría acabar con una guerra, mientras que aquélla buscaría acabar con todas las guerras para siempre.

El filòsof, unes línies més avall, ens explica el seu concepte de federació:

• Es posible representarse la posibilidad de federación ( Föderalität), que debe extenderse paulatinamente a todos los Estados, conduciendo así a la paz perpetua. Pues si la fortuna dispone que un pueblo fuerte e ilustrado pueda formar una república ( que por su propia naturaleza debe tender a la paz perpetua), ésta puede constituir el centro de la asociación federativa para que otros Estados su unan a a ella.

Aquestes idees kantianes van veure la llum l’any 1795 en un llibre anomenat “Sobre la paz perpetua” editat per Alianza Editorial l’any 2002. La filosofia que impregna aquesta tesi kantiana pertany al pensament de la Il·lustració segons el qual el món ha de ser una gran república en concordança amb la universalitat de l’home.

El filòsof Kant ( Imatge Viquipèdia)

La pau perpètua, una assignatura pendent?

Segons Kant, les relacions pacífiques entre els pobles, per molt allunyats que aquests estiguessin, s’havien de consolidar legal i públicament. Això, el filòsof ho concretava en una constitució cosmopolita per a tot el gènere humà.

Tres conceptes fonamentals: legalitat, caràcter públic i universalitat ( cosmopolitisme). Actualment la globalització ens hauria de permetre aquest cosmopolitisme. Segurament a Imanuel Kant li hauria agradat  la metàfora que usem actualment per definir la globalització: diem que el món s’ha convertit en una aldea global.

Això no obstant , a la Unió Europea encara no s’ha pogut aprovar una Constitució per als 28 estats que la componen. Un dels pares de la unificació d’Europa, Jean Monnet ( 1888-1979) , havia dit, anys més tard del Tractat de París: Si hubiera de empezar de nuevo, yo impulsaría una iniciativa tendente a la creación de una federación europea de rasgos más culturales que económicos.

L’historiador, polític i advocat Josep Benet i Morell fa cinc anys que ens va deixar : va ser el 25 de març del 2008. Han passat cinc anys des que el vam acomiadar i la seva tasca en favor dels drets humans i nacionals és totalment actual.

La seva vida ha estat totalment dedicada a recuperar la memòria històrica i compromesa en la defensa del seu país, Catalunya. Per això va ser un incansable defensor de la llengua catalana, la història de Catalunya i també de l’economia i la societat del país.

Va estar intensament preocupat i ocupat en la reconciliació i en esborrar de la vida quotidiana l’odi nascut d’una Guerra Civil (1936-39) que havia causat una ferida en la societat molt difícil de cicatritzar. Mai no es va oblidar dels homes i les dones que patiren repressió i persecució i, com a advocat, defensà molts ciutadans i ciutadanes compromesos en la lluita per la llibertat. Així ho podem llegir en el capítol: La contribució de Josep Benet a la lluita democràtica, com a advocat dels resistents, a la publicació : “Miscel·lània d’Homenatge a Josep Benet” editada per: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Aquesta lluita resistent de Josep Benet també era un resistència cultural: tot el seu projecte el portava a conquerir nous espais de llibertat per a la societat en els anys de la dictadura.

Com a historiador, Josep Benet ha estat sempre rigorós  i molt curós. L’estudi de Benet sobre Maragall i  la Setmana Tràgica, publicat l’any 1963 va ser guardonat amb els premis “Joan Maragall” (1961) i “Lletra d’Or” (1963) ja mostrava la seva acurada metodologia per recopilar i recollir els fets històrics. Al mateix temps ja definia les línies de recerca històrica de Benet historiador, adreçades sempre a aquests dos objectius: recuperar la memòria històrica i assolir una reconciliació social per tal de superar les ferides  del nostre passat. Josep Benet estava convençut que la història s’ha de llegir per tal de ser capaços d’esmenar els errors comesos en el passat.

Llegim en el capítol: Josep Benet, historiador, a la publicació “Miscel·lània d’Homenatge a Josep Benet” abans esmentada i a càrrec de Casimir Martí: En el cas de Josep Benet, aquesta subjecció positiva a les fonts no desemboca en una acumulació i juxtaposició aparentment neutral de documents. Benet ordena les dades meticulosament aplegades, i les interpreta tot destacant-ne la concatenació cronològica i lògica, i tot emmarcant-les en una visió global de les forces històriques que ell creu detectar com a presents i actuants en els esdeveniments.

Això feia que Josep Benet fos un incansable treballador, el seu horari de treball no tenia límits i fins el moment de la seva mort, estava implicat en projectes com la confecció de les Memòries. Malgrat aquesta intensa dedicació, el seu estat de salut no li va permetre completar les Memòries. Se n’ha publicat el Volum I, subtitulat De l’esperança a la desfeta (1920-1939)[1].

No solament es prodigava en els seus escrits i publicacions sinó que era molt partidari de la paraula: li agradava conversar i a través de la seva paraula s’adreçava als nois i noies joves per tal de transmetre’ls la seva passió per la llengua i la cultura , és a dir per la identitat de Catalunya.

Josep Benet i Morell, visqué la política com una part del seu compromís

Una de les motivacions més fortes en la vida de Josep Benet va ser el redreçament de Catalunya després de la desfeta de 1939 per tal de restablir les llibertats nacionals de Catalunya i d’un règim democràtic que permetés l’autonomia de Catalunya. Podem llegir-ho en el capítol titulat: Onze de Setembre a la publicació “Combat per una Catalunya autònoma” editat per Bruguera el 1980:

Tot semblava perdut aquell any 1939, La desfeta de Catalunya era total. El gran escriptor Gaziel ho constatava amb aquestes paraules:

“ Res no ha quedat en peu del que era nostre: ni el govern, ni les institucions, ni la cultura, ni la llengua, ni tan sols la senyera. Només ens resta, com un cos trossejat i sense ànima, la nostra vençuda terra catalana. Sí hem perdut;  Catalunya ha perdut” ( Fragment de l’article publicat a Hoja del Lunes, 11 de setembre de 1978).

Acceptar la realitat per tal de poder transformar-la ha estat un dels motius que han portat a Josep Benet a dedicar-se a fons a l’estudi i recuperació de la història i dels fets que més han definit la nostra realitat.
Segurament ha estat aquesta una de les raons que van portar Josep Benet a escriure el llibre :” Exili i mort del President Companys” editat per  Empúries l’any  1990.

La publicació va coincidir amb el 50è aniversari de la mort de Lluís Companys. En els moments de la publicació del llibre, Benet era el director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.
En la línia rigorosa d’historiador de Josep Benet, el llibre aporta documents, fins aleshores inèdits, que confirmen la dignitat amb què el President Companys va saber morir després de ser condemnat per la dictadura l’any 1940, finalitzada ja la Guerra Civil, pel fet d’haver estat President de la Generalitat de Catalunya. Després de llegir el llibre, el lector, la lectora ens podem fer la pròpia idea dels fets, ja que són els documents aportats, degudament referenciats, els que permeten accedir a la informació sobre aquells fets històrics.

En la mateixa línia podem citar la publicació “ Domènec Latorre, afusellat per catalanista”  editat per Edicions 62, l’any 2003. La intenció de l’escriptor era la d’evidenciar la brutal repressió de la postguerra en el cas de Domènec Latorre i dels seus companys Daniel Cochs i Lluís Escaler, tots ells condemnats a mort.

L’obra de Josep Benet, una eina imprescindible per estudiar a fons la història contemporània de Catalunya

A fi de consultar documents sobre la situació de la llengua i cultura de Catalunya sota el règim del general Franco cal recórrer a l’obra de Benet “Catalunya sota el règim franquista”, editat l’any 1978 per l’Editorial Blume. Significativament, aquesta obra va veure la llum l’any 1973 a París: editat per Edicions Catalanes, com tantes altres obres que no podien veure la llum a casa nostra perquè no hi havia llibertat per publicar-lo aquí, s’havien de publicar a França, a l’altra banda de les nostres fronteres. També significativament, les Edicions Catalanes de París eren dirigides per Josep Benet que així ho escriví a les “ Notes preliminars a l’edició de Catalunya sota el règim franquista” (1978) on així ho explicava ell mateix:

(…) Les Edicions Catalanes de París, dirigides pel que signa, una editorial promoguda per un petit grup de catalans de l’interior: Albert Manent, Jordi Pujol i Josep Benet. De l’edició se’n féu un tiratge de 4500 exemplars. El llibre fou presentat com obra col·lectiva d’un clandestí Institut Català d’Estudis Polítics i Socials de Barcelona, malauradament inexistent, per tal de no facilitar a la policia franquista sobre la personalitat de l’autor únic. L’ajut econòmic rebut per a la redacció i publicació de l’obra fou atribuït, en una nota preliminar que contenia la primera edició “als patriotes catalans residents a Amèrica”. Tampoc no era cert. L’ajut procedí totalment de l’interior de Catalunya.

Llegint aquestes línies, publicades, l’any 1978, l’any que es va aprovar l’actual Constitució Espanyola, relatant les dificultats que, només cinc anys enrere s’havien trobat per la confecció i edició de l’obra, ens podem adonar de la realitat del moment, no tant llunyà, als anys setanta, i aquest refrescament de la memòria ens ha de permetre analitzar la situació actual de Catalunya. Per això hem de donar les gràcies a totes les persones que han fet costat a Josep Benet en la seva incansable i perdurable tasca de reconstrucció nacional de Catalunya.

El poeta de Santa Coloma de Gramenet, Jordi Valls Pozo, ens ha concedit una entrevista amb motiu de la presentació de l’audiovisual El Besòs, un riu amb vida. Actualment és conegut per la seva  trajectòria  poètica. Jordi Valls treballa a  la Biblioteca “Salvador Cabré” a la ciutat colomenca.

El riu Besòs ha estat objecte d’inspiració en la poesia  de Màrius Sampere o de la teva? Quins poemes remarcaries ?

El riu és una metàfora de la vida. Jorge Manrique és potser el poeta que millor l’ha evocat però no l’únic, ni el primer. Un riu sempre és el mateix però les seves aigües no, així ho afirmava Heràclit, i no ésl’únic que evoca símbols: el mite de Narcís, els premonitoris somnis de Juli Cèsar sobre el Tíber banyat de sang, el riu dels ibers l’Ebre, el Mississipi de Mark Twain, el Jordà de Joan  -el dit evangelista- les aigües lentes i tèrboles del Ganges on els morts es passegen entre els vius, el Danubi i l’encreuament dels eslaus, germànics, llatins i orientals, el Tàmesi victorià, o el Besòs de Julià de Jòdar, de Pérez Andújar, de  Màrius Sampere o de Joan Margarit.
Aquests autors han vist el Besòs des de diferents angles. La visió des de Sant Adrià, des de Santa Coloma o des de Montcada  difereixen. Destacaria però la profunditat i la visió de conjunt de “Balada del Déu, el riu i la mar” de Màrius Sampere, un autor que ha viscut des de Sant Adrià i Santa Coloma el riu Besòs.
És inevitable haver de fer referència a aquest poema cabdal.

Ens pots fer una breu història de l’evolució del Besòs des què era qualificat com una “claveguera” fins a l’actualitat que és un espai recuperat i que forma part del Parc Fluvial del Besòs?

Bé, no sóc historiador, però des del punt de vista personal he viscut el riu com un espai al marge de la ciutat, un abocador de brutícia, on només hi anava gent a drogar-se, un pastor amb unes quantes ovelles o cabres camí de Montcada i algun que altre poeta despistat. Jo era un escèptic. El riu passava a ser un no-lloc molt desagradable per les olors i les escombraries, un espai esborrat entre un costat i l’altre del Besòs, una barrera infranquejable per persones sensates i que nodria la percepció barcelonina que a l’altra banda, la llegenda de la ciutat sense llei: Santa Coloma de Gramenet, era  del tot certa.

A partir del moment que el riu abocador passa a ser el Parc Fluvial del Besòs, la percepció canvia, i cau la darrera muralla de Barcelona, l’espai metropolità pren una coherència que visualment no existia, i d’altra banda, Santa Coloma guanya un territori perdut, torna a mirar al riu, com en els seus orígens.
Només cal acostar-se al Parc i veure la gent passejant amunt i avall per les rutes marcades o per la llera del riu, és un lloc d’esbarjo extraordinari.

És pot dir que s’ha recuperat la vida al riu Besòs? Pots posar-ne algun exemple?

L’imaginari de la ciutat creix perquè mira el riu Besòs i la vida hi és present en la ciutadania que en fa ús del Parc. La vegetació de la llera entre canyars i plantes aqüàtiques abans inexistents ara procuren llar per aus insòlites en el riu fa uns anys: Polles d’aigua, faisans, ànecs de coll verd, les inevitables gavines, etc. I si hi viuen és perquè l’aigua és salubre i al riu i al seu entorn hi ha vida.

Quines persones i col·lectius assenyalaries com a promotors/es i responsables d’aquesta recuperació?

L’ànima, el cor, i diria, el gèrmen de la idea del Besòs com a “riu de vida” ha estat l’Alfons Martínez, i el màxim responsable i promotor tossut l’Antoni Fogué. Gent secundant  molta, i entitats, sobretot el CEP i la gent que s’estima la ciutat i que ha seguit amb entusiasme les iniciatives a l’entorn de la recuperació del riu. Però crec important destacar que la primera persona que va tenir una visió integral del Besòs va ser l’Alfons Martínez, Santa Coloma sempre havia mirat el seu tros de riu però no l’entenia en la seva
totalitat i l’Alfons va saber mirar, i fer mirar una mica més enllà del que era evident.

Com creus que viu la ciutadania de Santa Coloma i els altres llocs on s’ha creat ja el Parc Fluvial del Besòs? Quins són els usos d’aquest espai públic?

Com he dit abans la ciutadania fa un ús de lleure responsable. El camí que du a Montcada popularment és coneguda com a “ruta del colesterol” indicatiu de l’evolució de la gent que en el moment actual té una informació de la salut preventiva que anys enrere no existia. La bicicleta i les caminades són l’estrella, a banda dels jocs d’equip com el futbol. Tot i que penso que podríem fer un ús més extens, encara aprofitem poc el riu i podríem fer-lo atractiu al públic de la comarca amb activitats culturals i esportives.

Com va sorgir la iniciativa de participar a “Diàlegs amb la ciutat 2012” i la presentació del vídeo a càrrec de Lluís Homar?

La Isabel Ibáñez, que és una baula infatigable en la dinamització cultural colomenca, em va demanar si tenia escrits sobre el Besòs, ja em va comentar l’any passat, que feia temps que des del Centre  sospesaven la possibilitat de demanar-me la participació amb texts propis. Per part meva estic molt orgullós d’haver contribuït a crear imaginari literari a la meva ciutat. Santa Coloma és una ciutat de persones sensibles que estimem el nostre espai i la nostra gent amb fervor, incondicionalment. Amb Lluís Calvo vaig escriure el 2008 el llibre “Última oda a Barcelona” editat per la Garua, l’editorial del poeta colomenc  Joan de la Vega, i en un dels poemes llargs, “Camí del Fondo” ja vam fer una incursió en la poetització del territori colomenc, inserint-lo a la visió metropolitana. Trobo que Lluís Homar va fer una magnífica feina de dicció i d’interpretació dels poemes i dels texts explicatius.

Com valores la repercussió de l’esmentada presentació de l’audiovisual?

La repercussió dependrà de les voluntats, pot ser un material d’arxiu, una memòria o un reconeixement nostàlgic a la història recent de Santa Coloma, o poc convertir-se en un document divulgatiu que passi per les escoles i fomenti el coneixement de la geografia, la història i l’estima a la nostra ciutat. Els alumnes colomencs haurien de tenir dret a conèixer la seva ciutat  més enllà dels tòpics.

El Besòs, un riu amb vida, audiovisual que va ser presentat dins el programa “Diàlegs amb la ciutat 2012” a Santa Coloma de Gramenet. A l’acte, que  tingué lloc al Teatre Sagarra de la ciutat el passat 2 de desembre de 2012, s’havolgut reflectir la relació que el riu Besòs ha tingut amb la nostra ciutat al
llarg dels anys.

Podem llegir-ho al següent poema de Jordi Valls
( poeta colomenc)

Santa Coloma feia mal de cap

i no per això era menys arbre

que el verd

d’una nova esperança

amb el temps recuperarem el riu

i els cognoms abocaran més sorolls

a les cimenteres dels nostres fills

seran peixos del dia i a la nit bar

rere les parets d’altres que ens mullaran

tot allò que no s’entengui amb l’humit

rellotge de l’alba i el rec diari

de les coses.

L’actor Lluís Homar va recitar els textos del poeta Jordi Valls. Maite Rubio i Míriam Franch van fer l’acompanyament musical amb el duo de guitarres. El vídeo ha estat produït pel Centre Excursionista Puigcastellar. L’audiovisual ha estat realitzat per Marta Dalmau, la posada en escena ha estat a càrrec de Josep Navarro i el material fotogràfic ha esta aportat per Joan Guerrero (fotògraf local).

El riu Besòs des dels orígens

Des que tenim notícies dels pobladors de la nostra ciutat sabem que el Besòs ha estat font de vida: els nostres avantpassats van respectar el riu i en van gaudir. Però, amb la industrialització el riu va anar perdent qualitat i, en el tercer quart del segle XX, s’havia convertit en una autèntica claveguera: tenia fama de ser el riu més contaminat d’Europa. Van caldre anys i l’actitud decidida de la ciutadania per a la seva recuperació. Col·lectius ciutadans,  institucions catalanes, el Centre Excursionista Puigcastellar (CEP) han fet possible que el Besòs tornés a ser un riu de veritat.
Respecte a l’evolució del nostre riu, el biòleg Ramon Folch es preguntava l’any 1999:
Existeix, avui, el delta del Besòs? Tenim dret a fer-nos la pregunta mentre
tractem d’apartar de la nostra vista esteses d’alta tensió que enteranyinen
boirines suspectes abatudes sobre construccions massa denses. Fins i tot
existeix el Besòs[1].(…)
Finalment es preguntava: Com veuran el Besòs els viatgers del segle XXI? Com veuran el riu, el delta, la gent i el paisatge?

Temps després, l’any 2000, la Diputació de Barcelona gestionà el Parc Fluvial del Besòs, a partir d’un conveni d’encomanda de gestió amb els ajuntaments de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià i Montcada i Reixac i el Consorci per a la Defensa de la Conca del  riu Besòs. El Parc es va crear mitjançant l’execució del projecte de recuperació ambiental del tram final del riu Besòs.

Al llarg de la conca del Besòs s’hi troben dos aqüífers importants: La cubeta de la Llagosta i el Delta del Besòs. Tot i ser una conca petita presenta una gran diversitat d’hàbitats, amb tres ambients clarament diferenciats:

La muntanya (Collserola, Sant Llorenç de Munt, Els Cingles de Bertí i la Serralada Litoral).

La plana: A la comarca del Vallès s’ha anat vivint una evolució des dels anys 60, en què l’activitat principal era de caràcter agrícola, fins a l’actualitat on predomina la implantació urbana i industrial.

La desembocadura , eminentment urbana però amb un espai natural digne de ser preservat: el Delta del Besòs.

La recuperació: De claveguera a Parc Fluvial del Besòs

El Parc Fluvial del Besòs és un espai ubicat al llarg dels darrers 9 km de llera del riu Besòs des de la confluència amb el  riu Ripoll  fins la desembocadura a la Mediterrània. Amb una superfície total de 115 ha és un dels espais verds més importants de la regió metropolitana de Barcelona i forma part del continu urbà de les ciutats de  Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Montcada i Reixac.

Per aconseguir el Parc ha calgut retirar les torres elèctriques a les que feia referència el biòleg Ramon Folch quan deia:

tractem d’apartar de la nostra vista esteses d’alta tensió que enteranyinen boirines suspectes abatudes sobre construccions massa denses.

Actualment la recuperació mediambiental i la creació del Parc Fluvial del Besòs han permès la creació de nous hàbitats d’interès per a la fauna.
Aquesta millora i la ubicació de l’espai en el tram final del riu, ha fet que es detectessin més de 200 espècies d’ocells diferents. Els peixos de més interès són l’anguila i la bagra. També cal destacar altres vertebrats com la reineta, el gripau corredor i la tortuga de rierol.

Imatge Vquipèdia ( Wikimedia Commons)

Hi ha uns drets lingüístics, sobretot per a les llengües minoritàries? Cada poble, cada comunitat ha desenvolupat una llengua i una cultura determinades. La cultura catalana és mil·lenària. No n’hi ha prou amb això perquè sigui respectada?

La literatura catalana és universal des de Ramon Llull que als segles XIII i XIV confeccionà una obra enciclopèdica i utilitzà diferents idiomes: català, occità, llatí i àrab per a realitzar-la. Ell es dirigia a la gent amb l’idioma que la gent comprenia, per tal de fer-se entendre.

La llengua i la cultura catalanes són estimades no només a Catalunya sinó arreu del món.

A una Universitat alemanya hi ha gran part de l’obra de Llull i els estudis que ha generat.

Els viatges de Llull en plena edat mitjana (quan era difícil i, fins i tot, perillós viatjar), ens donen idea de l’abast universal de la seva tasca cultural i filosòfica. Vegem-ho al següent mapa:

Els viatges de Ramon Llull ( imatge Viquipèdia)

Ja des dels orígens, la llengua catalana és una llengua universal. Per això és estimada. Però també és una llengua popular, per això no ha deixat mai de ser parlada.

Després de 1714, quan Felip V es proclamà vencedor de la Guerra de Successió que tant desastrosament  va afectar Catalunya, la  llengua catalana deixà de ser la llengua oficial del país.

L’any 1716 es decretà que la Reial Audiència de Catalunya, única institució de govern i de justícia, utilitzaria com a llengua el castellà, quedant prohibit l’ús del català segons aquesta cita: Las causas de la Real Audiencia se substanciarán en lengua castellana.

I, l’Abad de Vivanco, secretari del Consejo de Castilla, en una instrucció secreta adreçada als corregidors de Catalunya, els deia: Posarà els més grans esforços per a introduir la llengua Castellana amb la finalitat de donar les providències més temperades i dissimulades perquè s’aconsegueixi l’efecte sense que es notin els esforços.

També les cinc universitats catalanes havien estat suprimides com una mesura de càstig, càstig que fou durament sentit a Catalunya i que va donar peu a la formació de la nova Universitat de Cervera.

Malgrat aquestes mesures i d’altres similars es produí una gran florida setcentista dels gèneres populars :  l’auca, els goigs, les tragèdies sacres, les rondalles, les corrandes, els romanços, poemes i cançons de tota mena…
Altres produccions en llengua catalana, de caire culte foren La Vida de Santa Eulàlia on s’hi pot  trobar una llarga descripció de la batalla de Montjuïc[1]o La doctrina Pueril de Ramon Llull.

Cal afegir-hi la publicació de les Instruccions per a l ‘ensenyansa de minyons de Baldiri Reixac.

Tot això sota un clima de prohibició.  En temps de Carlos III  hi hagué censura civil prèvia a les publicacions amb la consigna: se pondrá reparo a que se imprima en catalán segons explica i cita J. Bonet i Baltà.

Aquestes prohibicions foren ampliades a les representacions teatrals en el regnat de Carlos IV.

Els monarques espanyols il·lustrats, especialment Carlos III,  no donaren mostres de pluralisme quan prohibiren les manifestacions de la llengua catalana.

Ja sabem que el despotisme il·lustrat es defineix com : todo para el pueblo pero sin el pueblo.

A Catalunya, el poble estimava la seva llengua i, per això, la va preservar. Aquesta llengua no només ha arribat als nostres dies, sinó que ha seguit donant obres universals de la literatura catalana i ha seguit donant catalans universals com Gaudí, Verdaguer, Caterina Albert,  Pau Casals, Espriu, Rodoreda…entre moltíssims d’altres.

Una llengua i una cultura com aquestes, no mereixen un respecte?