World Clock

[kml_flashembed movie="http://www.poodwaddle.com/worldclock.swf" width="525" height="525"/]

[kml_flashembed movie="http://www.poodwaddle.com/timezone.swf" width="525" height="525"/]

Font: Web

Picasso

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/fjoWCdzhuFI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Text:

El Picasso català
dimarts, 15 d’agost de 2006 | 13:08h

Pablo Ruiz Picasso arribà a Barcelona a l’edat de 14 anys, en poc temps s’integrà a l’elit intel.lectual i modernista barcelonina, els anys a la capital catalana foren claus pel seu desenvolupament artístic, probablement sense Els Quatre Gats la carrera del pintor hauria seguit un camí molt diferent i parlaríem de Georges Braque com l’únic iniciador del cubisme. Picasso era un pintor d’unes qualitats realment excepcionals, això és vàlid tant a Màlaga com a Galícia, igualment fora de Catalunya hauria arribat l’èxit i hauria estat un pintor conegut a la seva època, però és de suposar que sense l’empenta de la influència d’artistes com RUSIÑOL, Casas o Nonell, hauria trigat molt més a trencar amb l’estil academicista que li imposava el seu pare, avui en dia no seria un pintor gaire conegut fora del territori espanyol. He posat Rusiñol en majúscules pel convenciment que la fascinació que provocava a tothom el paisatgista català deuria influenciar fortament Picasso, no en va és coneguda l’afició de Pablo Ruíz per “El Greco” -afició que també mostrà Dalí anys més tard-, i curiosament fou Rusiñol qui en va recuperar la memòria quan a l’Estat espanyol El Greco era gairebé desconegut o bé ignorat i ridiculitzat. La història oficial però sembla decidida a ignorar expressament els fets, tot i que Picasso parlava català tan habitualment com ho feia en castellà o francès i que ell mateix es considerés català, les senyoretes que podeu veure a la fotografia són considerades per mig món tan franceses com el formatge de Camembert, el quadre, -pintat i inspirat a Barcelona- és sempre titulat “Les senyoretes d’Avinyó” i mai com s’hauria de dir correctament “Les senyoretes del carrer d’Avinyó”. Igualment la majoria de les biografies, inclús les editades a casa nostre, minimitzen la influència catalana de Picasso, la referència és sempre com a pintor malagueny i se’n destaca sempre la seva espanyolitat exagerada aprofitant la seva afició a la tauromàquia. La realitat però sempre és molt més complexa que els esquemes simplistes que la cultura oficial intenta imposar.

malagueño nació y murió
de pantalón corto en Galícia, de largo ya en Barcelona,
de acordeón universal en Francia
ciudadano de la libertad.

(Jose Manuel Alonso –Picasso, Neruda, Casals, Pablos universales)

En aquests temps en què sembla que electoralment interessa mostrar com a català només tot allò que es fa i es desfà al Principat, caldria que paréssim atenció en casos com aquest, sembla com si només poguéssim considerar com a catalans aquells que viuen i treballen a Catalunya i presenten un bon índex de mediocritat, quan la fama creua les fronteres, llavors en diem simplement, espanyol. Ara però és l’hora dels catalans ens diuen, “visca la mediocritat!” hauríem de contestar, per ser conseqüents.

Font: Els blocs de Vilaweb

L’oblit del passat: Catalunya i Andorra

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/oblit_passat/001_618288.rm" width="352" height="288"/]

“L’oblit del passat” dedica el capítol a la restauració de les talles i pintures murals romàniques de Catalunya i Andorra. Així mateix, parla de la necessitat de conservar els edificis modernistes, que ja comencen a mostrar signes de degradació.

Escultures policromades, retaules i pintures murals dels segles XI, XII i XIII, procecedents de les esglésies romàniques dels Pirineus, es van treure, a partir del 1917, dels seus emplaçaments originals per evitar que caiguessin en mans dels col·leccionistes i dels museus estrangers. Ara s’exposen al Museu Nacional d’Art de Catalunya, ubicat al Palau Nacional, un edifici que va ser l’emblema de l’Exposició Internacional celebrada a Barcelona l’any 1929.

Al cor dels Pirineus, el principat d’Andorra guarda importants tresors romànics, com ara Sant Joan de Caselles, a Canillo. En aquesta església del segle XI hi ha una majestat del segle XII. Es tracta d’una escultura de pedra de Jesucrist crucificat sobre un fons de pintura mural.

L’església romànica més antiga que es conserva a Andorra és la de Santa Coloma, amb fragments de pintures murals. També cal destacar Sant Martí de la Cortinada, on hi ha uns frescos restaurats.

Entre els segles IX i XIII, l’arquitectura religiosa tenia un estil robust i senzill, amb murs gruixuts, absis semicirculars, finestres estretes i una decoració mural austera i sintètica. Aquestes són les característiques de l’art romànic.

A partir de l’any 1917 es van començar a arrencar les pintures de les esglésies romàniques per protegir-les de l’expoli. La tècnica per arrencar les pintures era poc coneguda a Catalunya, així que van ser experts italians els encarregats de dur a terme l’operació.

A esglésies com Santa Maria de Taüll o Sant Climent de Taüll hi ha reproduccions de les pintures originals.

El programa també dedica un apartat a la difícil restauració del monestir de Sant Pere de Rodes. Fundat al segle VIII sobre unes ruïnes romanes, hi són visibles les diverses fases constructives. El monestir el van abandonar els monjos al segle XVIII, i, des d’aleshores, ha estat objecte d’importants robatoris, de manera que molt del seu patrimoni està dispers en col·leccions privades.

Les condicions externes han obligat a protegir amb vidres la portalada del monestir de Ripoll, l’obra escultòrica més rellevant del segle IX.

A la ciutat de Barcelona hi ha un important patrimoni modernista, bàsicament d’Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. La seva obra va contagiar els artesans que col·laboraven en la construcció dels edificis: vitrallers, forjadors, ceramistes, escultors, mosaïcistes…

Entitats com la Fundació Amatller vetllen per la conservació del patrimoni cultural. L’industrial xocolater Antoni Amatller, interessat per l’art, va encarregar a l’arquitecte Puig i Cadafalch que reconstruís un edifici al passeig de Gràcia i el convertís en una casa que no tingués res a veure amb l’estil de l’època.

L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, de Lluís Domènech i Montaner, és un bon exemple de la combinació de l’art modernista i la utilitat pública. El procés de restauració de l’edifici, però, és força complicat.

També és difícil la restauració d’obres d’Antoni Gaudí, com el Parc Güell o la Casa Milà, coneguda com la Pedrera. Aquest edifici va estar descuidat durant molts anys i no va començar a ser restaurat fins que una entitat financera el va comprar sencer l’any 1986.

Gaudí va morir l’any 1926 i va deixar inacabada la Sagrada Família. El conjunt escultòric de Josep Maria Subirachs a la façana de la Passió ha estat objecte de dures crítiques. Tot i que encara no està acabada, la Sagrada Família ja té algunes parts que han sofert diversos desperfectes.

Font: Edu3

Els exilis

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/histories_cat/001_69371.rm" width="352" height="288"/]

* Títol Els exilis
* Programa Històries de Catalunya
* Idioma Català
* Producció TVC, 2005
* Durada 32min.
* Àmbit Ciències socials
* Àrea Història, Història del món contemporani, Ciències socials, Geografia
* Nivell ESO, BT

“Històries de Catalunya” presenta, en aquest capítol, diferents motius que al llarg de la història han obligat moltes persones a marxar desterrades, exiliades o deportades.

Els moriscos
A finals del segle XVI, l’única religió permesa a Espanya era la fe catòlica. Feia un segle que els cristians havien conquerit Granada, que era l’últim regne islàmic que quedava a la Península. Es va obligar els musulmans a triar entre la conversió al cristianisme o l’expulsió. La majoria es van convertir i a aquests musulmans conversos, i a tots els seus descendents, se’ls va anomenar “moriscos”.

L’exili austriacista
Després de la guerra de Successió, molts dels perdedors, com en totes les guerres, s’han d’exiliar per salvar la vida. Aquesta és la història de l’exili dels catalans austriacistes.

Conservadors, liberals i republicans
Per raons polítiques, Abdó Terradas, polític republicà de mitjan segle XIX, és obligat a exiliar-se i és desterrat diverses vegades.

logo.gif

Nostranau

En lloc d’anar al Youtube,  també podem anar a Edu365 i ¿ a Edu3 ?
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/Y8tHjiFJMSY" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Enigma a Mart
.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/bmC0OgCrlPE" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Aurores polars.
.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/XFr1nVSsl3Y" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Visions del Hubble
.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/HTOlchplUOg" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Terra de lluny
.
Més vídeos youtube de Nostranau

Hugo Chávez, Veneçuela

chavez.jpgchavez_5.jpgevo_chavez.jpg

· Viquipèdia
· Hugo Rafael Chávez Frías, nascut a Savaneta 1954 · Veneçuela GREC
· Huracà Chávez, Trenta Minuts

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/WrC6_uBe4eA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/xZjto4HqERk" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/vyN-5ilDGSA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/afers/001_69161.rm" width="352" height="288" wmode="transparent" /]

Text:

Aquest diumenge hi ha eleccions presidencials a Veneçuela i totes les enquestes donen com a guanyador Hugo Chávez, el carismàtic líder polític que molts consideren l’hereu a Llatinoamèrica de Fidel Castro. Aquest reportatge intenta respondre a la pregunta de qui és Hugo Chávez i què és la seva revolució bolivariana, que aixeca tant una gran passió com un gran odi, a dins i a fora del país.

En els immensos barris pobres dels voltants de la capital, Caracas, la Revolució ha canviat la vida de milions de pobres fins ara completament exclosos dels enormes beneficis que el país rebia del petroli.

La gran riquesa econòmica del país són els petrodòlars. El reportatge ensenya les activitats als barris de les Missions d’Educació, que han canviat completament l’aspecte dels immensos cinturons de misèria de Caracas.

En alguns anys, la Veneçuela de Chávez s’ha convertit en un símbol de la resistència al neoliberalisme i a l’hegemonia dels Estats Units. Hugo Chávez i la seva revolució no paren de provocar passions contradictòries. Els seus mètodes poden molestar o, com a mínim, desconcertar, però al marge de les caricatures es manté en el poder des de fa vuit anys gràcies al suport reiterat de milions de persones que, per primer cop, senten que la democràcia els té en consideració.

A Veneçuela, la clase política tenia un enorme deute social per pagar. Chávez ho ha començat a fer. És de la millor manera? Seguirà el seu camí per la via democràtica? Cedirà a la temptació d’abusar del seu enorme poder? Es deixarà engolir per la burocràcia i la corrupció? Al marge d’aquestes qüestions, el chavisme ha passat a ser als barris populars de Veneçuela un sentiment profundament ancorat en la consciència social. En el cor d’una regió d’enormes recursos naturals i on la desigualtat entre rics i pobres no para de créixer, més d’un país té posats els ulls en tot el que passi a Veneçuela. L’huracà Chávez no ha acabat d’originar temporals i tempestes.

El reportatge ensenya els reservistes voluntaris. Davant del que es percep com una amenaça que pot desestabilitzar el país, 30.000 persones s’han integrat en els batallons de reservistes voluntaris. Una organització que no para de créixer i que espera arribar als 300.000 membres l’any que ve.

També es destaca la Missió Miracle, l’operació humanitària més gran de la història, que es desenvolupa amb la col·laboració de Cuba. Durant els pròxims deu anys es pretén operar de la vista sis milions de pacients amb pocs diners de tot Llatinoamèrica i de manera gratuïta. També es dóna veu a membres de l’oposició que critiquen el populisme d’Hugo Chávez.

Font: Trenta Minuts, TV3

Text:

12/11/2007 08.40
Caracas
Chávez pregunta a Joan Carles I si coneixia l’intent colpista del 2002 i el titlla de toro salvatge

“Per què no calles?” Unes paraules, les pronunciades pel rei Joan Carles, que passaran a la història de les cimeres iberoamericanes. El monarca va perdre els nervis després que Hugo Chávez no deixés d’interrompre José Luis Rodríguez Zapatero quan aquest defensava Aznar dels insults que li havia adreçat el president veneçolà. El rei va abandonar el recinte.
mes gran mida del text

El president de Veneçuela manté el pols qüestionant l’actitud del rei Joan Carles a la sessió de clausura de la Cimera Iberoamericana i el paper d’Espanya a Llatinoamèrica. Considera que el rei estava desesperat i diu que no el va sentir ni veure però que li han dit que es va posar “com un toro salvatge”. A més, ha preguntat al rei si estava assabentat del cop d’estat del 2002. El “Per què no calles?”, la frase que li va llançar el rei a Hugo Chávez, ha obert polèmiques en fronts múltiples, en política exterior però també en política interior.
Hugo Chávez no està disposat a tancar així com així l’incident entre Zapatero, el rei i ell mateix a Santiago de Xile. Per segona vegada en menys de 24 hores s’hi ha referit per explicar en una conversa amb periodistes el seu relat dels fets. Assegura que no va sentir ni veure el monarca espanyol perquè estava concentrat en les paraules de Zapatero i la seva rèplica. Va ser més tard, doncs, quan li van explicar què li havia dit Joan Carles I.

“M’han dit que membres de la delegació espanyola van haver d’agafar el rei”, i amb el seu habitual to irònic ha afegit que “es va posar com un toro salvatge… si ell no s’atura… jo no sóc torero, però jo olé”. En resposta a si es penedia del que havia fet, Chávez ha dit que no, que després de veure les imatges la seva conclusió és que “no vaig cometre cap error”.

De fet, ha tornat a qüestionar la política exterior espanyola i s’ha preguntat si és el monarca el que la dirigeix. En aquest sentit ha interpel·lat Joan Carles demanant-li si sabia del cop d’estat que va intentar derrocar-lo el 2002 i que el va mantenir 48 hores apartat del poder. Un intent colpista al qual, segons ell, va donar suport l’anterior govern espanyol, presidit per José Maria Aznar.

Tot i no parar d’atiar el foc, el president veneoçalà ha assegurat que espera que aquest incident no enterboleixi les relacions amb Espanya, per immediatament afegir que li sembla un “exabrupte que vingui un rei a cridar-li ara calla a un president”. Hores abans ja havia recordat al rei que “ningú pot ordenar a un cap d’Estat que calli” i ha reiterat les desqualificacions envers Aznar.

El gran amic d’Hugo Chávez, el líder cubà Fidel Castro, ha donat suport a les crítiques llançades pel president veneçolà a la Cimera Iberoamericana. Com fa regularment des que està tancat al seu domicili per motius de salut, Castro ha publicat a la premsa un article d’opinió. En aquesta ocasió ha donat suport, literalment, a la crítica demolidora cap a una Europa que pretén donar lliçons. En la seva reflexió, Castro, no esmenta directament Espanya.

Fronts externs i interns

L’enfrontament entre el rei Joan Carles i Hugo Chávez ha obert diversos fronts. L’un és el diplomàtic, amb les relacions bilaterals sota mínims i el paper espanyol al continent qüestionat des d’alguns països. A l’espera de les conseqüències que pugui tenir per a la política exterior espanyola, ha quedat clar que ja ha tingut repercussions en l’escena política de l’Estat. A l’Argentina, el president del govern espanyol insistia en el respecte com a eina fonamental pel diàleg.

Mentre que Zapatero explicava que l’expresident Aznar li havia trucat per agrair-li el suport –una trucada que, segons el mateix Zapatero, és la primera que rep d’ençà que va guanyar les eleccions–, des del Partit Popular han atribuït la responsabilitat de l’incident a la mala política exterior del govern, concretament a les seves “amistats perilloses”.

Però ha estat a Catalunya on s’han sentit les veus més crítiques amb l’actitud del rei. El conseller de la Vicepresidència, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha criticat les actituds de “hooligans” i considera que a la cimera no es van guardar les formes. Des del seu partit i també des d’Iniciativa per Catalunya han anat més enllà. Joan Ridao ha titllat el rei de prepotent i desafiant, i Joan Herrera ha considerat les paraules del rei d’inacceptables. Per Convergència i Unió, en canvi, el rei i Zapatero van defensar de la dignitat democràtica del país. Els socialistes catalans, a més, han lamentat que el PP centri les seves crítiques en el govern i no en l’actitud del president Chávez.

Tot plegat ha situat la figura del rei al centre del debat públic en un moment que la institució ja no passava pel moment de més popularitat.

Font: Telenotícies, TV3

Oleoductes

pipeline.jpg

[slideshare id=12996&doc=ib-geography-ecosystems-the-transalaska-pipeline-system-12089&w=425]

. Viquipèdia

. Petroli i política 

Text:

L’oleoducte Txad – Camerun

Al llarg de 1.050 quilòmetres, des de Doba, al Txad, fins al port camerunès de Kribi, a l’oceà Atlàntic, l’oleoducte Txad – Camerun transporta des de fa tres anys 225.000 barrils de petroli diaris. Es tracta d’una obra faraònica, fruit de l’acord entre els estats del Txad i el Camerun, un consorci de grans petrolieres (Exxon, Chevron i Petronas) i el Banc Mundial, amb preocupants impactes ambientals i socials, com posen de manifest organitzacions de tots dos països africans.

El projecte Oleoducte Txad – Camerun comprèn l’oleoducte pròpiament dit i l’explotació dels camps petrolífers de Doba. Si comptem que el Txad, el cinquè país més pobre del món, va trobar petroli en aquesta zona l’any 1969, petroli que no pot ni refinar (no té capacitat tècnica) ni treure al mercat, immers en una guerra civil interminable, recaptarà durant els 30 anys d’explotació de l’oleoducte entre 2 i 5 bilions de dòlars. Si comptem que l’economia del Camerun (125a per IDH) se’n va anar en orris quan els preus del cacau i del cafè es van enfonsar en els mercats internacionals a principi dels 80, i que els seus índexs de desenvolupament humà van en regressió; si compte que el Camerun, dèiem, rebrà en el mateix període uns 500 milions de dòlars, no és estrany que llencin les campanes al vol, especialment els seus mandataris, que en treuen molt profit.

Les inversions necessàries per a un pla tan “benèfic” procedeixen d’un consorci format per Exxon (40%), Chevron (25%), totes dues nord-americanes, i la malàisia Petronas (35%), i dels governs del Txad i del Camerun. La ruïnosa situació dels dos països van fer necessari l’aval del Banc Mundial, que va aportar els 130 milions de dòlars necessaris, només el 3% del total, però de gran valor simbòlic, ja que la seva capacitat de pressionar els governs el converteix en garant polític que les condicions d’explotació seran beneficioses per a les grans companyies. El cost total del projecte és de 3,5 bilions de dòlars, i la seva execució va ser gestionada per dos consorcis creats a l’efecte: Cameroon Oil Transportation Company (COTCO) i la Tchad Oil Transportation Company (TOTCO).

Massa bonic per ser veritat. El mateix Banc Mundial va classificar l’oleoducte com un projecte de classe A, categoria que, en aquest cas, no qualifica excel·lència, sinó risc; per exemple, aquesta qualificació requereix un Pla de Gestió Ambiental i un Estudi d’Impacte Ambiental. El traçat de l’oleoducte discorre per zones de gran valor ambiental i cultural, especialment al Camerun, on travessa territoris d’espessa jungla d’enorme biodiversitat, habitada pels bagyeli (pigmeus). L’oleoducte destrueix llocs sagrats per a ells.

Organitzacions ecologistes i de drets humans van reclamar modificacions en el projecte inicial, i van aconseguir algunes modificacions que evitaven el pas per zones molt sensibles. No obstant això, la seva petició d’una moratòria de dos anys no va ser atesa.

Com tants altres països del Sud, el Txad i el Camerun són països rics (en recursos) les poblacions dels quals viuen en la pobresa. La postura de moltes organitzacions no és tant la d’oposició frontal al projecte com a les condicions en què es du a terme. Els obstacles, no obstant això, són grans. D’una banda, els interessos de les grans companyies petrolieres; de l’altra, uns governs que tenen el més que dubtós honor d’encapçalar la llista de països més corruptes del món, segons Transparency International. Al desembre de l’any 2000, el govern del Txad va comprar armes que alimenten la guerra civil per valor de 4 milions de dòlars, procedents dels ingressos del petroli.

Els beneficis per al conjunt de la població, no obstant això, són més que dubtosos. A Doba, dos anys després de la posada en marxa del projecte, l’escola que suposadament havia regalat Exxon tenia un enorme forat sota la pissarra i el centre de salut no tenia les condicions elementals d’higiene i d’equipació

Amb el començament de les obres van començar els problemes. Van néixer les màfies locals que fan d’ETT i que es queden amb la meitat del sou del treballador. Hi va haver un augment preocupant de la prostitució en un país durament atacat per la sida.

El somni de la inversió més gran en la història de l’Àfrica subsahariana, el cost total de la qual ha estat de 3.700 milions de dòlars, i els beneficis de la qual, només al Txad, es van estimar en 3.800 milions de dòlars durant els 10 primers anys, s’ha convertit, per a la part més pobre de la població, en un malson. L’André Deoutol, a qui van comprar les terres de les quals vivia tota la família per un bou petit, es queixa: “Som més pobres que abans, els preus han pujat, les famílies s’han desestructurat”.

També al Txad una part de la societat civil es mobilitza, amb suport d’organitzacions del Nord. Intermón-Oxfam du a terme des de fa anys el projecte Programa de bon govern a partir de la gestió dels ingressos petroliers i de l’Estratègia Nacional de Reducció de la Pobresa, que pretén crear un sistema de seguiment de la transparència de l’Estat en la gestió dels ingressos públics derivats del petroli i millorar les capacitats estratègiques, tècniques i organitzatives de la societat civil.

Font: Intermón Oxfam

Text:

16/08/2004 19.07
Petroli

Un atac a un oleoducte iraquià espanta el mercat del cru i el Brent arriba a 44 dòlars

Les informacions que parlen d’un atac contra un oleoducte del sud de l’Iraq han trencat la calma que vivia el mercat del petroli, i això ha fet que el barril de Brent hagi superat per primera vegada els 44 dòlars. Ha tocat els 44,11 dòlars. Ara, però, el cru de referència a Europa ha baixat de nou i cotitza a 43,83 dòlars, només un 0,1% per sota del tancament de divendres en el mercat de Londres. La por de nous atemptats contra conduccions petrolieres del sud de l’Iraq va provocar aquest cap de setmana el tancament provisional del principal oleoducte.

En un primer moment, la victòria d’Hugo Chávez ha portat una mica de serenor als mercats energètics, que estaven molt pendents del referèndum perquè Veneçuela és el cinquè exportador mundial de cru. D’entrada, la promesa de Chávez de garantir l’estabilitat del mercat petrolier ha fet que el barril de Brent obrís a la baixa, però les acusacions de frau electoral i la inestabilitat a l’Iraq han fet que el cru tornés a pujar.

L’atemptat a l’Iraq ha afectat un petit pou petrolier, però el mercat està nerviós i n’hi hagut prou perquè el cru reprengués la tendència alcista. Una tendència que s’havia aturat amb el compromís del president veneçolà, Hugo Chávez, de garantir l’estabilitat al mercat petrolier.

Així, a primera hora de la tarda el barril de referència a Europa ha tornat a marcar un nou rècord i ha superat per primera vegada els 44 dòlars. Ara cotitza una mica per sota, a 43,9, una xifra lleugerament superior del tancament de divendres al mercat de Londres.

Pel que fa als mercats borsaris, Londres ha guanyat un 1,1%, París un 0,9% i Frankfurt un 1,4%. El mercat espanyol ha estat inactiu perquè s’ha traslladat a aquest dilluns la festa de la mare de déu d’agost. Pel que fa a l’euro ha fixat un canvi oficial de 1,23-37 dòlars.

Font: Telenotícies

Revolució industrial

[slideshare id=161759&doc=revoluci-industrial-1194768580236976-4&w=425]

· Enllaços: Web Socials · Viquipèdia · Internet a l’aula · GREC · Buxaweb

[kml_flashembed movie="http://www.ub.es/histodidactica/img/steamer.swf" width="500" height="500"/]

[kml_flashembed movie="http://www.ub.es/histodidactica/img/rocky.swf" width="500" height="500"/]

[kml_flashembed movie="http://www.bbc.co.uk/history/interactive/animations/beam_engine/beam.swf" width="500" height="500"/]

· Font de les animacions: BBC