Gironès, Catalunya des de l’aire:
[kml_rm movie=”http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/cat_aire/001_69543.rm” width=”352″ height=”288″/]
[kml_rm movie=”http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/viure_cat/001_71737.rm” width=”352″ height=”288″/]
[kml_rm movie=”http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/comarques/001_69642.rm” width=”352″ height=”288″/]
Enllaços:
Madrid
El Tribunal Suprem rebutja retirar la Creu de les Víctimes del Terrorisme a Melitón Manzanas
Actualitzat a les 12:08 h 03/02/2008
Les proves de la trajectòria repressora de Melitón Manzanas no són suficients per retirar-li la Creu de les Víctimes del Terrorisme. Aquest és l’argument que esgrimeix el Tribunal Suprem que ha rebutjat un recurs contra la seva concessió. Addueix que el mèrit no se li pot retirar perquè el cap de la brigada politicosocial franquista de Guipúscoa compleix tots els requisits. Manzanas, a qui tots els seus presos han acusat de torturador brutal, va rebre aquesta distinció de mans del govern del PP, al 2001, com a primera víctima política d’una acció terrorista d’ETA.
La sala contenciosa administrativa del Suprem ha rebutjat el recurs presentat per l’Associació Catalana per la Defensa dels Drets Humans contra la concessió de la Gran Creu de les Víctimes del Terrorisme al comissari Melitón Manzanas.
La sentència argumenta que Manzanas reuneix les condicions que justifiquen el reconeixement que li va concedir el govern el 2001. El recurs al·legava que la figura del comissari, mort a Irun en un atemptat terrorista el 2 d’agost de 1968, “dista molt dels valors i el model que preveu la norma a l’empara de la qual se li atorga la distinció”.
L’associació catalana afegia que el març de 2003 es va modificar un punt de la llei 32/1999 en el sentit que les creus “en cap cas podran ser concedides a qui en la seva trajectòria personal o professional hagi mostrat comportaments contraris als valors representats a la Constitució i en la present llei i als drets humans”. L’alt tribunal admet les raons, però assegura que la modificació no té caràcter retroactiu i, per tant, no li pot retirar la medalla a Melitón Manzanas. Només la magistrada Margarita Robles hi ha votat en contra.
És la tercera vegada que tomben un recurs contra la Creu al comissari. A l’abril de 2004 el Suprem ja va rebutjar una petició d’Esquerra Unida i el març de 2003 en una altra sentència va desestimar les raons del PNB.
Icona de la repressió franquista
El comissari cap de la brigada politicosocial de Guipúscoa, Meliton Manzanas, és un referent de la lluita antifranquista. Empresonat pels republicans durant la Guerra Civil, col·laborador de la Gestapo durant la II Guerra Mundial i finalment principal exponent de la repressió franquista al País Basc. Tots els detinguts polítics que van passar per les seves mans l’han assenyalat com un torturador brutal.
Aquests dubtosos mèrits el van posar en el punt de mira de l’oposició i, més concretament, de la jove banda terrorista ETA. Es tracta de la primera víctima política del grup en una operació anomenada “sagarra” (poma en euskera). El 2 d’agost de 1968 tres etarres el van esperar davant de casa seva i li van disparar set trets. L’atemptat va ser reivindicat en una intervenció davant la televisió belga.
Font: 3cat24
…………………………………………………………………………………………………………………………………………………….
Melitón Manzanas González (San Sebastián, 1909–1968) fue polícía español y jefe de la Brigada Político-Social de Guipúzcoa. Es conocido por su celo en la represión de la oposición a la dictadura franquista y por haber sido la primera víctima mortal de un atentado reinvindicado por Euskadi Ta Askatasuna (ETA).[1]
Estudió peritaje en la capital donostiarra. En 1936, tras el estallido de la guerra civil, fue encarcelado por las autoridades republicanas a causa de sus simpatías con las tropas sublevadas. Permaneció recluido en el Fuerte de Guadalupe hasta septiembre de 1936, cuando las tropas sublevadas toman la ciudad. Se une entonces a la guerra hasta el final del conflicto.
Entró a formar parte del Cuerpo General de Policía en 1941, con el grado de inspector en Irún, desde donde pasó a la Brigada Político-Social de Guipúzcoa, de la que terminó siendo jefe. Durante la Segunda Guerra Mundial colaboró con la Gestapo alemana desde su puesto en la policía española. Todos los detenidos políticos que cayeron en sus manos han coincidido en señalarle como torturador brutal. Su labor policial le convirtió, a ojos de los opositores, en el principal exponente de la represión de la dictadura franquista en el País Vasco.
Por eso, y porque algunos de sus militantes habían sido torturados por Manzanas, la dirección de ETA decidió asesinarle mediante la llamada Operación Sagarra (Manzana en lengua vasca). Manzanas fue la primera víctima mortal en un atentado de ETA, es decir, el primer asesinato político premeditado y planeado por la organización. (el primer muerto fue el guardia civil José Pardines, durante un enfrentamiento en Villabona (Guipúzcoa), en el que murió también el etarra Txabi Etxebarrieta). El 2 de agosto de 1968 los tres etarras encargados de darle muerte le esperaron frente a su domicilio en Irún, un chalet llamado Villa Arana, y le dispararon siete tiros. El atentado fue reivindicado en una intervención ante la televisión belga, y el etarra Xabier Izko de la Iglesia fue acusado años más tarde del asesinato, aunque siempre negó haber sido él quien quitó la vida a Manzanas. El inspector estaba casado y tenía una hija.
En enero de 2001, el gobierno de José María Aznar concedió a Melitón Manzanas la Real Orden de Reconocimiento Civil a las Víctimas del Terrorismo a título póstumo, en aplicación de la ley 32/1999, de 8 de octubre de solidaridad con las víctimas del terrorismo, que había sido aprobada por unanimidad. Esta decisión provocó protestas en varios sectores de la oposición, que arguyeron que el “justo reconocimiento” a las víctimas del terrorismo no podía hacerse “a cualquier precio” y que la medalla suponía “avalar la trayectoria de un torturador, ligado a una dictadura inhumana y cruel, que perseguía, encarcelaba y fusilaba a personas inocentes, que defendían pacíficamente la democracia y las libertades”, en palabras de Javier Madrazo (coordinador general de Ezker Batua-Berdeak), así como de Amnistía Internacional[2] .[3] [4] El Tribunal Supremo avaló la concesión de esta medalla de acuerdo con la ley.
Font: Wiquipedia
Francesc Ferrer Guàrdia, fill de Jaume Ferrer i de Maria dels Angels Guàrdia, va néixer a Alella, poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el 10 de gener del 1859. Els seus pares semblen haver estat agricultors acomodats i eren catòlics creients i practicants. Fins a l’edat de deu anys, Ferrer va anar a l’escola municipal d’Alella, i durant els dos anys següents assistí a l’escola de Teià. Quan arribà als dotze anys, s’acabaren els seus dies d’escola.
En una nota autobiogràfica que va publicar a l’Almanach-Annuaire de la Libre-pensée internationale per al 1908, Ferrer diu d’ell mateix: “Quan encara un infant, s’emocionava profundament amb les històries que un dels seus oncles li contava sobre les conspiracions del general Prim i altres revolucionaris que cercaven de derrocar la monarquia borbònica. I quan, el 1868, Isabel II fou obligada a abandonar el tron i refugiar-se a l’estranger, Ferrer, que llavors només tenia nou anys, va prendre part en l’alegria popular. Totes aquestes coses deixaren llur marca en el seu esperit. D’aquell temps endavant, mai no cessà d’interessar-se en la lluita política, situat a la banda dels qui desitgen més felicitat i benestar, contra els qui estan decidits que només ells gaudeixin de la vida, sovint a expenses d’altri.”
A l’edat de tretze anys trobà col·locació a la botiga d’un graner (alguns diuen d’un drapaire), a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. Diuen que la influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l’ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l’escola; però és evident, pel que ell mateix diu en el passatge abans citat, que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d’Alella. En tot cas, quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i ardent.
Cap als vint anys va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils de Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d’anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d’esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d’Espanya. En aquesta tasca continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir el càrrec i s’establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, en què va prendre part.
Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer esdevingué negociant de vins, després obrí un petit restaurant a la Rue du Pont Neuf; i del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d’espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del partit republicà progressista. En aquella data pensava en l’organització d’un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l’ensorrament de la seva vida familiar, s’inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l’acció política en general. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l’educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d’esperit. Per això va tornar a Barcelona i el setembre de 1901 l’Escola Moderna fou oberta al nº56 del carrer de Bailèn.
Ferrer no era tan l’iniciador com el sistematitzador del moviment per l’ensenyament democràtic. La novetat de l’Escola Moderna era, en primer lloc, l’aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d’una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l’educació deplorable servida per l’Estat. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l’ensenyament espanyol (cosa que hauria estat una pretensió modesta), sinó respecte a l’ensenyament tal com és practicat en el món en general. S’adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees -de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S’havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d’educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l’educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l’educació eclesiàstica.
És ben cert, doncs -i no hauríem, en justícia, de perdre de vista aquest fet, -que l’Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer fou del principi a la fi un ardent republicà. S’havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l’objecte de la seva obra era d’esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu “revolucionarisme” era sinònim de terrorisme.
Per dur a terme l’educació que es proposa Ferrerr crea l’editorial de l’Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d’ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l’Origen del Cristianisme, de Malvert, La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal, i l’Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d’un prefaci del doctor Ramón y Cajal.
Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l’esperit i els mètodes de l’Escola Moderna, és el “Butlletí” mensual que publicava. Entre les dues sèries o “èpoques” d’aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El “Butlletí” és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d’obres de Paul Robin, Elisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d’educació i d’higiene.
No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l’Escola; i que els mestres “havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l’incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. Hom insisteix sovint en els mèrits de l’ensenyament “integral”, és a dir, l’educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans.
El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l’Escola Moderna va tirar una bomba als reis d’Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut i va estar-se un any a la Presó Model de Madrid. L’Escola Moderna i moltes d’altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l’acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d’obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d’ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d’Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l’autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris.
Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: “La Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància”. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n’era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada “L’Ecole Rénovée”, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del “Butlletí” mensual de l’Escola Moderna, i la seva obra editorial.
A començament de Juliol de 1909 s’inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l’exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la “Setmana tràgica” o “Revolució de Juliol”. La guerra és rebutjada per l’esperit popular per tres raons. En primer lloc, l’anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'”honor nacional” com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d’explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l’aparença d’una guerra de pura agressió, empresa al dictat d’un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l’obrer espanyol. Hom creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament -i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris- la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D’una banda, el fill del burgès, que podia permetre’s de pagar tres-cents duros per l’exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d’altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l’exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de llurs mullers i de llurs famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones.
Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (A. Fabra Ribas, M.V. Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s’estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d’ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l’aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l’estat de guerra. El moviment s’havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l’esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla.
Ferrer i Guàrdia fou detingut a finals d’agost acusat de ser l’autor i cap de la revolta. Un dels principals diaris catòlics, “El Universo”, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s’escapés de les mans d’un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d’insistir a demanar “proves de culpabilitat clares, precises i decisives”; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d’honor militars i navals, els quals “no necessiten de sotmetre’s a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen”. L’estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l’exèrcit havien de ser jutjades per l’exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d’octubre, es constituí el consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l’acusat, no foren observades en el seu cas. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s’organitzaren arreu d’Europa, el 13 d’octubre fou afusellat a Montjuïc.
Tant a Espanya com fora d’Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat “el Dreyfus espanyol”. Les semblances entre ambdós “afers” són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l’Església -a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l’irreparable.
Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P’otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: “Now he is dead, but it is our duty to resume his work, to continue it, to spread it, to attack all the fetishes which keep mankind under the yoke of state, capitalism and superstition”. (Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxs que mantenen a la humanitat sota el jou de l’Estat, el capitalisme i la superstició).
~
~
~
Per veure algunes fotografies necessiteu el DevalVR o el Quicktime:
~
Panoràmiques per pobles a Vistes 360:
1. Abdó Terradas i Paulí, (Figueres 1812 – Medina Sidonia 1856)
Polític republicà. Va ser un veritable home d’acció que va prendre part en tots els moviments polítics i revolucionaris que hi va haver a Catalunya de 1830 a 1850.
Va estudiar un temps a Perpinyà. L’any 1840 es va traslladar a viure a Barcelona, on la seva actuació política podia tenir més ressò. Hi va començar a difondre l’ideari republicà a través d’un full volant, la “Hoja Terradas”, que més endavant es va convertir en la publicació periòdica “El Republicano” (1842). També va col·laborar en “El Huracán” i va ser autor de la poesia La Campana, que va esdevenir un himne revolucionari.
Al gener de 1842 va ser elegit alcalde de Figueres, però les autoritats no van acceptar l’elecció, que es va haver de repetir fins a cinc vegades. A l’abril de 1842 es va exiliar a Perpinyà. Al novembre de 1842 hi va haver una revolta generalitzada dels republicans contra el govern d’Espartero. En Terradas va entrar amb 600 homes per la frontera per unir-s’hi però va ser detingut i empresonat a Barcelona. Alliberat per la Milícia Nacional es va tornar a exiliar a Perpinyà.
Va ser deportat pel general Espartero a Medina Sidonia l’any 1855, on va morir.
Va escriure, entre altres obres, la farsa antimonàrquica Lo Rey Micomicó.
Font: Històries de Catalunya
2. Abdó Terradas, primer dirigent republicà, periodista i alcalde de Figueres (1)
De la llarga llista de catalans il·lustres dels qui gairebé no en sabem res Abdó Terradas n’és un més. Neix el 16 de juny de 1812 a Figueres. Entra a la Milícia Nacional (MN) als 14 anys i als 16 és sergent. La MN era un cos militar creat pel Règim Liberal i que pretenia ser una mena de nació en armes o exèrcit popular. Tenia un caràcter urbà i popular i es va oposar amb eficàcia al carlisme, és a dir a les forces clericals i reaccionàries que volien tornar a la monarquia absoluta i la inquisició. Foren precisament els carlins els que van assassinar el seu pare l’any 1835.
Terradas coneix Ramon Xauradó a la MN i coincideixen a la maçoneria. Xauradó és l’autor l’any 1832 de la primera proposta de Constitució republicana (Bases de una constitución politica o principios fundamentales de un sistema republicano). Tots dos pertanyen al grup carbonari “Los Vengadores de Alibaud” –el carbonarisme és un moviment d’ideologia liberal, organitzat en societats secretes relacionades amb la maçoneria– que es fusiona (1836) amb la “Sociedad de los Derechos del Hombre” i creen “La Federación”. Aquí coincideixen amb Joan Munts el principal dirigent obrer de l’època. Terradas col·labora en la creació de l’Associació Mútua de Treballadors (1838). També presideix “La Sociedad Patriótica y Constitucional” (1840).
L’any 1843 el trobem presidint la Junta Revolucionària de l’Empordà. Els comunistes carbonaris francesos d’Etienne Cabet l’ajuden. És detingut a Tolosa. La justícia francesa obre causa contra “un perillós complot d’inspiració comunista”. La reacció a Barcelona no es fa esperar, el 12 d’agost se celebra una manifestació a la Rambla reclamant-ne la llibertat. Es crida “Visca la Junta Central” (volen una Junta central i Corts constituents), “Mórin els traïdors” i “Llibertat per a en Terradas”. Els manifestants són descrits com a persones que vesteixen amb gorra, brusa i espardenyes. És la indumentària típica de la classe obrera de l’època. En aquest moment el batalló de la Milícia Nacional de Barcelona conegut com el de la “Brusa” és desarmat. Terradas és jutjat a Tolosa el 21 d’agost. Etienne Cabet vol ser el seu defensor però no el deixen. Per fi és absolt. Haurà estat pres durant set mesos.
Primer alcalde republicà de Catalunya
Les eleccions municipals se celebren el 5 de desembre de 1841, i permeten la participació de gairebé tots els veïns (majors de 21 anys), la qual cosa s’acosta bastant al que serà després el sufragi universal masculí. Els veïns elegeixen una Junta d’electors (majors de 25 anys) que es reuneix el 12 de desembre. Les eleccions són impugnades per les forces reaccionàries per irregularitats formals. Es fa una segona elecció, per tandes, Juntes parroquials i Junta d’electors (22 i 29 de desembre) que també és impugnada i se n’ha de fer una tercera i definitiva (1 i 2 de gener). El divendres 7 de gener és la presa de possessió, per fi Abdó Terradas és elegit alcalde de Figueres. Serà el primer alcalde republicà de l’Estat. La Diputació de Barcelona anul·la el nomenament perquè al·lega que no compleix el requisit de residència i veïnat establert per la llei. El dia 9 torna a ser nomenat oficialment. La Diputació torna a anul·lar el nomenament perquè en la presa de possessió Terradas no jura fidelitat al regent. De l’11 al 23 de gener, intenta prendre possessió per tercera vegada, de fet és la cinquena elecció. En aquest interval la reacció catòlico-conservadora vol aturar les forces progressistes i fa una denúncia contra Terradas per l’edició de las Hojas republicanas. És detingut i empresonat a Girona el dia 18, l’endemà és absolt per unanimitat del jurat. Tres resultats successius de les juntes parroquials i cinc votacions per unanimitat de la Junta d’electors clarifiquen l’enorme simpatia de l’electorat figuerenc pel patrici republicà.
La reacció no cessa en el seu intent d’acabar amb l’experiència republicana. Arriben a Figueres dues companyies de soldats per detenir Terradas. Aquest ordena al comandant de la milícia formar un piquet de vint homes per protegir la Casa de la Vila. Terradas cedeix la vara d’alcalde tot protestant i remarca que ho fa per força, i és conduït al Castell de Figueres. Vint-i-cinc dies després se celebra la vista pública amb 1500 persones expectants. El 2 d’abril es dicta sentència absolutòria. Abdó Terradas només va ser alcalde tres dies.
Una de les qüestions de fons és que existien àmplies evidències de corrupció a la hisenda municipal i Terradas tenia fama d’home incorruptible que posaria ordre a tant desori. Poques setmanes més tard es fa a Figueres una manifestació republicana (juny 1842). Es crida “Visca Terradas”, es proclama la república i es canta “La Campana” amb una bandera roja.
Líder i creador de la premsa republicana
Abdó Terradas crea el primer periodisme republicà a Catalunya amb l’edició el 1841 d’unes fulles volants: Hojas republicanas. L’agost d’aquest any Terradas pateix un atemptat: 50 homes armats l’intenten assassinar a casa seva. Sembla que els assaltants estan a sou de dos regidors de l’Ajuntament de Barcelona. Després crea el diari El Republicano que s’edita des de l’1 d’octubre fins al 12 de novembre de 1842, quan la redacció és assaltada per la policia i detenen els redactors. És un dels desencadenants de la revolta de novembre de 1842. Es tracta d’un avalot popular entre treballadors i guardes al Portal de l’Àngel. És l’inici de la insurrecció popular contra el govern que acaba amb el bombardeig de Barcelona per Espartero el dia 3 de desembre. L’endemà del bombardeig, 600 homes són dispersats a la frontera, amb Terradas al front, quan volien entrar a Catalunya.
L’any 1850 Abdó Terradas és president del reorganitzat Partit Republicà Demòcrata. Tenen el primer èxit electoral en les eleccions de 1851, amb l’elecció a Barcelona d’Estanislau Figueres (districte de la Llotja) i d’Ildefons Cerdà (districte de Sant Pere). Celebren la victòria i l’inspector de Vigilància i Seguretat Pública, Ramon Serra i Monclús, els adverteix que es prepara un assassinat. El 24 de juny de 1851 Francesc de Paula Cuello –director d’El Republicano– de 27 anys, és apunyalat set vegades al carrer Basses de Sant Pere. És enterrat sense flors, corones ni ciris i amb una cinta roja i sobre un coixí una gorra vermella. L’opinió popular deia que ho havia fet la colla d’en Tarrés, grup de delinqüents en connivència amb les autoritats. El procés és sobresegut l’any següent.
Torna a ser elegit alcalde
Terradas es torna a presentar a l’alcaldia de Figueres el 24 de setembre i l’1 d’octubre de 1854. Torna a ser el vencedor indiscutible. També va acabar essent destituït, però aquest cop el seu mandat va durar deu mesos. Pel novembre Terradas és nomenat comandant del primer batalló de la Milícia Nacional de Figueres. La Diputació i el governador civil de Girona no ho toleren. Addueixen un pretext per suspendre l’Ajuntament i tornar-hi a posar els d’abans.
Terradas aplica les seves conviccions en la tasca de govern. Per exemple, es nega una i altra vegada a finançar l’Església catòlica. Totes les demandes per finançar amb diners públics processons, misses o altres actes religiosos són rebutjades. No s’oposa als seus actes sinó a pagar-los. Alguna vegada planteja mesures alternatives. Per exemple en comptes de finançar la processó de Requesens, l’Ajuntament opta per oferir una sopa de pobres en tornar la processó. No assisteix tampoc a les misses ni a les processons. (Els nostres polítics d’esquerres en podrien prendre nota i imitar-lo). El governador civil i la Diputació de Girona volen que l’Ajuntament financi les activitats clericals. El 21 de juliol l’Ajuntament rep una carta de la Diputació on s’exigeix que es paguin 8.000 rals a l’Església. Tres dies després Terradas és destituït del càrrec d’Alcalde.
En aquests mesos l’Ajuntament manté una actitud de respecte total envers la llibertat religiosa, per exemple demanen una reforma arquitectònica de l’església; l’Ajuntament s’hi mostra favorable i dóna els permisos. Durant aquests mesos desenvoluparan una frenètica activitat municipal. Destaquem les obres públiques per donar treball als aturats.
L’ideari de Terradas
El pensament polític de Terradas és influït per La conspiració dels iguals de Babeuf o Buenarroti. El podríem definir com un republicà, socialista que està a favor de la llibertat, la democràcia, la igualtat, els drets humans, la sobirania del poble, el sufragi universal, l’educació gratuïta i la república federal. Terradas creu en un ampli moviment per l’emancipació format per republicans, liberals de bona fe i treballadors.
L’escriptor Terradas
Abdó Terradas és un home culte que desenvolupa una activitat literària interessant. L’any 1835 publica La Esplanada. Escenas tràgicas de 1828. És una obra que critica durament l’absolutisme de l’última època de l’Antic Règim (l’ominosa dècada). Pocs anys després publica Lo rey Micomicó una sàtira brutal contra la monarquia. És una obra teatral revolucionària a la manera de Robrenyo. De fet Terradas es pot considerar el continuador de Robrenyo, que fou el pioner del primer teatre en català. Lo rey Micomicó s’estrena a Barcelona el mateix any de la mort de Robrenyo (1838). Va ser un èxit sensacional.
Joaquim Molas (2) oposa Robrenyo, Terradas, Clavé i Robert als conservadors “projectats al passat” Milà i Fontanals, Rubió i Ors, Bofarull i Aguiló. Segons Molas “defensen el català viu i vulgar, busquen una transformació total de la vida del país”. Àngel Carmona (3) referint-se a Terradas escriu que és “un català imaginatiu, audaç i generós, un ‘honrat apòstol’ (que) incorporava a la seva feina la rialla del poble”. Per Carmona és decisiva l’aportació de Terradas “al retrobament del país”. Xavier Fàbregas (4) a més hi veu el preludi d’alguns procediments de Frederic Soler Pitarra. Els atacs a la monarquia i a la religió no són circumstancials com en Robrenyo sinó integrals a la institució i a la fe.
Terradas va ser l’autor de La Campana (vegeu text adjunt). És un himne revolucionari que és considerat la Marsellesa catalana. Datada a primers de 1842 sembla que la música va ser obra de Josep Anselm Clavé. Juan Gutiérrez el cap superior polític prohibeix La Campana (1842).
Terradas és un home prolífic, original, pioner i multidisciplinar. Introdueix l’ús del català en els mítings i d’aquesta forma la llengua catalana entra en el llenguatge de la política. Té temps també per traduir l’obra de E. Cabet Història Popular de la Revolució Francesa (1839).
Els catalans icarians
A partir de les idees de Cabet (Allons en Icarie) un grup de voluntaris catalans participen en la creació d’una colònia comunista experimental als EUA. Volien “substituir el privilegi i la propietat individual, per la igualtat i el comunisme”. Un dels més destacats serà Narcís Monturiol que a banda d’inventar el submarí publica un fulletó contra la pena de mort l’any 1844. El primer grup el formen Santiago i Pere Montaldo (advocat), Joan Rovira (metge) i Francesc Sunyer Capdevila (estudiant de medicina), Borràs pare i fill (llibreters), Monturiol (advocat) Ignasi Montaldo (professor de matemàtiques), els germans Clavé, Pau Alsina (el futur primer diputat obrer d’Espanya) i Orellana (militar). Orellana i Monturiol tradueixen Viaje a Icaria i l’opuscle De que manera soy comunista y mi credo comunista. Es tractava de “construir un nou paradís en un lloc remot”. Terradas té una actitud crítica, semblant a la de Marx i Engels per la mateixa època, però la seva relació és estreta, sembla que va ser protagonista de l’experiència icariana de vida comunitària al barri del Poble Nou de Barcelona.
Epíleg
Tres anècdotes il·lustren el tarannà del nostre home. L’any 1854, abans de ser alcalde, resulta que se suïcida una persona i els catòlics no el deixen enterrar al cementiri. Terradas cedeix un camp de la seva propietat per tal que el puguin enterrar. L’any 1868 el mort és traslladat al cementiri amb una làpida que diu: “Al primer librepensador español, José Sicras. El pueblo de Figueres”. La segona és que tenia una bona amistat amb un afrancesat, Tomàs Puig, i respongué personalment de la seguretat de la seva vídua. La tercera anècdota ens vincula Terradas amb un dels homes més injustament oblidats de la nostra història: Ramon Xauradó. El 4 de maig de 1841 es fa una manifestació en commemoració del quart aniversari de la mort de Xauradó a la plaça de Sant Jaume (Pl. de la Constitució) que anirà fins al cementiri. Allí Terradas li fa un míting en homenatge.
El 2 de setembre de1855 es produeix un motí a la plaça de Figueres. Significa el darrer exili a Perpinyà (havia patit moltes deportacions i exilis, per exemple a Vilafranca, després a Sarrià i més tard a Sigüenza l’any 1845). És indultat i torna a Figueres però és detingut de nou i confinat a Medina Sidonia on mor l’1 de maig de 1856. Ni les robes ni els béns de Terradas no arriben mai a la seva família. Tampoc arriben a bon fi els intents de la Junta Revolucionària de Figueres de 1868 de traslladar les seves despulles a la ciutat.
La mort de Cuello i Terradas, la fugida de Pere Montaldo (fuig als EUA on participa a la Guerra de Secessió, és ferit i condecorat. Formà part del bàndol federalista i antiesclavista de Lincoln) i l’anada de Santiago Montaldo i Joan Rovira a Icària, culminen l’etapa dels pioners de la democràcia i el socialisme. La segona generació sorgirà amb força i florirà en el sexenni revolucionari i la I República. Estanislau Figueras serà president de la I República, Joan Tutau ministre d’Hisendai Francesc Suñer Capdevila major ministre d’Ultramar.
1. Apunt fet a partir del llibre de Jaume Guillamet: Abdón Terradas. Primer dirigent republicà. Periodista i alcalde de Figueres. Institut d’Estudis Empordanesos. Figueres, 2000. (El recomanem amb entusiasme).
2. Molas, Joaquim: Diccionari de la literatura catalana. Ed. 62. Barcelona, 1979.
3. Carmona, Angel. Dues Catalunyes, jocs floralescos i xarons. Ed. Ariel. Barcelona, 1967.
4. Fábregues, Xavier: Teatre català d’agitació política. Ed. 62. Barcelona, 1975.
La campana
“Ja la campana sona, lo canó ja retrona…
¡Anem, anem republicans, anem! ¡A la victòria anem!
“Ja es arribat lo dia
Que l’poble tant volia:
Fugiu, tirans, lo poble vol ser rey…
Ja la campana…
“La bandera adorada
Que jau allí empolvada,
Correm, germans, a l’aire enarbolem!
Ja la campana…
“Mireula que és galana
l’ensenya ciutadana,
Que llibertat nos promet, si la alsem.
Ja la campana…
“Lo garrot, la escopeta,
La fals y la forqueta,
¡Oh catalans! ¡ab valor empuyen!
Ja la campana…
“La cort i la noblesa,
L’orgull de la riquesa
Caigan de un cop fins al nostre nivell.
Ja la campana…
La milicia i lo clero
No tingan més que un fuero:
Lo poble sols de un y altre es lo rey.
Ja la campana…
“Los públichs funcionaris
No tingan amos varis:
Depengan tots del popular Congrés
Ja la Campana…
“Los ganduls que s’mantenen
Del poble, y luego s’venen,
Morin cremats, sino pau no tindrem.
Ja la campana…
“Y los que tras ells vingan,
Bo será que entès tingan
Que són criats, no senyors de la grey.
Ja la campana…
“Un sol pago directe,
Y un sol ram que l’colecte:
Tothom de allí será pagat com deu.
Ja la campana…
Que pagui qui té renda,
O bé alguna prebenda;
Lo qui no té, tampoch deu pagar res.
Ja la campana…
“Lo delme, la gabella,
Lo dret de la portella,
No, jornalers, may més no pagarem.
Ja la campana…
Font: Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia
Vegeu també: Catalunya segle XIX ; Les Bullangues de mitjan segle XIX
Fotografia: Magnum
Robert Capa: “El millor fotògraf de guerra de tots els temps” va ser al Priorat l’any 1938
La celebració de la Commemoració del 65è aniversari del Comiat de les Brigades Internacionals a Marçà els dies 31 d’octubre, 1 i 2 de novembre de 2003 és un bon motiu per recordar l’obra de Robert Capa (Budapest, Hongria 1913- Thai Binh, Vietnam 1954), considerat “el millor fotògraf de guerra de tots els temps”. Capa va plasmar amb la seva càmera algunes imatges de la guerra civil espanyola que no es poden oblidar i ja són part de la nostra història.
Robert Capa
Endre Friedmann, més conegut pel nom de Robert Capa, va néixer a Budapest, Hongria, l’any 1913. El nom de Robert Capa va néixer per motius purament comercials. La seva companya Gerda Taro i ell mateix, van inventar-se el nom, a partir del qual va començar el seu èxit, tot i que el van arribar a acusar d’utilitzar un nom molt semblant al del director de cinema Frank Capra. La polèmica, però, es va oblidar ben aviat, quan va començar a ser anomenat “Roberto”. El 1931 , amb disset anys, va haver de fugir d’Hongria a causa de les seves simpaties amb el partit comunista i la seva participació en manifestacions i protestes contra el règim hongarès. Es va traslladar a Berlín, d’on també va haver de marxar l’any 1933 a causa del règim nazi, i es va instal·lar a París, on va conèixer els que anys més tard serien cofundadors de l’agència Magnum. El seu primer reportatge fotogràfic el va realitzar durant la guerra civil espanyola, on va venir per cobrir la resistència republicana davant la rebel·lió del general Franco, i on va aconseguir prendre una de les seves fotografies més conegudes: “Mort d’un Milicià, 1936”. Aquesta fotografia, que forma part d’una seqüència fotogràfica, va donar la volta al món i avui dia encara és una de les millors fotografies del seu gènere. En ella es plasma el moment precís de la mort d’un milicià republicà, Federico Borrell García, d’Alcoi. Al final d’aquest reportatge trobareu una selecció d’imatges de la guerra civil que va prendre Robert Capa, inclosa la seqüència sencera de “Mort d’un Milicià, 1936”, feta prop de Còrdova el 5 de setembre de 1936.
Robert Capa va ser al Priorat el 16 d’octubre de 1938 (17, segons algunes fonts), quan es va celebrar l’última revista militar dels brigadistes a la guerra civil espanyola, a la carretera que uneix Pradell i La Torre de Fontaubella, abans del gran homenatge que es va fer a Barcelona el 26 d’octubre de 1938, després del qual es va iniciar el retorn dels combatents als seus respectius països. Va ser aquell 16 d’octubre que Robert Capa va ser a Falset, Marçà i la Torre de Fontaubella fent algunes fotografies. A tall de curiositat, la fotografia del llibre “Soldados de Salamina” va ser presa per Capa a Les Masies (l’Espluga de Francolí), i possiblement correspon a un brigadista italià (foto de la dreta). En el llibre “The definitive collection” de Robert Capa s’inclouen 205 imatges de la guerra civil, tres de les quals estan fetes al Priorat i unes altres tres a Les Masies.
Algunes de les amistats de Robert Capa eren Picasso, Henri Matisse, Ingrid Bergman, Ernest Hemingway i el mateix Milton Wolff, anomenat “el Llop”, el darrer comandant dels brigadistes americans, que va ser fotografiat per Capa al Priorat al capdavant de la Brigada Lincoln. Wolff, que serà a Marçà durant els actes de commemoració del 65è aniversari del Comiat de les Brigades Internacionals (31 d’octubre, 1 i 2 de novembre de 2003), és un dels personatges que el mateix Hemingway va retratar al llibre -després portat al cinema- “Por quién doblan las campanas”. Està previst que durant els actes, Wolff sigui fotografiat al mateix lloc on el va fotografiar Capa l’any 1938.
El desembre de 1938 la prestigiosa revista britànica “Picture Post” va publicar un reportatge fotogràfic d’onze pàgines sobre laguerra civil espanyola, amb fotografies de Capa, que aleshores tenia vint-i-cinc anys, introduint el reportatge amb una foto a tota pàgina del mateix Capa. Davall la foto es llegia el peu: “El millor fotògraf de guerra del món: Robert Capa”. Poc abans d’anar a Espanya, Capa va ser els sis primers mesos de 1938 a la Xina per fotografiar el moviment de la resistència a la invasió japonesa. Del 1941 fins al 1946 va treballar com a corresponsal de guerra de la prestigiosa revista “Life”. Aquell mateix any es va nacionalitzar ciutadà dels Estats Units d’Amèrica, i un any després, juntament amb Cartier-Bresson, David Saymour y George Rodger va fundar l’Agència Magnum, de la qual va ser president durant tres anys. L’Agència Magnum va ser la primera agència mundial de fotògrafs independents. A més de la guerra civil espanyola, Capa i la seva càmera “Leica” van cobrir la 2a guerra mundial (1941-1945), la primera guerra entre àrabs i israelians (1948) i la guerra d’Indoxina, a Vietnam, on va morir en xafar una mina al delta del Riu Roig el 25 de maig de 1954. La fotografia de l’esquerra és la darrera que va fer Capa abans de xafar la mina que li va prendre la vida.
Capa odiaba la guerra i va morir amb només quaranta anys, acompanyant així a la seva companya Gerda Taro, que va morir el juliol de 1937, als vint-i-sis anys, en ser esclafada per un tanc republicà Gerda i Robert a París l’any 1935durant la batalla de Brunete, quan es trobava al vehicle del general Walter. Gerda Taro, que en realitat es deia Gerda Pohorylle, va néixer a Stuttgart (Alemanya) l’1 d’agost de 1910 (a la dreta, Gerda Taro i Robert Capa a París l’any 1935). Tots dos van morir al “peu del canó”, en el seu lloc de treball, tots dos van sofrir la guerra i a tots dos els va separar la guerra. Capa va rebre nombroses condecoracions i homenatges per la seva fotografia atrevida i intrèpida, tenint per a ell més importància el drama reflectit en l’instantània que no pas la qualitat tècnica de la imatge. El 1966 es va crear la Fundació en Memòria de Bischof, Capa i Seymour, que va suposar la base per a la creació l’any 1974 del Centre Internacional de Fotografia, fundada pel seu germà Cornell.
Richard Whelan, biògraf de Robert Capa, afirma que “l’obra vital de Capa constitueix un document inigualable d’un període de vint-i-dos anys (1932-1954), crucials del segle vint, un document realitzat per un home amb la ment d’un artista compromès, l’ull d’un artista i el cor d’un ser humà càlid. Encara que les seves fotos són uns registres de valor inestimable sobre alguns dels esdeveniments més catastròfics del segle vint, transcendeixen les situacions concretes que reflecteixen. S’aixequen com imatges atemporals dels aspectes més terribles de la condició humana. Són també monuments a la fortalesa de l’esperit humà, que pot sobreviure a tals horrors”.
Més de quaranta anys després de la seva mort, ningú no ha superat la força extraordinària i commovedora dels seus reportatjes de cinc conflictes bèl·lics.
Text: Priorat digital
Més webs: Portfolio
Carles Fontserè i Carrió
Fonstserè i Carrió (Barcelona, 9 de març de 1916 – Girona, 4 de gener de 2007) fou un destacat dibuixant i cartellista català, especialment de l’època republicana. També treballà com ninotaire, fotògraf i escenògraf.
Fill de carlista militant i de família burgesa. Tot i haver rebut una educació religiosa i conservadora, ben aviat es sentí atret per l’anarquisme. De formació autodidacta, ingressà a l’escola Llotja de Barcelona on hi estudià poc temps. Les primeres il·lustracions les publicà en revistes com ara Reacció, de caràcter conservador. Amb tot, gràficament havia rebut una forta influència d’artistes clarament esquerrans com ara Helios Gómez. Treballà també en el camp de la publicitat (Magatzems Bowmer & Bo) i el cinema (cartells per a United Artists i Universal Films). Fou impulsor del Sindicat d’Estudiants Professionals de Barcelona.
L’any 1932 col·laborà en la campanya electoral de la dreta catalanista, tot i que la seva tasca més activa tingué lloc durant la Guerra civil espanyola, amb cartells per a la UGT, la CNT, la FAI o el POUM. Durant la Guerra Civil s’allistà a les Brigades Internacionals, tot combatent a l’Ebre. Passada la guerra s’exilià a França, Mèxic i als Estats Units, on treballà de pintor, escenògraf, fotògraf i en la realització d’alguns llibres sobre el cartellisme republicà. Fou durant la seva estada a Nova York que va coneixer la seva companya sentimental Terry Broch.
L’any 1973 torna a Catalunya i s’instal·la a Porqueres (Pla de l’Estany). El 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi de Generalitat de Catalunya.
L’any 1995 va publicar les seves memòries (Memòries d’un cartellista català) i els últims anys ha estat un membre destacat a favor del retorn dels Arxius retinguts a Salamanca. Tot el seu material gràfic i peces originals, foren confiscades després de l’ocupació franquista de la ciutat. Va morir però sense veure com li eren retornades.
La vesprada del 6 de març de 2007, la Generalitat de Catalunya li va retre un homenatge al Palau de la Generalitat amb el títol de “Visca la llibertat!” [1].
Font: Viquipèdia
Text 1. Noo!! Ja torna a ser aquí! La invasió del ninots de Papa Noel
Ja ha tornat. Farà uns tres o quatre anys que es va posar de moda penjar els balcons aquests ninots horteres del Papa Noel, aquest nadal ja tornen a ser aqui.
Si no suportes l’aglomeració dels centres comercials per aquestes dates, doncs no hi vas i ja estar, però els maleïts ninots de Papa Noel ens els hem de tragar cada dos per tres quan sortim el carrer, com es pot posar de moda una cosa tan hortera? saben els pares els traumes que poden tenir els seus fills en veure un paiu amb aspecte de borratxo penjat del balcó de la seva llar?
Per això desde aqui donarem suport a qualsevol acció per acabar amb aquesta lacra que embruta les nostres façanes i es crida a la participació en tots els actes per eliminar aquests ninots horteres de les nostres viles i ciutats. Desde el simple despenjament, la decapitació, la crema, etc. Proposo també que cada persona que tingui càmera digital fagi fotos de les accions contra aquests ninots i les pengi el fotolog com a acte de protesta.
Perquè un altre nadal és possible:
Sense aglomeracions els centres comercials.
Amb l’escudella de l’àvia i els dinars familiars (sense tirar-se els plats pel cap)
Amb els turrons i les neules i el caga tio.
I sense Papes Noel penjant dels balcons.
Font: Comlescabres’s Fotolog
Text 2:
Ens trobem amb un fenomen que cada any pels vols de nadal arriba a les nostres ciutats, sers d’altres planetes envaeixen les cases, sobretot el balcons, però també els trobem a les tendes del tot a un €, altrament dites dels “xinos”, pel dia tenen una aparença i de nit és transformen amb un estel de llums,com vulguen avisar a l’univers de la seva localització. En un principi no se li va donar cap importància, fins a l’actualitat que ja agafa una forta embranzida i de grans dimensions a nivell de plaga. Hi ha una associació per tornar el nans de jardí al bosc i ara proposem una altra entitat sense ànims de lucre que torni a aquest sers al seu món. La col.lecció comença amb la primera foto, que creiem és el líder de tots ells, anem fent un repàs a les altres fotos, uns repeteixen com cada any, altres s’estrenen, aquest és el cas dels que tenen forma de reis, en fi aneu molt de compte no entrin a les vostres llars, estareu perduts per sempre mes.
Font: Té la mà, Maria
Text 3: Llarga vida al caganer
Un any més com ja és habitual per aquestes dates només cal sortir al carrer per percebre com les tradicions nadalenques catalanes cada vegada es veuen en més minoria davant els costums, els símbols i les festes que ens envaixen des de més enllà de les nostres fronteres. Sortosament però, no tot està perdut. I com no podia ser d´una altra manera ha estat a l´Alt Empordà on ha sorgit un moviment popular que vol lluitar per defensar les figures i les tradicions nadalenques pròpies del nostre país. Tocats per la tramuntana. Sortosament.
l´espurna que ha activat aquesta «resistència pacífica» és la proliferació dels Pares Noëls que enguany envaeixen els balcons de qualsevol carrer, ciutat, poble o masia empordanesa. Només cal aixecar la vista i es pot comprovar com el grassonet personatge nadalenc ja és un més del nostre paisatge urbà.
És en aquest punt on aquest grup d´empordanesos han començat la seva lluita. Concretament a Figueres i a Castelló d´Empúries hi ha balcons on ja no hi penja un Pare Noël. Aquest ha estat substituït per la figura més tradicional, emblemàtica i estimada del pessebre català. El caganer.
Tot i que només es tracta d´una petita acció reivindicativa, si més no de moment a l´espera de si arrela a la resta de la comarca i, perquè no, a la resta de Catalunya, cal valorar si aquesta acció no compta amb més solidesa del que pot semblar en una primera anàlisi que només es quedi en l´aparença i l´anècdota.
D´ençà uns anys el Pare Noël i d´altres símbols que no són propis del nostre país han iniciat una invasió pacífica de les nostres llars que ningú pot negar que fins ara està gaudint d´una gran acceptació. A poc a poc, encara que en molts casos no en siguem ni conscients, hem anat arraconant al cagatió, el pessebre i els seus protagonistes com el caganer.
Els Reis Mags, a hores d´ara, ja són pràcticament només el fi de festa. Són la propina d´unes diades quan no fa gaire eren els protagonistes principals. Ningú els feia ombra.
Durant aquestes festes és quan es troba a faltar els éssers estimats. És quan es recorda més que mai aquelles persones que ja no seuen al nostre costat quan estem celebrant els excessius àpats nadalencs. Aturant-nos només un instant, entre cullerada d´escudella i forquillada de canaló, podríem fer una ràpida mirada al passat per recordar els Nadals on tots aquests familiars i amics ja despareguts encara seien a taula amb nosaltres. Veuen la imatge. Sí. Comparant-la amb l´actual no només hi manquen aquestes persones. En aquesta fotografia del passat estem envoltats d´altres éssers i símbols nadalencs que també estimem però que ens estem deixant exterminar.
Si no aturem aquesta pacífica invasió anglosaxona de les tradicions nadalenques ja no només desapareixeran els caganers i els Reis Mags. Fa esgarrifar pensar en un àpat de Nadal sense escudella, carn d´olla o canalons. En aquesta mediocre pel·lícula de ciència-ficció es veu a tots els catalans celebrant el Nadal en un fast food. Perdó, no és de ciència-ficció. És de terror. Visca el caganer
Font: Dídac Moreno, Diari de Girona, 20 desembre 2006
Text 4:
El Tió de Nadal (també anomenat simplement Tió, Tronc de Nadal, Soca, Xoca o Tronca) és un dels elements de la Mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya. Originàriament consistia en un tronc encès -és a dir, un tió- de la llar de foc, i el regal era l’escalfor que proporcionava. Avui dia, és un tronc que sovint es decora posant-li potes i altres elements que simulen una cara somrient que sovint es corona amb una barretina roja.
Se’l fa cagar repetidament a base d’engegar-li cops de bastó alhora que se li canta una cançó tradicional, al·lusiva d’aquesta circumstància.
Del fet de fer cagar el tió hi ha qui li ha posat el nom de Caga Tió, ja que diverses cançons com l’esmentada comencen amb aquests mots, però no és una denominació amb tradició.
Pel dia de la Puríssima (això és, el 8 de desembre), es comença a donar menjar cada dia al Tió, i se’l tapa amb una manta perquè no passi fred a la nit. Al Tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte palla): garrofes, carabassa, etc. i verdura de poc valor: els nens de pagès no tenen, doncs, cap dificultat a l’hora d’aconseguir menjar per al Tió.
La nit de Nadal (o en algunes cases el mateix dia de Nadal), es posava el Tió al foc una estona abans de fer-lo cagar, ja que per cagar havia d’estar encès. Però avui dia, com que en la majoria de les cases no n’hi ha, ja no se’l posa a la llar de foc.
Tradicionalment, el Tió mai no caga objectes grossos (aquests ja els porten els Reis) sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, etc. Per indicar que ja no vol cagar res més, caga un arengada ben salada, un all, una ceba, o es pixa a terra. També hi ha llocs en què el Tió és comunal i tots els xics el poble acuden a agarrotar-lo per rebre el mateix regal.
La tradició del Tió pot estar emparentada amb la de l’arbre de Nadal, ja que el Tió no és altra cosa que la soca d’un arbre que la nit de Nadal obsequia amb regals els més petits de la casa.
Font: Viquipèdia
Text 5: el Pare Noel i la Coca Cola
Ja en el segle XX, l’empresa Coca-cola va encarregar al pintor Habdon Sundblom que remodelés la figura de Santa Claus/Papà Noel para fer-lo més humà i creïble. Aquesta versió data de 1931. En aquest punt, no obstant això cal aclarir que és solament una llegenda urbana la creença que el color vermell i blanc de Santa Claus tingui el seu origen com a tal, encara que sí la seva popularització, en els spots que la marca Coca-cola va començar a fer a partir de 1931. Això ja que hi ha moltes il·lustracions i descripcions gairebé fidedignes anteriors al spot com la de Thomas Nast (1869) o St. Nicholas Magazine(1926), entre unes altres; això sense considerar a més les antigues representacions religioses del bisbe San Nicolás de Mira o San Nicolás de Bari, en les quals és comuna el color vermell i blanc de la vestimenta religiosa. Per això, si bé és cert que des de mitjans de 1800 fins a principis de 1900 no va haver una assignació concreta al color de Santa Claus, sent el verd un dels més usats; sí es considera que la seva campanya massiva sí va ser una de les principals raons de per quina Santa Claus va acabar vestit de color vermell i blanc, encara que no hagin estat els primers en usar-los. Referent al seu origen, com la llegenda es va originar en l’Hemisferi Nord, a principis del segle XX es va espargir la idea que viuria en el Pol Nord; no obstant això igualment cal recordar que existeixen altres llocs propers postulats com la seva llar, els quals són: Lapònia sueca, Lapònia finlandesa i Groenlàndia; ja que el Pol Nord està enmig de l’Oceà Àrtic.
[kml_flashembed movie="http://www.edu365.cat/nadal/img_nadal/cagatio.swf" width="450" height="450"/]
Text 1: Propostes per a un Nadal més ecològic i solidari
Com estalviar energia, com triar el regal més ecològic i solidari, quin arbre nadalenc escollir i com cuidar-lo… Diverses organitzacions recopilen consells per celebrar unes festes més respectuoses.
Redacció (16/12/2005)
Aquestes dates s’han associat culturalment al malbaratament i a la compra de productes no habituals i, moltes vegades, innecessaris.
Això suposa un abús irrespectuós dels recursos medi ambientals, per no esmentar l’explotació d’éssers humans que produeïxen els productes que es consumeixen o la contradicció que suposa malbaratar mentre gran part de la humanitat suporta la fam.
Ecologistes en Acció et proposa moltes idees per viure un Nadal respectuós, algunes són:
– Estalviar energia reduint la compra de productes superflus i innecessaris, ja que per a la seva fabricació cal energia. Utilitza bombetes de baix consum i electrodomèstics eficients i, per descomptat, útils (per obrir una llauna o aplicar-te una crema no fa falta un aparell elèctric).
– Reflexionar abans de comprar un regal. L’acumulació d’objectes només condueïx a no valorar el que es té i a l’esgotament dels recursos naturals. Pots regalar una joguina que ja tinguis a casa. No regalis joguines que utilitzin piles o que siguin bèl·liques o sexistes: fomenten aspectes negatius (agressivitat, discriminació…).
– No comprar productes amb envasos o embolcalls excessius o superflus. Els envasos: pocs i reutilitzables.
– Abans de comprar-lo, pensa què serà de l’arbre de Nadal després de les festes. Normalment van del viver o la botiga a l’abocador. Si encara així el compres i és natural, procura que després de les festes es planti en alguna zona ajardinada.
La Confederació Espanyola d’Organitzacions de Mestresses, Consumidors i Usuaris (CEACCU) destaca en les seves recomanacions la reducció de residus, amb idees com les que segueixen:
– Reduir la quantitat d’escombraries diàries que es produeïx a casa.
– Fer la compra amb un carro o bossa de roba. Evita les bosses de plàstic i si has de recórrer a elles, almenys reutilitza-les com a bosses d’escombraries.
– Apilar en un munt els papers, embalatges i cartrons: les caixes de les joguines, de les comandes de compra, dels regals d’empresa… després porta-les a un lloc de recollida per al seu posterior reciclatge.
Consume Hasta Morir, el projecte d’Ecologistes en Acció dedicat especialment a consum, mostra sis contraanuncis per reflexionar sobre el consumisme d’aquestes èpoques i convida a participar en les activitats que celebra a diverses localitats.
Per la seva banda, la protecció de les sureres –productores del suro de les ampolles que aquests dies tant es consumeixen- és la protagonista d’una campanya nadalenca de WWF/Adena.
Des de casa es pot contribuir a fer d’aquests uns Nadals més sostenibles, però també es pot participar a través de la crítica i la denúncia. Aquests dies diverses organitzacions critiquen l’excessiu enllumenat nadalenc mentre els pressupostos per a programes socials són reduïts. Exigeix al teu govern local que es limiti el seu ús.
Canal Solidari-OneWorld 2005
Font: Canal Solidari
Text 2: No deixis que el Nadal et consumeixi! practica un Consum Responsable!
Noticias Setem
14/12/06 – El Nadal ja és aquí… regals, llumetes, consumisme, publicitat, compres impulsives… tot allò que ajuda a perpetuar l’actual model econòmic d’injustícies i desigualtats Nord-Sud. Però des de les teves opcions de consum pots fer-hi molt, així que no deixis que el Nadal et consumeixi! Des de SETEM i la Campanya Roba Neta et proposem un seguit de consells pràctics per un Nadal més just i no consumista.
La delegació de SETEM Manresa, des del Consell Municipal de Solidaritat de Manresa i juntament amb diverses entitats més del Bages, han organitzat una campanya per un Consum Responsable al Nadal. Entre les diferents activitats programades hi haurà presentacions de llibres i materials, xerrades, mercats d’intercanvi, recollida i venda de joguines, i accions de carrer. En pots consultar l’agenda d’activitats i descarregar-te’n els materials a la pàgina http://rostollverd.org/nadal/.
Hi participen: La casa de les Formigues, la Comunitat de Sant Egidi, l’Associació J.M. Cunill pel Comerç Just , Justícia i Pau, la Plataforma Bages Aturem la Guerra, la Plataforma Bages Comerç Just, i Rostoll verd.
Per altra banda, des de SETEM i la Campanya Roba Neta també es realitzaran diverses accions de carrer reivindicatives per fomentar un consum més responsable, que es duran a terme els caps de setmana previs a les vacances de Nadal a les zones més comercials de la ciutat comtal. El cap de setmana del 16 i 17 de desembre es realitzarà una primera acció a la zona del Portal de l’Àngel de Barcelona.
I a continuació et plantegem algunes propostes pràctiques i reflexions per a exercir un consum més responsable durant aquestes festes:
També pots consultar idees originals i creatives per mantenir un consum més responsable en àmbits molt diversos i durant tot l’any a la pàgina web d’EdPAC (Educació Per a l’Acció Crítica).
O també pots consultar un monogràfic sobre consum responsable de joguines i jocs a la pàgina www.educaweb.com.
I si vols conèixer més el que impliquen les teves opcions de consum pots trobar molta informació i continguts a la Revista Opcions.Font: Setem
Analitza amb detall la lletra de la cançó de John Lennon. Hi reconeixes alguna ideologia concreta? Ens quins aspectes hi estaries en acord i en quins altres en desacord; justifica les teves opinions.
1. Imagine és una cançó de John Lennon, escrita amb col·laboració amb Yoko Ono, publicada el 1971 en l’àlbum del mateix nom.
La famosa lletra de la canço està parcialment inspirada en el llibre de poemes de Yoko Ono Grapefruit de 1964 on cada poema comença amb una invocació semblant.
La cançó que es queixa de les guerres (nothing to kill or die for), de les fronteres (imagine there’s no countries), de la religió (no religion too) i conclou que hauríem de compartir el món (imagine all the people sharing all the world) i que encara que sembli que en la cançó es demana molt, no només Lennon vol la pau (you may say I’m a dreamer, but I’m not the only one).
Després de la mort de John Lennon, es va construir en record seu un mosaic amb la paraula Imagine al Central Park de Nova York, davant de l’edifici Dakota on va ser assassinat. El 2002 es va canviar el nom de l’aeroport de Liverpool a Liverpool John Lennon Airport, i es va adoptar el lema Above us only sky, pintant-lo al sostre.
Dies desprès de la mort de Lennon, i segurament a causa d’això, ‘Imagine’ va ser Nº1 a les llistes de Gran Bretanya el 4 de gener de 1981.
La cançó s’ha convertit en l’himne oficial de l’organització Amnistia Internacional.
Font: Viquipèdia
2. En anglès:
Imagine there’s no heaven
It’s easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today…
Imagine there’s no countries
It isn’t hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace…
You may say I’m a dreamer
But I’m not the only one
I hope someday you’ll join us
And the world will be as one
Imagine no possessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
A brotherhood of man
Imagine all the people
Sharing all the world…
You may say I’m a dreamer
But I’m not the only one
I hope someday you’ll join us
And the world will live as one
3. En català:
Imagina’t que no hi ha cel,
és fàcil si ho intentes,
Sense infern sota nostra
damunt nosaltres només el cel blau.
Imagina a tota la gent
vivint al dia…
Imagina que no hi ha països,
no és difícil de fer,
ningú per qui matar o morir
ni tampoc religió.
Imagina’t tota la gent
vivint la seva vida en pau….
Diràs que sóc un somniador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.
Imagina’t que no hi ha propietat,
no sé si podràs.
Que no hi ha enveja, ni tampoc fam,
sinó homes vivint en germanor.
Imagina’t que tothom,
ho comparteix tot arreu del món.
Diràs que sóc un somniador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.
Font: Filoètica
[kml_flashembed movie=”http://www.goear.com/files/localplayer.swf” width=”366″ height=”75″ fvars=”file=76b9c1a” wmode=”transparent” /]
[slideshare id=87377&doc=imagine1574&w=425]
[slideshare id=8812&doc=imagine-all-the-beauty-in-the-world-7108&w=425]
[slideshare id=100137&doc=john-lennons1940-1980-imagine2717&w=425]
[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/jEOkxRLzBf0″ width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]
[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/nhyGcOHaUmM” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]
Mireu també l’article dedicat a Maria Antonieta com a personatge històric
Maria Antonieta
Per Isa Martínez – 20/12/2006
Gènere: Drama
País: Estats Units
Any: 2006
Director: Sofia Coppola
Guió: Sofia Coppola i Antonia Fraser
Repartiment: Kirsten Dunst (Maria Antonieta), Jason Schwartzman (Rei Lluís XVI), Asia Argento (Madame Du Barry), Danny Huston (Joseph), Steve Coogan (Compte Mercy D’Argenteau), Judy Davis (Comptessa de Noailles)
Fotografia: Lance Acord
Música: Jean-Benoît Dunckel, Nicolas Godin i Steven Severin
Durada: 123 minuts
. . . . . . . . . .
La jove i ingènua Maria Antonieta és promesa amb només 14 anys al rei de França, Lluís XVI. Això la obliga a incorporar-se a la opulenta cort plena d’escàndols i conspiracions. Sola, sense guia i desorientada en un món tan perillós, es rebelarà contra l’atmosfera de Versalles mentre ella mateixa es converteix en la reina més incompresa de França.
La fatídica vida de la jove Maria Antonieta és tota una llegenda històrica. Allunyada de la seva familia i amics a Viena i enviada al decadent i sofisticat ambient de Versalles, fou un simple paó en un matrimoni concertat per solidificar l’armonia entre dues nacions.
Però ella no estava preparada per convertir-se en el tipus de regent que el poble esperava i va haver de buscar la manera d’encaixar en un món complex, ple de traicions, interessos, pèrfids detractors, falsos aduladors i constants xafarderies. En la tasca tampoc la va ajudar gaire el seu marit, un jove indiferent i un desastre com a amant que va desfermar els rumors sobre perquè la parella no tenia descendència. Abrumada pels excessos de l’aristocràcia francesa i després de tenir una aventura amb un seductor compte suec, les indiscrecinons de Maria Antonieta aviat van estar en boca de tothom. Encara que finalment trobés el seu lloc com a esposa, mare i reina, la seva vida va acabar tràgicament en ser executada durant la sanguinària Revolució Francesa.La guardonada directora i guionista Sofia Coppola s’atreveix ara a abordar la vida d’aquesta figura històrica tant debatuda durant anys, en la seva tercera pel.lícula després de Las vírgenes suicidas i Lost In Translation. Per fer-ho, s’ha basat en la novela d’Antonia Fraser, que presenta a la jove reina no com una villana ni com un ídol, sino com una adolescent solitaria i confosa.
Quasi tant polèmica com la figura de la protagonista ha estat l’elecció de Sofia Coppola d’explicar la història a través d’un controvertit estil visual i acompanyada amb música moderna, que durant la presentació del film al Festival de Cannes van generar una encesa divisió d’opinions.
La interpretació de Kirsten Dunst, l’ambientació, l’escenari (la pel.lícula es va rodar a Versalles) i el vestuari dissenyat per Milena Canonero apareixen a la llista de qualitats del film. Alguns hi afegeixen la música, que a d’altres els ha posat els pèls de punta. I es que a les andances d’aquesta jove reina per la cort del segle XVIII, l’acompanyen els ritmes de The Strokes, The Cure o Gang of Four. Una decisió que Coppola ha defensat: ‘volia barrejar música del segle XVIII i moderna per subratllar la qualitat emocional i donar certa modernitat a la història‘.
Tal com explica la directora, es tracta de reimaginar la història a través de la lent de la cultura popular actual: Tot el què hem fet es basa en la investigació sobre l’època però vist des del punt de vista del món contemporani. Jo tenia por de fer una pel.lícula d’època seca i històrica, amb uns enquadraments freds i distants. Per mi era més important explicar les coses a la meva manera, però fent que el públic senti el què debia ser estar a Versalles en aquella època.
L’elecció de la protagonista era un altre dels aspectes que Coppola tenia clar des del principi. Ja havien treballat juntes a Las vírgenes suicidas i la directora va escriure tot el guió de Maria Antonieta pensant en Kirsten Dunst. L’actriu fins i tot troba paralelismes entre el personatge i la seva pròpia vida: Realment puc entendre-la, perquè jo vaig començar a actuar quan tenia 11 anys, constantment rodejada d’adults. I quan hi ha molta gent que et presta tanta atenció i que volen tant de tu, et pots sentir molt sola i constantment et preguntes si t’estan utilitzant o com et veuen els altres.
Font: La finestra digital
Text 2
Una reina del segle XVIII a ritme de rock divideix opinions
Per Isa Martínez – 24/05/2006
Kirsten Dunst tona a treballar amb Sofia Coppola anys després de ‘Las vírgenes suicidas’. Avui ha acompanyat a la realitzadora i a l’actor David Schwartzman a la presentació d’una peculiar ‘Marie Antoinette’
Acostuma a passar que quan algú s’atreveix a transgredir el rigor històric per oferir una visió particular de fets passats, es generi una apassionada divisió d’opinions. Xiulets i aplaudiments han rebut avui a Sofia Coppola i ‘Maria Antonieta’.
La recreació de la vida cortesana de la reina francesa Maria Antonieta, realitzada per Sofia Coppola, s’esperava amb candeletes a Cannes.
De res ha servit que la directora declarés que no pretenia fer una pel.lícula fidel a la història ni aprofundir en temes polítics. Una gran part de la crítica, sobretot francesa, ha esmolat els ganivets i criticat ferotgement els anacronismes i la poca profunditat històrica d’aquesta ‘Maria Antonieta’.
Aspectes de guió a banda, sí que ha rebut un bon reconeixement la interpretació de Kirsten Dunst. De fet, la història es centra amb especial atenció en la soledat d’aquesta adolescent que va ser enviada a França per casar-se amb Lluís XVI per interessos polítics. Allí es trobarà en el punt de mira de les intrigues cortesanes i optarà per dur una vida despreocupada de tot el què no siguin vestits, joies i pastissos.
L’ambientació, l’escenari (la pel.lícula es va rodar a Versalles) i el vestuari dissenyat per Milena Canonero apareixen a la llista de qualitats del film. Alguns hi afegeixen la música, que a d’altres els ha posat els pèls de punta. I es que a les andances d’aquesta jove reina per la cort del segle XVIII, l’acompanyen els ritmes de The Strokes, The Cure o Gang of Four. Una decisió que Coppola ha defensat: ‘volia barrejar música del segle XVIII i moderna per subratllar la qualitat emocional i donar certa modernitat a la història‘.
Font: La finestra digital
[slideshare id=13451&doc=dubai-en-2009-26888&w=425] Dubai 2009
[slideshare id=23882&doc=venice-in-dubai-15250&w=425] Venècia a Dubai
[slideshare id=23593&doc=dubai-13993&w=425] Dubai, amb textos en castellà
[slideshare id=34404&doc=dubai-34404-22625&w=425] Dubai, textos en anglès
[slideshare id=124325&doc=dubai169&w=425] Dubai, textos en portuguès
[slideshare id=27780&doc=dubai-21454&w=425] Dubai, textos en portuguès
Més materials: Burj Al Arab Hotel: Dubai, Emirats Àrabs Units
Text 1
Rascant el cel La pugna per ser més a prop del cel no s’atura, i en les últimes hores la torre Burj Dubai ha batut el rècord de ser l’edifici més alt del món. Encara està en construcció, però ja supera de 8 metres la torre Taipei 101, de 508 metres. L’alçada final exacta és un secret, però el més probable és que faci 808 metres.
L’edifici més alt del món ha deixat de ser la torre de Taipei 101, a Taiwan. A partir d’ara si volem admirar el gratacel més imponent del planeta haurem d’anar a la Unió dels Emirats Àrabs. La torre Burj Dubai, encara en construcció, ha arribat als 512 metres d’alçada -amb 141 plantes- i supera de vuit metres el rècord del Taipei 101, que, amb 508 metres, feia tres anys que ocupava la primera posició d’aquest rànquing. La torre de Dubai es va començar a construir el 2004 i es preveu acabar-la l’any que ve. La seva alçada exacta és un secret, però el més probable és que acabi fent 808 metres.
L’arquitecte nord-americà Adrian Smith va dissenyar la torre Burj Dubai pensant en situar-la a Austràlia, anomenar-la Grollo Tower i amb una alçada de 560 metres, suficient per ser l’edifici més alt del món. D’aquell projecte inicial, però, no en queda ni el disseny, que havia de ser en forma de prisma amb una punta il·luminada.
La idea va anar evolucionant i acostant-se cada cop més al cel. Un cop decidit que el seu emplaçament seria Dubai, ja se sabia que superaria els 700 metres. En aquest moment també es va decidir que l’edifici prendria la forma d’una flor que es cultiva als Emirats Àrabs Units i a la Índia, la Hymenocallis, i que estaria basat en els arcs àrab. La proposta deixava entreveure un edifici de 808 metres i 189 pisos, que es creu que serà l’alçada final tot i que s’ha especulat que pogués arribar als 1.011 metres amb 216 plantes.
El Burj Dubai serà la seu d’un gran complex comercial i residencial que té un pressupost de 8.000 milions de dòlars, dels quals uns 800 milions correspondrien a la construcció del gratacel.
El regnat de Burj Dubai com a gratacel més alt del planeta, però, podria ser curt si es concreta la construcció d’una torre solar a Buronga, a Austràlia, que podria tenir una altura estimada de prop d’un quilòmetre. També l’estructura Al Burj, a la mateixa ciutat de Dubai, ha estat aprovat i podria tenir 1.200 metres. També dos edificis més que ja han estat aprovats, la torre Mubarak al-Kabeer, amb 1.001 metres d’altura, a Kuwait, i un altre gratacel de 1.022 metros a Manama, Bahrein, poden plantar cara a Burj Dubai.
Font: Telenotícies, 21-07-2007
[slideshare id=177439&doc=tunick-1195856049125228-2&w=425]
Text 1:
Spencer Tunick fotografia una multitud nua per protestar contra el canvi climàtic
Centenars de persones despullades han format una “escultura vivent” a la glacera Aletsch de Suïssa per cridar l’atenció sobre el canvi climàtic. Aquesta imatge ha estat fotografiada pel novaiorquès Spencer Tunick, famós per les seves imatges de multituds despullades en llocs públics a tot el món.
Tunick s’ha proposat posar èmfasi en els efectes de l’escalfament global a les glaceres suïsses. La iniciativa ha comptat amb la participació de l’organització ecologista Greenpeace que ha advertit que les glaceres suïsses hauran desaparegut el 2008 si l’escalfament global segueix al mateix ritme. La sessió fotogràfica s’ha fet tenint cura per a no causar cap impacte sobre l’ambient. Durant la sessió les temperatures han rondat els 10 graus.
Font: La Malla.net, 18/08/2007
Text 2:
El fotògraf Spencer Tunick bat el seu propi rècord i aplega 20.000 persones nues a Mèxic
Un mar de 20.000 nus El fotògraf nord-americà Spencer Tunick torna a superar el seu propi rècord i reuneix 20.000 persones nues a Mèxic, per formar part de les seves peculiars fotografies. La plaça del Zócalo, la tercera més gran del món, ha estat l’escenari escollit per a la creació de diferents figures amb milers de cossos nus. El 2003, Barcelona ja va aconseguir un rècord quan va reunir 7.000 persones.
El fotògraf nord-americà Spencer Tunick ha tornat a trencar un nou rècord. Ho ha fet a Mèxic, on ahir, prop de 20.000 persones es van despullar per participar en una sessió fotogràfica del polèmic artista. La plaça del Zócalo, la tercera més gran del món, ha estat l’escenari escollit per a la creació de diferents figures amb milers de cossos nus. L’any 2003 Barcelona ja va aconseguir un rècord en congregar 7.000 persones. Però ahir, fugint de la polèmica, Tunick va voler deixar clar que la seva obra no es basa en números, sinó en l’art i les formes. Els precedents:
Font: Telenotícies, 07-05-2007
[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/dies_digitals/001_65573.rm" width="352" height="288"/]
* Títol Maltractament familiar i violència de gènere
* Programa Dies digitals TV
* Idioma Català
* Producció CCRTV
* Durada 13min.
* Àmbit Tutoria
* Àrea Tutoria, Educació per la ciutadania
* Nivell ESO
En aquest capítol es tracta la qüestió dels maltractaments familiars i la violència de gènere.
La Salima, l’Adama, la Kholoud i la Salima viuen a Salt (Gironès). Tenen entre 14 i 16 anys, i coneixen de prop el que és el maltractament familiar i la violència de gènere. És per això que han escollit aquest tema per al vídeo que han fet al taller de “Dies digitals”.
En el programa, a més del seu vídeo, les veiem durant tot el procés de fer-lo i coneixem les seves reflexions sobre la violència de gènere i sobre com protegir-se.
Text:
Les immigrants víctimes de la violència masclista tenen sis vegades més risc de ser assassinades
Les dones immigrants, encara més indefenses Segons un estudi d’Amnistia Internacional, les dones immigrades víctimes de la violència de gènere tenen sis vegades més risc de morir assassinades que no pas les víctimes espanyoles. L’organització ho atribueix als “obstacles” per accedir als recursos que estableix la llei integral contra la violència de gènere i les dificultats per ser autònomes econòmicament i d’accés a la justícia.
Les víctimes de la violència masclista ho tenen encara pitjor si són dones immigrades. Segons un estudi d’Amnistia Internacional, tenen sis vegades més risc de morir assassinades que no pas les víctimes espanyoles, un fet que l’organització atribueix als “obstacles” per accedir als recursos que estableix la llei integral contra la violència de gènere i les dificultats per ser autònomes econòmicament i d’accés a la justícia. La denúncia arriba abans que, aquest 25 de novembre, es commemori el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència de la Dona.
La falta d’intèrprets a les dependències judicials i policials és un dels inconvenients amb què topen aquestes víctimes, un fet que denuncia Amnisita Internacional, que recorda que la llei “suposadament” garanteix aquest dret a les dones estrangeres. També consideren “curiós” que en algunes comunitats auònomes s’hagin “retornat” les partides pressupostàries destinades a aquest servei.Pel que fa a l’autonomia econòmica, la llei només garanteix a les víctimes la “residència en exclusiva” i no un permís de treball, de manera que “moltes dones tornen amb el seu agressor per la precària situació ecònomica en què es troben”.
El document que ha difós l’ONG també recull testimonis d’advocats d’ofici , com un que va dir a una dona: “Et podries haver aguantat, com va fer la teva mare”.
Font: Telenotícies, 23-11-1007
