Mireu també l’article dedicat a Maria Antonieta com a personatge històric

Maria Antonieta

Per Isa Martínez – 20/12/2006

MARIA ANTONIETA (Marie Antoinette)

Gènere: Drama

País: Estats Units

Any: 2006

Director: Sofia Coppola

Guió: Sofia Coppola i Antonia Fraser

Repartiment: Kirsten Dunst (Maria Antonieta), Jason Schwartzman (Rei Lluís XVI), Asia Argento (Madame Du Barry), Danny Huston (Joseph), Steve Coogan (Compte Mercy D’Argenteau), Judy Davis (Comptessa de Noailles)

Fotografia: Lance Acord

Música: Jean-Benoît Dunckel, Nicolas Godin i Steven Severin

Durada: 123 minuts

. . . . . . . . . .

La jove i ingènua Maria Antonieta és promesa amb només 14 anys al rei de França, Lluís XVI. Això la obliga a incorporar-se a la opulenta cort plena d’escàndols i conspiracions. Sola, sense guia i desorientada en un món tan perillós, es rebelarà contra l’atmosfera de Versalles mentre ella mateixa es converteix en la reina més incompresa de França.

La fatídica vida de la jove Maria Antonieta és tota una llegenda històrica. Allunyada de la seva familia i amics a Viena i enviada al decadent i sofisticat ambient de Versalles, fou un simple paó en un matrimoni concertat per solidificar l’armonia entre dues nacions.

Però ella no estava preparada per convertir-se en el tipus de regent que el poble esperava i va haver de buscar la manera d’encaixar en un món complex, ple de traicions, interessos, pèrfids detractors, falsos aduladors i constants xafarderies. En la tasca tampoc la va ajudar gaire el seu marit, un jove indiferent i un desastre com a amant que va desfermar els rumors sobre perquè la parella no tenia descendència. Abrumada pels excessos de l’aristocràcia francesa i després de tenir una aventura amb un seductor compte suec, les indiscrecinons de Maria Antonieta aviat van estar en boca de tothom. Encara que finalment trobés el seu lloc com a esposa, mare i reina, la seva vida va acabar tràgicament en ser executada durant la sanguinària Revolució Francesa.La guardonada directora i guionista Sofia Coppola s’atreveix ara a abordar la vida d’aquesta figura històrica tant debatuda durant anys, en la seva tercera pel.lícula després de Las vírgenes suicidas i Lost In Translation. Per fer-ho, s’ha basat en la novela d’Antonia Fraser, que presenta a la jove reina no com una villana ni com un ídol, sino com una adolescent solitaria i confosa.

Quasi tant polèmica com la figura de la protagonista ha estat l’elecció de Sofia Coppola d’explicar la història a través d’un controvertit estil visual i acompanyada amb música moderna, que durant la presentació del film al Festival de Cannes van generar una encesa divisió d’opinions.

La interpretació de Kirsten Dunst, l’ambientació, l’escenari (la pel.lícula es va rodar a Versalles) i el vestuari dissenyat per Milena Canonero apareixen a la llista de qualitats del film. Alguns hi afegeixen la música, que a d’altres els ha posat els pèls de punta. I es que a les andances d’aquesta jove reina per la cort del segle XVIII, l’acompanyen els ritmes de The Strokes, The Cure o Gang of Four. Una decisió que Coppola ha defensat: ‘volia barrejar música del segle XVIII i moderna per subratllar la qualitat emocional i donar certa modernitat a la història‘.

Tal com explica la directora, es tracta de reimaginar la història a través de la lent de la cultura popular actual: Tot el què hem fet es basa en la investigació sobre l’època però vist des del punt de vista del món contemporani. Jo tenia por de fer una pel.lícula d’època seca i històrica, amb uns enquadraments freds i distants. Per mi era més important explicar les coses a la meva manera, però fent que el públic senti el què debia ser estar a Versalles en aquella època.

L’elecció de la protagonista era un altre dels aspectes que Coppola tenia clar des del principi. Ja havien treballat juntes a Las vírgenes suicidas i la directora va escriure tot el guió de Maria Antonieta pensant en Kirsten Dunst. L’actriu fins i tot troba paralelismes entre el personatge i la seva pròpia vida: Realment puc entendre-la, perquè jo vaig començar a actuar quan tenia 11 anys, constantment rodejada d’adults. I quan hi ha molta gent que et presta tanta atenció i que volen tant de tu, et pots sentir molt sola i constantment et preguntes si t’estan utilitzant o com et veuen els altres.

Font: La finestra digital

Text 2

Una reina del segle XVIII a ritme de rock divideix opinions

Per Isa Martínez – 24/05/2006

Kirsten Dunst tona a treballar amb Sofia Coppola anys després de ‘Las vírgenes suicidas’. Avui ha acompanyat a la realitzadora i a l’actor David Schwartzman a la presentació d’una peculiar ‘Marie Antoinette’

Acostuma a passar que quan algú s’atreveix a transgredir el rigor històric per oferir una visió particular de fets passats, es generi una apassionada divisió d’opinions. Xiulets i aplaudiments han rebut avui a Sofia Coppola i ‘Maria Antonieta’.

La recreació de la vida cortesana de la reina francesa Maria Antonieta, realitzada per Sofia Coppola, s’esperava amb candeletes a Cannes.

De res ha servit que la directora declarés que no pretenia fer una pel.lícula fidel a la història ni aprofundir en temes polítics. Una gran part de la crítica, sobretot francesa, ha esmolat els ganivets i criticat ferotgement els anacronismes i la poca profunditat històrica d’aquesta ‘Maria Antonieta’.

Aspectes de guió a banda, sí que ha rebut un bon reconeixement la interpretació de Kirsten Dunst. De fet, la història es centra amb especial atenció en la soledat d’aquesta adolescent que va ser enviada a França per casar-se amb Lluís XVI per interessos polítics. Allí es trobarà en el punt de mira de les intrigues cortesanes i optarà per dur una vida despreocupada de tot el què no siguin vestits, joies i pastissos.

L’ambientació, l’escenari (la pel.lícula es va rodar a Versalles) i el vestuari dissenyat per Milena Canonero apareixen a la llista de qualitats del film. Alguns hi afegeixen la música, que a d’altres els ha posat els pèls de punta. I es que a les andances d’aquesta jove reina per la cort del segle XVIII, l’acompanyen els ritmes de The Strokes, The Cure o Gang of Four. Una decisió que Coppola ha defensat: ‘volia barrejar música del segle XVIII i moderna per subratllar la qualitat emocional i donar certa modernitat a la història‘.

Font: La finestra digital